Autoria: Kassia Langley
Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana per caritat s’entén (1) CRIST Virtut teologal que consisteix a amar Déu sobre totes les coses i a nosaltres mateixos i el proïsme per l’amor de Déu. (2) Amor compassiu al proïsme. Generositat en el judici del proïsme i de les seves accions. (3) Beneficència envers els pobres. Almoina.
***
Dijous, 15 d’abril de 1999
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona
Desperto al dia i una olor a pa torrat em delecta profundament els sentits. Parpellejo unes quantes vegades per acostumar-me a la llum del saló on hem passat la nit la mare i jo. Estiro el braç per buscar el contacte amb ella i sento els llençols freds en la seva banda. Obro els ulls i a la cuina, oberta al saló menjador, hi ha la mare preparant alguna cosa. Just en aquest moment, el pa salta de la torradora conforme ja està fet.
– Eh… -dic amb la veu encara dormida.
La mare es gira amb un somriure enooooorme.
– Bon dia, filleta bonica!! A qui no saps qui està curada del tot? -el seu somriure encara s’eixampla més.
El cor se m’omple d’alegria en sentir-la tan viva. Certament la seva progressió era positiva, però alguna vegada ha fet acte de millora i després ha recaigut. Així que no les tenia totes amb mi. I ara, tal com sento la notícia, salto del llit i corro cap a ella per abraçar-la ben fort.
– T’ho havia promès, filla meva… -xiuxiueja tornant-me l’abraçada.
– I tu sempre compleixes la teva paraula! Que n’orgullosa estic de tu, mama!!
– Espera, que se’m cremen les verduretes.
– Què estàs fent?
– Uns wraps vegetals i panets torrats amb mantega i sucre. I ara faré suc de taronja i te per les dues també.
– ¡¡Ñaaaam!! ¡Qué rico!
– Sabia que t’agradaria…
– Espero que no soni massa egoista… però com m’alegro que tornis a cuinar!!
*
Les dues riem davant del meu comentari. La veritat és que cuino com el cul; senzillament no se’m dóna bé ja que no tinc paciència per esperar-me a que les coses es facin a foc lent (de vegades tampoc a foc ràpid). Sovint se’m crema el menjar o m’oblido de posar sal, o confonc el sucre amb la sal… Coses per l’estil. Un altre afegit per quan la mare emmalalteix…
En canvi, la mare cuina de meravella. Té bona mà i sempre l’encerta. Alguna vegada que hem pogut permetre’ns menjar fora, si ens ha agradat algun plat ha fet proves després a casa fins encertar la recepta. No hi ha plat que se li resisteixi!!
En acabar el desdejú la mare i jo xerrem animadament assegudes al sofà que ja hem recollit. Ens prenem un te vermell amb llet mentre les converses banals se succeeixen una darrera de l’altra. I després riem, cantem, ens abracem en silenci i tornem a cantar. Amb la tonteria el matí vola i de nou ens tornem a veure entorn la taula menjant un àpat deliciosament preparat per la mare (amb la meva assistència, clar… jeje).
14:32 hores
– Ah! Aquesta tarda he tornat a quedar amb el Joan, però poder tens ganes que fem un passeig? Deus estar farta d’estar tancada a casa…
– I ara! Ni se t’ocorri deixar de quedar amb el Joan per estar-te amb mi!! Ni parlar-ne!
– No voldria deixar-te sola…
– Que creus que em passarà per passejar sola? -riu.
– Sé que no t’agrada… ja pots deixar de fer-te la valenta…
– D’acord, no m’agrada, però no em passarà res per passejar sola.
– Vaig a trucar el Joan per dir-li que cancel·lo la cita.
– Aleshores no sortiré al carrer…
Arrufo les celles al temps que me la miro fixament. Ja hi som. Les dues som igual de tossudes i capgrosses i quan ens posem en aquest pla no hi ha manera de que cap de les dues doni el seu braç a tòrcer. Al final és l’esgotament d’estar picades que ens fa reconciliar-nos.
Així, sense fer-li massa cas, m’adreço al telèfon i marco el número del Joan. Durant uns segons espero mentre sento com se’m fa un nus a l’estómac. Quan sento la seva veu, el nus i tot el meu cos es desfà i em sento tan lleugera que tinc la sensació que m’enlairo.
– Qui és? -demana en Joan a l’altra banda del telèfon.
– Hola, Joan -la vergonya m’omple el pit,- sóc la Kassia!
– Kassia! Quina alegria sentir la teva veu. Com estàs?
– Bé… i tu?
– Molt bé ara que et sento -riu afable.- Com està la teva mare?
– Justament per això et trucava… Aquest matí s’ha aixecat recuperada i voldria sortir a passejar per la tarda.
– Eh, nineta -la mare em parla recolzada en la paret just al meu costat,-no ho facis, sisplau -xiuxiueja.
*
– Vols que l’acompanyem? -pregunta en Joan propositiu.- Per mi està bé, i m’has parlat tan bé d’ella que m’agradaria molt conèixer-la...
Uh! No ho havia pensat que podíem passejar els tres…
– Em sembla una molt bona idea!! -exclamo emocionada.
– Ah… no era el que em volies demanar? -pregunta ell tot innocent.
– Et va bé si ens passes a recollir a les quatre per casa?
Miro la mare que aixeca les celles sorpresa davant el meu comentari.
– Perfecte, Kassia. Puntual com un rellotge us pico a les quatre -es nota que somriu tota l’estona.
– Genial! Fins dintre d’una estona!
– Ah, Kassia! -el sento cridar just quan estava a punt de penjar el telèfon.
– Digues-me… -dic de nou amb l’aparell penjat de la meva orella.
– Hi ha una cosa que volia comentar-te però no sé si et vindrà de gust que ho expliqui davant de la teva mare. De fet, l’afecta amb ella, però poder és millor preguntar-t’ho a tu abans…
– Què és?
– Quan vaig tornar a casa després d’acompanyar-te, vaig estar xerrant amb la mare i el pare, explicant-los la nostra cita. El cas… és que vaig comentar el tema de la malaltia de la teva mare i el fet que li costa trobar feina a causa d’això. La mare em va explicar que des de fa un temps participen d’un programa de subvencions per tal d’afavorir la contractació de persones amb malalties terminals o de llarga duració.
– Oh…
– No m’agradaria que semblés que m’estic ficant on no em demanen…
– No, no… t’agraeixo la teva bona voluntat.
– Tampoc m’agradaria que s’entengués com que…
– Com que què?
– Doncs… no sé… que pensessis que és caritat o alguna cosa així.
*
– I no ho és?
– No… almenys no pel que jo entenc de caritat.
– I què entens tu per caritat?
– Una mena d’actitud condescendent on el ric ajuda el pobre en una relació clara de desigualtat. O dit d’una altra manera, sentir pena.
– No entenc gaire la diferència, però no em queixaré de la vostra generositat, la veritat. No està el forn com per posar-se escrupulosa. De tota manera, per curiositat, com li en dius tu a això que estàs fent?
– Ajudar-vos.
No puc evitar somriure. La veritat és que em costa entendre què m’està dient i el telèfon no trobo que sigui el canal més adient per parlar això.
– Et sembla si ho parlem obertament aquesta tarda? Poder davant d’una tassa de te en alguna cafeteria xula de la zona… Em conec…
– No em diguis que vols tornar a casa?
Ric.
– Per què no?
– Mare meva… perquè et passes els caps de setmana allà ficada! -riu.- Però si a tu t’està bé, a mi també. El lloc m’agrada molt, la veritat!
– Però aquesta vegada convides tu!
Ahir al final va ser ell qui em va convidar a dinar; va ser tan persistent que al final no vaig gosar negar-me i, la veritat sigui dita, no m’anava massa bé gastar diners en dinars extres. Quan m’exalto obligant-ho a que sigui ell qui ens convidi a la tarda, en Joan riu i accepta tan innocent i amable com sempre. La mare, per la seva banda, es porta les mans al cap i nega efusivament. No puc evitar arrencar a riure de la meva desvergonya…
*
– Jo us convido a les dues, no t’amoïnis… A més, em fa molta il·lusió fer-ho.
– Per què?
– Perquè desitjo ajudar-te en tot el que pugui, i això és fàcil de fer!! Quina bona fortuna la meva!!
En Joan sempre té un moment en què em deixa perplexa davant les seves respostes i per un moment m’emociono amb la seva senzillesa i humilitat. Dóna gràcies de poder ajudar-nos… vés per on!
– D’acord, Kassia, us passo a recollir en una estona.
– D’acord. Fins ara, Joan…
Em costa però finalment penjo el telèfon a desgana. Després em quedo una estona en silenci amb les mans recolzades sobre l’aparell. Quan m’adono que la mare em mira expectant, em giro i somric.
– T’has emocionat, eh? -pregunta.
Assenteixo amb el cap quan en sóc conscient que tinc un nus a la gola que no em deixa parlar. La mare es despenja de la paret i s’apropa a mi per abraçar-me. Durant una llarga estona em petoneja el cap.
– Com m’alegro que hagis trobat algú que et tracta tan bé, Kassia. Desitjo que siguis molt feliç…
– Ens ha tocat la loteria, mama… -dic finalment quan la gola es relaxa.
– Què vols dir?
– El Joan ha parlat amb la seva mare que, pel que es veu, té una empresa. I m’ha dit que estan subscrits a un programa per tal de contractar persones amb malalties que dificulten el fet de trobar feina. M’ho volia comentar abans a mi per tal de no posar-te en una situació incòmoda. I sobretot ha insistit molt en què no l’agradaria que ho veiéssim com un acte de caritat.
– Ah, ara entenc la teva pregunta al respecte.
– Què et sembla?
*
La mare no diu res però sento que està emocionada amb aquesta oportunitat caiguda del cel.
– No sé de què és l’empresa ni què podries fer tu allà. Que ens ho expliqui quan ens veiem aquesta tarda, si et sembla…
La mare assenteix amb els ulls plens de llàgrimes.
– Tant de bo sort surti bé, mama, i no siguin només paraules…
– Beneït sigui en Joan i la seva família…