Autoria: Kassia Langley
Dilluns, 18 de desembre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Quan la Ruth ha marxat a treballar després de les vacances que s’ha agafat, no he pogut evitar sentir el buit que ha deixat la seva absència. M’adono que amb totes les coses que han passat aquestes setmanes les meves emocions estan alterades i la meva estabilitat mental brilla per la seva absència. Així, després de recollir la cuina i endreçar la casa, truco la Judit per demanar cita i fer un petit procés per acabar de centrar-me de nou. Escoltar la seva vitalitat ja ha estat motiu més que suficient per refrescar el meu ànim.
Durant una llarga estona reflexiono sobre les coses que han passat i com he estat jo, tot prenent notes en la meva llibreta personal. Acompanyo les notes amb dibuixos esquemàtics per representar idees que difícilment sé expressar amb paraules. I com que ja em conec el funcionament de la Judit, faig una roda de la vida per temptejar el meu estat global a dia present. Així avanço feina! Quan acabo, reviso el que he fet i deixo la llibreteta en un lloc a la vista per no oblidar-me-la el dia que he quedat amb la psicòloga.
En acabar em faig el propòsit de contactar amb la Nuri, el Quim i el Francesc per quedar amb ells durant aquesta setmana. Arriben les vacances d’hivern i tinc intenció de tancar el taller i la casa vermella durant les festes, com cada any, així que disposaré de molt de temps lliure que vull destinar a unir de nou la colla.
*
Obro el Telegram i escric primerament en Quim per demanar-li de quedar una estona aquesta nit. Vull quedar només amb ell i així li especifico. De seguida n’obtinc resposta i finalment concretem anar a sopar plegats en acabar de la feina. Després escrit la Nuri informant-la de la trobada amb el Quim i convidant-la a veure’ns el divendres per la tarda. I finalment, contacto en Francesc per proposar-li de trobar-nos en algun moment del cap de setmana. La Nuri em deixa en vist i el Francesc respon ràpid i m’explica que fins després de nadal estarà fora de Barcelona, visitant la família.
Amb tot se m’ha fet l’hora de dinar i com que avui estic de bon humor decideixo preparar-me un menú especial a base de plats saludables. Busco alguna recepta a internet i les estudio incorporant els canvis pertinents en base als ingredients que disposo a la nevera. Quan ja ho tinc organitzat, començo a preparar el dinar amb una alegria que fins i tot em sorprèn a mi.
Així, tallo les verdures, preparo la salsa, netejo els aliments i ho poso tot al foc alhora que sona música canyera des del portàtil. Entre xiulada i xiulada em marco algun ball i continuo cuinant perduda en la meva bogeria. Quan marco al temporitzador el temps que necessita el menjar per fer-se al foc, abaixo la música i truco la mare per parlar una estona amb ella. L’alegria que em transmet quan despenja el telèfon em revifa encara més i durant una llarga estona ens posem una mica al dia. Em proposa de trobar-nos diumenge per dinar juntes i accepto encantada, i també concretem els dies de festa que passarem juntes en les properes setmanes.
*
Des del 24 fins el 26 m’instal·laré a casa seva per gaudir d’aquests dies fent el que més ens agrada fer quan el fred mana: el gamberro! Fer el gamberro a casa de les Langley vol dir fer-se un bon sac de crispetes i enganxar pel·lícula rere pel·lícula fins quedar-nos dormides al sofà-llit, abraçades les dues. La mare fa temps que va perdre la fe en Deu i jo ni tan sols estic batejada, així que les festes de Nadal no tenen un significat especial per nosaltres. Són festius que gaudim juntes fent les coses que ens agraden. Alguna vegada ens hem permès fer un viatge ràpid a alguna ciutat europea per tal d’avançar el nostre repte de visitar les ciutats més emblemàtiques del continent. Així, hem trepitjat París, Estrasburg, Oporto, Budapest, Brasov, Zakopane, San Petersburg, Moscú, Praga, Pisa, Nàpols, Roma, Florència, Venècia, Bled, Berna, Friburg, Viena…
Totes les ciutats que hem visitat em semblen realment espectaculars, però de totes la que més m’agrada a mi, per molt que soni a tòpic, és París. Pel meu compte l’he visitat unes quantes vegades més i tinc records especials en aquesta ciutat que la decanten com a preferent… No puc evitar somriure en pensar-hi!
A banda dels dies de Nadal i Sant Esteve, cada any ens ajuntem per celebrar el Cap d’Any i l’Any Nou. També dormo a casa seva i durant la nit fem una celebració especial, ritualística i profunda, per tal de tancar l’any que marxa fent una valoració personal del mateix i obrint l’any que entra amb energia renovada i nous propòsits que revisem mensualment juntes. L’una fa de Pepito Grillo de l’altra i és molt engrescador veure com amb la seva ajuda avanço més del que realment faria sola.
*
En aquest sentit, el 24 pel matí ens trobarem al barri per fer les compres necessàries pels dinars i sopars dels dies que estarem juntes i pel nostre ritual de tancament de l’any, que sempre té alguna variació segons les necessitats concretes del present. A banda del ritual, el primer dia de l’any ens intercanviem regals manufacturats per nosaltres mateixes, en un acte reivindicatiu contra el consum d’aquestes dates. Coses nostres. Jo ja tinc preparat el meu des de fa un parell de mesos i sé que li encantarà!
Cada any ens reservem per pasar juntes el sis de gener també. Però aquest any li havia comentat que és el dia d’aniversari del Marc i va comprendre ràpidament que em venia de gust passar-ho amb ell. El problema és que porta moltes setmanes desaparegut i no tinc clar si hi serà a Barcelona per aquesta data. Independentment de si el Marc hi és o no, la mama em va explicar que aprofitaria per apropar-se amb la família del vincle que des de fa anys té.
La mare mai no ha tingut gust de crear vincles amb ningú, ni d’amistat ni amorosos. Però un dia, ara ja fa uns quants anys, em va explicar que va conèixer una dona i que es va enamorar a primer cop d’ull. Pel que es veu, aquesta dona li correspon en el sentiment, encara que està casada i té un fill amb el seu marit. L’Helena, que és com es diu el vincle de la mama, és poliamorosa i, pel que m’explica, es veu que és una dona íntegra i amb qualitats molt positives. M’agradaria conèixer-la, però de moment no m’he atrevit a demanar-li a la mare, no sigui que senti que l’estic envaint o controlant.
*
La veritat és que l’aparició de l’Helena a la seva vida va ser tot una troballa i des de que va establir el vincle amb ella la mare respira més alegria i pau. Jo m’alegro molt per ella, perquè la seva vida no ha estat fàcil i es mereix tenir bona fortuna i poder sentir-se a gust.
Un missatge entrant em treu dels meus pensaments i m’adono que no he estat massa conscient del moment que he penjat i m’he posat a dinar. És la Nuri que em confirma per trobar-nos el divendres a la tarda. Ja tinc l’agenda complerta per aquesta setmana! Visca!
08:30 pm
Puntuals, el Quim i jo tanquem el taller després de les classes que impartim els dilluns. Ell porta un grup i jo en porto un altre, que ens distribuïm en la sala gran. La veritat és que els dos grups són molt animats i els tallers es converteixen dilluns rere dilluns en una festa. Per l’ocasió, sempre preparem un pastís de la mà del Quim i un beuratge de la meva mà que fan les delícies de les persones que hi participen. Els encanta menjar i beure gratis… sobretot perquè els pastissos que fa el Quim estan per llepar-se els dits.
Quan marxa l’últim alumne a les vuit passades, recollim ràpid i tanquem els números del dia. La veritat és que el taller té molt d’èxit al barri i sempre hi ha gent esperant poder participar-hi. Ens rentem bé les mans ja amb la persiana abaixada per no tenir sorpreses i ens vestim a la roba de carrer. Quan estem preparats ens trobem al “rebedoret” que hem habilitat per atendre les persones que venen a cercar informació.
*
– On vols anar a sopar? -em pregunta.
– Doncs em ve molt de gust menjar cuina de casa. Et fa un Terra?
– Ais, sí! M’anirà de conya caminar una estona al fresquet de la nit.
Ric davant el seu comentari. La veritat és que mai m’he trobat amb en Quim a soles i no sé com actua quan la Nuri no hi és al davant. No sabia, per exemple, que l’agradés caminar al “fresquet de la nit”.
– Si vols podem caminar una estona abans de ficar-nos a qualsevol lloc -proposo.
– No, no cal. Els deu minutets fins el restaurant em són més que suficients, gràcies!
“Fresquet”, “minutets”… en Quim parla amb diminutius? Ric.
– Hi ha cap cosa que vulguis parlar amb mi? -pregunta de cop.
– Eh? No… Bé, sí, el que la conversa ens porti. Per?
– M’ha sorprès que volguessis quedar només amb mi, sense la Nuri.
– Ah! Com s’ho ha pres ella?
– Al principi gens bé i després… crec que igual de malament, però almenys s’ha recordat el seu compromís amb mi i amb tu.
– Sembla que s’ho ha pres seriosament, no?
– Sí, jo la veig molt canviada i per primera vegada després de tants anys la sento més a prop. Me l’estimo molt, què t’he d’explicar, però començava a sentir-me asfixiat en la nostra relació. Sento que ara tenim un camí i que hi ha llum al final del túnel.
– M’alegro molt. La veritat és que soy una parella meravellosa i mereixeu que les coses us vagin bé.
– Gràcies -somriu afable en Quim.
*
– Doncs no tenia cap motiu especial per quedar només amb tu. Després de la nostra trobada divendres em vaig fer el compromís de quedar amb tu per coneixe’t. Fa molts anys que compartim amistat, però no sé si he arribat mai a saber de tu sense el filtre de la Nuri pel mig…
– Ah, ja… Entenc el que vols dir… Doncs m’alegro que hagis tingut la iniciativa, em fa sentir molt valorat.
– Et valoro molt, Quim. Per mi ets molt més que la parella de la Nuri. En el meu cap i en el meu cor tens entitat pròpia.
En Quim somriu de nou de forma honesta. se’l veu a gust amb la conversa i sento com s’acomoda en la confiança de la nostra relació. Per mi el Quim és un gran misteri. Com sent? Com pensa? Com viu les coses? Tinc una curiositat profunda en arribar a ell i coneixe’l. Així, durant l’estona que ens resta per arribar al restaurant li faig preguntes personals que em respon amb molt de gust.
En arribar, ens acomodem en una taula mentre guardem silenci durant una estona, per poder mirar la carta i escollir els nostres plats. Quan ja ens prenen nota, el miro fixament durant uns instants i ell somriu quan s’adona.
– Com has viscut tu totes aquestes setmanes? -pregunto finalment.
– Malament. T’estimo molt, Kassia, i no em semblava justa la situació en la qual et trobaves. Volia contactar-te i trobar-me amb tu, però sentia que si ho feia traïa la Nuri. No és agradable sentir-se entre l’espassa i la paret i haver d’escollir quin mal generar als altres. Crec que aquest ha estat un punt d’inflexió en la meva relació amb ella i finalment vaig trobar el coratge per plantejar-li.
*
– I si no hagués respost com volies?
– Estava disposat a deixar la relació. Fins i tot havia buscat una habitació compartida per si havia de marxar el dia de la conversa.
– Què dius?
Sempre l’he vist tan “calzonazos” que em sorprèn la valentia del Quim quan m’explica la seva vivència d’aquests dies. En resposta a la meva sorpresa ell riu afable.
– Hi ha línies vermelles que no estic disposat a acceptar que es creuïn. Per mi la teva amistat té un valor, i ningú pot decidir (per molt parella que sigui) com m’he de relacionar amb tu. I això és extensible per qualsevol persona que consideri amiga meva.
– Aquest és el secret que tinguis tants amics?
En Quim riu davant la meva pregunta innocent. Però és cert: del Quim sempre m’ha sorprès el seu tarannà tan afable i la seva facilitat per fer amics allà on va. De fet, em jugo el dit gros del peu esquerre que sortirem del restaurant amb un nou amic a la seva butxaca.
– No sé quin és el secret, la veritat -respon al temps que omple els gots quan ens acabem el vi (blanc, per suposat!).- Suposo que es tracta de cuidar la gent amb qui estàs. M’agrada pensar que sumo en les seves vides i procuro actuar en conseqüència.
Què bonic!
– Ets molt bona persona. Mai t’he vist jutjar ningú.
– Com tu… no? -somriu.
*
Ric davant la seva resposta que no m’esperava. Dubto per uns instants si tinc la ment tan pura com ell. Jo no sé si hauria estat capaç de suportar moltes de les coses que la Nuri l’ha imposat. De fet, la meva relació amb la Ruth n’és un bon exemple. No m’agrada jutjar ningú, però sí que m’agrada que les coses siguin com a mi m’agraden. I no dic que hagi de ser contra les coses que a mi m’agradin, però la flexibilitat no és precisament el meu fort. M’agradaria trobar un equilibri més equitatiu entre el que jo vull i el que l’altre vol.
– Jo et veig molt més generós a tu que a mi -responc finalment.
– Percepcions -somriu.
Percepcions?
– Per mi els termes “més que”, “menys que” o “igual que” no tenen gaire sentit -explica.- Totes tenim el potencial de la generositat i l’utilitzem en la mesura dels aprenentatges que fem. No necessites valorar la teva generositat en comparació de ningú, tampoc importa quant. Importa que has sentit l’experiència de la generositat i la pots replicar quan vulguis. És la teva decisió.
Miro fixament en Quim, perplexa de la seva eloqüència. M’agrada com parla i el que diu i sospeso cada paraula amb deteniment. Normalment em considero una persona impulsiva, de resposta reaccionària, excepte quan tinc converses d’aquesta mena. Aleshores em permeto aturar el temps i reflexionar, comprendre què m’està arribant amb l’espaiositat que dóna la calma i l’observació. És un efecte molt curiós que sento fins i tot en el meu cos, i justament d’això també volia parlar-li a la Judit.
*
– Jo crec que ets una persona generosa -diu de cop en Quim,- humil, que busca estimar millor, que busca coneixe’s millor… No sento cap diferència entre tu i jo, en aquest sentit. Tot allò que veus en mi ho veus perquè hi és en tu. És així de senzill.
– Caram… mai hauria pensat que podries dir aquesta mena de coses…
– I qui m’ha facilitat l’espai per poder fer-ho?
– Bé…
– Ja ho tens.
En Quim agraeix el cambrer els primers plats que porta i es delecta amb els aromes que es desprenen tancant els ulls. L’observo amb curiositat i al cap d’una estona l’imito. Mai se m’hauria passat pel cap ensumar amb tanta atenció un plat que em serveixen en un restaurant, però em sembla una iniciativa interessant que de seguida obre els meus sentits. Fins i tot diria que puc escoltar el menjar, com si em volgués dir alguna cosa. Fascinant.
En silenci, mengem el primer plat assaborint cada mos, intercanviant alguna cullerada. Acompanyem amb el vi i un pa deliciós tot just torrat. De tant en quant creuem les mirades i intercanviem un somriure còmplice. Em sento realment a gust en el silenci, compartint el moment sense cap paraula. I sembla que ell sent alguna cosa semblant.
– Escolta, Quim, a tu et vindria de gust tornar a unir la colla? -pregunto quan el cambrer es porta els plats bruts.
– Sí. Crec que la gent que hi som part ens mereixem un altre resultat de tot plegat.
– I el Francesc? Què en penses?
– Exactament el mateix. No volia fer cap excepció…
*
Amb en Quim tot és fàcil, la veritat.
– Gràcies -somric.
– Per què em dónes les gràcies?
– Perquè em fa molta il·lusió trobar-te a la fi… i vull agrair-te que m’hagis obert les portes.
– Ai, Kassia, que n’ets de generosa i agraïda!
Els dos riem durant una estona i després ens disposem a compartir el segon plat amb el mateix silenci que l’anterior. La nit passa sense pressa, en un sentiment de profund compartir. Definitivament, m’estimo molt el Quim.