Autoria: Kassia Langley
Divendres, 26 de maig de 2017
Ramon y Cajal, Gràcia, Barcelona
Són les 17:53 d’un divendres qualsevol. Encara no ha arribat l’estiu, però la calor porta present des de fa algunes setmanes. Pujo tranquil·lament pel Passeig de Sant Joan, gaudint del moviment al centre de la ciutat comtal. M’agrada passejar per aquesta zona. Una rambla per passejar aliena del trànsit a costat i costat, gràcies a la línia d’arbres que separa la zona de vianants de la zona de trànsit rodat. En el passeig hi ha jardineres verdes amb flors de colors molt boniques.
Bicis, patinets i caminants ens sortegem els uns als altres en un intent d’evitar atropellaments. Regna el caos des de fa un parell d’anys en què es va fomentar l’ús de vehicles no motoritzats a la ciutat. De tant en quant, el crit d’algú que s’esvera davant la imprudència d’altris trenca els meus pensaments.
M’agrada observar la gent i sovint em quedo embadalida i atrapada en alguna de les històries que passen al meu voltant. Infants que criden al terra perquè la mare no els ha comprat el croissant que volien o per reclamar atencions del progenitor que l’acompanya, una parella que es baralla a crits enmig del carrer, d’altres que es petonegen de forma extremadament sexualitzada, joves que comparteixen ampolles d’alcohol al voltant d’un banc de fusta injustament trepitjat… La ciutat s’omple de vida totes les tardes en acabar escoles, instituts i feines.
Puntualitat
Miro el rellotge i sóc conscient que arribo justa a la meva cita, però tinc la filosofia de no deixar-me portar per l’estrès. La meva màxima és “si ja arribes tard, senzillament accepta-ho”. Bé, la puntualitat mai ha estat el meu fort, ho admeto.
Abans això em posava nerviosa i sempre anava corrents per tot arreu. Recordo vívidament com m’anava la vida en perdre un metro i no puc evitar somriure quan recordo alguns moments concrets. Un matí arribava tard a la feina i m’havien avisat que si tornava a passar em farien fora. Em van fer fora. Paradoxalment, gràcies a això vaig poder muntar el meu negoci i les coses em van molt millor. Així doncs, estic molt agraïda a la meva impuntualitat.
Curiosament, amb el temps i sense auto-pressions he après a ser cada cop més puntual. Al cap i a la fi és una qüestió de respecte cap a les altres persones, però si alguna vegada faig tard tampoc m’amoïna. La gent em coneix i sap que aquest aspecte és innegociable. No tinc intenció de tornar a estresar-me per arribar tard. A més, estic gaudint d’aquest passeig…
Ding, ding… una bici m’alerta del col·lapse imminent i em torna de ple a la realitat. Afortunadament en l’últim moment una maniobra del ciclista ens salva d’una bona bategada. El cor em va a cent per hora.
La colla
Són les 18:07 quan faig sonar el timbre de casa la Nuri i el Joaquim. Al final he arribat en un marge de temps raonable, dins el temps de cortesia. M’agrada el concepte “temps de cortesia”.
– Qui és? -una veu femenina parla a través del comunicador.
– La Kassia! -crido amb l’alegria que em caracteritza.
La porta s’obre automàticament. És una d’aquelles portes antigues ben pesades. L’empenyo amb força i agafo aire per pujar els quatre pisos a peu. Visc a un àtic sense ascensor i estic acostumada a pujar diverses vegades al dia sis pisos. Quatre pisos? Pan comido.
Amistat
Amb la Nuri i el Joaquim som amics de tota la vida. Ens vam conèixer a l’Escola del Treball, coincidint en el Cicle de Grau Mig d’Instal·lació i moblament, i després en el de Grau Superior. Sempre hem estat en contacte i compartit aficions friquis com ara els jocs de taula, pel·lícules dels anys 80, Phenomena… Tenim molta confiança i quan arriba el bon temps fem estades rurals de cap de setmana o sortides a platges nudistes.
A banda d’una bonica amistat, els dos participen en el meu projecte empresarial. Quan vaig muntar el meu negoci no vaig dubtar en demanar-los col·laboració, coneixedora de les seves qualitats professionals. La meva confiança en la seva forma de treballar el moble, tot i que és molt diferent a la meva, és absoluta. I amb el temps hem mantingut un equilibri estable entre els personatges que treballen junts i els amics que gaudeixen el seu temps lliure. Tots tres entenem la línia que separa un àmbit d’un altre i després de nou anys la cosa ens va prou bé. Per més inri, la Nuri i el Joaquim van acabar reconeixent la seva estima cap a l’altre ara farà uns cinc anys. Es van anar a viure junts als pocs mesos i la cosa també els va prou bé.
La Nuri
La Nuri té 39 anys i l’agrada vestir de senyora, amb pantalons de pinça i bruses de teles cares. Sovint es compra roba de confecció, a mida, que demana fer amb idees pròpies tretes de revistes clàssiques. Casa seva és una projecció d’aquest estil, amb mobiliari clàssic i ostentós. He de dir que tot i que l’estil de roba no m’agrada, el gust pel mobiliari és exquisit. Té autèntiques joies a casa seva que fan les delícies dels meus ulls.
De la seva forma d’estar-se al món destaca les grans habilitats per esquivar magistralment el conflicte. És impecable en el to i els modals, la qual cosa em resulta molt divertida perquè contrasta fortament amb la meva expressivitat i espontaneïtat. Som el dia i la nit i sovint em pregunto què és exactament el que fa que estiguem tan unides. Més enllà de tota aquesta parafernàlia, és la meva confident; ho sap absolutament tot de mi. I jo sóc la seva confident; ho sé absolutament tot d’ella (i del Quim, de retruc).
El Quim
El Quim té 38 anys i ha hagut d’adaptar el seu armari als gustos de la Nuri. Ella ha estat inflexible en aquest aspecte, però l’home està fins a les tranques d’ella i va accedir de bon grau al canvi d’imatge. D’un estil més casual ha passat a ser “el senyor Joaquim”, amb pantalons de pinça i camises cares. De cabells curts amb un tall clàssic, engominats per repentinar-se cap el costat. La primera vegada que el vaig veure amb aquestes pintes no vaig poder evitar partir-me el cul durant tota la tarda. El seu tarannà és dolç i té tendència a harmonitzar i fer caliu entre la gent. Sovint ens presenta amics seus, que en té una bona pila.
I jo sóc la Kassia i en tinc 38 anys també. Com que m’anireu descobrint a poc a poc, no cal dir res més de moment.
Divendres
Normalment els divendres és dia de trobada. Un espai en les nostres atrafegades vides modernes que ens hem esforçat en reservar setmana rere setmana, des de fa anys, per tal de mantenir l’amistat viva més enllà de l’espai de feina compartit. I normalment els divendres juguem a jocs de taula a casa d’ells. Darrerament, però, hem tingut inquietud per ampliar el nostre friquisme amb els jocs de rol. Just avui arrenquem un grup per jugar-hi i la Nuri vol estrenar-se com a directora de joc amb Dungeon World, un PbtA narratiu amb un reglament força lleuger ambientat en móns de fantasia i èpica.
A través de l’OkCupid vaig contactar amb gent que comparteix aquest mateix interès. Reconec que és poc ortodox utilitzar un app de cites per conèixer gent amb aficions comunes, però d’un temps aquí em funciona prou bé emprar-la d’aquesta manera. Des del perfil i en els primers missatges ja deixo clar que només busco amistat i que prefereixo organitzar quedades en grup a tenir cites individuals.
Molta gent em desfà el match, però els contactes que queden sempre acaben resultant molt interessants i mantenim converses profundes ja sigui intel·lectualment parlant o a nivell personal. N’he conegut presencialment unes quantes persones així, i amb algunes he tingut sexe esporàdic. Sóc conscient que no existeix un mètode infalible i algun listillo se m’ha colat, però fins ara aquesta forma de funcionar m’està donant uns resultats satisfactoris per mi i l’avantatge de conèixer gent d’aquesta manera és que tinc el control de qui em connecta i qui no, a diferència d’altres xarxes socials. El cas és que avui ens trobarem per primera vegada amb la Ruth, el Marc i el Francesc; i estic molt il·lusionada amb la trobada.
La Ruth
La Ruth és una noia de 36 anys. És informàtica i treballa a Fontec com a tècnica de seguretat informàtica, encara que segurament estarà pluriempleada i s’encarregarà també de tota la gestió de xarxa a l’empresa així com de tot l’aspecte digital. Em jugo el dit petit del peu esquerre.
Fontec és un despatx d’arquitectura de Barcelona que té un enfocament internacional i es dedica al desenvolupament de projectes d’arquitectura, obres i planejament en l’àmbit privat i públic, tot aportant tecnologia i innovació en l’àmbit de la construcció i la sostenibilitat. Que com ho sé? M’apasiona l’arquitectura en totes les seves dimensions (edificació, indústria, urbanisme, disseny d’interiors, ebenisteria…) i sóc d’aquelles friquis que devoren els papers que surten dels departaments d’investigació de les universitats. Fontec és una empresa mitjana que s’ho ha manegat bé per sortir en revistes especialitzades de tirada internacional. Els seus articles són punters en aspectes que m’interessen especialment de l’arquitectura. Quan em vaig assabentar que la Ruth treballava a Fontec no em podia sentir més afortunada.
A banda de la seva feina, la Ruth és una d’aquelles dones gòtiques de pell blanca com la llet i robes negres decorades amb accessoris de metall i insercions de cuir. Les fotos de la seva galeria a l’app fan gala d’una combinació d’un estil gòtic més antic (vestits llargs contemporanis, barrets de plomes o corsets) amb un estil més post-apocalíptic (màscares, sabates de gran plataforma…). A través de les nostres converses per xat he pogut apreciar que és emocionalment intensa i té una tendència emo important. Però a banda d’això, compartim gustos musicals similars, en especial pel que fa al metal gothic i… què nassos, treballa a Fontec!
En Marc
En Marc té 32 anys. També és informàtic (programador per ser concrets) i l’agrada el BDSM. El seu perfil és una exhibició completa d’aquestes dues facetes seves. No negaré que l’únic motiu pel qual vaig fer like és que el trobo guapíssim: cabells arrissats curts i rossos, ulls clars, faccions marcades, complexió mitjana… Atractiu, atractiu. Malauradament em va deixar força clar que no era el seu tipus de noia i que contactava amb mi perquè l’havia fet gràcia que busqués gent per jugar a rol. Es va mostrar molt interessat en formar part d’aquest grup. Treballa en una empresa d’internet i programari de gran renom de la qual no faré publicitat però que segur coneixes perquè t’apareix cada vegada que obres el navegador. Treballa per les oficines de Catalunya, sites a la ciutat de Barcelona.
En realitat no sóc una dona que tingui gaire èxit entre els homes. En canvi, amb les dones ho porto millor, curiosament… Tinc heterocromia als ulls, que ve a ser una alteració genètica que fa que cada ull sigui d’un color diferent. El meu ull esquerre és verd mentre que el dret és marró. Això em confereix un aspecte sinistre, o almenys jo ho percebo així cada vegada que em miro al mirall. A més, estic extremadament prima i per molt que mengi no hi ha manera de guanyar pes.
Per si no fos suficient, tota la meva cara és plena de pigues escampades que em doten d’una lletjor inigualable. Com ho tinc força assumit, quan el Marc em va donar carbasses no m’ho vaig prendre pas malament. Això no obstant, no he llençat la tovallola… la curta distància se’m dóna molt bé i la conquesta és sempre un assoliment subtil…
En Francesc
Pel que fa al Francesc, és el que millor em cau de tots tres. Té 33 anys, però la seva mentalitat és molt més adulta. Aliat del feminisme, lliberal i amb idees poc convencionals. Va estudiar física i matemàtica i ara dóna classes a un institut de Gràcia, on viu. És jugador de rol des de que té memòria i té curiositat per provar un rol més narratiu, cansat de les grans glòries del passat. També l’agraden els jocs de taula, especialment els euros, les pelis friquis i és usuari del Phenomena. Crec que encaixarà molt bé amb nosaltres.
A banda de la ciència pura i els jocs de rol i de taula, l’agrada composar música. M’ha passat alguna llista de creacions seves i són una passada. És música electrònica feta a partir de sons naturals distorsionats digitalment en combinació amb melodies instrumentades sintetitzades. El resultat és molt experimental i curiós. També toca el violí i fa poesia.
Quarta planta…
Quan finalment arribo a la quarta planta aprecio que la porta de ca la Nuri i el Quim és oberta, però m’espero uns segons abans d’entrar per tal de recuperar l’alè. Just en aquest moment la porta de l’ascensor s’obre i allà és ell. No puc evitar somriure. Tenia moltes ganes de veure’l en persona i el moment, a la fi, ha arribat.