Nova setmana

Autoria: Marc Fernandez

Dilluns, 29 de maig de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona

Amb el dilluns, una nova setmana desperta i em sento completament renovat. Miro el meu rellotge i m’adono que queden encara uns minuts per les sis del matí, l’hora en què el despertador sonarà per avisar el Joan que ha d’arrencar amb les seves rutines. Té l’hàbit de matinar i començar el dia amb una meditació i tinc curiositat de veure com viu el seu dia a dia, la seva rutina. La veritat és que el Joan em desperta una curiositat inusual en mi.

Divendres passat li vaig robar l’opció de meditar i enlloc d’això vam tenir sexe. Tot sigui dit, un sexe inquietant ja que segons abans m’havia confessat que m’estimava i això em va deixar fora de lloc. Certament no hi he tornat a pensar fins ara. Quant de temps fa que el conec? En persona poc més d’una setmana, tot i que abans hem estat algunes setmanes parlant per xat. Pot algú estimar algú altre en tan poc temps?

Durant un parell de minuts penso en la Kassia i el Joan, i el que sento per ells i com de forma espontània he canviat la meva forma de relacionar-me. Semblaria que estic desesperat per rebre estima, i poder aquesta és la conclusió que escau. Poder és només això. Bé, “només”. De vegades tinc la sensació que d’alguna manera esperava trobar-me’ls i que ja estava preparat per fer aquest canvi segons apareguessin a la meva vida. És una sensació estranya, ho reconec, i alhora inquietant. Tot el que em mou cap a ells és inquietant i inusual en mi.

*

– Bon dia, Marc -la seva veu em sorprèn i fa que els meus pensaments s’esvaeixin en el no-res.- Com has dormit?
– Eh? Bé! He dormit de seguit i em sento restaurat. Sóc un home nou!

El Joan riu. M’encanta quan riu i, afortunadament, riu per tot. Sempre riu. I quan no riu, somriu. L’alegria el travessa de cap a peus i l’omple profundament per dintre. Tot ell és alegria.

– Vaig a fer un pipi, netejar-me i et dono com cal el bon dia. Després m’agradaria posar-me amb la meditació. Per suposat, ets molt benvingut si em vols acompanyar.
– M’agradaria.
– … -somriu.- Vols un raspall de dents o necessites alguna cosa per acomodar-te?
– Fer un pipí. No volia despertar-te i m’estic aguantant!
– D’acord -diu amb el somriure posat.- Passa tu primer, puc esperar.

Tramitem la intendència per acomodar-nos els dos i acabar de despertar, i una estona més enllà els dos ens abracem a la porta del lavabo. En realitat és ell que se m’abraça. Sembla que el Joan és una d’aquelles persones que l’agrada tocar i abraçar. Tampoc això forma part del repertori del Marc que deixo veure normalment, però reconec que m’agrada i em deixo portar. No em costa imaginar-me una vida on em regalen abraçades a les portes de cada lavabo, la veritat. El Marc “antic” es riu al meu cap i jo l’ignoro. S’està tan bé entre els seus braços…

*

Una altra estona més endavant, el Joan roman assegut sobre el seu coixí de meditació, davant del seu altar. Davant seu, jo estic assegut en un dels altres coixins que té per quan venen els seus pares i volen meditar junts. No em puc concentrar i em delecto mirant la seva quietud i calma profundes. De tant en quant, alterno amb una ullada al seu altar, amb alguna figura de buda i d’altres personatges que no sé qui són, una fotografia emmarcada d’un senyor gran que va vestit amb hàbits de monjo, i d’altres figuretes que no sé ben bé què són, algun llibre i algun CD. Qui escolta CD’s avui en dia?

*

L’estona de meditació s’allarga durant una hora i, per la meva sorpresa, està carregada de situacions inesperades que em delecten moltíssim. Per començar, la meditació arrenca amb uns càntics curiosos on el Joan treu pit… i veu! Escoltar la seva veu real (sense xiuxiueigs) resulta francament agradable. Té una veu suau i melosa, i canta francament bé. Crec recordar que en alguna de les nostres converses em fa confessar que l’agradava molt el karaoke i escoltant-lo m’entren ganes d’anar-hi els dos i veure com es llueix. L’hauríeu de veure, assegut sobre el coixí en la postura aquesta de cama sobre cama, tot quiet, amb les mans davant del cor, cantant a ple pulmó.

Quan els càntics acaben, parla. El to de veu torna al seu estat habitual i entre murmuris explica coses molt interessants sobre la mort. Parla de renaixements i vides passades i futures. Parla de la sort d’haver renascut en una vida humana i de la importància de dotar de sentit vertader aquesta vida. No estic massa avesat a pensar en vides futures, prou feina en tinc amb aquesta, i no sé si m’acabo de creure que després de la mort hi hagin més vides. Però escoltar-lo i comprendre el que diu em resulta agradable de la seva mà. Ho explica de forma senzilla i molt graduada, de manera que en poc temps arriba a conclusions profundes curioses.

La que més se’m queda és la de viure amb més consciència de la mort, ja que normalment vivim com si no hagués de passar mai i això és justament, segons explica ell, el que ens fa generar-nos patiment. Com a idea m’ha semblat interessant de reflexionar-hi.

*

Quan acaba aquestes explicacions em convida justament a concentrar-me en les sensacions que m’han deixat aquestes reflexions. Ho intento i tanco els ulls mirant de concentrar-me en les idees que em ballen al cap, però al final la meva ment marxa cap a la respiració, que és la meditació a la qual estic acostumat i m’hi quedo allà, mirant de relaxar-me en el moment, gaudint de la companyia. Finalment uns altres càntics, on de nou el Joan s’emociona entonant les cançons, tanquen la sessió de meditació. Ell encara triga uns segons més en obrir els ulls, recollit sobre si mateix amb les mans davant del pit. Sembla que parla per si mateix perquè se li mouen els llavis.

Mentre l’observo, gaudeixo de la quietud que m’ha quedat en el cos i en la ment. És l’efecte balsàmic de la meditació que fa que, ni que sigui per uns instants, tot estigui a lloc. Sé que en una estona el meu cap tornarà a estar desendreçat, però ara tot està bé i en ordre. M’agrada l’ordre. M’agrada la quietud. Suposo que per això m’atrapa tant aquest home, perquè és justament ordre i calma el que trobo en ell.

Quan obre els ulls, el somriure ja hi torna a gobernar el seu rostre, encara que ben mirat caic en què durant la meditació el somriure no ha desaparegut en cap moment. M’agradaria estar al seu cap, s’hi deu estar molt afable allà…

– Com ha anat? -pregunta.
– Excepte l’estona de silenci no m’he concentrat gaire.
– Oh! Poder volies més silenci?
– No, no… senzillament tenia curiositat de veure’t.

Riu.

“Joder! Me’l menjaria a petons!”, penso.

*

– Així que quan cantes se’t van les vergonyes i treus veu?
– … -riu encara més.- No em fa vergonya la meva veu, si parlo fluix és perquè la gent pari atenció. Em vaig acostumar a fer-ho amb les persones que treballen a les empreses que dirigeixo i al final es va estendre a tota la meva vida.
– Ah! És perquè ens esforcem en escoltar-te! Vols aclaparar l’atenció de la gent!
– Poder -riu.- És difícil dirigir una empresa quan tothom té coses a dir i vol tenir la raó. De vegades la gent no s’escolta.
– Però tu ets el director.
– Bé, les empreses funcionen de forma assembleària, així que les decisions les prenem entre totes.
– Què bé t’ho muntes! Tu cobres com un CEO i ells et fan la feina. Qui assumeix la responsabilitat quan no funciona?

El Joan sembla divertir-se amb els meus comentaris.

– Poder les coses funcionen una mica diferent al que t’imagines.
– Per exemple?
– De veritat vols parlar de negocis?
– M’has picat la curiositat.

El Joan em mira amb els ulls oberts sospesant si pregunto de veritat o només com a divertimento, sospito. Quan s’adona que la meva pregunta és en ferm es posa inusualment seriós. No negaré que la seva seriositat no me l’esperava i ara em penedeixo d’haver preguntat. Igual estic ficant els nassos on no em demanen…

*

– Si no vols… -començo a dir.
– Està bé -somriu de nou.- No tinc res a amagar. Tinc una forma d’entendre les organitzacions que és poc habitual i aprofito l’oportunitat de dirigir aquestes empreses per experimentar noves idees i implementar una nova cultura empresarial. No sóc la persona que més cobra i la meva meta és acabar suprimint la figura del CEO.

Les celles se’m disparen en un complet agnosticisme davant d’això que em diu.

– He invertit molts diners i esforços en comprendre el funcionament del recurs humà de les meves empreses i en optimitzar-ho amb la finalitat última d’aconseguir que tothom allà s’hi senti part i estigui a gust amb les tasques que fa. Aquest va ser el primer objectiu, bàsic per tota la resta.
– De quanta gent estem parlant?
– De forma directa gestiono un total de 174 persones treballadores. Després hem d’afegir el personal que treballa fora de les oficines, professionals que hi col·laboren, etc.

– I ho has aconseguit?
– Les darreres estadístiques demostren que els resultats de les accions han estat positius i la gent s’hi sent còmoda a Colonial.
– Així es diu l’empresa?
– No, és el nom del complex que ens allotja i l’hem adoptat per referir-nos al conjunt de les empreses.
– Això tenia entès. Així que aquest és el motiu pel qual la gent t’estima tant i t’abraça en sortir de la feina…

Riu al temps que aixeca les espatlles.

– Però suposo que no només és qüestió de “posar a tothom al seu lloc” i “fer les coses que a cadascú l’agrada”, no?
– No, això només va ser el principi. També he introduït canvis en la jornada i en els sous que reflexen més les meves idees del món laboral.
– Que són…

*

El Joan torna a mirar-me i a sospesar si continuar o no amb la conversa. No se’l veu incòmode, però noto certa reticència a parlar-ne.

– No sé com fer un resum de tot el que penso al respecte, i explicar-ho fil per randa ens pot sortir molt car de temps. Si he de sintetitzar-ho tot en una idea: vull carregar-me el classisme i les jerarquies. No m’agraden les relacions de poder i crec que la cultura empresarial pot contemplar fórmules igualitàries que funcionin inclús millor. Hi ha molt pocs estudis “científics” que avalin idees com les que vull implementar, però si al final la cosa surt malament, només hauré jugat amb la fortuna de la meva família. Personalment no tinc res a perdre. I abans que em preguntis, sí, sóc el fill legítim dels Puig que dirigeixen Flor de Puig.

Això últim ho diu amb aplom i mirant-me fixament als ulls. No se sent còmode. Per la meva banda, la notícia cau com una bomba i no me l’esperava pas.

– Quants Puig hi deuen haver a Barcelona? I m’he anat a topar amb el fill d’una de les famílies més riques i poderoses de la península?

No respon.

*

– Et molesta ser ric?
– Molt.
– Per què?

Silenci.

– Sovint tinc la sensació que m’allunya de la gent -acota el cap i esquiva la meva mirada, ara.

He trobat el seu punt feble i resulta que és justament allò que tothom somia tenir: diners i poder.

– Fent el que fas t’estàs redimint del fet de ser un Puig?
– Suposo. O igual intento treure profit d’aquesta situació. Quantes persones al món tenen l’oportunitat real d’experimentar noves formes relacionals en el món laboral? O de crear cultures assembleàries, de pau, igualitàries…?
– I això no t’anima una mica?
– I ara que saps que sóc ric, et continuo interessant de la mateixa manera que abans?

La seva pregunta se’m clava al cor com una fletxa enverinada.

– Així que la cosa és que no saps diferenciar si la gent està amb tu per tu o pels teus diners? -el to amb que ho pregunto és dur i noto que li fa mal.- Seràs capaç de tractar-me igual que fins ara si la meva resposta no et satisfà?

El Joan aixeca la mirada i la clava en els meus ulls. Té els ulls vidriosos però no sembla que s’aguanti el plor. Davant el nou Joan, l’home sempre alegre que m’havia dibuixat fa una estona s’esvaeix. El miro amb atenció i curiositat, amb el cor encongit totalment contagiat d’aquesta nova tristor sortida del no-res. Ell guarda silenci al temps que sospesa el que l’acabo de dir i jo aguardo silenciós i pacient la seva resposta.

*

– Tens raó en sentir-te malament per la meva pregunta. Ha estat injusta i hostil. T’he prejutjat basant-me en alguna mala experiència del passat; però tu no ets cap d’aquelles persones i no m’has fet res que faci suposar que em tractaràs com elles. És la meva pròpia inseguretat que m’ha jugat una mala pasada… Disculpa’m, Marc. T’importa deixar-me uns minuts per posar-me a lloc?

Assenteixo amb el cap al temps que analitzo el que m’acaba de dir. La meva curiositat per veure com resoldrà aquesta situació s’incrementa i em genera una impaciència que miro de controlar sense gaire èxit. Mentrestant, ell es limita a tancar els ulls, respirar i després quedar-se completament quiet en la mateixa postura que aguanta des de que vam iniciar la meditació.

Quan l’observo veig un home senzill, humil, capaç de mirar-se a si mateix amb total honestedat, claredat i transparència. Un home capaç d’equivocar-se i, en tant que això, molt humà; capaç de rectificar-se immediatament sense orgulls ni vergonyes. No hi ha artificis en el Joan, tot és puresa i auto-superació; i no puc evitar admirar-lo i voler imitar la seva forma d’estar-se al món. El perfecte Joan ja no és perfecte. Té una vessant humana que el dota de pors, dubtes, inseguretats com a la resta de mortals. I això lluny d’espantar-me, m’agrada.

En obrir els ulls, torna el seu somriure. És un somriure diferent que no neix de l’alegria que el caracteritza sinó de la humilitat. Sap que s’ha equivocat i vol rectificar-se amb la suavitat que el defineix.

*

– No nego que una part de mi té dubtes de com em veuràs a partir d’ara -confessa,- però ho continuaré treballant fins netejar qualsevol dubte que pugui tenir sobre tu.
– I què passa si després és veritat?
– Que seré doblement idiota.
– Com? -aquest home té la capacitat de sorprendre’m en cada resposta.

– Pel fet de dubtar de tu estic patint. Aquest patiment és un auto-flagelament innecessari que es basa en un prejudici meu perquè en veritat ara mateix no ha passat res que m’hagi de fer sentir malament.
– Ahà…
– I ara he de fer una feina per reconduir aquesta sensació de malestar que m’he generat. Si després resulta que en realitat ets un interessat, ho tornaré a passar malament. Dues vegades patiré pel mateix. Doblement idiota.
– Però la segona vegada té fonament, no? Per què en aquesta situació també ets tu l’idiota?
– Perquè en realitat és una tonteria estar malament perquè la gent vulgui aprofitar-se de mi. El problema en realitat no és meu, sinó de l’altre, que vol coses que en realitat no aporten veritable sentit a la vida. No sé perquè em molesta tant.

I… una altra vegada! De nou perplex per la seva resposta.

– A veure si ho entenc. El fet de ser d’una família rica i poderosa et molesta i et fa sentir vulnerable perquè la gent et busca per interés. Però sentir això et fa sentir idiota perquè, per tu, no té sentit sentir-se malament perquè la gent es vulgui aprofitar de tu.
– Exacte.
– No ho entenc. Vols ser el Superman de les emocions?

Torna a riure i el meu cor es delecta amb el seu gest. Ric amb ell.

*

Quan parem de riure em mira amb un somriure diferent, aquell que empra quan em vol provocar. Desfà la seva postura i a quatre potes s’apropa a mi de forma sinuosa. La seva mirada es clava en els meus ulls i m’interpel·len a crits. Vol seduir-me i jo m’excito com mai abans m’havia passat. A un pam de mi, la seva cara s’atura i guarda silenci mentre em mira de forma atenta. Noto com aprecia cada racó del meu rostre mentre es mossega el llavi inferior. Finalment em torna a mirar fixament els ulls.

– Em perdones? -somriu perversament la qual cosa encara m’excita més.
– Estàs desplegant les teves habilitats seductores per fer-me xantatge i que et perdoni?
– Podria ser… Funciona? -els seus llavis s’apropen a la meva galta i deixen anar un petó suau i dolç.
– Ja fa estona que t’he perdonat…
– Hi comptava; m’ha semblat interessant allargar una mica més la situació i jugar al manipulador -treu la llengua i s’asseu sobre els seus peus tirant una mica enrere.

“Així que jugar al manipulador, eh?”, penso completament excitat. Observo la seva cara, el seu cos, la seva postura, els seus moviments. M’està esperant i no deixa de mirar-me fixament als ulls. Em reclama, sexualment parlant. Assegut sobre els seus peus, aguarda les mans sobre les faldilles en una postura molt femenina. El seu cos primet em reclama i recordar la suavitat de la seva pell m’encén encara més per dintre.

*

Desitjo posseir el seu cos i dominar la seva ment, encara que això segon sembla un impossible amb la sensació constant que sempre va dues passes per davant de mi, decidint quan, com i on sense mediar paraula. Ell només es mou de forma coqueta davant dels meus nassos, d’aquella manera que sap que em desperta. No necessita fer res més. Ell em regala el seu cos, però no la seva ment. Sóc jo qui li regala la meva ment?

Lentament m’aixeco i camino al seu voltant. Quan sóc darrera seu l’agafo dels cabells i tiro d’ell cap enrere fins al punt que ha de recolzar la mà per no caure. Exhala.

– On vas deixar la caixa de joguines?

Somriu satisfet sabedor que sóc jo qui em subyugo a ell. Allarga la mà que li ha quedat lliure i assenyala la taula del menjador, a l’altra banda de l’estança. Em sorprèn no haver-la vist aquest matí i em pregunto si estaré perdent qualitats sexuals.

– Vols ser la meva joguina, nineta? -pregunto en to abrupte.
– Sóc… tota teva… -somriu, ara sí, amb una perversió que mai havia vist abans i que fa que el meu membre s’erecti fins a fer-me mal.

“Cabró…”, ric per dintre.