Autoria: Kassia Langley
Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, la mort es defineix com a: (1) FISIOL. Cessació de la vida. (2) Fig. Cosa extremadament molesta, insofrible. (3) Fig. Destrucció, anihilament.
***
Dimecres, 14 d’abril de 1999
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona
– Mama…
– Digues-me, filla del meu cor…
La mare i jo continuem abraçades després del “moment tristor”.
– I com faig per canviar els pensaments al meu cap?
La mare es separa lleugerament per mirar-me als ulls, guanyant una mica de temps per pensar la resposta. Les dues ens assemblem molt físicament: altes i primes fins a transparentar, tenim la pell blanca i plena de pigues, i els cabells rojos, llargs i ondulats. L’única diferència és que ella no té heterocromia als ulls, i els seus dos ulls són castanys clarets, molt bonics.
– Vull deixar de relacionar-me com ho faig amb el meu cos, amb la teva malaltia i la mort, amb els homes en general… Sento que estic carregada de prejudicis que no fan sinó que alimentar malestar en mi. Tu i el Joan m’ho dieu, però sóc una fàbrica de pensaments negatius!
– Entenc…
– Miro el teu cos i m’agrada moltíssim; et trobo una dona bonica, gràcil… Si ho penso, m’adono que som molt semblants i que el teu cos és el meu cos del futur -la mare i jo riem amb aquest comentari.- No obstant això, quan em miro reflexada en el mirall em fa fàstic. Com pot ser? En quin moment se’m perden els pensaments?
La mare em mira d’aquella manera en què processa massa ràpid per buscar una resposta que no té. Sempre comença així, però després tot el que em diu em resulta molt útil.
– Doncs a veure… Jo no sóc experta en aquestes coses, però el que faig senzillament és mantenir els pensaments que no m’agraden a ratlla. L’actitud davant la vida és molt important, i marca una clara diferència entre estar bé i estar malament.
*
– Com mantens els pensaments a ratlla?
– Els hi dic que no poden passar…
– Així de fàcil?
– Insisteixo: no sóc experta. Però molt m’ensumo que quan els pensaments negatius es manifesten el problema de fons és que no en som conscients. Adonar-se de quins pensaments generen benestar o malestar és la clau, doncs. Si ets capaç de no deixar-los passar això vol dir que els has vist.
– Uh… Tu creus que meditar em pot ajudar?
– Bé, no he meditat mai, però suposo que deixar un espai de silenci sempre pot anar bé.
– En Joan medita i s’ha ofert a ensenyar-me.
– Ah… Doncs a mi em sembla una oferta molt interessant.
– Però tu ho vas a conseguir sense meditar, això de posar els pensaments a ratlla…
– No és menys cert que m’ha ocupat bastant temps durant el qual he patit moltíssim. Si hi ha una tècnica que et pot ajudar més ràpid i a sobre algú que et pugui guiar, filla meva, no desaprofitis l’oportunitat.
– És que em fa pal!
– I això?
– Perquè ara tothom ha de meditar!!
La mare arrenca a riure i a mi em deixa sorpresa la seva reacció.
– Què he dit de graciós? -pregunto encuriosida.
– Tota tu ets molt graciosa! No t’adones de la paradoxa de tot plegat?
– No…
– Els pensaments que generes entorn la meditació no són igual de prejudiciosos que els que tens respecte el teu cos, la meva malaltia, la mort, els homes…?
Hòstia!
*
– Sembla que tinguis una idea per a tot, Kassia. Poder et podries permetre explorar i treure conclusions des de l’experiència, no?
– Saps el més divertit, mama?
– Digues-me…
– Quan el diumenge van venir els pares del Joan a casa, recordes?
– Sí, m’ho vas explicar que la vas tornar a liar de tan nerviosa que et vas posar…
– Sí. I jo vaig acabar amagant-me en el magatzem del restaurant, i en Joan va venir a ajudar-me…
– Sí, ho recordo.
– Doncs en aquell moment em va guiar una meditació.
– Ah, sí?
– Sí. I em va anar de conya! Ja tinc experiència al respecte i de la bona, per què continuo tenint resistències?
– Uhm… Poder és orgull?
– Orgull de què?
– De l’ego… que no vol acceptar que hi ha formes per estar-se millor…
– Quin ego més tonto!!
La mare arrenca de nou a riure i jo l’acompanyo al poc. Durant una estona riem i ens estimem al temps que em delecto de la seva companyia i escalfor. Em sento realment afortunada d’haver-la tingut com a mare, com em sento afortunada d’haver pogut conèixer en Joan.
En aquest punt, les preguntes se’m disparen al cap entre els braços de la dona que m’ha bressolat amb tanta estima durant tants anys. Preguntes que em faig per sortir del pou en el qual em sento. Tinc ganes de trencar-me i crear una nova Kassia, més forta, més viva, més entregada al món. I tinc la sensació que estic ben a prop, tot i que encara no vegi el camí de forma clara.
*
Sento que estic en un lloc privilegiat, des del qual puc mirar-me i deconstruir-me. Un espai que transcendeix la meva pròpia història i les circumstàncies que l’han marcada. Fins ara sempre havia maleït la nostra mala sort, i avui m’adono que just totes aquelles coses que m’han passat i que tantes vegades he negat m’han dut justament a aquest punt. El punt en el que sento l’oportunitat de refer la meva ment i relacionar-me amb mi, amb la mare i amb el món d’una altra manera. Em sento poderosa i també amb força per seguir aquest impuls que ara tira de mi.