Autoria: Kassia Langley
Cisgènere (sovint escurçat a cis) és el contrari de transgènere, és a dir, algú que sempre i només s’identifica amb el gènere que se li va assignar en néixer. No és una identitat per si mateix, sinó que és un terme utilitzat principalment per la comunitat transgènere com una manera de descriure aquells que no són trans.
Cissexual (o cissex), és un terme basat en transsexual. En alguns contextos, pot ser útil distingir entre cisgènere i cissexual, així com distingir entre transgènere i transsexual. Cissexual pot referir-se a algú que no ha canviat el seu cos mitjançant intervencions mèdiques, com ara hormones i/o cirurgies, i no pretén fer-ho. Aquesta distinció pot ser útil, ja que és possible ser transgènere i cissexual, és a dir, identificar-se com un altre gènere de l’assignat socialment, però no voler fer cap transició mèdica. També és possible ser cisgènere i transexual, com ara les persones que s’identifiquen amb el gènere que les han assignat, però encara busquen aspectes d’una transició de gènere.
***
Dilluns, 12 d’abril de 1999
Carrer Olzinelles, Sants, Barcelona
Des del replà de baix sento com sona el telèfon de casa meva. Carregada amb la compra i les revistes d’arquitectura, accelero el ritme per acabar de pujar a casa i entrar.
– Amb sort poder arribo a agafar el telèfon. Serà el Joan?
El cor se m’accelera per la carrera sobtada i pels nervis que de cop m’entren en pensar de sentir la seva veu. I una imatge nítida del seu rostre tan agradable se m’instal·la al cap. Per costum ja pujo les escales dels cinc pisos amb les claus a la mà preparades per obrir la porta de casa. Així que quan arribo al meu replà, fico la clau al pany i deixo caure totes les bosses i revistes per córrer cap el telèfon. Just a temps de què la mare deixi de fer esforços innecessaris i es torni al llit.
– Hola? -dic encara amb l’alè absent.
– Hola, Kassia, sóc en Joan…
– Joan! Em pensava que trucaries més tard, m’agafes que just entro a casa…
– Com vas dir que després tenies assemblea no savia si arribaria a temps per no molestar.
– L’assemblea és fa a la tarda i s’allarga fins el sopar. Però ja m’està bé que truquis ara, així ja em poso amb les meves coses sense que ningú interrompi.
Espero no sonar massa borde…
– Voldràs que ens veiem aquesta setmana fora de la teva feina?
Que si voldré!? Ho estic esperant en candeletes!!
*
– M’agradaria, sí. Com ho tens tu?
– Demà tinc un examen i és probable que acabi amb el cap com un timbal. Dimecres? Plego de la universitat a dos quarts de dues. El temps d’arribar a casa, dinar amb el pare, i reposar el menjar. A partir de les quatre, quan tu vulguis. A no ser que vulguis que dinem junts, clar…
– Conec un restaurant on fan menjar sa, saludable i boníssim -ric.
– Vols que dinem a casa?
– Coneixes cap restaurant millor?
A banda de que “Com a casa!” és el millor restaurant del món i l’únic lloc que conec on et garanteixen la millor qualitat a un preu raonable, no és menys cert que aquest mes vaig escurada havent comprat les medicines de la mare. Allà em podran fiar i ja jo pagaré en quant pugui…
– Si tu no estàs cansada del lloc, no seré jo qui hi posi pegues. Em sembla un pla perfecte. 14:30 hores a la porta?
– Vale!
– Doncs ens veiem el dimecres. Que tinguis una bona tarda, Kassia.
– Igualment!
– Adéu!
– Adéu!
Penjo i el cor crida com un boig. Amb cada palpitació crida el seu nom. Joan-Joan… Joan-Joan… I durant una estona romanc plantada davant del telèfon amb les mans a sobre i el somriure tonto.
– Doncs sí que t’ha agafat fort, sí…
La veu de la mare em desperta i em porta de nou a la realitat. Em giro per mirar-la sense perdre el somriure i la felicitat sobtada. Em sento realment bé i tinc ganes de saltar, ballar i cridar com una boja.
*
– Hem quedat per dimecres -explico.- Dinarem i passarem la tarda junts, et sembla bé?
– A mi? I per què no m’hauria de semblar bé?
– Per si no vols quedar-te tant de temps sola…
– Doncs com quan vas a treballar. Tu has de fer la teva vida, amor. Quan puguis estar-te amb mi, m’encantarà compartir la teva companyia. I quan no puguis perquè tens obligacions, responsabilitats o necessitats que atendre… Estaré bé! -somriu.
Se la veu animada i millor, encara que segueix amb dificultats per sostenir-se dreta degut a la feblesa acumulada. L’apropo una cadira i vaig a buscar la seva bata.
– Provarem a veure com et cau estar fora del llit, però no has d’agafar fred -dic des de l’habitació de la mare.
– Bé, el telèfon sonava i sonava com si algú necessités urgentment contactar amb algú de la casa -riu la mare.- Així que al final no he tingut més remei que llevar-me. Però amb la meva agilitat no hagués arribat a temps, segur -riu de nou.
– Per sort jo estava esperant a la porta per quan truquessin fer acte de presència -ric jo també.- Per cert, els ous!! He deixat caure tota la compra… -dic al temps que corro cap a la porta oberta de casa.
Em penjo la bata de la mare al coll, agafo totes les bosses i les entro a casa, recullo totes les revistes de la biblioteca i les noves que m’he comprat i les espolso per deixar-les sobre la tauleta al costat del sofà.
*
Quan ho tinc tot a lloc, tanco la porta i m’adreço a la mare per posar-li la bata. Poc a poc li col·loco una màniga i després l’altre, mentre ens mirem i riem divertides. Després es penja del meu coll i l’ajudo a pujar per acabar de posar-li bé la bata i que estigui còmoda.
– Ja ho tenim -resolc.- Aprofitaré per obrir les portes del teu balcó i les del menjador per tal que entri l’aire del carrer.
– Fa calor?
– Bé, no és un calor d’estiu, però déu n’hi do! Ajudarà a escalfar la casa, que és ben freda i es nota. Com has passat el matí?
– Bé, amor. Fins i tot he pogut arribar al lavabo a temps quan he tingut moltes ganes de fer pipí…
Ric davant la resposta de la mare i meso els seus cabells i la cara per mostrar-li el meu afecte.
– Els ous…
Corro cap a les bosses que he tornat a deixar escampades pel terra per poder tancar la porta i busco els ditxosos ous. Comprovo la caixa i per la meva tranquil·litat m’asseguro que estan tots ben sencers. Miracle diví perquè literalment he deixat caure les bosses en entrar al pis…
Mentre xiulo col·loco les coses a la nevera i al rebost davant la mirada atenta de la mare. Em sento tan feliç que podria estar-me tot el dia xiulant i cantant. I segur que la mare es contagia de la meva alegria. Sempre ens contagiem del bon ànim de l’altra i això és un recurs molt valuós pel dia a dia, perquè on no arriba una arriba l’altra.
*
– Què dinarem avui? T’ajudo d’alguna manera, Kassia bonica?
– M’anirien molt bé els teus consells pràctics per no fer les meves habituals destrosses. Per què se’m dóna tan malament cuinar, mama? Si a tu se’t dóna molt bé… ja m’ho podries haver encomanat.
– Amor -riu la mare,- és només qüestió de pràctica. Encara no has tingut temps d’aprendre.
– Aleshores, tu creus que algun dia se’m donarà bé?
– Clar, amor… Si tu vols, aprendràs a cuinar com una mistress chief.
No puc evitar riure de tant optimisme. La veritat és que la cuina se’m dóna com el cul… O sigui, terrible no, lo següent. Sóc una cuinera nefasta, fregant la psicopatia inconscient a través de plats tan pèssimament cuinats que matarien qualsevol. M’explico?
– Doncs avui acabarem el caldo que havia fet pel cap de setmana, posaré fideus i alguna patata. De segon he comprat unes cuixes de pollastre i faré un sofregit amb pèsols i alguna patata més. Ah! I he comprat pa tot just acabat de fer.
– Mare meva! Quin dinar de luxe que ens estàs preparant!
– Ja, ja… no t’emocionis tant i vés-me guiant amb les passes per fer un sofregit realment bo…
– D’acord, amor… -riu la mare.
15:59 hores
Havent dinat i feta la sobretaula, acompanyo la mare de tornada al llit que he ventilat i refet perquè hi pugui estar més comfortable. L’acomodo entre els coixins i la tapo perquè no agafi fred i tanco la balconera ara que s’ha acumulat l’escalfor del carrer.
– Reposa el dinar i descansa una mica el cos durant un parell d’hores. Després t’ajudo a caminar una estona per la casa per tal de començar a exercitar els músculs. I avui tocarà bany aprofitant que se’t veu molt millor.
– M’assecaràs tu els cabells? -demana la mare amb ullets de Gat amb Botes.
L’encanta que li toqui els cabells, ja sigui amb les mans, pentinant-la o assecant-li-els.
– D’acord! -accepto gustosa.- No estaré gaire estona, però, que just aquest dilluns tenim assemblea a la feina. Cap a dos quarts de vuit marxaré.
– Accepto les condicions, capitana.
– Capitana? -ric.
– Gràcies al teu lideratge aquest vaixell no s’enfonsa, capitana.
No puc evitar imaginar-me la casa transformada en un vaixell destartalat i a les dues, la mare i jo, amb un pegat a l’ull. A més, de la meva espatlla hi ha un lloro que repeteix obscenitats vàries que l’hi he ensenyat… I tot aquesta imatge i el posat que fem em fan venir ganes de riure.
– Demà trucaré el metge perquè et vingui a fer una visita, així que avui et canviaré els llençols del llit també aprofitant que et banyaré.
– Que n’ets de responsable i bondadosa, filleta meva. Com m’agradaria que no ho fossis tant i tinguessis una vida més normal.
– La meva vida no és normal i no em ve de gust que ho sigui. Però allò que la fa anormal no ets tu, mama, sinó la meva forma d’estar-me al món.
– Per què ho dius? -pregunta la mare sobtada per la meva resposta.
*
– Tinc por de tot i de tothom, especialment dels homes. I encara que en Joan sembla diferent… no sé, segueixo amb una mica de recel per si de cas.
– Entenc… T’han marcat molt aquelles experiències amb aquells nois, veritat?
– No sé com estar-me amb un home, mama. Vull dir… Quan el “Pinxo” em va follar, no vaig saber dir que no; igual amb els altres dos. I ara només sé que reprimir-me per por a tornar no saber dir que no, saps?
La mare assenteix amb el cap al temps que em mira de forma ben atenta. Durant una estona estem en silenci, mirant-nos mentre els nostres dits juguen entre ells.
– Què et faltaria per poder dir que no quan no vols una situació sexual determinada? -pregunta de cop la mare.
– Eh… No sé. Suposo que em fa por el rebuig de l’altre, encara que ben mirat tampoc no em perdo res…
– Clar… això és molt difícil. Som sers gregaris i volem encaixar en el món. Tant és així que som capaces d’hipotecar-nos a nosaltres mateixes per estar dintre. L’alternativa quina seria? Sentir-se bé amb una mateixa i senzillament caminar amb la confiança que trobaràs persones que et valorin per qui ets i no per com t’obres les cames. Penso en veu alta, amor, perquè ja en sóc de conscient que és difícil. Què ens haig d’explicar que no sabem ja…
Pot semblar obvi, però mai ho havia pensat així. Reconec que tinc tanta por a la soledat que m’aferro a qualsevol cosa o persona per tal de sentir-me acompanyada. La situació de salut de la mare ha jugat un paper fonamental en aquesta forma de confrontar-me al món. Sempre he sentit la inquietud de no quedar-me sola si un dia la mare…
*
Bé, en qualsevol cas, poder la gràcia seria reconciliar-me amb aquesta soledat, no? Joder, què fàcil dir-ho! Però com es fa?
– Les dues tenim un aprenentatge a fer, Kassia -em diu la mare.- La resposta no ens vindrà ara, d’immediat.
També té raó.
– Podem estar amatents i anar fent la feina poc a poc -conclou.
– Si tingués diners ens pagaria una psicòloga per fer aquesta feina.
– Visualitza-ho i arribarà.
– Sempre dius el mateix!
– I no t’estan venint les oportunitats a la teva vida? -riu.
Doncs és veritat!! No puc negar que darrerament la bona fortuna està del meu costat. Una feina de puta mare i un home diferent al que estic habituada… Tal i com m’havia convidat la mare a visualitzar d’altres vegades en el passat. Serà que la ment té el poder de crear les opcions a les nostres vides? Poder és així i senzillament els humans som tan ignorants que ni sabem com fer-ho ni ens atrevim a somiar desperts? Tan arrogants que no som capaces d’acceptar la nostra ignorància per tal de posar-nos les piles i aprendre a crear oportunitats? Segur que els llests de torn em diran que els poders mentals són cosa de novel·les fantàstiques…
Per quan torno a mirar la mare per respondre-la m’adono que dorm plàcidament. No puc evitar somriure amb la inquietant pregunta al meu cap de si m’hauré estat tant de temps com perquè algú es dormi esperant. Durant una llarga estona em miro aquella dona tan tapadeta mentre em sento afortunada d’haver pogut estar la seva filla. És una dona meravellosa, valenta i intel·ligent que sempre m’ha sorprès positivament. Revestida de senzillesa té una saviesa interior que de tant en quant treu, com ara fa una estona. Em meravella, de veritat.
*
Sense adonar-me acaricio les seus cabells de forma dolça, com si d’aquesta manera la pogués induir a bons somnis. I quan l’esquena em crida per la incomoditat de la postura, m’acomiado amb un petó i la deixo descansar.
– Vigilo els teus somnis -xiuxiuejo a cau d’orella.
Com si em sentís, la mare es belluga lleugerament sobre el llit i somriu inconscient. Poder sí que m’ha sentit en la profunditat de la seva son?