Dissabte, 15 de juliol de 2023
Piscina nudista de Barcelona
– Com t’he dit abans, Kassia, a les dones us volem lligades i ben lligades. El cas de la teva amiga amb el seu germà és un de tants. Ara no puc deixar de donar-li voltes a l’assumpte!
– Ja deia jo que estaves massa callat a la piscina…
– De vegades sento que em desdoblo quan presentes un cas. Vull dir, per una banda sento que files massa prim quan t’expliques, però a la vegada sento que té tot el sentit del món tot el que planteges. Això només pot significar que el masclisme del qual estem parlant és molt… subtil -riu.
– Ja hi som! Has trigat, eh?
“Subtil” és una de les paraules predilectes d’en Joan i no hi ha dia que en Francesc no faci sortir aquesta paraula amb aquell to burlesc que tan poc el defineix.
– Si no fos perquè sé que t’estimes en Joan pensaria que te’n rius d’ell.
– Els déus me’n guardin! No gosaria ni borratxo! És que la seva manera de dir “subtil”… no sé… m’agrada.
– T’agrada el Joan?
– No, m’agrada la seva manera de dir segons quines paraules.
Nego amb el cap.
– Que no m’agrada el Joan, et dic!
– Millor per mi.
– Vale, però no m’agrada…
-Si ho tornes a negar hauré de pensar que sí t’agrada… -ric.
– Eh? Que no m’agrada, pesada!
– O sigui, que t’agrada?
– Idiota…
– Tros d’ase…
– Tu més!
– Tu més! -l’imito.
Aquestes picabaralles sempre acaben amb mi a l’aigua. No tinc remei…
12:01 hores
– Val, ara que torno a estar empapada fins els ossos -dic eixugant els cabells sobre la seva esquena i forçant-lo a retorçar-se,- vols explicar-me què nassos volies dir?
La seva mirada és fulminant, però amb diligència s’incorpora i seu al meu costat per continuar la nostra conversa.
– Micromasclisme.
– El masclisme normalitzat socialment.
– Sí. El veig i no el veig a la vegada. És una sensació com de veure entelat… difós… De saber que està allà però com si alguna cosa s’escapés. Com quan tens una cosa a la punta de la llengua però no surt. Saps?
– Ahà…
– Deu ser una merda ser tia en aquesta societat.
– És una merda ser tia en qualsevol societat masclista, sigui explícita o… subtil…
Riem.
– I què se n’ha de fer, Kassia?
– Suposo que observar i prendre consciència, per teixir una relació entre dones i homes més equànime.
– Les ties, però, voleu el canvi per ahir.
– Estem cansades, sí -dic al temps que m’estiro per prendre el sol.
Entre nosaltres es fa una llarga pausa que em convida a perdre la mirada en el cel. El blau del cel és molt blau avui; d’un blau radiant i d’una bellesa inusual fins el punt d’exercir com una mena de sensació hipnòtica de la qual no vull escapar. Quin gustet més agradable…
– Què passaria si els homes compartíssiu poder amb les dones? -pregunto finalment.
– Uhm… Aleshores no us tindríem lligades i ben lligades.
– Escolta, no pares de dir aquesta frase… On vols anar a parar?
– Crec que els homes ens hem perdut.
*
– Què vols dir?
– Al grup de noves masculinitats hi ha un company que sempre diu que les dones ens doneu mil voltes. No penso el contrari, però tampoc estic d’acord amb aquesta afirmació. Senzillament hi ha persones competents i d’altres incompetents, independentment de si són dones o homes…
– O persones no binàries. Les estem deixant de banda en tota aquesta conversa… Segueix, segueix -m’afanyo a dir quan percebo el seu desgrat per la interrupció.
– El que vull dir és que no crec que les dones sigueu millors, però sí esteu més preparades pel nou món.
– Quin nou món?
– A veure, no sé on anirem a parar, eh? Però si et fixes el perfil d’home que hi ha en els moviments dissidents és un de concret. Vull dir, hi ha de tot, òbviament, però…
– Crec que t’entenc. A mi em sembla igual que a tu. Hi ha com una estètica imperant, per dir-ho així, però que va molt més enllà de l’estètica.
– Eh… Estètica? Bé! És igual! El cas és que les coses estan canviant i els homes ens hem quedat sense eines. Fins ara era fàcil perquè l’únic que havíem de fer era donar un cop de puny a la taula de tant en quant o aixecar el to de veu.
– Uhm! Interessant punt de vista!
– Ara només ens queda aquest paternalisme enganxifós que resulta tan podent…
No puc evitar riure amb la seva cara de fàstic. Indiferent al meu humor en Francesc m’allarga el pot de la crema perquè li posi mentre continua parlant.
*
– No, de veritat, un de vegades no sap què fer en segons quines situacions. Des de que em vas explicar allò de subjectar la porta a una dona estic obsessionat. Si deixo anar la porta em sembla maleducat, i si la subjecto em sento un miserable. Què estàs fent amb mi, mala pècora!
– Vaja, ara seré jo la culpable! -ric al temps que estenc la crema fet cercles sobre la seva esquena.
– Val, no ets la culpable, però digues-me com resoldre aquesta situació!
– No hi ha res a resoldre, Francesc. Subjecta la porta però fes-ho amb consciència feminista.
– Què coi vol dir això?
– Que observis des d’on estàs subjectant la porta. El problema, Francesc, no és subjectar la porta, sinó la motivació que hi ha darrera.
– La mateixa que quan li subjecto la porta a un home!
– Aleshores no hi ha dilema…
– Però vosaltres no sabeu llegir la meva intenció i un bon dia una noia em fotrà una bufetada i em quedaré amb un pam de nas.
– I el que passarà després és que li trencaré les cames a qui sigui que t’ha pegat! Hombreya!
En Francesc riu al temps que es torna a incorporar per agafar-me el pot de crema i posar-me’n. Gustosa m’estiro sobre la tovallola i m’acomodo per gaudir d’un dels millors moments de la piscina. Els moments crema són el punt àlgid de qualsevol matí a la piscina. A més, en Francesc ho fa taaaan bé… ahhhh…
Entre el silenci concedit el cant d’uns ocells en els arbres del costat acaben de complementar el moment pel meu delit.
*
Com si m’endevinés el pensament, en Francesc passa les seves mans per aquells punts que tinc tensionats. L’acumulació de feina de les darreres setmanes a la qual se li suma l’agitació amb en Francesc quan estem a l’aigua. El que em sembla més curiós és que no em molestava fins que ha començat aquest massatge; o, com a mínim, no era conscient!
– Així -arrenco de nou,- tu creus que els homes ens voleu lligades i ben lligades a les dones perquè esteu perduts?
– Sí.
– Què podria passar si no ens tinguéssiu tan lligades?
– Que ens aniríem a prendre pel cul…
– Expressió homòfoba!
– Ai! Què difícil és ser políticament correcte avui en dia…
– Assumim-ho, Francesc: som masclistes, homòfobs, trànsfobs, racistes i vés a saber quantes coses més.
– I què n’hem de fer?
– Aprendre, Francesc, aprendre. I per aprendre cal observar-nos. Tu pren consciència de tot el que passa dintre teu i deixa d’obsessionar-te amb si aguantar o no la porta a una noia.
– Veus, Kassia? Al final és una dona que ha de donar les pautes a un home…
Poder els homes estan realment tan perduts?