El llibre que teniu a les mans s’articula entorn tres històries principals que ens expliquen la vida d’en Joan Puig i Cadafalch durant els seus anys d’universitat. Així, es relaten els esdeveniments vitals d’un moment convuls en la seva trajectòria personal, esdeveniment que marquen el ritme d’un home fet a si mateix per sobre de les circumstàncies adverses. Però aquestes històries, més enllà d’explicar-nos els fets, ens parlen d’en Joan des d’una admiració profunda que jo, l’autor d’aquestes pàgines, profeso cap a l’home que conec. Per cert, em dic Marc i tinc el plaer de ser parella amb aquesta meravellosa persona.
Val a dir que en Joan és un home excepcional que destaca per sobre de qualsevol altra persona. Algú podria dir-me que l’enamorament que sento per ell m’encega, però no és menys cert que després del temps compartit encara no he conegut ningú que sigui indiferent a en Joan; o l’estimes o l’odies profundament, no hi ha terme mig. Tant de bo la meva pluma tingui l’habilitat suficient perquè tu mateixa, lectora, te’n puguis fer una radiografia de qui és aquest home. Arrenquem!
La manada
A la facultat d’Arquitectura de la UPC en Joan Puig i Cadafalch cursa el primer any de carrera; ens trobem a mitjans d’abril, a mig segon semestre del curs. Així, en Joan és un jove metòdic i aplicat que sense voler-ho s’ha posicionat en el centre de totes les mirades, per bé o malament. Per una banda, doncs, és admirat per molts estudiants per la seva valentia en fer front una i altra vegada a una colla d’indesitjables que ronda el campus. Per altra banda, a mesura que la seva fama creix, l’obsessió d’en Manel i la seva banda també augmenta. I aquest estira i arronsa genera més d’una situació incòmoda pel nostre protagonista que se les haurà de fer per anar superant-les. Qui guanyarà finalment el pols?
Dilluns, 16 de febrer de 1998
Doncs en Joan Puig i Cadafalch és un home peculiar amb una forma de pensar, sentir i estar al món bastant genuïna. Des de ben petit els pares l’han introduït en la meditació i el budisme i la seva màxima aspiració és ajudar a les persones a ser veritablement felices. Amb aquesta fita al cap es mou pel món des de la màxima innocència, amb un somriure captivador i una voluntat fèrria d’ajudar tothom. Així, sense adonar-se, desperta admiració allà on va i ràpidament el seu nom és en boca de tothom, ja sigui per la seva intel·ligència que demostra una i altra vegada dintre i fora de les classes com per la seva afabilitat i bondat sempre presents. Sigui com sigui no és un noi que passi desapercebut i això també molesta aquelles persones pobres d’esperit, com ara en Manel.
La màgia del Joan consisteix en generar pau, harmonia i espais d’estima allà on va, independentment dels reptes que presenti aquell espai. Amb la delicadesa del pètal d’una flor, s’apropa al teu cor, l’acarona i fa que tinguis ganes de ser millor persona. Així de simple, així de complex. De vegades ni tan sols cal que obri la boca, senzillament succeeix perquè és allà, per la seva mera presència. Té la virtut de que tot allò que toca millora qualitativament. Allà on és es respira pau i felicitat i fa que les coses que pasen guanyin una profunditat indescriptible. Passar una estona amb ell és regalar-te un delit als sentits, al cor i a la ment.
*
És un convençut que les persones són afables i compassives per natura. No importa quantes vegades es trobi contraexemples, com ara el Manel. La mirada del Joan sempre és neta i té la capacitat de veure les qualitats pures que totes les persones tenim. I treure’n profit, tot sigui dit. L’honestedat i la vulnerabilitat amb les quals s’apropa a la gent desperta els sentiments més severament adormits, tocant els cors de manera subtil però profunda. La veritat és que té una capacitat sublim de tendir ponts, gairebé màgica. Quan no t’adones… zas! Té la persona a la seva butxaca!
Així, en Joan és una d’aquelles persones amb una gran facilitat per ser el punt de mira de la gent poc recomanable. Entre el seu tarannà tranquil que exaspera els més impacients i el seu particular sentit de la justícia, acaba convertint-se en l’obsessió de qualsevol amb ganes de problemes. El problema del Joan és que anteposa salvar la gent que a si mateix perquè, vulgui o no, és una persona que busca comprendre tothom. Abans de denunciar un comportament mirarà d’entendre’l, de donar-li un context personal, d’ubicar-ho dins l’estructura mental de la persona. Així, en Joan és un ésser comprensiu i compassiu que difícilment es molesta per res.
Dimarts, 17 de febrer de 1998
La primera vegada que en Joan em va parlar de l’Àlex he de reconèixer que vaig sentir enveja, ja que mentre m’explicava la història compartida el somriure se l’eixamplava per moments. Tot i els anys que han transcorregut des de que es van conèixer l’estima que senten l’un per l’altre està intacta. No tinc cap mena de dubte que l’Àlex va ser el seu primer amor, tot i que abans d’ell havien passat altres persones. Sense cap mena de dubte, l’Àlex és la mena de persona que encaixa en la vida del Joan, i això és dir molt.
En moltes ocasions en Joan m’ha parlat llarg i estès de l’Àlex. Que si l’Àlex això, que si l’Àlex allò… Després de tant sentir parlar d’aquell noi em pensava que quan el conegués seria una completa decepció. Lluny de la meva expectativa, quan el vaig conèixer encara em va semblar més encantador del què m’havia explicat en Joan. I és que l’Àlex és una d’aquelles persones que rebosen amabilitat sense precedents.
De les moltes coses que m’ha explicat el Joan respecte l’Àlex, és que en aquells aleshores era un noi bastant insegur socialment parlant, motiu pel qual sempre s’estava relacionant amb gent indesitjable. No obstant això, la seva fortalesa i valentia el va permetre obrir-se a d’altres mirades molt més positives per tal de construir-se en l’auto-compassió i fer-se fort davant la vida. Car, que fer aquest procés acompanyat del Joan és, sense cap mena de dubte, un luxe.
Dijous, 7 de maig de 1998
Ja ho he dit abans, però em reitero: la fortalesa del Joan és encomiable. No conec ningú amb una capacitat més gran de superar les dificultats. Es pren el seu temps, si, però té una capacitat de donar-li la volta a les coses al seu cap que em meravella. És indescriptible. En un moment pot estar enfonsat aclaparat per les circumstàncies, i en el moment següent resorgir com l’au Fènix i reconstruir-se. No vol dir que de cop tot estigui solucionat; els efectes duren un temps, més o menys llarg en funció de la gravetat de les circumstàncies. Però una vegada fa el salt, ja no torna a caure en el pou.
Quin és el seu secret? En Joan sempre ho diu: a cada moment som una persona diferent i és decisió nostra escollir les ments que volem aparèixer. Aquestes ments ens faran viure la més gran felicitat o el patiment més anguniós. I això és decisió nostra, ja que cadascun de nosaltres som els únics creadors del cel o de l’infern a la nostra vida…
En Joan és un home extraordinari, no em canso de dir-ho. Les seves virtuts són infinites i totes elles molt nobles i pures. Viu pels altres, respira pels altres. I no té cap mena de dubte d’exposar-se a si mateix en benefici de tots els demés. El més curiós és que s’entrega des de l’alegria, sense cap mena d’escletxa de por o inseguretat. És la seva forma de nodrir-se, entregant-se completament, encara que això suposi la seva aniquilació.
El professor
Dijous, 1 d’octubre de 1998
En Joan és un jove universitari en segon curs de la carrera d’Arquitectura. Després d’una experiència traumàtica a finals del curs passat el jove es manté en un estat d’apatia vital i relacional. De cop, però, recupera la passió per allò que tant l’agrada quan coneix en Guillem Bescós Trias, professor doctor que imparteix Història de l’Arquitectura i que transpira una profunda estima per la matèria. Però més enllà de l’assignatura, la relació entre alumne i professor iniciarà un ball que posarà en qüestió aspectes de vital importància per cadascun d’ells.
Dissabte, 3 d’octubre de 1998
La vida es dóna en els agredolços del dia a dia. Com una muntanya russa les mirades aterrades en els esdeveniments externs juguen una mala passada o generen un vertigen insalvable fins que no baixes. El cor es trenca irremeiablement davant les pors silenciades. Jo. Tu. Dues forces contraposades. Negacionisme d’un amor atrevit, agosarat…
Dijous, 24 de desembre de 1998
I de cop el caprici de la vida es rendeix a la voluntat de trobar-se, de refer-se, de desfer el mal camí transitat. Tornar enrere i agafar embranzida per superar la dificultat, el bloqueig. L’impuls de superació al servei de la compassió, de la generositat, de la humilitat. Ara sí, aleshores ni jo ni tu, nosaltres.
Retrospecció
En termes psicològics, la dissociació descriu una àmplia varietat d’experiències que poden anar des d’un despreniment lleu de l’entorn immediat fins al despreniment més sever d’experiències físiques i emocionals. La característica més important en el fenomen de dissociació implica un distanciament de la realitat, més que una pèrdua de la mateixa com pot passar en la psicosi.
Si entenem la dissociació com un continu, podem contemplar en els casos més lleus un mecanisme de defensa per mirar de dominar, minimitzar o tolerar l’estrès, l’avorriment o el conflicte. En l’espectre no patològic del continu, la dissociació descriu esdeveniments comuns com ara somiar despert, i mes enllà d’aquest continu es troben els estats alterats de consciència no patològics.
Divendres, 25 de desembre de 1998
Lluita. Lluita contra un mateix. Lluita contra els altres per cridar la teva veu, el teu dolor. Lluita. Dolor. Consternació. I més enllà de tot això, vulnerabilitat i resiliència. Superació.
Qui és en Joan Puig i Cadafalch?
Qui és n’Àlex Montbau Carceller?
Què passa quan la família, els amics, l’entorn i les memòries s’esborren, s’esvaeixen? On quedem? Qui quedem?
Dissabte, 26 de desembre de 1998
– Dóna’m la mà i no deixis de mirar la llum.
– Qui posa aquesta llum?
– Tu, jo, ell, nosaltres…
– Per a què?
– Per a guiar-nos.
– Cap a on?
– Cap a la plena llibertat. Buida’t, mira’m, mira’t, desfés-te i desapareix.
– Vols que desaparegui?
– Aquí, ara. Fonem-nos en la veritable naturalesa de les coses.
– Vull seguir les teves passes.
– Dóna’m la mà i no deixis de mirar la llum…
Dimecres, 30 de desembre de 1998
L’equilibri és un fil prou fi com per trencar-se fàcilment. I aleshores la vulnerabilitat torna a fer acte de presència. Poder és que la natura d’aquesta ment és el dolor; el cas és que sembla que s’entesta en posar pals a la roda. Així, afegim dolor al dolor. I és llavors quan els crits es fan sords i muten cap a la fragmentació.