La mort – Capítol Primer

Autoria: Kassia Langley

Transgènere (sovint escurçat com a trans) és un concepte que es refereix a aquelles persones la identitat de gènere de les quals no es correspon amb el sexe assignat al naixement. El contrari de transgènere és cisgènere. No és una identitat de gènere en si mateix, sinó que és una modalitat de gènere; i sovint s’entén més comunament com un terme paraigua que pot referir-se a una àmplia gamma d’experiències que inclou tant individus trans binaris (homes trans i dones trans) com individus trans no binaris, encara que no tots els individus no binaris s’identifiquen com a transgènere.

Les dones trans són persones a les quals no se’ls va assignar dona en néixer, més freqüentment referint-se a dones a qui se’ls va assignar home al néixer; les dones trans també es poden identificar com a transfemenines, encara que no totes les persones transfemenines són dones trans. Els homes trans són persones a les quals no se’ls va assignar home en néixer, més freqüentment referint-se als homes als quals se’ls va assignar dona en néixer; els homes trans també es poden identificar com a transmasculins, encara que no tots els individus transmasculins són homes trans.

***

Dilluns, 12 d’abril de 1999
Carrer Olzinelles, Sants, Barcelona

El primer de febrer vaig complir els vint anys i, encara que per la majoria de persones aquests són pocs anys com per saber de què va la vida, he viscut situacions prou extremes com per comprendre’n algunes coses. No gaires, però sí algunes. Com per exemple que no es pot entendre la vida sense la mort, com tampoc té sentit la mort sense la vida. Què podria morir si no hi hagués vida, oi? Aquesta és la part òbvia de l’equació. Però què passa amb l’altra part? És factible viure sense contemplar la mort?

Porto fent-me aquesta mena de preguntes des de que tinc onze anys, moment en què la senyora Bernarda, veïna d’aquelles que més valdria que s’estiguessin calladetes, em va dir que la mare era malalta i que en qualsevol moment podria morir. El terror que vaig viure a partir d’aquí i durant molt de temps ha estat horrible, i encara avui em desperto algunes nits amb el cor encongit. No, la cosa no la tinc superada, tot i que fingeixo que sí perquè la mare pugui estar-se tranquil·la.

A casa sempre hem estat molt humils i sempre ens ha faltat de tot, incloent menjar moltes vegades. Quan miro enrere veig un camí de tortuós, de patiment i lluita per part de la mare. Ella sempre s’apropava a mi amb un somriure generós, bondadós i afable, però d’alguna manera podia percebre l’altra cara que no em volia mostrar, no em preguntis com.

*

I aquell dia en què la senyora Bernarda va parlar més del compte a una criatura indefensa, vaig decidir que ja en tenia prou de jugar a mitges veritats. Així que quan se’m va passar el susto inicial i vaig comprovar una trentena de vegades que la mare era ben viva encara, li vaig demanar de parlar de dona a dona, sense mentides ni subterfugis explicatius. Volia saber la veritat de tot el que estava passant i estava resolta a insistir fins que la mare s’obrís a mi.

Va ser així com em va explicar la seva història que, d’alguna manera, ja coneixia a través de somnis que havia tingut des de que tinc memòria. Més aviat la seva narració em va permetre teixir totes aquelles imatges i visualitzacions que d’alguna manera m’havien arribat i havien format, també, part del meu passat. Vaig poder donar un sentit a tanta informació deslavassada i em va ajudar a entendre el meu present i el meu futur. Això sona bé, i la veritat és que per una banda em va ajudar moltíssim a fer un salt qualitatiu en la meva vida; mentalment, vull dir, clar!

El cas és que la mare va venir-se des d’Alemanya fugint del seu entorn del què no se sentia part i perseguint un home de Barcelona que l’havia promès l’or i el mor. Quan la mare va quedar embarassada de mi, però, aquell senyor va decidir que era massa jove per comprometre’s i, d’un dia per l’altre, va desaparèixer com si mai hagués existit. La ciutat se l’havia empassat i la mare es va quedar sola i desemparada.

*

Sense feina i sense coneixement de l’idioma d’aquí, va fer l’única cosa que va poder fer: prostituir-se. El sexe no té barreres idiomàtiques i la mare sempre ha estat realment bonica… S’ho va combinar per treballar les hores en què jo estava a l’escola, mirant de seduir homes de negocis en el parc empresarial de l’Hospitalet. D’aquesta manera tot queda a prop i facilitava la “conciliació familiar”. Perdoneu que faci broma amb això, però realment em fa gràcia la ironia de la puta vida.

Si en algun moment la mare necessitava atendre algun client “a deshores”, jo quedava sota la cura de la senyora Bernarda. Recordo molt vívidament que cada vegada que la mare marxava i jo em quedava en aquella casa estranya, la bona dona se senyava tantes vegades que em feia sentir una por relativa; com d’aquelles quan sospites que algú no toca bé de l’ala, saps?

El cas és que mica en mica els dies passaven amb més penes que glòries, fent malabars amb els diners però aprenent a conformar-nos. Tot sigui dit, recordo la meva infantesa (fins els onze anys en què vaig créixer de cop) amb molta alegria. La mare i jo sempre hem estat molt unides, com no podia ser d’una altra manera. I sempre m’he sentit profundament estimada per ella. Poder ens podia faltar de tot en l’aspecte material, però amor ens sortia per les orelles…

*

A més, la mare sempre m’ha tractat com una persona completa i mai he sentit que projectés en mi res seu. El seu tarannà és deliciós, i sempre s’ha mostrat amable, dolça, pacient… I des de que recordo sempre he volgut correspondre la seva generositat de la mateixa manera. Sé que en algun moment d’aquest camí compartit ens hem cridat, però ni recordo els motius pels quals ens podríem haver desentès. La major part del temps ens entenem a la perfecció. El nostre secret és que cadascuna s’encarrega per complet de l’altra, en comptes de sí mateix. Funciona.

El problema va aparèixer quan un client de la mare va decidir follar-se-la sense condó tot i que ella es va negar. No, no se la va follar, la va violar. Violar. Aquesta és la paraula: violar. La mare va ser violada per un client i la va contagiar de l’VIH. I aquí comença el drama, per si no n’hi havia suficient amb la pobresa extrema.

10:30 hores

– Com estàs avui, mama? -pregunto seient sobre el matalàs al costat de la mare.

Fa uns dies que no es troba bé i el metge no és gaire optimista al respecte. La sida la té controlada gràcies a la medicació que es pren des de sempre, però de vegades un simple constipat es pot complicar fins a límits insospitats. I no és la primera vegada que la vida (o la mort) ens posa contra les cordes. Com si d’alguna manera ens volgués recordar la impermanència de tot plegat…

La veritat és que el seu metge mai ha estat optimista i sempre nega amb el cap quan la visita a casa, com si fos l’última vegada que hi vindrà. Em posa molt nerviosa. Aquesta vegada la sorpresa ens ha vingut de cop, sense esperar-la. Un dia la mare es trobava bé i de cop va començar a moquejar, a ofegar-se i…

Avui és el cinquè dia al llit, encara que ja respira bé. No saben veure què té…

Ella es nota extremadament cansada i sense ànim de fer res. Poder li fa més falta un psicòleg que no pas un metge…

– Em sento una mica millor, filla meva… -el to en el qual em parla és feble i haig de parar molta atenció per sentir-la.

Per un moment em recorda al Joan quan va entrar la primera vegada a casa. Ell parla en xiuxiueigs i em costa sentir-lo. Com ara la mare…

– Què somrius? -pregunta de cop ella fent un esforç gran.
– Eh? Res… m’he recordat d’una persona…
– Ah… aquesta persona deu ser especial per treure’t un somriure així…
– Sí… -reconec vergonyosa.- És en Joan, un client del restaurant que va venir per primera vegada el divendres passat.

*

– Divendres? Ai, ai, ai… -riu ella per acabar tossint.

L’ajudo a incorporar-se una mica per que tossi més confortablement i l’acomodo de nou sobre els coixins.

– Mira de riure més tranquil·la, mama -demano mig en broma.
– Parla’m d’aquest Joan, bonica. Com és?
– És alt i mooooolt prim, com tu.
– I com tu.
– Jo sóc un esquelet amb vida! -ric.
– Això sí, hauries de menjar una mica més, però ets realment preciosa.
– Parlàvem del Joan, mama, deixa de fer-me la pilota -dic mentre simulo fer-li pessigolles als costats.

La mare riu divertida entre petites tossides. M’agrada molt sentir-la riure i no puc evitar emocionar-me per un moment. Què bonica és la mare, per déu!

– Alt i prim, em deies… -insisteix.
– Sí! Té els cabells negres, la pell morena. I els ulls, mama… Buah! Són espectaculars! D’un color marró molt molt claret… i brillen com dos sols. La forma que té de mirar-me és -se m’escapa un somriure inconscient…- no sé com descriure-ho, però em fa sentir molt bé, mama. Mai ningú, a banda de tu, m’havia fet sentir així.
– Sona molt bé això, no? -somriu ella.
– I sembla que ell també està per mi, saps?
– Sí??? Què bé!!
– Avui em trucarà per quedar un dia d’aquesta setmana. Només hi ha un problema.
– Quin?
– Que em poso tan nerviosa que no paro de fer l’idiota. Veus aquest nyanyo? Me’l vaig fer quan va entrar per la porta del restaurant el dissabte, de tant nerviosa que em vaig posar.

La mare arrenca a riure de nou entre petites tossades i al final s’ha d’incorporar per poder seguir respirant. Quan es tranquil·litza aprofito per abraçar-la una mica i fregar-li l’esquena.

*

Sé que l’agrada molt aquesta sensació i que l’ajuda a respirar millor, així que frego amb tota la meva estima fins que se sent millor. Després la torno a acomodar sobre el llit i la tapo bé perquè no agafi fred.

– A banda del nyanyo, l’he llençat un te per sobre…
– Què?

De nou a riure, de nou a ofegar-se amb la tos, de nou a fregar-li l’esquena i de nou a acomodar-la. No sé si explicar-li tots els detalls li fa més bé o més malament. Però la veritat és que després de tants dies foscos a casa és una meravella sentir-la riure. I començo a dubtar si no li havia d’haver explicat abans. Al cap i a la fi, si ha de passar res, que passi rient.

– Però com li vas llençar el te? -pregunta quan me la quedo mirant.
– El seu propi te que jo mateixa li havia servit, mama. Tal i com ho sents: estava tan nerviosa que li vaig agafar, em vaig ennuegar i li vaig escopir.

Més riures.

– I el diumenge va venir amb els pares perquè no ens havíem entès i es pensava que jo li havia demanat. Semblen la seva germana i el nuvi d’ella, de joves que aparenten. Clar que el Joan també sembla un baby, i no un noi de segon de carrera.
– Estudia?
– Sí, i a que no saps què?
– Què?
– Arquitectura! -somric.

Però la mare es posa seriosa de cop. I la seriositat dóna lloc de nou a la tristor aquella empalagosa que se li enganxa i ja no la deixa per dies…

*

– Amor -diu,- sento no…
– Mama… això ja jo hem parlat moltes vegades. Sisplau, deixa de carregar amb la meva vida. D’acord, tu ets la mare i durant molts anys he estat a la teva cura, però ara ja sóc gran i responsable, i jo decideixo què fer en la meva vida. I vull cuidar-te.
– Si jo no hi fos en aquest món tot seria molt més fàcil per tu. Una boca menys que alimentar, i unes medicines tan cares que t’estalviaries… Podries fer la teva vida i ser més feliç.
– I ara decideixes tu què m’ha de fer feliç? Escolta, mamuqui bonica, deixa que jo decideixi què m’ha de fer feliç, d’acord? L’arquitectura m’apasiona però cap de les dues sabem si estaria bé estudiant la carrera ara mateix. Al teu costat em sento plena, estimada… i ets el gran motor de la meva vida per seguir endavant. Desitjo cuidar-te i estar-me amb tu. I quan et recuperis, voldré compartir tot el temps del món amb tu, per fer les nostres coses. Sisplau, canvia aquesta ment tan contaminada per una que et permeti estar-te mental i físicament millor… Sisplau…

La mare em mira amb els ulls plorosos i jo li torno una mirada suplicant.

– Vols ajudar-me, mama? -demano.
– Sempre. És això el que he de fer perquè tu estiguis bé? Ho faré. Princesa meva, amor meu… Per tu faria tot el que calgués… Emmalaltir, recuperar-me, viure, morir… Tot!
– Doncs et necessito ben viva i ben sana.
– M’hi poso, m’hi poso… No vaig tan de pressa però ja estic caminant -somriu.

*

Nosaltres ens entenem. I el cas és que funciona: quan parlem en aquests termes ella sempre es recupera. Suposo que de tant en quant necessita fer aquest checking per veure si continua sent útil. I jo encara em barallo amb mi per fer-li entendre sense necessitat de què emmalalteixi. Fins ara no ho he aconseguit… però no defalleixo en els meus esforços. Li dec.

– Així el Joan serà un brillant arquitecte -diu ara la mare de nou animada…- I com és en la seva forma de ser?
– Molt dolç i comprensiu. Amb totes les barrabassades que l’he fet i encara em parla amb una calidesa que no puc ni abarcar de gran que és. I sovint tinc la sensació que em llegeix la ment, i que sap dir la paraula o fer el gest correcte a cada moment. M’agradaria molt que el coneguessis una mica més endavant. N’estic convençuda que t’enamoraràs també!
– Vaja! Estàs enamorada?
– Sinó de què li tiraria el te per sobre! -les dues arrenquem a riure.- Sento papallones aquí -m’assenyalo la panxa,- i quan camino sembla com si flotés. Ric per tonteries i sovint penso en ell.
– Enamorada en tota regla, sí -riu de nou la mare.- El problema de l’enamorament és que ens posa una vena als ulls. Viu aquesta oportunitat amb plenitud, i sigues teva en tot moment, bonica. És el consell que m’agradaria compartir-te.

Mentre em parla recolzo la barbeta sobre el seu pit i la miro des d’allà. Amb els meus braços l’embolcallo per sobre dels llençols i el cobrellit per fer-li arribar la meva estima i sento que ella ho percep. Durant una estona ens mirem als ulls per acabar somrient. Us he dit que és la dona més bonica del món?

*

– I com són els seus pares? A banda de joves, dic…
– La mare i el Joan són exactament iguals, però amb els cabells de mida diferent i una amb pit. El pare és molt guapo també, i també és alt i prim. Com el Joan, els dos són tranquils, afables, amorosos… També la vaig liar una mica el diumenge amb ells al davant, just quan em vaig assabentar que eren els pares i, de nou, em vaig posar nerviosa. Però després em van tractar com si les meves anades d’olla fossin la cosa més normal del món i em van fer sentir molt acollida. Semblen bona gent.

La mare em somriu i em traspassa la seva alegria per mi en aquell gest tan entranyable.

– Encara és d’hora per dir res, però tinc la sensació que darrerament les coses et van bé. Has trobat una feina que t’agrada en un lloc amb gent molt maca: l’Oriol, la Carmen, el Raúl… i tots els altres que, francament, no recordo els noms -riem.- I ara coneixes aquest noi i la seva família, un noi del qual t’enamores i sembla que et correspon. Un noi que et tracta bé i et cuida. No vull precipitar-me, però la cosa pinta bé, no? Com et sents respecte això?
– Doncs exactament com dius. Em sento molt afortunada i també tinc aquesta sensació de que les coses canvien a bé a la meva vida. Només em faltes tu, mama.
– Que ja t’he dit que sí, preciosa, que vaig cap a tu…
– No, no ho deia per insistir ni fotre’t pressa. Només estava actualitzant-te el meu moment aquí i ara.

La mare torna a riure i per primera vegada en el matí ja no tus.

*

– En una estona, mama, sortiré per comprar-te més medicines i omplir la nevera i el rebost.
– Ja tens el llistat per fer la compra?
– Sí. Avui m’he despertat d’horeta perquè volia aprofitar el sol del matí. He fet una mica d’estiraments davant la balconera del saló i he menjat el meu desdejú. Després he preparat el teu i quan te’l doni m’aniré a dutxar i a fer les compres. Aprofitaré per passar-me per la biblioteca i els quioscs del barri i agafar i comprar les revistes d’arquitectura, que ja deuen haver sortit!! Estaràs bé tu si estàs el matí sola?
– Estaré de luxe amb el llibre que em vas agafar de la biblio. M’està agradant molt!
– La noia de recepció em va dir que a ella li va fer molta gràcia aquesta comèdia novel·lada. Ja em faràs un retorn quan l’acabis per veure si me’l llegeixo jo.
– Però si a tu no t’agraden aquesta mena d’històries!
– Eh! De vegades m’he dut una grata sorpresa!

La mare agafa la meva mà i se la porta als llavis per petonejar cadascun dels meus dits. Quan fa això em sento com aquella nena petita estimada i cuidada per ella. Cada nit petonejava cada dit de les mans i cada dit dels peus; sempre acabàvem entre riures i pessigolles.

– Hora de menjar, mama. Anem a incorporar-te una mica més perquè no t’ho tiris tot per sobre. Vinga, ajuda’m!

Entre les dues l’acomodem una mica més recta amb més coixins a l’esquena. Després la petonejo a la galta i surto per anar a buscar el seu àpat.

*

– Abans de marxar, bonica -em demana la mare quan entro amb la safata fumejant,- em pentinaràs?
– Ja hi comptava! -somric.- Després preparo el lavabo perquè estiguis còmoda.
– Gràcies. A veure, què m’has preparat avui? Ah! Què bo tot!!
– Si encara no l’has tastat! I no tinguis masses expectatives, ja saps que la cuina no és el meu fort! -ric.
– A veure…

La mare agafa la cullera i es porta un mos de la crema grumosa que l’he fet.

– Mmmmm!! Està boníssim -menteix.
– Ja sé que no, però tu ets tan bonica que segur que t’ho menges tot, oi?
– Està boníssim, filla. Almenys a mi m’agrada -insisteix.
– D’acord… Vaig a per una peça de fruita també i te la pelo mentre menges.

La primera estona del matí passa així de fàcil. Mentre ella menja continuem xerrant de les nostres coses. I quan acaba, compleixo la promesa de pentinar-la. Abans, acomodo bé el lavabo amb un tamboret sobre el qual poso un coixí. L’ajudo a aixecar-se i la vesteixo amb la bata vella que tant la caracteritza. Passet a passet anem fins el lavabo on l’acomodo.

Quan se sent confortable, meso els seus cabells una estona observant el rostre de la mare a través del mirall. Observo com s’expandeix aquella carona que tant m’agrada fins a guanyar vigor i força. Fins i tot la pell se li torna més del seu color (pàl·lid com el meu) perdent part d’aquella grisor malaltissa.

En un moment ella obre els ulls que fins ara tenia tancats i jo agafo el raspall per passar-li pels cabells ondulats i pèl-roigs com els meus; encara que ella els té més llargs, fins a mitja esquena. Durant una llarga estona li pentino i ella es delecta amb les sensacions agradables que sent.

I en acabar, de nou al llit.

*

– Molt bé, mama, ara entraré a la dutxa i aniré a fer les compres i les gestions. Qualsevol cosa truca la senyora Bernarda, d’acord. Jo arribaré per fer el dinar i avui mirarem de menjar les dues juntes al menjador. I no accepto un no per resposta!
– D’acord, filla bonica que em cuida tan bé…
– D’acord, mama bonica que m’estimo tant -dic al temps que petonejo el seu nas,- vaig a la dutxa.
– Frega’t bé! -riu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.