Autoria: Kassia Langley
Divendres, 26 de maig de 2017
Ramon y Cajal, Gràcia, Barcelona
A la cocteleria
Tots riem amb la broma que acaba de fer el Marc. Va pel tercer cocktail i tots ens adonem de com s’anima a mesura que l’alcohol va recorrent les seves venes embriagant el seu cervell tan disciplinat i quadriculat.
– D’acord! M’agrada l’ordre, i què? -diu en un va intent de resultar convincent.- A tots ens agrada una mica d’ordre. Tots tenim les nostres rutines.
– Si… -discuteixo.- Tots tenim les nostres rutines però el que tu expliques és fins i tot obsessiu pels maníacs de l’ordre!
Tothom assenteix amb el cap. El Marc em mira de reüll i fa un gest amb la mà per donar-me per perduda. Està molt divertit mig piripi i no puc evitar mirar-me’l amb un somriure ampli. Ell em torna la mirada i esbossa un mig somriure que s’esborra ràpidament quan mira el Biel, assegut al meu costat.
Que què fa el Biel aquí? Cert! Uhm… Recordeu aquell moment en què sortíem de casa de la Nuri i del Quim i ens vam trobar el Biel amb una dona? Aquell moment patètic en el qual em vaig posar a plorar?
D’acord… rebobinem una mica…
Tornem al replà
El silenci en el replà és màxim. Tothom em mira amb el dubte reflexat al rostre, sense entendre molt bé què està passant. Estic plorant i el Quim se m’abraça tendrament. Només han passat unes mil·lèsimes de segons des de que hem sortit, i vist el Biel i la dona. Però el meu cap ja ha elaborat un mapa complet de la situació: el Biel no té cap mena d’interès en mi i està ben ocupat amb una dona maquíssima que em dóna mil voltes.
Sempre ho dic: qui nassos es voldria fixar en una dona amb heterocromia als ulls i pigues escampades per tot arreu, prima com un filferro? La Nuri sempre deia que jo l’agradava al Biel i fins l’últim moment m’he aferrat a la idea de que poder era així. Però és evident que no és així!! Deixa’m de donar-me la murga, Núria, amb la mateixa cançó!! Per què m’has enganyat d’aquesta manera?
Entre pensaments, l’escena fora del meu cap continua en mode play. El Biel està a punt de dir alguna cosa quan un home també en la quarantena surt de casa del Biel. Va en cadira de rodes però això no és impediment per tal que l’alegria es dibuixi al seu rostre. La bonica dona s’apropa a l’home en cadira de rodes i li dóna un petó dolç als llavis.
Chasss
– Anem a casa, amor? -diu en un to sensual.
– Anem, princesa! -exclama alegre l’home.
– Moltes gràcies per tot, Biel. Et truquem la setmana vinent per tal de tornar a trobar-nos. D’acord?
El Biel assenteix amb el cap i es dóna dos petons cordials amb la dona. Després fa uns cops amb la mà a l’espatlla de l’home.
– Cuida’t, Andreu! Ens veiem la setmana vinent -diu mentre fa un piquet d’ulls.
El Biel s’adreça a la porta de l’ascensor i l’obre per tal que la parella passi. Quan els dos són dins, saluda amb la mà i tanca la porta. A través de la finestreta de la porta es dibuixa la silueta de l’ascensor descendint cap a la planta baixa.
– Bé… -diu el Biel mirant-me.- Doncs… normalment no acabeu de jugar a les 22h? -pregunta al temps que consulta el seu rellotge.- Sembla que avui se us ha fet tard, no?
El mapa no és el territori
El meu cap intenta comprendre què ha passat en els darrers segons de la meva vida. Sento de manera prou evident una asincronia entre la realitat del planell físic i la realitat del planell mental. Fins i tot puc escoltar l’engranatge de la meva ment intentant assimilar la informació que trenca radicalment el meu mapa mental de la situació.
D’acord. La dona tan maca no era la seva parella i jo estic plorant perquè senzillament sóc imbècil. Però la normalitat pasmosa que intenta imposar el Biel em cabreja soberanament i sento com els fums se’m pugen al cap.
Una mirada ràpida al meu entorn manifesta una Núria exactament igual de perplexa que jo, un Quim que encara em continua abraçant per consolar-me, un Francesc i un Marc que em miren sense entendre absolutament res i una Ruth que es mostra indiferent a tot i, completament aliena, badallant sense cap mena d’escrúpol. Em sento ridícula, enfadada i esgotada. I el pitjor és que no sé amb qui estic enfadada. Amb la Nuri per insistir en què agrado al Biel? Amb el Biel per sortir de casa seva amb una dona tan bonica? O amb mi per precipitar-me en les conclusions de tota la situació? Segurament serà això últim, però com estic enfadada em captiva més la idea de tirar pilotes enfora i salvar algun resquici de la meva dignitat. Si és que queda res per salvar…
– Qui eren aquells dos? -pregunto de mala gana en resposta al Biel.
Enfadament
Definitivament aquesta és la fitxa que decideixo moure davant la meva indignació, doncs m’importa ben poc si rebaso límits. La resposta seria ben fàcil si les tornes fossin a la inversa: “i a tu què coi t’importa?”.
– Aneu a prendre alguna cosa? -pregunta el Biel a la seva germana fent cas omís del meu interrogant.
– Si… -respon la Nuri mirant-me de reüll.
– Doncs us acompanyo i t’ho explico de camí a on sigui que vulgueu anar -demana el Biel mirant-me als ulls.
– D’acord! -responc. Estic enfadada i no me n’amago.
Tal com assenteixo, començo a baixar els esglaons que em separen del carrer, seguida per la resta de la companyia.