Autoria: Kassia Langley
Transmasculí (o transmasc) és un terme que recull les persones que no han estat assignades com a homes en néixer però s’identifiquen parcial o totalment masculines. Alguns exemples de gènere que les persones transmasculines poden identificar són: homes transgènere binaris (homes transexuals), demiboys, persones de gènere fluït que s’identifiquen com a masculí més sovint que d’altres gèneres, qualsevol altra persona no binària que estigui alineat amb l’home o que s’inclini cap a la masculinitat.
***
Dimarts, 13 d’abril de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
El matí a casa de les Langley (com tenim per costum anomenar casa nostra) té un sabor ranci. Amb dificultat he pogut clocar els ulls una estona seguida en tota la nit, amb el terror enganxat al cor.
Ahir quan vaig arribar a casa després de l’assemblea a “Com a casa!” vaig tornar a tenir una d’aquelles al·lucinacions que em deixen K.O. durant hores. No és la primera vegada que em passa: estar fora de casa i pensar en la mare, morta; arribar a casa i entrar en la seva habitació i respirar aire de mort; tocar-la i sentir una gelor tan inconmensurable que no deixa espai al dubte; viure la mare morta. Una vegada rere una altra, tal és la meva obsessió…
Com sempre, és el moviment de la mare que em treu del meu pensament. I de cop, sóc capaç de donar altres explicacions a les “evidències” que just un moment abans m’estaven assenyalant només un final. Clar que l’habitació fa relatiu pudor, com qualsevol habitació tancada on hi dorm algú. L’acumulació del diòxid de carboni que expulsem mentre dormin i la falta de ventilació produeix aquest efecte, Kassia. I clar que la mare està gelada! Coi, vivim en la casa més freda del món! La mare es passa el dia gelada! Com jo! I com qualsevol que visqués en aquest maleït congelador!
Per què sempre m’he de posar en la pitjor situació? D’acord, la mare ha estat malalta, però ahir ja va començar a recuperar-se. Quin sentit tindria que morís quan s’està posant bona, havent superat la pitjor part de tot plegat? Cap sentit! Aleshores, per què sempre he de pensar en el pitjor? Joder!
*
Fa estona que he despertat, però no m’atreveixo a sortir del llit. Porto una llarga estona mirant-me el sostre ennegrit per la bombeta que penja d’un cable. No tenim ni per posar llums a casa… I aquell cable vell és l’única decoració de la meva cutre habitació. Som pobres…
Tenia el compromís amb mi mateixa de buscar una segona feina a temps parcial per fer de dilluns a dijous pels matins. Els diners extres ens anirien molt bé a casa. I ajudaria a fer una mica d’estalvi per quan vinguin èpoques més difícils. Però em sento exhausta. Així, em dono mitja volta i miro la paret també grisa, bruta de les meves mans, del meu alè i de recolzar-me amb la roba de carrer quan sec sobre el llit. No puc evitar plorar i m’encongeixo en mi mateixa. Vull que tot s’acabi!
– Kassia, bonica…
La veu de la mare es cola a través de la porta tancada.
– Encara dorms?
És dolça i suau, com sempre. La dolça i suau veu de la mare que algun dia no hi serà…
Deixo un silenci per no haver de respondre mig plorosa i quan la mare es convenç que encara dormo i marxa, arrenco de nou a plorar.
La veritat és que m’agradaria sortir i abraçar-me a ella, però no em sembla just carregar-li les meves cabòries. Ja prou té lluitant amb la seva malaltia per mi. Em va prometre que es posaria bona i s’està recuperant. Quan la mare promet una cosa, compleix. Així d’honorable és.
*
Durant una llarga estona, doncs, em desfogo en solitari i quan sento que ja no tinc més llàgrimes miro d’espabilar-me per sortir a fer el desdejú a la mare. Com sempre que estic així, m’escolo pel distribuidor que separa les portes de les habitacions i del lavabo. La mare no em veu ni em sent perquè sóc molt àgil i ja sé com fer-m’ho.
Un cop al lavabo, em rento la cara amb aigua abundant fins que no queda rastre d’haver plorat i després m’asseco amb la tovallola rasposa. Faig un pipi i em rento les mans i les dents. Protocolari totalment.
Quan ja no tinc res més a fer en el lavabo, arrenco la subrutina mental de preparar un bon desdejú. Com a cuinera sóc un autèntic desastre, però els desdejuns se’m donen bé perquè només requereixen perícia per combinar aliments sans i vitamínics. D’això en sé!
Surto del lavabo i la mare m’espera asseguda en la seva cadira davant la taula del menjador. Amb dificultat s’aixeca per abraçar-me i jo corro cap a ella. El seu rostre es veu radiant amb aquell somriure tan generós que em regala i entre els seus braços sento com l’eco de les pors de la nit s’esvaeix definitivament. La mare és ben viva i vull gaudir del moment. Així, l’abraço amb força fins que es queixa i arrenca a riure.
– No m’escanyis tant que em faràs encara més prima! -exclama entre riures.
– Més prima no, mama, que al final no et veuré!
– Per això, per això, filla… Una abraçada més suau. Repetim a veure com surt aquesta vegada?
– Clar!
Ens tornem a abraçar i aquesta vegada reprimeixo la meva intensitat. Una abraçada dolça em delecta profundament fins a escalfar-me per complet. Què bé s’està entre els braços de la mare!!
*
– Molt millor, no? -diu ella separant-se lleugerament de mi per mirar-me als ulls.
Quan les nostres mirades es troben sé que ella s’ha adonat que he plorat. Posa aquella cara on estreny els llavis fins a deixar-los blancs i em mira amb aquella compassió profunda que vol alleujar-me del meu patiment. No és la primera vegada que se n’adona però mai no em diu res. Només em mira, esperant que jo m’obri i li ho comparteixi, sabedora de que això no passarà.
Durant una estona ens mirem. L’estona que les dues necessitem per explicar-nos-ho tot sense intercanviar cap paraula. Després, desfem l’abraçada i em poso a la cuina per preparar un bon desdejú. Amb l’ànim recuperat tinc ganes de tornar a fer coses i d’espabilar amb el tema de la segona feina. Això si que seria bo per nosaltres…
– Escolta, Kassia, quan em donaràs l’alta per poder encarregar-me jo de la casa?
La mare sempre ha estat una bona malalta i mai no ha volgut afegir més tensió de la necessària. Sap que pateixo molt per ella i ella vol recuperar-se quan abans millor per tal d’estalviar-me patiment. Així, obeeix totes les meves consignes al peu de la lletra per (1) posar-se bona quan abans millor i (2) no tensionar-me més. És o no bona malalta?
Ella sap que quan està malalta sóc jo la que m’encarrego de comprar, netejar, cuinar… I això és innegociable. Així que espera pacientment que jo valori el seu estat com a suficientment òptim per tal de reprendre les seves responsabilitats com a ama de casa.
*
Ella voldria treballar fora de casa, però reconeix que la seva situació de salut no és prou estable i que al final seria més un problema que no pas altra cosa. A banda que té una edat i cap experiència en gairebé res. I tornar a la prostitució… em nego!
– Eh, amor, quan em donaràs l’alta? -insisteix.
– Quan estiguis totalment recuperada, mama.
– Ahir ja no vaig tenir febre en tot el dia.
– Ja, però encara et costa moure’t per la feblesa.
– D’acord, tens raó, filla meva estimada.
– Com sempre! -ric.
La mare també riu gustosa amb el meu bon humor.
– Com va anar ahir l’assemblea? No et vaig sentir arribar. Es va allargar molt?
– No, vaig arribar a casa bastant d’hora, però et vaig veure tan dormideta que no vaig gosar despertar-te. Em vaig ficar al llit també per descansar.
– I encara i així t’has llevat tard. Els caps de setmana deuen ser molt esgotadors, oi? I a sobre havent-te de fer càrrec de tot.
– M’agrada fer-me càrrec de tot quan tu no pots. Igual que tu m’has cuidat quan jo no podia valdre’m per mi mateixa… Això no em suposa feina, mama, cuidar de tu i de la casa, i ho faig amb gust.
És així. Sento que cuido la mare i que amb cada gest li manifesto la meva estima fins el punt en què tot el que faig em resulta lleuger.
– Però sí -confirmo,- els caps de setmana a “Com a casa!” són demoledors.
– I encara i així vols buscar una altra feina? Quan descansaràs?
– Buscaré una cosa de mitja jornada de dilluns a dijous, i descansaré l’altra temps entre setmana.
– Això són gairebé 60 hores de feina a la setmana, amor. No és massa?
– Ho puc fer durant un temps per fer una mica de guardiola.
*
– Ara que arriben els mesos d’estiu és un bon moment per buscar feines temporals -continuo explicant.
– Jo també podria fer alguna cosa temporal quan estigui bona.
Ja hi som.
– Estava pensant -m’explica- que podria fer una feina flexible, com ara cuidar nens.
– Uh… això no ho havíem pensat abans i permetria ajustar-se a la realitat de cada moment.
– Clar, perquè em contractarien per hores. Si estic malalta, només cal dir que no i ja està.
– I de cara a la transparència amb la teva malaltia?
Aquest punt sempre és complicat i no el tenim resolt, ni l’una ni l’altra. Si ho diem ens tanquem portes; qui voldria contractar una cangur amb la sida? Si no ho diem, ens sentim malament, perquè al cap i a la fi tothom té dret a saber amb qui deixa els seus nadons… Com es soluciona aquest dilema?
D’altres vegades que hem parlat de la feina de la mare, d’alternatives noves, d’idees brillants ensopeguem amb la mateixa pedra i, com sempre, el silenci és l’única resposta que queda després de la pregunta en qüestió.
Aquest és un moment sensible en què puc percebre com si fos jo mateixa el que està sentint la mare. Aquell sentiment de no valdre per res, de sentir les portes de la vida completament tancades, sense cap possibilitat de caminar en cap direcció. Sento la sensació de claustrofòbia i la frustració i impotència que s’imposen. Sento la seva tristor profunda després de tota una vida negada, rebutjada i agredida.
*
Les agressions psicològiques d’un pare i d’una madrastra que no se l’estimaven. Les agressions vitals del senyor que la va deixar embarassada i la va abandonar. Les agressions d’una ciutat inhòspita, desconeixedora ella de la llengua local, desposseïda de la seva titulació universitària per ser d’un altre país. Les agressions dels clients que es creien que per pagar podien fer amb ella el que volguessin, fins a violar-la i contagiar-la de la sida… Les agressions d’una vida emmalaltida; nua de qualsevol cobertura per poder-se portar menjar a la boca, plena de responsabilitat per la filla que ha portat al món. I no sembla que les agressions s’acabin mai…
Cada vegada que temptegem una nova alternativa perquè pugui sentir-se mínimament realitzada topem amb el sostre de vidre que la té tancada a casa. El mateix sostre invisible del qual sempre ens oblidem i pel qual tornem a caure en el seu parany invisibilitzador. Com si la mare no tingués cap opció de poder desenvolupar-se com a persona…
– Mama… -dic deixant allò que estic fent i llençant-me als seus braços per donar-li una mica de consol i escalfor.- Trobarem la manera, t’ho prometo. Encara no sé com, però trobarem la manera de conciliar-ho tot. Se’ns està complicant una mica, però et demano que no defalleixis.
– Clar… -la seva veu està completament apagada, morta.
Les dues plorem amargament i jo maleeixo tot. Maleeixo la vida, l’univers, la societat, la sort, a Déu…
El matí a casa de les Langley té un sabor ranci. Un sabor ranci a podrit. Un sabor ranci a mort.
Em venen ganes de vomitar…