Autoria: Kassia Langley
Dimecres, 20 de desembre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
– Ja tinc la pizza escalfant-se al forn -explico.- En cinc minutets mengem alguna cosa, que fa gana…
– La veritat és que estic mort de gana, però s’està tan bé al llit amb tu que no volia trencar el moment.
– Després en podem tornar. Fins dos quarts de cinc no marxaré a treballar, així que encara ens queden moltes hores de llit si volem…
– Se t’ha quedat aquesta natja freda mentre posaves la pizza al forn…
– Tranqui, tio, que ja t’he dit que…
– D’acoooord… -riu en Marc com un nen que ha estat enxampat en la seva entremaliadura.
– Va, continua explicant-me què vas fer després de tant reflexionar…
En Marc tanca els ulls per concentrar-se i fer memòria per on s’havia quedat.
– Bé, havia resolt que la ràbia no era bona companya de viatge i que la violència no era el camí, ja que allò només em podia portar a assassinar-me a mi també i perdre’t definitivament a tu; inviable. A aquestes alçades de l’estança en aquell gèlid poble de la Rússia més profunda, ja tenia clar que volia donar una segona oportunitat a ma mare, però encara no sabia què fer amb el meu pare. Necessitava parlar amb ell.
– Wow! Això sí que és una bona mostra de valentia i coratge!
*
– O d’insensatesa. No sé què esperava trobar, però el resultat d’aquella conversa va ser que no va haver cap conversa. Després de dormir-lo, baixar-lo al menjador i lligar-lo en la cadira i emmordassar-lo, el malparit va despertar violent in extremis. Diverses vegades vaig intentar parlar amb ell sense cap èxit i finalment vaig adonar-me que la meva paciència s’estava esgotant. Mai havia escoltat tants improperis junts, ni tantes paraules malsonants alhora. I de nou, la ràbia em col·locava a la casella de sortida…
El forn interromp la narració del Marc amb un xiulet estrident que se’ns clava al cap. Ràpidament surto del llit deixant el nòrdic volant per l’aire i corro cap a la cuina per apagar aquell terrible so de l’infern. Trec la pizza i la serveixo en una safata gran per portar al llit. Agafo l’ampolla d’aigua i dos gots i com puc ho apropo tot a la tauleta de nit més propera al Marc. Des del llit ell m’ajuda agafant la safata i disposant-la sobre el llençol que ja ha tornat a col·locar. Serveixo aigua per a ell i també per a mi, i entro al llit pel meu costat deixant el got i l’ampolla en la meva tauleta.
– Continua -demano fent un primer mos a la pizza.
– … – quan empassa el tros de pizza, no sense cremar-se tota la llengua, en Marc continua amb el seu relat.- Després d’alguns intents infructuosos de parlar amb l’home, vaig decidir plegar. El vaig tornar al llit, juntament amb ma mare que ara descansava tranquil·la. Ja tenia tota la informació que necessitava i la resta era qüestió de temps.
– El què?
En Marc aixeca un dit per demanar-me un moment mentre fa un altre mos ardent al seu tros de pizza.
*
– Com et vaig explicar ahir (crec), abans d’anar a casa dels pares vaig comprar uns mòbils i alguns gadgets tecnològics més. Amb allò em vaig muntar un microordinador empalmant amb alguns aparells que hi havia en aquella casa. Quan ja ho vaig tenir tot disposat em vaig posar mans a l’obra. D’internet vaig extreure la informació que hi havia sobre el meu germà i sobre mi, especialment la relativa als ingressos hospitalaris. També vaig buscar qui era el director de l’hospital en el qual vaig néixer. I finalment vaig esborrar qualsevol rastre d’imatge del meu germà o meva per tal de trencar qualsevol relació amb mi, en Marc Fernandez.
Un altre mos…
– Vaig fer fotos del forat amb les restes del meu germà, i vaig seleccionar les fotografies de la capseta metàl·lica que m’interessaven. La resta les vaig guardar per cremar posteriorment amb excepció de la que t’he ensenyat abans. Finalment vaig construir un informe amb una narrativa on explicava fil per randa tota la pel·lícula dels fets, però on només culpava de l’assassinat el meu pare i alliberava la meva mare. I per donar credibilitat a això vaig introduir en internet dades falses que justificaven l’absència d’ella quan es produïren els ingressos a l’hospital. En aquell informe també afegia tota la informació relativa al director de l’hospital incriminant-lo de col·laborar amb tota aquesta anada d’olla.
– Caram…
De nou, un mos de pizza que se’m fa etern…
– Quan ja vaig tenir enllestit tot l’informe, vaig deslligar la mare i li vaig demanar que fes una maleta amb les seves coses. El pare bramava amb força sobre el llit i saltava violentament. Els seus ulls injectats en sang em miraven plens d’odi i sed de venjança.
*
– Quan la mare va tenir enllestida la maleta, vam baixar les coses al cotxe del pare i, asseguda al seient del copilot, va esperar-me obedientment; no vam intercanviar cap paraula ni cap mirada. De nou vaig adormir el pare i el vaig despullar per complet. Posant-me uns guants per no deixar petjades, el vaig vestir amb la millor roba d’abric que vaig trobar i després el vaig lligar per complet al llarg de tot el cos. Carregant-lo com un sac el vaig baixar al jardí deixant-lo sobre la neu per tal que mica en mica es despertés. Finalment vaig impregnar de gasolina tota la casa i amb un misto vaig encendre-la al complert. Aquella casa flamejava com el mateix infern, cremant tots els records i alliberant-me definitivament de la ràbia i del malson que m’han acompanyat tota la meva vida.
Silenci.
– El foc és molt terapèutic -m’atreveixo a dir.
– Sí. Vaig veure com cremava fins l’últim tauló de fusta. Cap veí es va molestar en ajudar a apaivagar el foc, tan farts estaven, i quan ja se sentien les sirenes lluny vaig ficar-me al cotxe i vaig sortint d’aquell lloc per no tornar mai més. En cap moment vaig gosar mirar enrere a través del retrovisor. Certament la carretera s’obria davant meu amb un nou aire de llibertat, i a mesura que m’allunyava d’aquell lloc que tant en va fer patir en la meva infantesa, sentia que l’esperança guanyava terreny al meu cor. Va ser realment un moment revelador, Kassia.
Amb la curiositat reflexada en la mirada, observo aquell home que m’explica la seva història. Una història tan surrealista que sembla de ficció, com les novel·les o pel·lícules que tantes i tantes vegades he consumit.
*
– I què vas fer després?
– Vaig deixar el paquet amb l’informe i les fotografies a la porta de la policia local i vaig adreçar-me al domicili on se suposava que hi vivia el director de l’hospital.
– Hi estava?
– Sí.
– I…? -demano impacient.
– Quan em va obrir la porta, no sé molt bé com, em va reconèixer al moment. El vaig entregar un sobre amb tota la informació que havia trobat d’ell. Aquell home estava untat de merda fins a les tranques amb tantes irregularitats que havia comès a l’hospital. I, adjunta, una nota escrita amb retalls de periòdic expressava una idea senzilla: declarar-se culpable reduïa els anys de presó. Per la seva desgràcia, en el sobre adjuntava també un extracte bancari dels seus comptes ¡a zero!
– Vas robar-li els diners?
– No, vaig decidir utilitzar-los per tal de garantir una bona vida a la meva mare. La vaig portar a la capital i allà vaig localitzar la millor residència. Amb els diners del director tenia per cobrir almenys trenta anys de benestar i cures per la mare. Així que ho vaig organitzar tot creant una identitat falsa, un compte fals i un pagament mensual automatitzat per cobrir els gastos de la residència i un extra “per bon comportament” de les psicòlogues i metgesses, i del personal.
– ¡¡Toma ya!!
Ens acabem les pizzes guardant silenci durant una estona i després recullo les restes per finalment tornar a acomodar-nos en el llit. Repaso mentalment tota la història del Marc mentre ell m’observa amb atenció.
– Sembla que la teva estança a la Rússia ha estat productiva -dic finalment.- Com et sents amb tot plegat?
– Alliberat, sento que aquell capítol s’ha tancat del tot.
– Després de tot això ja vas decidir tornar cap a casa?
*
En Marc assenteix amb el cap.
– En principi la tornada havia de ser tan senzilla com va ser l’anada, però les coses es van complicar una mica quan travessava la frontera.
– En quin sentit?
– En l’únic sentit que podia ser: el conductor d’aquell camió em va enxampar amagat al darrera. I pel que es veu, aquell home se les gasta molt malament amb aquells que volen fotre-li la pirula.
– Què vols dir?
– Que em va fotre una bona pallissa fins a deixar-me inconscient, sense diners i sense res més que la roba que portava posada. Quan em vaig despertar no havia mort congelat de pur miracle.
– Joder!!!
– Estava perdut en la frontera, un desert de neu infinit, sense cap recurs i sense abric.
– I què vas fer?
– Per la meva feina tinc preparació per aquestes situacions, així que després d’orientar-me vaig fer l’única cosa que es podia fer: caminar.
– I el fred?
– El vaig aguantar com vaig poder mirant de mantenir el cos en constant moviment, la qual cosa va implicar no dormir durant alguns dies. Com pots suposar, però, els ànims anaven minvant a mesura que passaven les hores i de nou va ser la memòria de tu que em va donar l’alè suficient per arribar a un petit poble on, davant de la casa d’una dona misericordiosa, vaig defallir finalment perdent la consciència.
Commoguda no em puc estar d’abraçar-me a aquell home i donar gràcies al cel, a Déu o a l’Univers per haver-lo portat sa i estalvi.
*
– Després d’estar-me uns dies inconscient, vaig despertar per descobrir que estava en un poblet ucraïnès fronterer a la Rússia. Convalescent com estava, la Natalka es va fer càrrec de mi. Ella és una dona en la treintena que feia pocs anys se l’havia mort el marit. Tenia un fill, en Fedir, que sovint marxava fora ja que treballava com a camioner. La major part del temps la Natalka es trobava sola i fer-se càrrec de mi li venia tan bé com mai no m’hauria imaginat. Així que durant uns dies em vaig deixar cuidar per aquella dona afable i abnegada. Em pots posar una mica més d’aigua, sisplau?
Amb agilitat l’hi serveixo i en menys del que es triga en tancar i obrir els ulls ja torno a escoltar-me amb summa atenció el seu relat.
– Quan ja em vaig sentir prou fort -continua,- i aprofitant que en Fedir havia vingut a passar el dia abans de tornar a sortir, vaig pactar amb el noi acompanyar-lo a canvi de fer la feina bruta de carregar i descarregar. Havia de portar unes mercaderies a Viena i m’anava de luxe tenir gran part del viatge conquerit. Semblava que a la fi les coses ja anaven rodant per poder tornar a casa…
– Però no va ser tan fàcil…
– No. Vam sortir a l’hora pactada del polígon industrial on havíem carregat les mercaderies. El primer tros del camí va ser tranquil i la conversa amb en Fedir era amena quan no estàvem amb els nostres pensaments; crec que ens vam fer bons amics. Però en un d’aquests silencis que de tant en quant el noi i jo compartíem, em vaig adonar de que hi havia un cotxe que ens seguia probablement des del polígon.
– Què dius? I qui era?
*
– Vaig intentar treure’m la idea del cap adduint que segurament es tractava del cansament i l’estrés dels darrers dies. Efectivament no podia ser ningú conegut, i trobant-me enmig del no-res tampoc no podia ser ningú desconegut. Qui nassos m’havia de seguir en aquelles carreteres perdudes de la mà de Déu? Però el meu instint sabia que cap de les explicacions que em pogués donar tindria més veracitat que l’experiència: mai no m’ha fallat l’instint, i aquesta vegada tampoc no n’havia de ser una excepció.
– Joder! Però qui era?
– Va ser així com en una de les parades que vam fer a mig camí vaig col·lar-me com a polissó en un altre camió que també era allà parat. Havia deixat enrere la comoditat i companyia per canviar-la per un espai claustrofòbic entre la cabina i la caixa d’un camió de petites dimensions. En la primera parada que va fer, vaig saltar i després d’assegurar-me que no em segui cap cotxe, vaig fer autoestop fins arribar a un poble hongarès. Allà vaig buscar l’estació d’autobusos i després de localitzar el primer que m’apropés a Catalunya vaig col·lar-me entre les maletes en una petita distracció del conductor quan carregava.
En Marc acaba de beure el got d’aigua i es torna a encongir entre els meus braços sota els llençols.
– Vaig repetir l’operació cada vegada que l’autobús arribava al seu destí fins un punt que ja no sabia on estava ni cap on anava. Tampoc tenia noció de quants dies havien passat, de si havia menjat o no… La falta d’oxigen al compartiment de maletes també feia de les seves en alguns viatges i juraria que en més d’una ocasió havia perdut el sentit.
– Joder… Quin horror només imaginar-ho…
*
– Però finalment vaig arribar a algun lloc on parlaven català i això em va revifar de nou. Amb les forces que em restaven vaig poder localitzar un darrer autobús del dia que venia a l’estació de Sants. Aquell transport era perfecte i en qüestió d’hores estaria a casa.
– Però…
– Però res. El vaig agafar i vaig arribar a Barcelona, desfet física i mentalment. No sé molt bé com vaig arribar fins el teu carrer, perquè no ho recordo. Només sé que un noi va entrar en la teva porteria i vaig aprofitar que la porta era oberta. De la resta, com se sol dir, ja és història coneguda…
Ric davant el final del relat que m’explica el Marc i no puc estar-me de tornar a abraçar-lo agraïda que estigui d’una peça.
– Però escolta… -dic en un moment de dubte.- Tu em vas enviar dos missatges al telèfon preguntant-me si estava desperta i informant-me de que ja estaves aquí… I com pot ser que m’arribessin missatges teus els divendres que suposadament estaves enmig de tot aquest viatge tan accidentat?
– A la segona qüestió és fàcil de respondre: aquells missatges estaven programats des de casa dels meus pares.
– Caram! Això es pot fer?
En Marc riu alegre davant la meva sorpresa infantil.
– Ja t’he dit que amb tecnologia i coneixements es pot fer de tot.
– I per a què ho vas fer?
– No ho sé. Ho vaig fer així sense cap explicació aparent. Suposo que aleshores no sabia quant de temps trigaria en trobar una sortida a tot plegat i no volia amoïnar-te més del necessari ni deixar-te abandonada. En teoria en resten dos missatges més per arribar-te, un dintre de dos dies i un altre la setmana vinent.
*
– Què guay, m’arribarà quan estigui amb tu, m’encanta!
En Marc torna a riure davant la meva innocència inesperada.
– En quant als missatges que dius que has rebut aquesta nit… no ho recordo… -en Marc s’esforça en fer memòria.
– Tampoc no importa!! Masses coses al cap, oi?
En Marc em mira d’aquella manera com quan em vol dir alguna cosa important.
– Kassia -arrenca a dir,- tot això que t’he explicat no ha passat mai, m’entens? Si alguna vegada fas referència a aquesta conversa o a qualsevol part de la mateixa senzillament ho negaré. El millor que podries fer és oblidar-ho ara que m’he buidat.
Arrufo les celles davant la darrera petició que em fa.
– I ara -continua- donem per acabada aquesta conversa i deixa’m veure aquests missatges que dius, sisplau…
– M’estàs espantant… ara t’has posat massa seriós, i tot, per com tu ets…
– Doncs no t’espantis, bonica. Només que no ho recordo i vull recordar. I en qualsevol cas, si he deixat algun cap solt vull acabar de resoldre-ho per tal de deixar-ho tot ben lligat.
– Entenc…
Els dos ens abracem i en Marc torna a trempar només sentir el contacte de la meva pell. No puc evitar riure davant la seva vergonya improvisada.
– Ja t’he avisat…
– Alguna cosa haurem de fer amb això, eh? No pot ser que vagis tan calent…
Els dos riem entre abraçades tendres sota l’edredó. I així, les hores d’aquell matí, tan intrèpid i emocionant amb la història del Marc, acaben per passar…
Ja estem a tocar del Nadal!