Autoria: Kassia Langley
Dilluns, 29 de maig de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Quan encara falten cinc minuts per arribar les set de la tarda la Nuri, el Quim i una servidora estem plantats a la plaça de Sants, esperant com idiotes.
– Per què hem vingut tan d’hora? -pregunto amb les celles arrufades.- És un pal haver d’esperar!
– Perquè era una condició per tal que el Quim i jo ens apropéssim a aquesta merda de cita. Si et pensaves que em faries arribar tard… -la Nuri està de mal humor.
– Jo no arribo tard! Arribo sempre deu minuts després de l’hora pactada, puntual com un rellotge.
– El teu rellotge és un fàstic! I deu minuts després és tard.
– Deixa’m en pau!
– Doncs no em parlis!
– Podeu parar, sisplau? -demana un Quim pacient que sempre ha d’intermediar entre les dues.- Va, qui creu que el Joan aquest serà el de les notícies?
La Nuri i jo ens mirem contrariades.
*
– A veure, Quim -dic tota nerviosa,- baixa dels núvols. Com vols que un tio forrat visqui en aquesta merda de barri, en un edifici que es cau a trossos? Aquesta gent és més de viure en cases de luxe en zones altes de la ciutat…
– Director de Fontec -recorda la Nuri.
– Això sí que seria un puntazo. Em presenten la persona que dirigeix Fontec i em desmaio aquí mateix.
– Tampoc és tan descabellat que aquest Joan sigui el director d’aquest despatx, no? -pregunta en Quim.- Tampoc és un despatx tan gran…
– Com que no? La seva projecció intern…
Un cop de la Nuri aclapara tota la meva atenció. Amb els ulls ben oberts assenyala endavant. Encuriosida, segueixo el seu dit i a pocs metres veig en Marc que avui vesteix de forma extremadament seductora. Me’l miro amb atenció durant una bona estona i aprecio els rínxols dels seus curts cabells, els seus ulls blau mar tan brillants i seductors i el seu somriure captivador. Així, no puc evitar somriure fins que un altre cop de la Nuri reclama de nou la meva atenció.
– No, idiota! -crida entre murmuris.- Mira qui ve al seu costat!
– Al seu costat?
*
No puc evitar adonar-me de la volatilitat de la meva ment quan prenc consciència que ja se m’havia oblidat el propòsit d’aquella cita a cinc bandes. En veure el Marc, els Joans Puig i Cadafalch, directors de Fontec i fills de famílies riques pasaren a un segon pla. Per molt que em posi dels nervis, reconec que estic pilladíssima pel Marc i cada cop que el veig el cor se’m gira per dintre. Semblo imbècil.
Quan reacciono, obedient a la directriu de la Nuri miro la persona que acompanya en Marc, i per un moment el món sembla aturar-se. Que em fotin si el rostre d’aquest home no s’assembla el de la fotografia que hem vist a casa! El de les notícies. El de la família de rics. El de Fontec… Sabeu?
*
Quan aconsegueixo reaccionar em frego els ulls convençuda que tot deu estar un error, segura que el meu cervell m’està jugant una mala pasada.
Torno a mirar, parpellejo unes quantes vegades més i miro de nou.
Sense cap mena de dubte és aquell Joan Puig i Cadafalch. El mateix Joan Puig i Cadafalch que dirigeix Fontec. El mateix hereu de la família Puig, una de les famílies més ben posicionades a la península; la mateixa família que gestiona la gran Flor de Puig. És el gran Joan Puig i Cadafalch que resulta ser veí meu, dos pisos per sota de mi…
– Doncs al final sí que era… -confirma un Quim també perplex davant la situació.
Sento que em marejo.
07:11 pm
Quan obro els ulls el Marc em sosté en braços portant-me sense gaire esforços als bancs de la plaça per tal d’acomodar-me.
– Ei! Estàs bé? -pregunta visiblement preocupat.
Assenteixo amb el cap al temps que alucino amb la força d’aquest home. Encara que ben mirat, estic tan esmirriada que fins i tot el tiretes del Quim podria amb mi…
– Què ha passat? -pregunto encara marejada.
– Quan ens hem plantat davant teu t’has caigut rodona al terra. Has menjat bé?
Per sobre de les espatlles miro la Nuri que camina darrera nostre amb el Quim. En veure’m, corre cap a mi per preguntar-me com estic.
– On és el Joan? -pregunto després de confirmar que estic bé.
– Ha anat a buscar-te una ampolla d’aigua.
– Ah…
Quan el Marc em deixa sobre el banc, no puc estar-me de donar-li un cop de puny.
– De què dimonis coneixes tu aquest Joan? -pregunto enfadada.
El Marc es frega el braç on l’he donat el cop i em mira enfurrunyat.
– Has de pegar-me per preguntar-me això?
– Respon!
– De l’OkCupid. Insisteixo, has de pegar-me per preguntar-me això?
– Saps que és el director de Fontec? -pregunto a crits.
– Clar que ho sé! Per això volia que el coneguessis, pesada! Sabia que fliparies fins el punt que podries des… maiar-te… Un moment! T’has desmaiat per això?
Jo arrenco a riure amb les mans tapant-me la boca, mirant d’amagar-me de la vergonya que em provoca tot plegat.
– Estàs fatal, Kassia… -resol finalment un Marc que també arrenca a riure.
07:23 pm
Quan el Joan s’apropa amb l’ampolla d’aigua sento que els nervis tornen a la panxa.
– Te n’he comprat dues, una de freda i una de natural. No sé com t’agrada a tu, l’aigua…
Una veu dolça em parla entre xiuxiueigs al temps que un somriure honest fa que alguna cosa es descontroli dintre meu. Els ulls mel del Joan em miren atents i afables, riallers i ben vius, i jo sento que m’enamoro al moment com una nena de quinze anys en ple descontrol hormonal.
Sense mediar paraula agafo una de les ampolles a l’atzar i bec aigua fins a acabar-la. Odio l’aigua freda perquè em provoca dentera, però no me n’adono que m’he equivocat d’ampolla fins que no em comença el dolor a les dents. Tard, reacciono de forma exagerada i faig algunes ganyotes que diverteixen un Joan que em sembla fàcil de fer riure. Em sobta que el seu riure és completament silenciós i vergonyós. No sembla pas un home tímid, precisament.
– No has canviat gens -diu en Joan.
– De què em coneixes? -pregunto encuriosida.- El Marc diu que de la universitat, però jo no he anat a la universitat en ma vida…
– No? -ara és el Joan qui em mira sorprès.
Nego amb el cap.
– Vam estudiar arquitectura junts…
– Et dic que no.
En Joan aixeca una cella estorat amb la situació.
*
– Jo et recordo perfectament…
Aixeco les espatlles.
– Poder ens hem vist en un altre lloc. Freqüento exposicions, xerrades, visites o qualsevol activitat relacionada amb l’arquitectura!
– No és el meu cas… Vaig estudiar arquitectura però em dedico a l’administració d’organitzacions. I a banda d’algun espectacle de teatre o concert de cambra no passejo gaire per la ciutat. Què estrany tot plegat! Però de ben segur que ens hem vist abans.
– Com et vaig dir per telèfon -intervé en Marc,- et va descriure perfectament. La Kassia -diu ara mirant en Joan- és ebenista. Poder t’ha treballat algun moble?
– Ah… Aquesta podria ser una explicació… -en dir això torna a somriure d’aquella manera tan sensual i de nou fa que tot es giri dintre meu.
– Encara que no hem compartit carrera universitària, m’alegro de coneixe’t, Joan -sense deixar de somriure assenteix amb el cap per correspondre’m d’igual manera.- Per cert, un ocellet m’ha dit que ets el director de Fontec… -somric com una nena a la que acaben de fer el regal de la vida.
– Així és -riu en Joan davant el meu entusiasme.- El Marc m’ha explicat que segueixes de prop la feina que fem al despatx.
– M’encanten els articles que escriviu! Seria possible conèixer algun dia les autores? És curiós que tot i que cada article ho escriu una persona diferent l’estil és el mateix en tots ells.
El Joan eixampla el seu somriure i els ulls li brillen més, si es pot.
*
En el silenci que es genera em miro atentament aquest Joan. Certament, a mesura que pasen els minuts sento que efectivament el conec des de fa temps. És una sensació llunyana, però cada cop més present, més real. Records d’una infància compartida…
– Bé… -el Marc trenca el silenci.- Us ve de gust prendre alguna cosa en una terrasseta?
Tothom assenteix efusivament davant la proposta i decidim acomodar-nos en el bar de la cantonada davant la plaça, aprofitant que una taula ha quedat buida. Quan ens acomodem, de seguida un cambrer ens pren nota i al poc ja estem servits.
07:41 pm
Durant els primers instants al voltant de la taula flota una tensió en l’ambient que es podria tallar amb un ganivet. El Marc està assegut entre el Joan i jo i no sap molt bé com tractar-nos a cadascun. Repetides vegades mostra interés en agafar-me la mà, però quan es mira el Joan es reprimeix. D’altres vegades se li escapa un inici de carícia cap el Joan que talla en sec quan pren consciència de la meva presència. Tothom ens mirem sense saber molt bé què dir, conscients dels dubtes del Marc. I el Marc, conscient de la nostra consciència, encara se sent més incòmode. Finalment és el Joan qui trenca amb la tensió de forma natural.
– Em semblaria lògic que li agafessis de la mà, Marc. Si no he entès malament esteu sortint, oi? Per mi tot està ok.
– Per mi també si vols mostrar afecte cap el Joan -afegeixo.
– No us fa res? -pregunta en Marc per assegurar-se el tanto.
Tant el Joan com jo assentim alhora i el rostre del Marc s’alleugereix al moment. Encara amb dubtes allarga la mà cap a mi i em convida a agafar-li. A mi no m’agraden les mostres d’afecte davant la mirada de tanta gent i el meu primer impuls és negar, però m’ho repenso quan m’adono que probablement pel Marc sigui important que justament en aquest instant li agafi la mà. El Joan em mira atent i somriu davant el meu canvi d’opinió. Em mira com si d’alguna manera m’estigués llegint la ment, o em fa aquest efecte. D’acord… se m’està anant l’olla…
*
Després que agafi la mà d’en Marc, el Joan s’apropa a ell amb la seva cadira per deixar la mà sobre el genoll del Marc. Aquest es mira durant uns moments aquella mà i després em mira a mi, comprovant que la meva concessió no era un farol. Lentament el Marc busca els meus ulls i jo fingeixo desaprovació. Per uns instants el rostre del Marc s’enterboleix i finalment no puc arrencar a riure entremaliada.
– Està bé, home! Creus que em posaré gelosa perquè una persona et posi la mà al genoll?
– Jo què sé! De tu no sé molt bé què esperar! Què vols que et digui!
– Ets molt cruel, Kassia -afegeix la Nuri quan estic a punt de queixar-me pel comentari del Marc.
– Molt -confirma en Quim.
– Oh! Ara tothom contra mi!?
Tothom riu i la tensió inicial desapareix definitivament. Durant la resta de la tarda els cinc xerrem de forma animada i riem. Parlem de rol, d’arquitectura i de Fontec; parlem d’ebenisteria i de coses més trivials. Així, sense adonar-nos, se’ns fa l’hora de sopar.
08:56 pm
Després d’un moment d’indecisió decidim allargar la trobada i anem a sopar els cinc a un restaurant japonès que m’agrada molt. Allà descobreixo que el Joan va viure alguns anys al Japó i que també és un aficionat a la gastronomia nipona i, així com l’aikido. Ens explica anècdotes de la seva estança al país asiàtic i demostra la seva perícia amb l’idioma quan li demanem que tingui una conversa amb el cambrer. Resulta que va criar-se prop de l’escola on va estudiar en Joan quan va estar-se al Japó… coses de la vida!
L’estona passa sense més incidències amb un Joan especialment atent amb un Marc cada cop més còmode amb la situació. En diverses ocasions no puc evitar mirar-me un i mirar-me un altre. Els dos són personatges diferents, cadascú amb les seves particularitats i vicis, però els dos em semblen atractius de conèixer. Llàstima que el Joan només tingui ulls per en Marc, perquè a mi no m’importaria fer-li lloc al meu llit. Ric entremaliada quan penso en això.
Sigui com sigui, la sensació d’una nova i profunda amistat amb aquest Joan es fa més consistent a mesura que passen els minuts. I just quan en Joan mira el seu rellotge i fa un gest de començar a recollir em descobreixo sentint-me còmoda en aquesta situació, feliç d’anar construint un grup d’amics tan divers i tan enriquidor. On em portarà tot plegat és un misteri, però sense cap mena de dubte tinc ganes de descobrir-ho!
*
– Sentint-ho molt jo m’aniré recollint -diu finalment en Joan quan veu que el rellotge marca un quart d’onze.- Demà m’espera un dia llarg a la feina. Per cert, quan vulguis ets ben convidada a pasar-te pel despatx; et deixo la meva targeta amb el meu telèfon i l’adreça. Avisa’m abans d’anar-hi.
De nou aquell somriure encantador, aquells ulls brillants…
– I què passa si no t’aviso?
– Que poder no em troves al despatx -riu en Joan.
– D’acord!
– I per mi no hi ha targeta? -demana capritxós un Marc visiblement gelós.
En resposta en Joan s’apropa a ell, l’agafa de la barbeta i el besa suau però apassionadament. Un petó d’aquells que fa que s’ericin tots els pèls del braç, que alguna cosa es remugui al baix ventre. Un petó d’aquells que encara que rebi una altra persona et fa sentir les pinçades de l’excitació més dolça i profunda…
– Poder ens podríem veure el dijous…
El Joan xiuxiueja la provocació en l’orella del Marc, però la meva perícia escoltant converses alienes em permet captar el missatge. Quan miro en Marc està nerviós i excitat i no puc evitar arrencar a riure de nou amb la situació, provocant la mirada atenta de tota la taula.
Després d’un llarg comiat, el Joan, la Nuri i el Quim marxen i el Marc i jo decidim fer un passeig pel barri abans de marxar cadascú a casa seva. M’ensumo que la conversa serà convulsa…