Autoria: Kassia Langley
Una persona és un ésser, tal com un ésser humà, que té certes capacitats o atributs que li confereixen aquest caràcter, com per exemple el fet d’estar viva.
***
Dilluns, 12 d’abril de 1999
Carrer Olzinelles, Sants, Barcelona
Des de que la mare va emmalaltir ara fa ja deu anys (bé, tècnicament encara no arriba per mesos), la mort ha estat molt present a la meva vida. Qualsevol moment era susceptible de dur-se la mare, i això em generava (i encara em genera) molt de patiment.
Sovint m’he confrontat amb mi mateixa per entendre què és la mort. Però després de consultar llibres i preguntar a tothom, no he tret l’aigua clara. I al final l’única cosa que em va quedar va ser preguntar-me a mi. I jo, què en penso de la mort? Quines idees tinc respecte a aquest fet pel qual tothom, tard o d’hora, acabem passant?
L’obsessió per aquest tema és tal que en la nostra cultura hem creat mites i llegendes que intenten explicar la mort d’una manera amable. Suposo que el tema és important fins el punt que les principals religions del món en parlen al respecte. Cada explicació va parella d’una sèrie d’idees que intenten tranquil·litzar una por irracional a l’única cosa segura d’aquest món. Suposo que aquesta és la qüestió de fons: quedar-nos en res en morir, que hem generat un patiment inconcebible al respecte. I suposo que per això ens esforcem tant en la nostra societat per amagar la mort o qualsevol altre aspecte que assenyali cap a aquesta, com ara les malalties.
*
L’arquitectura al voltant de la malaltia i la mort és terrible. Blocs sòlids que aïllen el que passa dins del que passa fora. Sí, si preguntes tothom té clar que morirà algun dia, però vivim el dia a dia fent plans a futur, esquivant qualsevol pensament que olori a mort. En realitat vivim com si fóssim eternes, i suposo que aquesta és la base on s’assenta aquella por irracional. En la realitat social fingim vides eternes i ens creiem immortals i joves de forma indefinida. No contemplem la impermanència del cos i només ens adonem que el temps passa quan arribem a una edat en què les arrugues i les canes es manifesten de forma clara. Aleshores comencem a sospitar que alguna cosa no va bé.
Clar que no! Com pot anar bé pensar-se infinit? Com pot anar bé ignorar la mort, aïllar-la de la vida? Perquè, què és la vida sinó camí que ens porta a la mort? Morim des del moment de la nostra concepció i no en són conscients d’aquests canvis tan subtils i tan reals.
I amb la pèrdua d’un ésser estimat passa el mateix. Si la meva mare morís ara, jo patiria molt. Des dels deu anys d’edat m’he estat imaginant una i altra vegada aquesta situació. I la veritat és que costa creure que un dia una perdrà la seva mare… Tothom acabem perdent la nostra mare, però una mai no s’ho acaba de creure que això passarà. Fins que una malaltia t’ho posa just al davant, de cop, i aleshores només pots veure la desgràcia. Per què? Perquè la mort d’un ésser estimat significa pèrdua.
*
La nostra existència és una vida que s’inicia amb el naixement i que s’acaba amb la mort. Això és cert? Segons l’Esglèsia Catòlica les nostres ànimes són eternes i quan morim vivim amb Déu al Cel. Així doncs, sóc eterna i viuré per sempre? Què vol dir, doncs, viure? En el Cel les regles de la vida eterna són les mateixes que les regles de la vida mundana? Tindré el meu cos? Em retrobaré amb les persones que estimo? Si no tinc el meu cos, com és aquest retrobament? Ens podrem mirar, tocar, parlar?
Una vegada vaig llegir que el científic francès Lavosier va dir que res no neix i res no mor. Segons explica la ciència, la matèria i l’energia ni es crea ni es destrueix. La matèria es transforma en matèria i en energia i l’energia en energia i, a nivell experimental, també en matèria. Així, tot l’univers no és sinó canvi, activitat i procés; una totalitat de flux que és la base de totes les coses. Més en detall, tota interacció subatòmica consisteix en l’aniquilació de les partícules originals i la creació de noves partícules. El món subatòmic és una dansa contínua de creació i aniquilació, de masa que es converteix en energia i d’energia que es converteix en masa. Formes caduques entren en l’existència i surten d’ella com una espurna, generant una realitat sense fi i que constantment es crea de nou.
Aleshores, què és el naixement i que és la mort? Les persones estem fetes de masa i energia, que ni es crea ni es destrueix. Si la sida acaba amb la respiració de la mare, morirà? O senzillament es transformarà? I de ser això últim, en què?
19:49 hores
Com tantes vegades em repeteixo aquest mateix discurs mentre transito el solitari carrer d’Olzinelles camí del restaurant. El segon dilluns de cada mes fem assemblea i ens ajuntem totes les persones que hi formem part de la plantilla. Comencem a les vuit del vespre i tractem els temes que prèviament n’Oriol ens ha fet arribar per correu electrònic.
Aquesta és la meva primera assemblea ja que només porto un parell de setmanes treballant a “Com a Casa!” i estic nerviosa. Durant la setmana he donat moltes voltes a cadascun dels temes que avui tractarem. L’ordre del dia es tanca a una setmana vista perquè tothom tinguem temps per reflexionar sobre els punts a tractar. I si durant aquesta setmana sorgís algun tema important a tractar, depenent de la urgència s’inclou en última hora o no (i es deixa pel següent mes). N’Oriol s’encarrega de gestionar tot això.
Com també s’encarrega de preparar-nos un sopar a base de tapes i pinxos, per anar menjant mentre debatem. Segons em va explicar ell mateix, la primera assemblea el va sorprendre positivament. Es pensava que amb dificultats arribaria a l’hora i que la gent no s’implicaria massa, però es va trobar amb just el contrari. L’assemblea es va allargar tres hores i la gent no volia acabar! Després de tres convocatòries ha agafat l’hàbit de preparar un sopar per a les persones que hi anem.
*
Puntual, entro en el local i saludo una a una les persones que hi són allà: l’Oriol (jefe), la Gemma (esposa del jefe), en Raul (cuiner del meu torn) i l’Anna (cuinera del torn d’entre setmana) i l’Arnau (cambrer del torn d’entre setmana). Com no podia ser d’una altra manera, la Carmen encara no ha arribat; i és que la puntualitat mai ha estat el seu fort. Jo encara no l’he vista arribar al restaurant a l’hora cap dia…
Quan miro el restaurant, llueix diferent al dia a dia, quan és obert als clients. Disposar per a nosaltres d’un espai amb aquest nivell de detalls per a la comoditat i el relax és tot un luxe, sense cap mena de dubte. Però a més, n’Oriol s’ho ha currat amb ganes. Ha disposat totes les taules fent un cercle de manera que tothom ens podem veure les cares mentre mengem i debatem.
Tot el servei de la taula ha estat disposat amb gust i calidesa. Així, les estovalles mantenen els colors càlids i relaxants propis del local, en contrast amb els tovallons que empren colors pastels (com els coixins de les cadires) que doten l’ambient d’una espurna d’alegria. La vaixella i la coberteria està perfectament disposada i, tot i ser senzilla, és efectiva visualment. Alternant amb les fonts d’aliments on hi ha diferents plats en forma de tapes, diferents centres de taula acaben de donar gust i vistositat a la disposició. Finalment, flors i espelmes aquí i allà impregnen l’aire d’aromes que conviden a menjar.
*
– M’he permès la llibertat d’assignar jo mateix els llocs a cadascun -m’explica n’Oriol.- D’aquesta manera evitem seure sempre amb l’amic de l’ànima i teixim amistat amb totes les persones que hi participem. Espero que no et molesti -somriu finalment.
Li torno el somriure agraïda profundament per tanta atenció i nego amb el cap.
– Doncs si us ve de gust podeu servir-vos una copa de vi i anar prenent seient mentre arriba la Carmen que coneixent-la això serà quan vulgui! -riu n’Oriol al temps que obre una ampolla de vi negre.- Qui vulgui una altra cosa que no sigui vi que s’ho agafi directament de la nevera del magatzem.
Amb la calma busco el meu lloc llegint una a una les etiquetes on n’Oriol ha disposat els nostres noms. Quan em trobo, llegeixo també les etiquetes dels noms a banda i banda de mi. A la meva dreta, l’Oriol; i a la banda esquerra, l’Arnau. El dia que em va fer l’entrevista el jefe i ja em va dir que el lloc era meu em va presentar la plantilla que hi era present. Era un dijous passades la una del migdia. L’entrevista me la feia l’Oriol i la Gemma va ser present en tot moment. Aquell mateix dia vaig conèixer la Carmen i l’Arnau.
La primera impressió de l’Arnau va ser positiva. De trenta-set anys i amb un tarannà alegre, de seguida es va fer amb mi i als cinc minuts ja m’estava burxant amb gràcia. És eixerit i divertit a parts iguals i en veure que seurà al meu costat durant el sopar m’alegra, perquè em vaig quedar amb ganes de coneixe’l més.
*
– Qui vol vi negre? -pregunta de cop n’Oriol.- Qui en vulgui que aixequi la copa!!
El jefe sembla alegre amb la situació i se’l veu en la seva salsa. Sembla que l’agrada molt fer d’amfitrió, la qual cosa no em sorprèn tenint en compte com es desviu per la gent. La Gemma, en canvi, és més reservada i tímida i prefereix mantenir-se en un segon pla. També tinc ganes de poder xerrar amb ella i coneixe-la; poder en la següent assemblea?
– Obriràs l’ampolla de vi blanc? -pregunto amb confiança.
– Clar! -exclama l’Oriol.- No l’he treta per fer bonic… T’agrada més el blanc?
– Sí! Així, doncs, em reservo per després!
Quan l’Arnau seu al meu costat em fa un toc amb el colze en les costelles que em fa pessigolles. El salt que dono sobre la cadira el sorprèn i els dos comencem a riure.
– No em pensava que fossis tan nyiclis!! -exclama.
– A qui dius nyiclis? Només et tornava el sobresalt! -dic al temps que trec la llengua.
– Ahhh!! Aleshores no t’importarà que faci algunes comprovacions quan estiguis despistada, oi?
No. No m’agraden les pessigolles. És més, detesto les pessigolles. En tinc moltes i són molestes fins a morir.
De cop la imatge de la mare em ve al cap i una inquietud forta s’apodera de mi. Sospiro fort i miro de relaxar-me de nou. Només ho aconsegueixo parcialment, però l’Arnau em mira de forma tan atenta que començo a parlotejar sobre tonteries per desviar l’atenció. Al cap d’uns segons ell em segueix el joc i tornem a fer el tonto amb qualsevol cosa.
22:19 hores
Amb el permís explícit de totes les persones que hi érem presents, n’Oriol ha enregistrat en vídeo l’assemblea. D’aquesta manera, ens ha dit, li serà més fàcil fer després una transcripció de les conclusions a les quals hem arribat.
La veritat és que el debat ha estat animat i interessant. Les persones presents han fet aportacions summament valuoses a nivell intel·lectual. Una altra cosa és que després siguin aplicables al dia a dia. Però en qualsevol cas, hem arribat a solucions que m’han sorprès gratament. Tanmateix s’han fet propostes de millores que s’han traduït en accions concretes a les quals tothom s’ha compromès.
Paral·lelament, el menjar i el beure estava deliciós i m’he posat les botes amb les propostes grastronòmiques que ens ha fet l’Oriol. Al final de la reunió ens ha passat un qüestionari imprès perquè l’omplíssim per tal de tenir informació en dos aspectes: per una banda, veure si els ingredients presents en cada plat eren detectables; per una altra banda, valorar la possibilitat d’incloure cada plat en l’oferta del restaurant. N’hi havia de tot: plats que crec que podrien tenir una bona acollida i d’altres que personalment em coixejaven una mica…
A les deu de la nit, puntual, n’Oriol ens ha convidat a desallotjar el local per tancar. Amb les persianes baixes ens hem acomiadat tots i ja cadascú ha marxat cap a casa seva.
*
Amb el major silenci que puc, obro la porta de casa i entro de puntetes per tancar la porta amb igual sigil. Em trec les sabates per no fer tan soroll i miro de moure’m sense encendre llums. M’apropo a l’habitació de la mare i empenyo la porta que vaig deixar entreoberta. La foscor aquí és màxima donat que la persiana és baixada i no entra ni una escletxa de llum. L’aire olora estranya fins el punt que em fa tirar lleugerament enrere.
Quan els ulls se m’hi acostumem m’apropo al llit on dorm la mare i sec al seu costat per contemplar les ombres que projecta en la foscor. La seva quietud és màxima i per un moment m’adono que alguna cosa no està bé. Allargo la mà cap el bulto que hi ha sobre el llit i frego el seu rostre. Està congelat.
La mare està congelada.