Dissabte, 15 de juliol de 2023
Piscina nudista de Barcelona
– Lligades i ben lligades us volem, Kassia.
La veu d’en Francesc ressona a les meves oïdes. De manera automàtica pujo la mirada cap el cel, mirant de fugir de l’opressió que exerceix la calor d’aquest estiu. Durant una estona resto en silenci, observant el blau del cel. Certament, el cel està net i de no ser per aquell blau tan característic tindria la sensació de buit. De fet, si ho penso, més enllà del blau, tot és buit. Un buit que sosté energia en forma d’estels o solidificada en forma de planetes, satèl·lits…
– Així que ens voleu lligades, eh, Francesc? -dic sense apartar la mirada del blau del cel.
Ell riu d’aquella manera tan característica seva i que tant m’agrada.
*
Vaig conèixer en Francesc ara farà uns catorze anys. Es diu ràpid! Aleshores estava mirant d’organitzar un grup per jugar partides de rol i donar sortira a una de les meves aficions predilectes. En Francesc va ser un dels primers en respondre la convocatòria i vam congeniar des del minut zero. A banda del rol, compartim moltes aficions i passem la major part del temps juntes quan no treballem. També amb la resta de la colla, però especialment en Francesc i jo.
En algun moment vam tenir el nostre moment i de tant en quant encara ens liem, però les dues tenim clar que no cal anar més enllà i que ja ens va bé fluir amb el que passa a cada instant. Ell, de sempre, ha estat penjat de la Ruth, però la Ruth és lesbiana i no està per ell. I sembla ser que no tingui ganes de buscar cap altre alternativa; i jo no sóc una excepció.
Per la meva banda, encara que oberta, m’estic amb el Joan, i ja m’està bé no haver d’assumir la responsabilitat d’una segona parella. Encara que en Joan i en Francesc s’estimem moltíssim, són dos pols oposats. Bé, tan oposats com ho som en Joan i una servidora, així que aquest argument és d’autèntica bajanada. En qualsevol cas, més enllà del sexe no m’interessa ningú més que el Joan i em fa mandra liar-me el cap i complicar-ho tot amb d’altres relacions…
10:23 hores
– Un amiga m’explicava una anècdota, saps? -començo a dir.- El seu germà és informàtic, tècnic de sistemes. Bé, jo no entenc gaire d’això, però poder tu sí…
– Ahà… Són les persones que fan que les comunicacions i la informàtica de les empreses funcionin.
– Tampoc no és important -dic ara mirant-me el seu desconcert davant la meva resposta.- El cas és que l’Anna, la meva amiga, té molt d’interès en les coses informàtiques i tecnològiques, encara que ella va més per la branca de la programació.
– Bona gent la que es dedica a la programació.
– Com tu, oi?
– No sóc bona gent?
– Ets el meu amic, Francesc, això només pot significar que ets mooooolt bona gent. Almenys des de la meva perspectiva.
– … -un petit silenci dóna pas de nou a la seva curiositat.- I què l’han passat a la teva amiga i el seu germà?
– Bé, ella té la mania que vol rootejar el seu telèfon mòbil i va demanar ajuda al seu germà, el qual es va negar perquè “és una tasca titànica”.
– Depèn com t’ho miris. A veure, temps i esforços hauràs d’invertir, però si l’Anna sap programar…
– No, la meva amiga no sap programar, dic que li agradaria, però no en sap. Fa anys que vol estudiar per aprendre a programar però la seva feina i els cursos de reciclatge que sempre fa li consumeixen tot el temps.
– Ah…
– Tampoc és rellevant.
– Doncs aleshores on vols anar a parar, pesada?
– És que no em deixes!
– Vaaaa, explica!
*
– El cas és que l’altra dia va trobar un article on un noi explicava les seves experiències durant 10 anys fent allò que ella volia fer amb el seu mòbil. Li va enviar l’article al seu germà, però aquest va ser de nou contundent i responia que no té massa sentit tot plegat perquè hi ha moltes persones amb diferents rols participant en el desenvolupament d’un mòbil i que una sola persona no pot agafar-ho tot i fer un “yo me lo guiso, yo me lo como“. Total, que va resoldre que el desig de la meva amiga era impossible. L’Anna m’ho explicava amb neguit i després d’un llarg silenci inquiet em va preguntar: tu has sentit alguna vegada alguna noia dir que res és impossible?
Guardo silenci per observar el rostre d’en Francesc. Al costat dels ulls se li marquen unes arrugues molt simpàtiques, especialment quan parlem de masclisme i feminisme, el nostre tema predilecte. Ell em torna la mirada, expectant, i quan veu que no dic res més nega amb el cap. Ric.
– Durant una llarga estona vaig estar pensant en la seva pregunta. I, certament, jo tampoc he sentit cap noia dir que “és impossible”. O almenys no ho recordo.
– No ho havia pensat mai… A priori tampoc em ve cap imatge de cap noia dient això; en canvi d’homes, sí. Alguna explicació?
*
– Em resulta fàcil imaginar-me un home donant un cop a la taula i dient-li a una dona: “això és impossible!” Els homes teniu l’hàbit de pensar que el món és una extensió de vosaltres; només cal parar atenció a com s’articula la medicina entorn la salut. A més, molts homes que se senten incapaços es pensen que, per extensió, no és una limitació seva sinó que allò, el que sigui, és impossible.
– Bé… les dones igual, no?
– Les dones tenim un sostre de vidre i arreu del món i de la història hem estat capades per tot. Sí, també sentim que les coses poden ser difícils, clar, però el punt de partida és diferent, així com el lloc des d’on ho diem. En qualsevol cas, amb excepcions garantides, em costa d’imaginar una noia dient que res és impossible. I molt menys dient-s’ho a un noi.
En Francesc guarda silenci i rumia sobre la hipòtesi que acabo de posar sobre la taula. Un altre aspecte que tenim en comú és que pensem molt semblant respecte les relacions de poder, tant en un sentit ampli, com en el cas particular de les relacions entre dones i homes. La qual cosa no vol dir que absolutament sempre estiguem d’acord.
De fet, m’agrada provocar-lo, com home que és. Tot i que és molt crític amb el sexe masculí, al cap i a la fi és un home i ha crescut amb els privilegis de ser home. I en més d’una ocasió he trobat aquesta part seva que també salta davant de “tant feminisme”…
*
– A veure, Kassia, de vegades estires massa les coses, no creus? -aquí ho tenim.
– Poder… et fa sentir incòmode? -un somriure se m’escapa per sota del nas.
– Segur que hi ha dones que també diuen que quelcom és impossible. I ho fan exactament igual que els homes que ho fan.
– Però tu creus que una dona li diria a un home: “això és impossible, desestima la teva iniciativa”?
– Uhm… No, així tal qual no.
– Però al revés sí que ho pots imaginar?
– Sí, al revés no és només que ho imagini, és que ho he vist.
– El cas de la meva amiga no és tan interessant pel fet si es pot o no fer allò que vol fer amb el seu mòbil. Si una persona ho ha fet durant deu anys entenc que és quelcom que es pot fer.
– De poder-se es pot fer.
– El que em resulta interessant és veure com la relació de poder es cola de forma dissimulada. Vull dir, la part tècnica, un home, ostenta el coneixement per dir si és quelcom factible o no. Pels motius que siguin, aquesta persona no té la motivació de fer-ho per sí mateixa. I quan una altra persona, la meva amiga, li ho comenta, es posa a la defensiva i argumenta com d’impossible és. Em pregunto si l’interlocutor del tècnic hagués estat un altre tècnic-mascle, la resposta hauria estat la mateixa?
De nou es fa el silenci entre el Francesc i jo.
*
– És interessant el que planteges -diu ara més relaxat.- És una hipòtesi realment interessant, Kassia. A la feina es donen situacions com la que planteges. Vull dir, no és el mateix quan dues persones tècniques parlen i les dues són homes, a quan una de les parts és una dona. La forma de parlar en un i altre cas són diferents. Davant de les dones, els homes es mostren més condescendents, paternals fins i tot; o assumeixen el rol de protector i guia espiritual de la tecnologia… Fot fàstic. I això es veu encara exacerbat pel fet de la mínima representació de dones a la meva feina. Majoritàriament som homes resolent “coses d’homes”…
La tecnologia, veritablement, és “cosa d’homes”. Quant de temps haurà de passar perquè la tecnologia que consumim també sigui cosa de dones? Per què al final la meva amiga Anna recorre a un home per satisfer la seva curiositat/necessitat tecnològica?
– Saps, Francesc?
– Digues.
– Fa molta calor així que he decidit fotre’m un bany. Vens?
– Si no fas el peixet com sempre fas…
– Saps que et diré que no ho faré i després ho faré…
– M’agrada que em continuïs prenent per tonto -diu al temps que em besa dolçament als llavis.
– M’agrada molt la teva forma de “ser home”…
Següent entrada