Llavors

Com a casa! I

Capítol Primer
Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana per asexual [de sexual] s’entén (1) BIOL. Que no té sexe, que s’efectua sense el concurs dels sexes. (2) Reproducció asexual. Reproducció sense fusió de gàmetes, que sol efectuar-se per espores o vegetativament en els vegetals i per gemmació o per escissió en els animals. No em sento pas identificat, no…

Capítol Segon
Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana per gènere (s. XIV; del llatí, genus, generis) s’entén SOCIOL Sexe en funció dels trets, els rols i les funcions que li són associats culturalment. Gènere, sexe, biologia, cultura…

Amor a primera vista

Capítol Tercer
Segons AVEN (Asexual Visibility and Education Network) una persona asexual és una persona que no experimenta atracció sexual. La persona asexual no se sent atreta per les persones sexualment i no desitja actuar sobre l’atracció cap els altres d’una manera sexual. A diferència del celibat, que és una opció per tal d’abstenir-se de l’activitat sexual, l’asexualitat és una part intrínseca de la identitat, a l’igual que d’altres orientacions sexuals.

Capítol Quart
Sobretot en una societat moderna on els mitjans de comunicació projecten aquestes idees en totes les facetes de les nostres vides, ens eduquen des de ben petits com ha de ser la vida. Independentment dels nostres veritables sentiments, mirem d’adherir-nos a les “regles” que hem establert socialment. La individualitat es pot sacrificar en major o menor grau per encaixar amb l’ideal de consens i evitar el rebuig. O bé la recerca de l’autoconsciència s’oculta o s’evita a favor d’allò que “hauria de ser”.

Tensió

Capítol Cinquè
Moltes persones asexuals podem experimentar formes d’atracció de naturalesa romàntica, estètica o sensual, però que no provoquen la necessitat d’actuar amb aquesta atracció sexualment. Podem obtenir la satisfacció de les relacions sense sexe, basades en altres tipus d’atracció. Així, l’atracció romàntica és el desig d’estar relacionat sentimentalment amb una altra persona; l’atracció estètica és l’apreciació per l’aparença d’una persona; i l’atracció sensual és el desig de participar en activitats sensuals (però no sexuals) amb una persona, com ara abraçar-se, abraçar-se o besar.

Les persones asexuals que experimentem aquestes altres formes d’atracció sovint ens sentim atretes per un gènere particular. En aquest sentit, el model d’atracció dividida ha fet que algunes persones identifiquem atraccions sexuals i romàntiques per separat . Per exemple, una persona que és asexual però vol relacions amb el sexe oposat pot identificar-se com a “asexual heteroromàntic”. És possible que la majoria de les persones sexuals no vegin la seva orientació d’aquesta manera i poden simplement combinar les seves atraccions sexuals i romàntiques en una característica si estan alineades. En canvi, les persones asexuals sovint sentim la necessitat d’especificar atraccions tant sexuals com romàntiques per deixar clar què les impulsa i què busquen d’altres persones.

*

Capítol Sisè
Segons l’LGBTA Wiki, el gènere és una construcció social que fa referència a la relació entre les categories de gènere dins de la societat. Sovint es descriuen amb valors com la masculinitat, la feminitat i l’androgínia, i solen incloure comportaments, actituds i aparença. Normalment el sexe s’assigna en el moment de naixement en funció del sexe biològic de la persona, i es cria amb l’expectativa que s’identifiqui com el gènere donat. Així, el gènere pot estar alineat amb el propi sexe (cisgènere) o diferir del propi sexe (transgènere).

A la majoria de societats, especialment les occidentals, hi ha un gènere binari, és a dir, dos gèneres reconeguts (dona-home); i els que existeixen fora d’aquestes categories se’ls identifica com a no-binaris o genderqueer. D’altres societats tenen categories de gènere diferents de dones i homes i poden incloure un tercer gènere (o quart, etc.).

El gènere sovint guarda relació amb l’expressió de gènere, encara que no sempre ha de ser així. De la mateixa manera que els pronoms emprats també solen tenir alguna relació amb la identitat de gènere o l’expressió de gènere, però tampoc no és obligatori. I l’expressió de gènere no té necessàriament que correlacionar amb el gènere (gènere disconforme).

*

Capítol Setè
Segons l’LGBTA Wiki, l’expressió de gènere fa referència a com la societat classifica l’aparença i el comportament d’una persona en relació amb els gèneres reconeguts en aquesta societat. Tot i que sovint es considera que l’expressió de gènere és una indicació del gènere real, no sempre és així. Les persones l’expressió de gènere de les quals no s’alinea amb el seu gènere real es coneixen com a gènere disconforme. Algunes persones poden canviar la seva expressió de gènere dia a dia.

Els trets que normalment es consideren quan es descriu l’expressió de gènere inclouen la longitud i/o estil del cabell, l’estil de roba, la presència i/o estil d’accessoris com ara joies, bufandes i bosses, la presència de maquillatge i/o esmalt d’ungles, la presència de pèl facial i/o corporal, tenir determinats trets de personalitat o interessos, tenir determinades professions…

L’expressió de gènere es descriu normalment com a “femení”, “masculí”, “androgin” o “gènere neutre”. Les expressions femenines i masculines es basen en si una persona es veu, comporta i/o porta roba que tradicionalment s’associa amb dones o homes, respectivament; s’ha de tenir en compte que el que es considera expressions femenina i masculina pot canviar en el decurs del temps i de cultura a cultura. L’expressió andrògina normalment implica presentar-se amb trets que normalment s’associen amb homes i dones al mateix temps. I l’expressió de gènere neutre sol implica presentar-se d’una manera que no està associada ni amb dones ni amb homes. Per exemple, a la cultura occidental moderna els vestits i les faldilles estan fortament associats amb les dones i, per tant, a una expressió de gènere femenina. En canvi, els pantalons són utilitzats habitualment tant per homes com per dones i, per tant, són neutres en gènere.

*

Capítol Vuitè
Agènere és una identitat que es refereix a l’estat d’una persona qualsevol que es considera a si mateixa sense gènere. Cau sota el paraigua no-binari i la identificació recau més en el fet de ser persona que no pas amb un gènere determinat. Aquestes persones també es poden identificar com a genderqueer o transgènere, però sovint eviten aquests termes ja que poden donar a entendre que s’identifiquen com a gènere quan en realitat no és el cas.

Capítol Novè
La identitat social és una construcció personal que es basa en la integració o no de les actituds, valors i normes de persones significatives que ens envolten i la interiorització de rols. La identitat personal forma part de l’autoconcepte. A partir d’això̀ definim identitat social com la part de l’autoconcepte que es deriva de pertànyer a grups socials determinats. La identitat, doncs, és la concepció i expressió que cada persona fa sobre la seva pròpia individualitat en relació a la pertinença o no d’aquests grups. El tret decisiu per a la formació de la identitat canvia segons la cultura i el període històric (origen, religió, funció social, territori, gènere, sexualitat…).

Capítol Desè
La normativitat és el conjunt de normes que regeixen conductes i procediments segons el criteri d’un grup de persones. Deriva del llatí “norma” que significa “esquadra” i es composa, a més, de l’afix -tiu-, que indica una relació activa o passiva, i el sufix -tat, que es refereix a una qualitat. Així, normativitat és etimològicament la qualitat activa o passiva d’un instrument per a marcar de forma rigurosa i recta els límits d’un contingut. Pot ser jurídica (ambiental, educacional, informàtica, tributària, laboral…) o no-jurídica (moral, religiosa, tècnica, social…).

Fòbia I

Capítol Primer
La identitat sexual és la manera com una persona es veu a sí mateixa pel que fa a la seva atracció romàntica o sexual respecte d’altres persones. Tot i que la identitat sexual i el comportament sexual estan estretament relacionats amb l’orientació sexual, són conceptes diferents: identitat es refereix a la concepció que un individu té sobre ell mateix, comportament es refereix als actes sexuals que fa una persona, i orientació es refereix a l’atracció romàntica o sexual cap a persones d’un determinat sexe o gènere.

Capítol Segon
L’atracció sexual és la qualitat de despertar interés cap a una altra persona sexuada, sobre la base del desig sexual i en relació estreta amb l’orientació sexual d’un mateix. Els criteris de l’atracció sexual es classifiquen dintre dels paràmetres de l’al·losexualitat (atracció sexual normativa) i de l’asexualitat (absència total o parcial de l’atracció sexual).

Com a categories derivades de l’asexualitat tenim la demisexualitat (atracció sexual només si abans s’experimenta una connexió emocional profunda) i la grissexualitat (la persona experimenta atracció sexual en ocasions, ja sigui de forma esporàdica, sota circumstàncies específiques o d’una intensitat tan baixa que pot ser ignorable).

Capítol Tercer
L’al·losexualitat fa referència a l’atracció sexual normativa, és a dir, l’atracció sexual que s’entén per defecte de la majoria de persones. En la nostra cultura se pressuposa que les persones són al·losexuals per defecte, és a dir, que senten atracció sexual per algun grup de persones (dones, homes o persones no-binàries). Fins fa relativament poc l’asexualitat s’entenia més com una psicopatologia que devia ser compresa i reconduïda. Però les coses comencen a canviar i poc a poc s’entén l’asexualitat com una orientació sexual més a tenir en compte en l’ampli ventall de possibilitats.

*

Capítol Quart
La fòbia és l’expressió d’odi o antipatia intensos per algú o per alguna cosa… Parteix d’idees preconcebudes que estableixen prejudicis que defineixen de forma errònia certes persones o objectes. I normalment genera actituds i comportaments hostils cap aquestes persones o cap aquests objectes, fins el punt que pot ser el punt d’arrencada de la violència manifesta.

La Mort I

Capítol Primer
Transgènere (sovint escurçat com a trans) és un concepte que es refereix a aquelles persones la identitat de gènere de les quals no es correspon amb el sexe assignat al naixement. El contrari de transgènere és cisgènere. No és una identitat de gènere en si mateix, sinó que és una modalitat de gènere; i sovint s’entén més comunament com un terme paraigua que pot referir-se a una àmplia gamma d’experiències que inclou tant individus trans binaris (homes trans i dones trans) com individus trans no binaris, encara que no tots els individus no binaris s’identifiquen com a transgènere.

Capítol Segon
Cisgènere (sovint escurçat a cis) és el contrari de transgènere, és a dir, algú que sempre i només s’identifica amb el gènere que se li va assignar en néixer. No és una identitat per si mateix, sinó que és un terme utilitzat principalment per la comunitat transgènere com una manera de descriure aquells que no són trans.

Cissexual (o cissex), és un terme basat en transsexual. En alguns contextos, pot ser útil distingir entre cisgènere i cissexual, així com distingir entre transgènere i transsexual. Cissexual pot referir-se a algú que no ha canviat el seu cos mitjançant intervencions mèdiques, com ara hormones i/o cirurgies, i no pretén fer-ho. Aquesta distinció pot ser útil, ja que és possible ser transgènere i cissexual, és a dir, identificar-se com un altre gènere de l’assignat socialment, però no voler fer cap transició mèdica. També és possible ser cisgènere i transexual, com ara les persones que s’identifiquen amb el gènere que les han assignat, però encara busquen aspectes d’una transició de gènere.

Capítol Tercer
Una persona és un ésser, tal com un ésser humà, que té certes capacitats o atributs que li confereixen aquest caràcter, com per exemple el fet d’estar viva.

Fòbia II

Capítol Cinquè
La cultura patriarcal de la masculinitat està immersa en la majoria de missatges mainstream, així com a través de segles de socialització. I els seus efectes són evidents: relacions de dominació, desconnexió del món emocional, homofòbia, misogínia, dificultat en la cura i autocura, violència, absència afectiva, privilegis, etc.

Capítol Sisè
El concepte de transfeminisme va molt més enllà de defensar la igualtat de gènere dins de la societat. Partint de la base que el gènere s’entén com una mera construcció social, una imposició que s’utilitza com a eina d’opressió, el transfeminisme se centra en la lluita per la desigualtat social entre homes i dones. Nomena un espai habitat per diferents subjectes on les categories clàssiques de “dona” i “home” es queden curtes per aquelles que no s’adapten a la norma. El sexe, l’orientació sexual, el gènere, la classe social i la procedència s’entrellacen donant lloc al que coneixem com la cultura principal o mainstream.

Així, el transfeminisme és un moviment que demana lluita no només per a l’acceptació de les dones trans, sinó que es presenta com un moviment que demana la lluita feminista en el seu conjunt, trencant la perspectiva binària que impera quant a la construcció del gènere. Això suposa transcendir la lluita i la comprensió del món dicotòmica que sovint ha estat decisiva en la construcció de la diferència home/dona, homo/heterosexual, cis/transsexual, etc.

Com a casa! II

Capítol Onzè
Transfemení (o transfem) és un terme que recull les persones que no han estat assignades com a dones en néixer però s’identifiquen parcial o totalment femenines. Alguns exemples de gènere que les persones transfemenines poden identificar són: dones transgènere binàries (dones transexuals), demigirls, persones de gènere fluït que s’identifiquen com a femení més sovint que d’altres gèneres, qualsevol altra persona no binària que estigui alineat amb la dona o que s’inclini cap a la feminitat.

La Mort II

Capítol Quart
Transmasculí (o transmasc) és un terme que recull les persones que no han estat assignades com a homes en néixer però s’identifiquen parcial o totalment masculines. Alguns exemples de gènere que les persones transmasculines poden identificar són: homes transgènere binaris (homes transexuals), demiboys, persones de gènere fluït que s’identifiquen com a masculí més sovint que d’altres gèneres, qualsevol altra persona no binària que estigui alineat amb l’home o que s’inclini cap a la masculinitat.

Com a casa!! III

Capítol Dotzè
Nascut de les classes altes d’ençà el segle XIX, l’ideal de l’amor romàntic suposa un canvi transcendental. L’amor i el matrimoni van junts i es posa més èmfasi en les emocions que en el plaer físic. El romanticisme exalta els ideals de la família conjugal com a garantia de l’ordre i l’estabilitat social; amb una separació absoluta dels rols de l’home i la dona, aquesta última dedicada a la bellesa, als fills i a la llar.

La burgesia considerava la família conjugal el centre de la societat, la garantia d’una societat ordenada. En el model burgès de família, els rols masculins i femenins s’accentuaren. L’home es devia a l’exterior de la casa, als negocis, mentre que la dona havia de dedicar-se a la feminitat, a la bellesa, al sentiment i al seu rol matern, sempre en un segon pla. La moral era estricta per a les dones, que havien de cuidar en tot moment la seva reputació. Se n’exalçava, sobretot, el paper de dona-nena i de dona-mare portadora dels ideals familiars.

Capítol Tretzè
Mentre que la burgesia desenvolupava la idea de família romàntica, entre els obrers la família era, sobretot, una unitat de resistència. Les llargues jornades de treball d’homes, dones i nens feien difícil el sorgiment d’una “veritable” família. Amors extramatrimonials, abandonaments i dones abocades a la prostitució eren freqüents. En aquest escenari, els moviments obrers i sindicals desenvoluparen altres idees sobre la família i sobre el matrimoni, com l’amor lliure.

*

Capítol Catorzè
La reivindicació del matrimoni civil ha estat una de les demandes fonamentals del laïcisme per apartar el matrimoni del control eclesiàstic. Al Regne Unit, el matrimoni civil va ser oficialment reconegut el 1563, però es va aplicar molt poc fins al segle XVIII. A França s’instaurà el 1792 amb la Revolució Francesa. A Catalunya només ha estat vigent entre el 1870 i el 1875 (després de la Revolució del 1868 i durant la Primera República), entre el 1931 i el 1939 (Segona República), i a partir del 1977.

Capítol Quinzè
L’ideal d’amor romàntic tenia el contrapunt en una certa permissivitat per als plaers masculins extramatrimonials. El recurs a la prostitució era freqüent per a la iniciació sexual de l’home, o per desfogar les seves passions; a costa de moltes dones amb pocs recursos que es veien obligades a exercir-la. Els carrers (com al Barri Xino de Barcelona), els bordells més refinats i els meublés eren el lloc secret de moltes relacions i plaers.

Capítol Setzè
Amb el romanticisme, els rituals de matrimoni arriben a la seva plenitud. Les classes altes van reinventar els rituals que després acabaren estenent-se a tots els sectors socials. Els vestits de núvia anaren abandonant el negre que caracteritzava els casaments a la societat pagesa per convertir-se en blancs, com a símbol de puresa; i també de vestit fet especialment per a l’ocasió. La núvia es convertí en la veritable protagonista de la festa. Al mateix temps, nous elements anaren incorporant-se a la festa: el pastís nupcial, el desig d’immortalitzar la cerimònia amb la fotografia, i el viatge de noces.

*

Capítol Dissetè
El cinema expressa, més que qualsevol altre mitjà, les passions amoroses. El cinema romàntic ha difós els grans ideals de l’amor; construint el seu argument a partir de situacions com l’amor a primera vista, els amors tràgics, els amors apassionats o els amors impossibles. Encara que tota la història del cinema ha estat plena de films d’amor (el primer petó apareixia ja el 1896 a The Kiss, de William Hesse), fou als anys cinquanta que es desenvolupà l’època daurada del cinema romàntic de Hollywood. Pel·lícules de suspens, comèdies i drames romàntics oferien models en què basar idealment les relacions amoroses quotidianes.

Capítol Divuitè
A la postguerra, el model de família conjugal s’imposà i va esdevenir preponderant en totes les classes socials. Les necessitats d’incrementar la natalitat i les condicions econòmiques comportaren el retorn de la dona a la casa. Les famílies dels anys quaranta, cinquanta i seixanta es basaren en la importància del matrimoni, la separació dels rols de l’home i la dona i una forta condemna de la sexualitat extramatrimonial. A l’Espanya franquista la família conjugal era l’única admesa. Són els anys de les famílies nombroses i d’una rígida moral sexual. Els amors i desamors, amb final feliç, s’expressaven en les narracions roses, en les revistes del cor i en consultoris sentimentals com el de la senyora Francis o el de Montserrat Fortuny.

*

Capítol Dinovè
Als anys setanta, la família conjugal i els antics models romàntics –fins llavors regnants– començaren a qüestionar-se. Els moviments hippies i alternatius reivindicaren un amor lliure i sense constrenyiments; juntament amb una sexualitat més oberta i permissiva, que lluitava per uns drets sexuals que es van anar desenvolupant durant la transició democràtica. L’aparició de la píndola i dels anticonceptius va fer possible un control de la natalitat més efectiu i va deslligar la sexualitat de la reproducció. Així, s’obria la porta a unes relacions més lliures i igualitàries en la parella, amb el desig de sortir de les normes de l’amor romàntic.

La Mort III

Capítol Cinquè
Naixem, vivim, morim. Què és la mort? Què és la vida? Pel fet de respirar, estem vius? O cal alguna cosa més? Sovint he sentit parlar de persones que viuen però en veritat estan mortes. Què vol dir això? I poden els morts viure d’alguna manera?

Capítol Sisè
Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, la mort es defineix com a: (1) FISIOL. Cessació de la vida. (2) Fig. Cosa extremadament molesta, insofrible. (3) Fig. Destrucció, anihilament.

Capítol Setè
Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, la vida es defineix com a: (1) BIOL. Estat dinàmic de la matèria organitzada caracteritzat bàsicament per la seva capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi, i pel fet de poder reproduir-se. (2) Durada de l’existència d’un ésser viu, successió de fenòmens pels quals es manifesta. (3) Manera de viure amb relació a les condicions, les circumstàncies, l’ocupació, el caràcter, etc. (4) Mitjans de subsistència. (5) p anal 1 Conjunt de fenòmens en què hom pot observar caràcters anàlegs als de la vida, com ara activitat, organització, manteniment d’una certa forma més o menys durable tot i el renovament constant de la seva matèria, transformació irreversible, adaptació a circumstàncies exteriors, etc.

Capítol Vuitè
Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana per caritat s’entén (1) CRIST Virtut teologal que consisteix a amar Déu sobre totes les coses i a nosaltres mateixos i el proïsme per l’amor de Déu. (2) Amor compassiu al proïsme. Generositat en el judici del proïsme i de les seves accions. (3) Beneficència envers els pobres. Almoina.

Com a casa! IV

Capítol Vintè
En els nostres idiomes sovint ens referim a nosaltres utilitzant pronoms. En referir-nos a una persona singular en tercera persona, aquests pronoms tenen un gènere implicat (“ella” en el cas de les dones o nenes, “ell” en el cas dels homes o nens). Aquestes associacions, però, no sempre són precises o útils.

En funció de l’aparença o del nom d’una persona fem suposicions sobre el seu gènere. De nou, aquestes suposicions no sempre són correctes i l’acte de fer una hipòtesi (per molt que sigui correcta) envia un missatge potencialment perjudicial: les persones han de mirar d’una manera determinada per demostrar el gènere que són o no.

És ofensiu i, fins i tot assetjant, inventar sobrenoms o pronoms sobre algú quan no vol ser nomenat així. També ho és escollir activament ignorar els pronoms amb els que algú ha declarat que s’identifica ja que implica la idea opressiva que les persones intersexuals, transgènere, no binàries i no conformes de gènere no existeixen o no haurien d’existir. Per tant, utilitzar els pronoms personals correctes respecte algú és una manera de respectar i crear un entorn inclusiu.

Capítol Vint-i-unè
El món s’explica d’una manera molt concreta. I d’aquesta forma d’explicar-nos el món se’n deriven les diferents societats arreu del mateix. Així, societat només vol dir relat. Una relat que parla, que explica, que omple de significats l’espai social en el qual les persones inter-actuem…

*

Capítol Vint-i-dosè
Societat només vol dir relat. Una relat que parla, que explica, que omple de significats l’espai social en el qual les persones inter-som. Què vol dir ésser? Interpretar, seguir un rol marcat per un relat. Quin és el meu relat? Qui sóc jo? Què sóc? Dona, pobre, adulta, treballadora, impulsiva, divertida, alegre, poruga, insegura… Què vol dir tot això realment? Què és cert i què no ho és?

Capítol Vin-i-tresè
La por teixeix una teranyina entorn de la nostra mirada. Una teranyina que ens atrapa i ens paralitza fins a fer-nos mal. Una teranyina l’única esperança de la qual és aspirar a que el final arribi quan abans millor. Viure així és asfixiant. Quina diferència hi ha entre viure així i estar morta?

Fòbia II

Capítol Setè
Violència: força desfermada extraordinàriament intensa, agressivitat que es basa en la utilització de la força i no en mètodes pacífics, la llei o la justícia.

Capítol Vuitè
Segons l’OMS per violència s’entén “l’ús intencionat de la força física o del poder, ja sigui en grau d’amenaça o de fet, contra un mateix, una altra persona, un grup o una comunitat que té com a conseqüència o és molt probable que tingui com a conseqüència un traumatisme, la mort, danys psicològics, problemes de desenvolupament o privacions”. S’usa per a dominar, coaccionar, malmetre, destruir, implicant sofriment o fins i tot destrucció d’elements naturals, béns humans, etc. En general pot ser descrit com a “violent” qualsevol comportament, ideologia, actitud o conducta agressiva, no amistosa, no pacifista, bel·ligerant o enemiga que provoca dolor o sofriment, ja sigui físic o psicològic.

Capítol Novè
L’amor romàntic és un dels models d’amor que ha fonamentat moltes relacions de parella estables de les cultures modernes, principalment les occidentals. Ha estat considerat com un sentiment diferent i superior a les pures necessitats fisiològiques, com el desig sexual o la luxúria, i generalment implica una barreja de desig emocional i sexual, atorgant-li, això sí, més èmfasi a les emocions que al plaer físic.

Les característiques més assenyalades d’aquest tipus d’amor es confirmen i difonen a través de relats literaris, pel·lícules, cançons, dibuixos animats… Es tracta d’un tipus d’afecte que es presumeix que, d’entrada, ha de ser per a tota la vida (t’estimaré sempre), exclusiu (no podré estimar ningú més que tu), incondicional (t’estimo per sobre de tot) i implica un elevat grau de dependència afectiva (sense tu no podria viure).

*

Capítol Desè
Pilar Sampedro caracteritza l’amor romàntic de la següent manera:

Alguns elements són prototípics: inici sobtat (amor a primera vista), sacrifici per l’altre, proves d’amor, fusió amb l’altre, oblit de la pròpia vida, expectatives màgiques, com la de trobar un ésser absolutament complementari (la mitjana taronja), viure en una simbiosi que s’estableix quan els individus es comporten com si de debò tinguessin necessitat l’un de l’altre per respirar i moure’s, formant així, entre ambdós, un tot indissoluble.

La cultura occidental ha emfatitzat històricament l’amor romàntic molt més que unes altres formes d’amor, en les quals fins ben entrat al segle XX els matrimonis “arreglats” o “de conveniència” en foren la regla. Posteriorment la globalització ha estès les idees occidentals sobre l’amor i el romanç.

Capítol Onzè
El budisme és una doctrina filosòfica basada en els ensenyaments de Siddharta Gautama (el Buda històric). Es va originar a l’Índia al segle VI aC i es va escampar cap a l’Àsia Central, el Tibet, Sri Lanka, el sud-est d’Àsia, la Xina, Corea i el Japó. Una branca d’aquesta doctrina esdevingué, amb el temps, un sistema religiós. Avui en dia el budisme també ha esdevingut relativament popular al món occidental. Es calcula que hi ha entre 230 i 500 milions de budistes en tot el món.

Capítol Dotzè
La nostra reacció natural davant allò desagradable és el rebuig… Així neix l’odi…

Capítol Tretzè
Un, dos, tres… Dos, un, tres… Un, tres, dos… Tres, dos, un… Tres, un, dos… Quin és l’ordre dels nois que t’agraden?

Capítol Catorzè
Aferrament, odi, orgull, rancúnia, gelosia, avarícia, inconsciència, supèrbia, negacionisme, auto-satisfacció, falta del sentit de l’honor, desconsideració, agressió, malícia…

Capítol Quinzè
Fe, sentit de l’honor, consideració, desaferrament, compassió, paciència, estima, saviesa, esforç, goig, flexibilitat mental, ètica i moral, equanimitat, bondat, generositat…

*

Capítol Setzè
La gelosia és l’emoció que percep com algú dóna a una tercera una cosa que vol per si mateix (atenció, amor, afecte…). La gelosia es diferencia de l’enveja, perquè constitueix la por de perdre alguna cosa que ja es posseeix; en canvi, l’enveja és el desig de tenir allò que posseeix alguna altra persona i que un mateix no té.

Sovint s’identifica la gelosia com una mostra d’amor, ja que sembla un indicador conforme no existeix indiferència. Segons la seva intensitat, pot portar a conductes de control malsanes i inacceptables en les relacions, ja que els comportaments controladors sovint són un element important (a vegades fins i tot el primer) en les relacions abusives. També sol ser símptoma de possessió i de manca de confiança en l’altra persona.

Capítol Dissetè
La ira és una resposta emocional que ens dota d’energia extra per poder fer front a un obstacle que s’interposa entre nosaltres i la nostra meta. Evolutivament la ira ens va permetre confrontar-nos a les amenaces, per tant, des d’aquesta perspectiva té un gran valor per a la nostra supervivència. Això no obstant, en les societats modernes l’expressió de la ira normalment s’associa a immaduresa i una mala gestió de la frustració i la impotència. Aquest condicionament social pot ser causa d’expressions inapropiades de la ira, com ara les explosions de violència incontrolada, la ira mal dirigida o la repressió dels sentiments quan aquests, en teoria, serien una resposta adequada a una situació donada.

Capítol Divuitè
La veritable causa de patiment i de felicitat és interna. Res del que passa fora de nosaltres, a la nostra vida, té capacitat de fer-nos sentir bé o malament. Tampoc les persones amb les quals ens relacionem.

*

Capítol Dinovè
Avui he somiat amb un noi que no reconec de res. És un noi alt, fort i de pell pàl·lida encara que no tant com la Kassia. Té els cabells rossos i arrissats, rasurats pels costats; i els ulls blau marí més bonics que abans havia vist, tan brillants com els d’ella. El noi en qüestió devia tenir uns quaranta anys, i semblava cansat fins a l’extenuació. En el somni em mirava fixament i pronunciava tota una sèrie de connectors sense cap ordre ni sentit aparent: Quan; aleshores; tanmateix; així; doncs; perquè; primerament; en segon lloc; finalment; per un costat; per altra banda; a més a més; després; és a dir; en conclusió… Res més.

Com a casa! V

Capítol Vint-i-quatrè
Una creença és una forma d’explicar un fenomen determinat, ja sigui de forma empírica a través de les nostres experiències i reflexions internes analítiques, o bé a través d’un mètode científic-matemàtic. En tots els casos, confonem creença amb veritat, i aquí comencen els problemes…

Capítol Vint-i-cinquè
Què és un prejudici? Una creença o valoració que algú es fa de manera precipitada i sense base de certesa i que influeix i condiciona el seu punt de vista. La discriminació sorgeix quan un determinat individu o conducta és jutjat negativament per causa dels prejudicis i, llavors, rep un tracte diferent.

En principi els prejudicis són una conducta adaptativa que proporcionen una guia per al judici ràpida, ja que no sempre es poden verificar tots els aspectes d’un assumpte abans de reaccionar-hi. I poden ser cognitius (distorsionen la realitat en percebre-la d’una determinada manera), afectius (lligats a allò que agrada) i conatius (porten l’individu a actuar d’acord amb els seus valors o ideals). Sovint estan basats en estereotips.

Capítol Vint-i-sisè
Quina és la veritat de la vida? Podem tenir certesa d’una veritat absoluta? Existeixen les veritats relatives? De ser així, què vol dir “veritat relativa”? Relativa a què o a qui? Com tenir la certesa que les nostres decisions estan basades en informació fefaent?

Capítol Vint-i-setè
Ulls blaus oceà; un ull de cada color, verd i castany… Profunditat, mar i muntanya, aire, llum…

Fòbia III

Capítol Vintè
Hi ha algú que encara no entengui, ni que sigui a nivell intel·lectual, que la vida és un canvi constant? Vivim com si aquesta veritat no fos certa, i fem plans assumint que la vida és permanent, que les relacions sempre seran iguals, que el nostre cos i la nostra ment no canvien… En quin moment perdem de vista la idea clara i evident de que la vida no pot ser estàtica? Que la vida i el món són naturalment impermanència?

Capítol Vint-i-unè
Impermanència, mort, existència i no-existència, ciclicitat. El món mor i neix a cada moment. Les persones. Els records. La ment…

Capítol Vint-i-dosè
Toc, toc.
Qui és?

Capítol Vint-i-tresè
L’empatia és la participació efectiva i emotiva d’una persona en una realitat aliena. Aprendre a caminar amb les sabates de l’altre és tot un repte, ja que això implica sortir-nos, ni que sigui de forma temporal, de nosaltres mateixos. Deixar d’estar al centre per posar en la nostra mirada una altra persona. L’empatia, doncs, neix de la generositat i afavoreix la comprensió i la bondat. És just aquí on comença el camí cap a la compassió, el desig d’alliberar les persones del patiment.

Capítol Vint-i-quatrè
Toc, toc.
Qui és?
Sóc jo… obre, sisplau…

Capítol Vint-i-cinquè
La ment d’ira és aquella que rebutja allò que està passant. Es tracta d’una de les ments més corrosives per la salut mental i la felicitat. I es pot manifestar a diferents nivells, des de la no-acceptació fins a la violència.

Capítol Vint-i-sisè
La ment de por és una ment pertorbadora que ens fa sentir petits, insegurs, incapacitats. Una ment que se’ns menja l’autonomia, la motivació i que ens relega a un abandonament existencial devastador.