Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 28 de maig de 2017
Plaça Osca, Sants, Barcelona
Quan acaba amb la seva carta de presentació quasi se’m creua el darrer glop del vi blanc.
– Un moment! Res del que has dit té cap sentit! No vulguis córrer tant! -dic visiblement contrariada…
– Preguntes?
– … -repaso el que m’acaba d’explicar mentre el miro fixament.- Dius que ets rus, però no tens accent.
– M’hi vaig esforçar molt en esborrar qualsevol rastre del meu passat.
– I això?
– No tinc ganes de recordar els orígens.
– Què va passar amb els teus pares “biològics”? -faig el gest de les cometes amb les mans.
– El meu pare era un fill de puta que em fotia pallisses cada cop que es passava amb l’acolcohol, que era gairebé cada dia. La meva mare s’ho mirava tot des de la distància amb aquella cara de “si et pega a tu no em pega a mi”; crec que gaudia, fins i tot.
*
La informació em cau com un gerro d’aigua ben freda. No sé què dir, ni sé com actuar davant d’això que m’està explicant. En qualsevol cas, començo a entendre les seves reticències a parlar-ne. El miro atentament i la tensió es reflexa visible al seu rostre. Tanco un moment els ulls i miro de posar-me en les seves sabates. Vull comprendre què està sentint en aquest just moment. Com s’articula la tensió en el seu cor i en el seu cap.
Recordo les vegades que he explicat les meves misèries a algú. Les recordo perquè han estat en comptades ocasions. Tampoc m’agrada sentir-me exposada, vulnerable. Per això sempre llueixo una armadura de dona forta i indestructible, encara que sigui a través de la ira. Poder no és el més intel·ligent per relacionar-me, però em fa sentir segura.
Entenc que el Marc també es vol protegir. Però en comptes de la ràbia té els seus propis mecanismes, un dels quals és mantindre’s ocupat en activitats que fan sentir l’adrenalina (caceres sexuals, sexe dur, motos…). Segurament no siguin les úniques activitats que el mantenen viu i amb el cap ocupat i que li confereixen una aparença de normalitat.
Estem trencats; cadascun pels seus motius. Qui no està trencat en aquesta societat de merda?
– T’agraeixo moltíssim -dic al temps que obro els ulls i allargo la mà cap a ell- l’esforç que estàs fent en explicar-me la teva història. No deu ser fàcil exposar-se d’aquesta manera tenint en compte el malestar que te estàs infligint en aquest precís instant. Valoro molt que hagis volgut apropar-me a tu tot i les barreres.
*
Els ulls del Marc s’humitegen per unes llàgrimes inesperades. Es nota que això encara l’incomoda més i fa un esforç més gran per menjar-se aquelles llàgrimes no-benvingudes. Davant la derrota d’aquesta batalla impossible, acota el cap i arrenca un plor silenciós i íntim. Li respecto i mantinc la mà estesa per quan li vingui de gust tornar a sortir.
– Jo… -arrenca a dir finalment.- No m’agrada pensar en el passat -ara és ell que allarga la mà cap a la meva.
M’agafa ben fort i sento la seva subtil tremolor. Sento el seu patiment interior.
– Vols que continuem un altre dia?
– No. Prefereixo acabar d’explicar-t’ho ara que ja he fet l’spoiler. Tens cap més pregunta? Segur que si… -somriu forçadament.
– Marc… si tan malament ho estàs passant…
– Dispara, Kassia.
Em mira fixament amb els ulls vermells de les llàgrimes. Dubto uns segons, però al final accepto que sigui ell qui decideixi fins on vol arribar.
*
– D’acord… no et penedeixes d’haver robat els diners dels teus pares biològics? Entenc el motiu de fer-ho…
– Sincerament? Vaig sentir plaer quan vaig sortir per la porta amb els seus estalvis de tota la vida. I aquesta satisfacció no ha desaparegut amb el temps. Entenc que no és un acte noble, però què vols que et digui? No em penedeixo. Mirat en retrospectiva em va servir per poder tenir una segona oportunitat. No sé què hauria estat de mi de quedar-me en aquella casa…
– Entenc.
“Deu ser una puta merda quan els pares et surten defectuosos”, penso.
– Dius que quan vas arribar a Barcelona just se’t gastaven aquests estalvis i que vas haver de viure al carrer.
– Si -el Marc respon com un autòmata, com si expliqués quelcom que no anés amb ell.- Si em vaig quedar a Barcelona no és pas perquè la ciutat m’agradi especialment, sinó que no tenia forma d’anar enlloc més ni tampoc on tornar.
– I aleshores va aparèixer la…
– Gisela.
*
Quan diu el seu nom em sorprèn el canvi de registre emocional en la seva forma de parlar i el seu gest corporal. Sembla que a aquesta part de la història li té més amabilitat.
– Una tarda d’hivern una dona que passava just davant meu va ser assaltada per un noi, que la va tirar a terra en arrencar-li la bossa. La bona dona, que no era massa jove ni massa vella, es notava molt desorientada i poc conscient del què estava passant; mirava als seus voltants intentant entendre què havia passat. No era la primera vegada que veia una cosa així davant dels meus nassos, però en aquella ocasió vaig decidir implicar-me. No sé perquè.
Agafa aire.
– Mogut pel meu instint vaig arrencar a córrer darrere d’aquell noi. Era més gran que jo, però estava acostumat a ficar-me en baralles amb els grans, així que estava curat d’espants. El vaig enxampar i m’hi vaig liar a hòsties, i els dos vam acabar bastant afectats, però finalment vaig recuperar la bossa de la senyora. Quan el noi va sortir corrents espantat, jo vaig tornar on era la senyora que ara l’ajudaven algunes persones que passaven per allà. En tornar-li la bossa, la senyora es mostrà molt agraïda i em parlà en un idioma que encara no entenia. Sense més, vaig tornar al meu lloc i en seure’m em vaig adonar que la senyora em mirava. Se la veia emocionada.
Torna a agafar aire.
*
– Finalment la bona dona tornà a parlar-me però no entenia res; absolutament res. Quan es va adonar que la comunicació verbal era inútil, em va allargar la mà. Jo la mirava suspicaç i sense saber molt bé què coi volia. Ella, amb un gest, em va convidar a aixecar-me. Em somreia com ningú ho havia fet abans i em va omplir el pit de sensacions molt agradables. Així, em vaig aixecar i la vaig acompanyar per on m’anava dient. Ella parlava i reia. Se la veia feliç. Jo senzillament l’observava i deixava que se m’encomanés la seva alegria.
– I on et va portar?
– A casa seva.
– Wow!
– En un principi pensava que igual voldria sexe.
– Què dius!!!
– Jo què sé!
– I què va passar?
– Que va omplir la banyera i em va convidar a banyar-me. Sol.
– Wow! Em cau bé la Gisela! I després?
En aquest moment el cambrer serveix els plats i el Marc atura la seva explicació. Quan tot és disposat a la taula, arrenca de nou.
*
– Mentre em banyava, em va cuinar un caldo amb pilota boníssim que ja tenia mig fet. Em va deixar repetir tot el que volgués i jo, mort de gana, em vaig acabar tota l’olla -riu.- En acabar, em va preparar una habitació i amb gestos em va convidar a dormir. Aquella nit es va convertir en dies, setmanes i mesos.
– Wow!!
– Sí, això ja ho has dit -el Marc es veu de millor humor i torna a somriure.- Fins que no vaig fer els divuit anys, no sortia gaire al carrer per por a que l’administració sabés de la meva existència i m’entressin en el sistema.
– Allò dels MENAs, oi?
– Si.
– Quants anys tenies el dia que vas conèixer la Gisela?
– Disset.
– I dius que us vau casar?
– Si.
El Marc es serveix menjar en el seu plat i tasta un primer mos. Es delecta una estona amb el menjar i després continua parlant.
*
– La Gisela m’ho va donar tot. Tot el que no em van donar els pares “biològics” -ell també fa el gest amb els dits.- Va pagar de la seva butxaca professors de català, castellà i anglès. Als divuit anys es va casar amb mi per tal de poder obtenir la nacionalitat catalana (que no arribaria fins un any més tard) i em va apuntar a un curs pont per poder accedir a la universitat i pagar professors per totes les matèries. Quan ja era un ciutadà de ple dret em va apuntar a la universitat i després em va pagar un màster. Realment em va tocar la loteria amb la Gisela.
Quan parla, es nota que el Marc sent un afecte profund per la Gisela.
– I encara seguiu casats?
– No. Al 2013 ens vam divorciar perquè per aleshores ja podia gaudir de la nacionalitat pel meu compte (deu anys fent vida normal en aquest país ho acredita així).
– Te la vas follar? -certament no penso gaire la pregunta.
– No! Què dius! Per mi és com una mare, com vols que em folli la meva mare?
Ric quan m’adono del què he preguntat i em pugen els colors a les galtes, ja no sé si per la vergonya o por el vi. O poder les dues coses.
– Per mi la Gisela és la meva mare de veritat i me l’estimo amb bogeria… com-a-ma-re -recalca el Marc mirant-me amb suspicàcia.- Va ser ella qui em va donar l’oportunitat de ser lliure i estimat. Em va donar de menjar, roba, estudis i amor. Sobretot amor. Sempre deia que era igualet que el seu fill que havia mort en un tràgic accident feia uns anys.
– Ostres! Ara ho entenc tot!
– Si.
*
Em miro atentament el Marc i no puc evitar somriure. Ell em mira expectant. Els ulls li brillen especialment i la tensió anterior gairebé ha desaparegut del seu rostre.
– Abans m’has dit que també eres reaccionari, com jo.
– Si. Quan vaig sortir de la Rússia era un noi problemàtic. Ja saps… De tal palo, tal astilla, que diuen. En aquells moments de la meva vida el meu repertori de conductes es limitava a fer la guitza a tothom. Però ja a Barcelona i després d’uns mesos vivint al carrer i sense entendre res de català, vaig entendre que necessitava canviar l’actitud o em moriria de fred, gana o vés a saber quina altra merda. Si no dónes problemes, la gent del carrer t’ajuda. El canvi definitiu, no obstant, va arribar quan vivia amb la Gisela.
Torna a aturar la seva explicació per menjar algun mos més.
*
– Les primeres setmanes van ser molt dures per ella perquè havia d’aguantar el meu mal geni. Jo em sentia crispat i vulnerable a totes hores, però ella sempre responia amb carícies i abraçades. Em parlava i no l’entenia, però la seva veu era dolça i amable. Al final vaig entendre que m’estava equivocant amb la meva actitud.
– Va ser quan vas començar amb la meditació?
– Si. Aleshores la Gisela em pagava una professora de català, la Clara. Ella sabia una mica de rus i de tant en quant xerràvem. Una dia li vaig explicar el què sentia i li vaig demanar ajuda per tal de canviar la meva actitud amb la mare, i em va recomanar fer meditació. Em va ensenyar un mètode i em va demanar que ho provés. Al principi em costava moltíssim, però estava determinat a canviar per estar millor amb la Gisela. Li ho devia. La Clara em va fer un programa de meditació per anar aprofundint i em donava consells molt útils segons les dificultats que presentava. Em va anar realment bé.
*
– I en quin context apareix el sexe dur? -pregunto encuriosida.
Ara el Marc em mira divertit i amb els ulls petits. Sembla indecís de respondre’m, però finalment accedeix.
– Suposo que amb dinou anys i amb una vida ja més estable va ser normal que em sorgís la necessitat de compartir sexe amb altres persones. Aleshores jo anava molt perdut en aquest tema. Tota la meva infància i adolescència havia estat un desastre i vaig haver de madurar molt ràpidament. Així que ho vaig parlar amb la Gisela. En part em sentia malament per sentir aquest impuls i en part tenia curiositat. Ella em va tranquil·litzar al respecte i em va animar a explorar i experimentar.
Agafa aire.
– A casa teníem un ordinador i connexió a internet (ja tenia clar que volia dedicar-m’hi a la informàtica des de feia uns mesos) i no em va ser difícil trobar canals a l’IRC amb persones d’inquietuds sexuals diverses i amb ganes de quedar per “jugar”. Vaig provar diferents sexes, des dels més tranquils fins els més durs. I aquests últimes van ser els que més em van engrescar. Són més “creatius” i em permeten canalitzar millor les meves emocions.
– Caram…
– Podem canviar ja de tema?
– Clar… -somric.- Gràcies per compartir-te.