Autoria: Kassia Langley
Naixem, vivim, morim. Què és la mort? Què és la vida? Pel fet de respirar, estem vius? O cal alguna cosa més? Sovint he sentit parlar de persones que viuen però en veritat estan mortes. Què vol dir això? I poden els morts viure d’alguna manera?
***
Dimecres, 14 d’abril de 1999
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona
Quan entro per la porta la mare m’espera impacient enmig del menjador. Tanco la porta de casa darrera meu mirant de recuperar una mica l’alè per la carrera pujant les escales i després em llenço als seus braços que s’obren ansiosos de recollir-me. Durant els primers minuts que estem abraçades no intercanviem cap paraula i no puc deixar de somriure encara per les sensacions que he viscut al llarg de la tarda i les noves sensacions d’estar-me de nou amb la mare.
Certament, a banda dels dies que treballo, mai ens hem separat, la mare i jo. I passar tota la tarda fora de casa per passar-m’ho jo bé quan ella encara és malalta em fa sentir culpable. Què em diria el Joan respecte això? Idees, conceptes… Idees sobre què vol dir “bellesa”, idees sobre què vol dir “bona filla”. La veritat és que em sento una filla pèssima ara mateix…
– Sento haver-te deixat tanta estona sola, mama -dic finalment aixecant la mirada.
– I ara! No em diguis que permetràs arruinar el dia que has tingut perquè creus que m’has deixat abandonada!!
La mare sempre sap el que sento i m’ajuda a posar paraules a les meves emocions i ordenar els meus pensaments.
– Encara estàs malalta… podries recaure i no hi hauria ningú per cuidar-te…
– Escolta, maca, que estic feble però no sóc una inútil. Qui creus que em cuidava abans que tu poguessis ajudar-me?
– Qui?
– Doncs jo!!
Ric davant de l’obvietat que he omès i miro els ulls de la mare que em retornen estima i compassió.
*
– Va… jo que m’imaginava que m’explicaries el que has fet avui amb aquest noi i ara em surts amb aquestes…
– Perdona.
– Eh… Jo no puc estar al teu cap i prendre la decisió de netejar-lo d’aquesta porqueria que t’has auto-imposat; això només ho pots fer tu. I et recomano que ho facis quan abans millor. Tu decideixes quins pensaments posar al teu cap i, per tant, com sentir-te… Cal que xafis el dia tan meravellós que has tingut?
– Com saps que ha estat meravellós?
– Perquè ets la meva filla i et conec millor que ningú. I sé quan les coses et van bé i quan les coses et van malament. I avui t’han anat fantàsticament bé. O no?
Ella em mira somrient i impacient perquè li expliqui coses. Encara abraçades fa un parell de gestos amb la cara molt còmics que volen convidar-me a que seiem al sofà i xerrem “de les nostres coses”.
– En Joan diu coses molt semblants a la que m’has dit fa una estona.
– Quina cosa?
– Això dels pensaments…
– Anda! Comença a caure’m molt bé aquest tal Joan…
Agafant la mà de la mare estiro d’ella per conduir-la fins al sofà, però jo no sec amb ella i em disposo a preparar el sopar per tal que no es faci més tard del que ja és. Decideixo de forma ràpida que avui soparem pizza i començo a preparar-la mentre la mare m’observa cada cop més impacient, aguantant-se les ganes de saber més coses.
*
– Doncs… -arrenco a dir mentre preparo el menjar.- La veritat és que avui ha estat un dia realment xulo, mama. Al principi m’he posat tan nerviosa que volia amagar-me de nou a casa, però en Joan ha estat molt amable i al final m’he pogut tranquil·litzar suficient com per continuar amb la cita. Em tracta molt bé, saps?, res a veure amb aquells imbècils…
– Clar, filla, és que no tots els homes són iguals…
– Ell no es considera home.
– Ah, no? -em giro un moment per mirar-me la mare i ric amb la cara que posa d’estranyesa.- Què vol dir que no es considera home?
– Diu que no s’identifica ni com a home ni com a dona…
– Aleshores?
– Agènere o ésser -ric recordant el moment compartit.
– Agènere…
– Les vegades que l’he vist vesteix una mica diferent.
– Què vols dir?
– Doncs que utilitza roba femenina.
La cara de la mare és un poema. Els ulls se li obren tant que temo que se li caiguin al terra i jo no puc evitar tornar a riure. La mare és de ment oberta, però sempre té aquell moment d’impàs entre la seva concepció del món i les noves modernitats… aquell moment en que sento que els cables se li creuen dintre del cap, i tot peta. Ric encara més abans de tornar a posar-me amb la pizza.
– No del tot -aclareixo.- Vull dir que utilitza certes peces de roba més femenines del que normalment s’esperaria d’un home “normal”. La majoria de les vegades són jerseis entallats que marquen les seves corves a la cintura. La gabardina també té un estil més afeminat. I avui, no sé si t’has fixat, portava bossa de mà.
*
– No, des del quart pis no he vist res de tot això, a banda que només tenia ulls per la llum radiant que irradiaves…
– Tant se’m notava?
– O més!!
Les dues riem amb l’exageració de la mare.
– Aleshores en Joan és transexual?
– No, no… com et dic no s’identifica ni com a home ni com a dona.
– Però dius que vesteix com a dona.
– Vesteix com li ve de gust, independentment de com la societat categoritza la roba.
– Ah… Com els escocesos, que vesteixen faldilla… I en la seva cultura és ben normal.
– Exacte! Doncs ell vol trencar amb la normativitat en quant a la roba i senzillament s’expressa a través d’ella per manifestar el seu inconformisme amb el binarisme.
– Binarisme?
– El gènere en la nostra societat és binari: o dona o home… Però què passa, per exemple, amb les persones que neixen hermafrodites?
– Uh… no m’ho havia plantejat… i és interessant això que dius… -la mare resta en silenci per uns instants.- I els companys de classe o de la feina… li accepten bé la seva forma de vestir?
– Segons m’explica, no. Es veu que el porten discriminant tota la vida, però ell porta molt bé el fet de ser discriminat!! -ric.
– Anda!
– Sí, se’l veu molt sencer i sembla que l’importa poc què pensin d’ell…
– Si no és home, perquè ens hi referim com a home?
– Què vols dir?
– Ell…
– Ah! Uh… doncs tens raó, no l’he preguntat sobre això.
– El llenguatge és bastant clar d’aquest binarisme que comentaves…
– Sí… el llenguatge construeix la realitat social, i marca les idees hegemòniques que hem de tenir. Com tot el tema dels cossos.
– Dels cossos?
– Sí… també n’hem parlat…
Em torno a girar amb un somriure que m’ocupa d’orella a orella pel record del nostre encontre íntim a casa seva.
*
– Heu parlat de cossos? -pregunta la mare ensumant-se per on van els trets.
Assenteixo efusivament amb el cap.
– Heu parlat o… -insisteix ella entremaliada.
– Les dues coses! -ric.
– Vaja! En la primera cita?
– Bé, no hem arribat fins al final… Ha estat una experiència molt estranya, però m’ha agradat molt.
– Ai! Has de fer el sopar ara? Per què no seus aquí amb mi -diu mentre fa unes palmadetes amb la mà sobre el coixí del sofà- i m’expliques això? M’estàs matant de curiositat!!
– Ja queda res per ficar-ho al forn i vaig cap allà mentre s’escalfa. És tard i tu has d’alimentar-te.
– Ais! Què responsable ets, filla! -riu.
Guardem silenci fins que col·loco la safata amb la pizza en el forn, disposo el temporitzador i m’assec al costat de la mare. Per la cua de l’ull puc veure com la mare em segueix tota l’estona amb la mirada, i d’alguna manera m’arriba la seva admiració, la qual cosa em fa sentir bé.
“Suposo que l’aprovació no és només en termes de bellesa”, penso, “sinó també per ser bona filla, bona alumna, bona professional, bona… Necessitem l’aprovació de les persones amb les quals interactuem, sigui quin sigui l’àmbit, per tal que ens validin en l’activitat o rol que exercim. Així, l’Oriol em valida com a cambrera de “Com a casa!”, la mare em valida com a bona filla de la qual sentir-se orgullosa, les companyes de la feina o quan anava a classe em validen com amiga o col·lega… I els homes em validen com a amant o parella… Podem viure sense aquestes validacions alienes, realment?
*
Quan sec al sofà la mare es gira cap a mi i agafa la meva mà entre les seves. Les té congelades i estiro de la manteta per cobrir-nos a les dues i combatre el fred hostil de la casa. Les dues ens ajuntem fins a abraçar-nos de nou i durant una estona la mare em petoneja la galta reiteradament, estrenyent-me entre els seus braços. Em sento tan bé quan estic amb ella…
– D’acord -diu finalment,- deies que heu compartit una estona d’intimitat i que no heu arribat fins al final.
Nego amb el cap per reforçar aquesta darrera part.
– Saps, mama? Ha estat molt estrany perquè jo sentia molt de desig d’estar amb ell i de tenir sexe, però m’ha agradat molt més el que ha passat. De fet, fa temps que em pregunto si realment m’agrada el sexe… però com les meves úniques experiències van ser amb aquells imbècils, no sé si és que no m’agrada el sexe o si tinc por que es torni a repetir. M’explico?
– T’expliques molt bé, filla.
– El fet de sentir aquest desig, podria significar que sí que m’agrada el sexe?
– Jo crec que són coses diferents: atracció sexual, desig sexual i consumació de l’acte sexual.
Miro a la mare expectant perquè em doni alguna explicació que diferenciï aquests conceptes.
– No sóc una experta en el tema -explica,- però intentaré fer-me entendre el millor que pugui perquè em costa d’elaborar una definició clara de cadascuna d’aquestes coses. A veure… L’atracció sexual seria quan algú et posa, és a dir, no ho decideixes tu, senzillament passa.
– Quan vaig veure en Joan la primera vegada, vols dir, alguna cosa d’ell em va atreure, no?
*
– Exacte! Però això no significa que sentissis desig.
– Oh, sí! Vaig mullar les calces, mama!!
La mare arrenca a riure amb la meva espontaneïtat. Per molts anys que passem juntes mai no s’acostuma a les meves expressions que surten de l’ànima i sempre riu quan dic aquestes bajanades.
– D’acord… doncs en el teu cas vas sentir atracció i desig sexual, però no necessàriament han d’anar junts.
– I què és el desig sexual?
– Jo el definiria com les ganes de tenir sexe.
– Em costa veure la diferència, la veritat…
– Pensa en un noi de revista, amb un d’aquells cossos com a tu t’agraden…
Cossos normatius.
– Pots sentir atracció per aquest noi -continua la mare,- però això no vol dir que pensis en tenir sexe amb ell. O a la inversa, pots sentir desig sexual cap algú que no necessàriament t’ha d’atreure, com per exemple els homes quan van amb una prostituta.
– T’ho has trobat?
– I tant! Homes que només volen ficar-la i els hi és igual on.
– Què trist…
– Bé, suposo que els animals no s’estan plantejant la seva atracció sexual cap a d’altres. Senten el desig i senzillament tenen sexe. Les persones som animals, així que és normal que continuïn funcionant aquests comportaments més biològics. El problema del sexe pagat, diria jo, és un altre que poc o res té a veure amb el sexe realment.
– Entenc… Que alguns homes es creguin amb el dret de posseir-te perquè et paguen.
*
– Per exemple. I és aquí, filla meva, on has de parar atenció per adonar-te de qui tens al davant. Sigui qui sigui, procura que les persones amb les quals et relacionis siguin bondadoses. Si senten bondat, podran equivocar-se moltes vegades i fer-te mal de retruc, però no hi haurà voluntat de ferir-te realment i, al cap i a la fi, aquesta és la base per relacionar-se bé. I això és vàlid per l’amor, l’amistat o el companyerisme. I tu igual cap a les persones; tracta tothom sempre com si fossin tu. Tot allò que et donaries a tu, dóna’ls-hi també a elles. No t’imposis davant de ningú i deixa que la gent s’expressi de la millor forma que sap. Només es tracta de discernir qui ho fa des de l’amor i qui ho fa des de l’egoisme.
Assenteixo amb el cap mentre ella parla.
– I que no hi hagi cap excusa -continua,- ni tan sols els diners, perquè algú et pugui comprar. La Kassia Langley no està a la venda; no ho oblidis, amor. Cap jefe, cap client, ningú.
– Però a tu et van forçar, oi?
– Sí, bé, aquest és un altre tema. De vegades, per molts límits que posis hi ha algú que se’ls salta perquè l’únic que busca és el propi benefici. No cal ser prostituta per experimentar-ho, perquè malauradament moltes persones actuen així. Per això has d’estar ben atenta i envoltar-te només d’aquelles persones que siguin bondadoses de forma descarada.
– En Joan ho és.
– Això sembla… -somriu.
– T’importa si tornem al tema de l’atracció i el desig sexuals?
– Clar, amor… Perdona que hagi desviat la qüestió.
– No, està bé. M’agraden els teus consells, sobretot perquè els dius des de l’experiència. D’alguna cosa ha de servir tot plegat, no?
*
La mare m’estreny més fort entre els seus braços al temps que em dóna un petó immensament gran i sentit.
– Aleshores -dic jo mirant de reprendre la conversa,- pel Joan sembla que sento atracció i desig sexual.
– Si dius que t’has excitat, doncs això sembla.
– Cosa que no em passava quan estava amb el Pinxo, ni tan sols la primera vegada. Al contrari, hauria preferit no tenir sexe, però em vaig sentir forçada. Tu creus que sóc frígida?
– Com pots ser frígida si dius que mulles les calces -la mare riu- quan veus el Joan?
– També tens raó…
– No t’obsessionis amb etiquetar-te, amor. Senzillament hi ha vegades que sents desig i vegades que no. I les dues opcions estan bé. No passa res estrany ni dolent en el teu cos.
– Fins que no he trobat el Joan no he sentit desig sexual per ningú… tot i haver vist nois guapos.
– Podria ser que la teva atracció sexual estigui orientada cap a un grup de persones molt reduïdes?
– Què vols dir?
– Eh… a veure, l’atracció sexual té molt a veure amb l’orientació sexual. Alguna vegada t’has parat a pensar quin col·lectiu de persones t’agraden exactament?
– Els homes…
– Uhm…
– Mai he sentit atracció sexual per una dona…
– Si tenim en compte que sembla ser que hi ha altres opcions a banda de homes i dones… poder caldria aprofundir una mica més en això, no?
– Ah…
Durant una estona sospeso el que acaba de dir-me la mare.
*
– Una vegada -continua la mare- vaig llegir que hi havia persones que el que les hi atreien sexualment eren aspectes intel·lectuals. No sé si pròpiament això és una orientació, saps?, però podries analitzar-ho des de la teva experiència. I sense tornar-te boja, eh? Que ens coneixem!! -riu.
Jo també arrenco a riure i enfonso el rostre en el seu pit, amagant-me per la vergonya. La mare riu convulsionant-se tota ella, i a mi em sembla divertit enfonsar la cara una mica més per sentir més els seus espasmes producte del riure.
– Què bé olores, mama… mmmmmmm!! No vull que marxis mai…
De cop la tristor inunda el meu cor i sento que també el d’ella. Mai no tenim la certesa de quan marxarem d’aquest món, i això m’angoixa des de que sé que la mare és malalta. Ja ho sé, no té més números que ningú per morir, perquè qualsevol moment pot ser el final de qualsevol persona. En realitat no hi ha diferències en aquest sentit entre una persona malalta i una de sana. Tothom pot morir en qualsevol moment. La malaltia el que fa és evidenciar allò obvi: que tothom hem de morir. Et recorda de forma persistent la mort i això és el que m’angoixa quan hi penso en la mare. Cada dia, estigui o no malalta, pot ser el darrer. Però la sida em recorda just això, i aquest record constant és el que em treu la pau…