Autoria: Kassia Langley
Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, la vida es defineix com a: (1) BIOL. Estat dinàmic de la matèria organitzada caracteritzat bàsicament per la seva capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi, i pel fet de poder reproduir-se. (2) Durada de l’existència d’un ésser viu, successió de fenòmens pels quals es manifesta. (3) Manera de viure amb relació a les condicions, les circumstàncies, l’ocupació, el caràcter, etc. (4) Mitjans de subsistència. (5) p anal 1 Conjunt de fenòmens en què hom pot observar caràcters anàlegs als de la vida, com ara activitat, organització, manteniment d’una certa forma més o menys durable tot i el renovament constant de la seva matèria, transformació irreversible, adaptació a circumstàncies exteriors, etc.
***
Dimecres, 14 d’abril de 1999
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona
La mare i jo sopem una pizza freda i mig cremada després d’estar-nos una llarga estona tan centrades en la nostra conversa i l’intercanvi d’afecte que no ens hem assabentat (cap de les dues) de quan ha sonat el temporitzador. No és la primera vegada que ens passa, indistintament de quina sigui la cuinera; i al final ens ho prenem amb humor i mengem aquell intent de sopar digne com qui es menja un autèntic delit.
Les dues tenim gana i ens cruspim la pizza en menys que canta un gall. Després faig crispetes i ens disposem a plantar-nos al sofà per allargar una mica més la nit juntes i, segurament, dormir-nos les dues allà aferrades l’una a l’altra. M’agrada quan fem nit de cinema i quedem rendides al sofà davant d’una pel·lícula cutre de sèrie B. D’això li en diem “fer el gamberro“…
Durant la pel·lícula ens dediquem a fer comentaris posant èmfasi a les errades del film, les incongruències o traient punta a la cutresa inherent en aquesta mena de llargmetratges. Quan comencem els comentaris són ingeniosos, però a mesura que la història avança se’ns encomana una mena de caspositat de la pantalla i el nivell de les nostres aportacions baixa. Tot i així, és quan més riem perquè l’absurd impera com si fóssim dues borratxes amb el cervell totalment inundat en alcohol… M’encanta!!
01:02 hores
Fa estona que la pel·lícula ha acabat però aquesta nit cap de les dues té son i ens mantenim despertes al sofà, abraçades. De vegades, quan passa això m’entra la dèria de pensar que és l’última nit que compartirem i m’angoixo. I aquesta nit no és una excepció.
Intento posar en pràctica allò de mantenir els pensaments a ratlla, però no me’n surto i al final la mare s’adona que no estic bé, especialment quan em poso a plorar.
– Nena… què et passa? -pregunta ella amb un fil de veu.
– L’angoixa una altra vegada… -explico entre sanglots.
– Vaja… Durant tota la vida ho has tingut molt present, però els darrers dies estàs realment molt afectada, no, Kassia?
– Sí… L’he donat voltes just a això que dius i m’agradaria anar amb una psicòloga, però per molts números que he fet, no trec l’entrellat; no arriba, mama. I això afegeix una altra capa de malestar que tampoc és nova a les nostres vides: el fet d’haver d’estar constantment fent malabars amb els diners… Estic farta de sobreviure. Quan ens tocarà viure de veritat?
– Kassia, amor… D’acord, no tenir diners per pagar una psicòloga quan la necessites és una merda, però si realment volem, els traurem d’on sigui. Si tu necessites una psicòloga, te la pagaré.
– Però estàs malalta…
– Bé, quan em recuperi! Trobaré la manera, t’ho prometo, filla del meu cor.
– Demà al matí portaré més currículos a botigues del barri, a veure si sona la flauta. Ens vindria molt bé uns dinerets extra…
*
– Genial. De tota manera, i tornant al teu comentari de sobreviure i viure… No crec que sigui just.
– Què vols dir?
– Jo no sento que no estigui vivint: tinc la millor filla que em podria imaginar, amb la qual comparteixo estones com la d’abans de la pel·lícula, frikades, i un munt de coses que moltes mares no tenen amb les seves filles. Som unes privilegiades. Conformar-nos en parar només atenció a les mancances i no a les abundàncies no és una mirada justa. Preferiries tenir diners i que la nostra relació fos freda?
– No!!!!
– Doncs posa-ho en valor…
– Ja… però… mama… si tu et mors, què quedarà?
No puc evitar posar-me de nou a plorar com una nena petita quan pronuncio aquesta pregunta en veu alta. La mare es limita a abraçar-me molt bé aguantant-se les seves llàgrimes, però al final cedeix i també arrenca a plorar.
– Tinc la sensació que cada vegada està més a prop, que cada vegada és més imminent el moment en què tu facis el salt al buit i em quedi completament sola -explico encara plorant.- I tinc molta por…
No és un tema nou, ni tan sols un subtema nou. Aquesta conversa l’hem tinguda infinites vegades i em sé les respostes i necessito les respostes.
– Dilluns passat et vaig prometre que no em moriria -respon ella,- i quan prometo una cosa la compleixo, amor. O no?
Assenteixo amb el cap de manera efusiva i el gest em fa gràcia i m’anima, especialment quan la mare també comença a riure amb tants cabells atabalant-la sobre el seu rostre.
– Mira que n’ets d’exagerada, eh? Cal que assenteixis així? -riu.
– Ha servit perquè riguem!
– Això també és cert.
La mare petoneja el meu cap al temps que recull els meus cabells.
*
– Amor -diu,- sortirem endavant de tot plegat i aniràs a una psicòloga com deu mana. Encara no sé com, però ho farem. Estem juntes en això?
– Sempre amb tu.
– Sempre amb tu -somriu.
Ara sí, jo m’acomodo sobre el braç d’ella i ella m’embolcalla fins a cobrir-me de la seva escalfor i de la seva agradable olor. I a la fi puc dormir i ella pot dormir. Juntes, sempre juntes.