Autoria: Kassia Langley
Divendres, 19 de gener de 2018
Ramon y Cajal, Gràcia, Barcelona
– Qui sóc jo? Què significa ser la Kassia Langley? Jo són les memòries dels meus ancestres, les memòries de la cultura que em bressola, les memòries de l’entorn immediat en el qual em penso i em pensen, les memòries històriques que em defineixen un passat, un present i un futur, les memòries de les persones que poblen el meu dia a dia…
La darrera llum del dia encara ens arriba a través dels vidres de la gran balconera que dóna a la terrasseta de la casa de la Nuri i del Quim. La calefacció ens reconforta en un dia que vol ser molt fred. Al voltant de la taula seiem la Nuri i el Quim, la Ruth, el Marc, el Francesc i jo. La tensió des de que ha arribat en Francesc és màxima. Ell se sent cohibit tot i el desparpajo habitual que manifesta. El sentiment de culpa dansa en els seus ulls des de que ha entrat en la casa, a l’igual que les mirades incriminatòries de la resta de la penya. Ressentiment i culpa juguen una dansa que només pot resultar en els cors ferits… I això em posa molt trista.
– Jo… meu… em… Què vol dir tot això? Realment existeixo?
He aconseguit captivar l’atenció dels meus amics i per uns instants les mirades escèptiques a aquella trobada es transformen en perplexitat i sorpresa nouvinguda.
– Qui som? -quan pregunto això miro un a un a les companyes que esperen impacients una resposta, sense sentir-se al·ludides.- Qui som? -torno a repetir.- Permeteu-me que comenci a presentar-me.
*
Em dic Kassia Langley, tinc trenta-vuit anys i estic apunt de fer-ne trenta-nou. Vaig néixer aquí, a la ciutat de Barcelona i sóc filla d’una dona migrada d’Alemanya. Mai no vaig conèixer el meu pare i la mare mai no me’n va parlar d’ell. No sé qui és, ni tinc curiositat de saber-ne res d’ell. Recordo que en algun moment de la meva vida em preguntava per quin motiu aquell senyor s’havia volgut desentendre de mi, però les cures de la mare van fer que ràpidament desaparegués de les meves memòries. Mai no m’he enyorat un pare perquè la mare va fer de mare i de pare.
Sempre hem estat les dues i ens hem ajudat mútuament. La mare es diu Melànie Langley i recordo que plorava sovint perquè se sentia sola; vinguda des de lluny, sense amics i embarassada de mi. Les condicions que va viure van ser difícils i mai no m’ha explicat els detalls del seu dia a dia, però tot i així és com si els conegués. Això em va portar a pensar que a la vida cal ser àgil i no tenir manies per poder-se fer un lloc.
Això sí, el respecte era un tema important per ma mare i m’ho va saber transmetre amb afecte i efecte. D’ella vaig aprendre que hi ha línies vermelles que mai s’han de depassar per no fer mal a ningú, per no generar més patiment en aquest món. Ella en sabia molt de tot això, de dolors i patiments. Jo no volia crear més Melànies Langleys al món, més dones que ploressin en la foscor de la nit aferrades a un coixí moll.
*
Això em va forçar a ser intel·ligent per fer-me un lloc a la vida, sense escrúpols però respectant les formes de vida de les altres persones. De tot allò vaig abanderar la llibertat com a principi bàsic i a partir d’aquí vaig començar a crear el meu estil de “jo”, és a dir, de ser. M’estava definint i, sense adonar-me limitant.
Paral·lelament a tot això la vida em va aportar experiències. Situacions concretes de molt de goig, especialment amb la mare, però també de molt dolor. La mare era prostituta i un home es va creure amb el dret de forçar-la a follar sense condó. És aquesta mena de coses que la mare sempre em deia que havia d’evitar: la teva llibertat, em deia, acaba on comença la de l’altra persona. Mai traspassis aquest límit. L’aprenentatge va ser dur perquè d’aquella violació va agafar la sida. Jo tenia uns deu anys, si no recordo malament, quan em vaig assabentar i des d’aleshores i durant molts anys he viscut amb la por que cada vegada que m’acomiadava de la mare seria la darrera vegada que la veuria.
Això em va forçar a practicar la gratitud i la generositat. La gratitud per cada vegada que tornava a casa i la mare era allà. La generositat perquè volia regalar-li cada moment que estiguéssim juntes. Procurava no enfadar-me, tot i que de tant en quant em sortia alguna rebequeria, suposo que per coses de l’edat. I això m’ha ajudat a entrenar la meva resiliència davant la frustració i davant de l’ira. Em costa enfadar-me fins el punt que crec que no en sé.
– És veritat! -m’interromp la Nuri.- Porto molts anys amb tu i no t’he vist mai enfadada… No hi havia caigut…
*
M’agrada pensar que en tot conflicte sempre tinc espai per poder canviar coses. Això implica fer-se molta revisió introspectiva, mirar-se dins. Descobrir en quina mesura som part del problema per poder transformar-nos i passar a ser part de la solució. Sempre podem fer alguna cosa i m’agrada pensar així. Això sí, vaig haver d’aprendre a regular-ho, perquè al principi ho vivia molt més des de la culpa que no pas des de la responsabilitat. Va ser amb el temps i amb l’ajut incondicional de la mare, amb la qual sempre he estat profundament transparent, que vaig aprendre a responsabilitzar-me de forma serena de la meva forma d’actuar.
Però la violació a ma mare no va ser l’únic escull a tenir en compte durant la meva vida. Es veu que en els gens de les Langley l’èxit amb els homes és un tema controvertit. Quan vaig fer-me adolescent i encara estava acabant de trobar el meu lloc al món, vaig tenir les meves primeres experiències romàntiques. Amb homes, és clar, perquè en el meu imaginari no existien més opcions i jo volia encaixar en la normativitat aquella que se’ns escolava tan subtilment dintre dels nostres caps.
Però allò va acabar en tres experiències terribles on em vaig sentir vulnerada constantment. Fins el punt de sentir-me violada, ningunejada i violentada a parts iguals. Tenia la sensació que estava reproduint la vida de la mare, sense ser-ne conscient que estava escollint-ho jo.
*
Bé, no em malinterpreteu: no vaig decidir que em violessin o em maltractessin de cap forma, però sí vaig decidir relacionar-me amb tres nois que, de lluny, eren imbècils. Ara ho penso i ho veig fins i tot intencionat, com buscant seguir les passes de la mare, perquè era allò conegut, era allò que ja sabia què havia de resultar i de fer, per molt que fos dolorós o incòmode.
– M’explico? -pregunto per assegurar-me que tothom em segueix.
A l’uníson tothom assenteix amb el cap i en aquest punt m’adono que tinc segrestada la seva atenció, la qual cosa em delecta profundament. No és pas un delit per sentir-me el centre d’atenció, sinó per constatar que l’experiment que estic assajant està tenint el seu efecte.
Quan vaig prendre consciència de tot allò va ser quan em vaig a començar a qüestionar l’statu quo. Per què una dona havia de sortir necessàriament amb un home? Això que ara sembla com fins i tot obvi, aleshores era trencador i contracultural. Va ser aquí quan vaig començar a experimentar què volia dir llibertat i va ser aquí quan vaig començar a definir-me. Però vist amb perspectiva crec que em vaig equivocar de lluny, perquè ara m’adono que era més una necessitat encoberta de trobar una sortida a un problema sexual que se’m plantejava que no pas una forma de construir-me fora dels marcs socials, encara que una cosa portés a l’altra.
– M’he perdut -confessa la Nuri amb les celles arrufades.
– Vull dir -miro de ser més clara- que tenies raó: tu sempre m’has dit que estava amb les dones perquè no sabia com resoldre la meva situació sexual amb els homes.
– O sigui, no ets bisexual?
– Ni en sóc ni en deixo de ser-ne -ric.
*
La Nuri no es conforma amb aquesta conclusió i em mira expectant algun aclariment.
– Probablement aleshores no m’hi sentia realment, però donava una sortida a la meva necessitat de plaer que no podia satisfer amb els homes sense sentir-me vulnerada. Però en conèixer la Ruth i enamorar-me com ha passat, les coses han canviat dintre meu.
– Abans d’enamorar-te de mi -interromp ara la Ruth donant-se per al·ludida,- no vas sentir plaer del sexe amb mi o amb altres dones? Per què dius que probablement no eres bisexual? Encara que la motivació a apropar-te a les dones fos cobrir una necessitat que els homes van deixar al descobert, és tan real que ets bisexual com jo sóc homosexual.
– I com saps tu que n’ets d’homosexual -responc- si la teva experiència amb els homes s’ha vist travessada per una de ben concreta amb un home deben concret? Poder el teu plaer amb els homes podria ser un altre si relativitzessis aquell fet.
– No el vull relativitzar, encara que tens raó que no és extensible a tots els homes, per això ara puc estar amb en Marc sense morir en l’intent. En qualsevol cas, no em sento atreta pels homes. Jo crec que ja vaig néixer així, abans d’aquella situació amb el meu cosí.
– Difícil valorar si ja hi era allà aquella condició abans que tu et manifestessis, no?
La Ruth arrufa les celles i em mira fixament.
– Bé, tampoc no et vull convèncer -m’afanyo en aclarir,- només expresso com jo ho sento. No tenim per què estar d’acord…
– No, però em sembla una pregunta interessant. Continua, sisplau.
No deixa de sorprendre’m la dolçor d’aquesta nova Ruth i dibuixo un somriure en gratitud, un que vol transmetre tota la meva estima. I per com em mira i es ruboritza, sembla que l’ha arribat…
*
Amb el pas del temps m’he anat fent a la idea que res del que manifestem està abans que nosaltres mateixes. Som allò que creem amb la nostra ment. I n’estic convençuda d’això perquè encara no he trobat cap tret de mi que no m’adoni que jo mateixa he posat allà.
– Tens raó, Ruth, quan dius que independentment de la meva motivació per apropar-me a les dones era tan bisexual com creia que ho era. Justament aquest era el punt al qual volia arribar. No sé si alguna vegada he sentit atracció sexual real per les dones o més aviat era la necessitat (de vegades fins i tot imperiosa) de satisfer el meu plaer personal. Especialment tenint en compte que part de la meva feina des dels divuit anys ha estat la prostitució. Suposo que no volia sentir que el meu sexe es relegava a satisfer la necessitat dels altres. Suposo que volia poder sentir que una part de la meva sexualitat era meva. Però això també són idees que m’han generat confusió en la necessitat última de continuar definint-me.
– M’he tornat a perdre, Kassia! -exclama la Nuri.
La penya assenteix amb el cap recolzant el sentiment de frustració de la meva amiga.
– Mmmm… Què vol dir ser? “Jo sóc bisexual”, diem. Ser vol dir quelcom que és així sempre? Si sóc bisexual aleshores no sóc homosexual o heterosexual?
– Evidentment! -exclama la Ruth.- Jo sóc homosexual i, per tant, no sóc ni heterosexual ni bisexual. Amb prou feines començo a tenir amics mascles… Dels tios no ens en podem ni refiar! -quan diu això clava una mirada ressentida sobre en Francesc i aquest es mou nerviós sobre la seva cadira.
*
– Fins a quin punt -ara és en Marc qui parla- la teva experiència amb el teu cosí no ha predeterminat la teva experiència amb… -de cop es talla la llengua en adonar-se que és a punt de vulnerar la intimitat d’ella i en Francesc.
– Amb en Francesc? Ja ho pots dir, que no m’avergonyeixo.
Això fa mala pinta, justament el que volia evitar…
– Espera, espera!! -exclama de nou la Nuri.- De què nassos esteu parlant? Que tu i el Francesc…
– Sí. Poc abans del divendres nefast (de fet la mateixa setmana), vam anar al llit.
– I com va ser això? No ho entenc…
– Jo tampoc -confessa la Ruth.
– Jo sí -interrompo.
Tothom em mira de nou.
– És justament això el que intento explicar. Quin sentit té que una dona que es considera tan homosexual de cop i volta vagi al llit amb un home, quan pocs dies abans estava malparlant de tota persona amb penis? Si les persones fóssim així o aixà no passarien aquestes coses. La realitat (i nosaltres som part d’aquesta realitat, per no dir que som aquesta realitat) senzillament és, sense més. I en el moment que intentem definir què és la realitat ja no parlem de la realitat sinó d’una il·lusió imaginada, creada, inventada…
Constantment posem paraules a les coses i en fer-ho creem aquella cosa. Si jo dic que la Kassia és bisexual, creo un nou personatge, limitat, definit, encotillat; un ser escindit de la persona “real”. No existim pas com creiem que existim sinó que creem personatges i ens creiem que aquests personatges són reals, quan són creacions nostres. I la Kassia Langley és un personatge del que ja me n’he fartat; un personatge que avui us vull presentar per acomiadar-lo definitivament.
*
De nou la gent em mira amb la boca mig oberta, mirant d’entendre què vull dir-los…
– D’acord… continua doncs a veure on ens portes -suggereix en Marc i tothom assenteix.
– Per on anava… Ah, sí!
Quan vaig començar a tenir sexe amb dones em creia bisexual o, fins i tot, homosexual. Aleshores estava molt ressentida amb els tios i em pensava que mai més hi tornaria amb ells. Però això no va durar gaire. Igualment és il·lustratiu de com les paraules, les etiquetes, al final juguen en funció de com ens expliquem les coses. El cas és que quan em vaig adonar que estava penjada de la Ruth, de nou les etiquetes van ballar al meu cap. No importa quina és la justificació i si tinc o no raó. L’important és que constantment he generat motivacions per aferrar-me a una o altra etiqueta, que en el fons no és sinó la mera necessitat de sentir-me part d’alguna cosa, de trobar el meu encaix en aquest món. Especialment moguda per una atracció cap a les minories culturals. Bisexual, no-monògama, grissexual…
Però que tenen de certes aquestes etiquetes? Res. Perquè al final només responen a idees concretes que jo em faig de les coses. La qüestió és que aquest ball d’etiquetes és absurd en el moment que m’adono que si ballen tant només pot significar una cosa: que jo estic canviant a cada moment. Avui em penso diferent a com em pensava ahir. De fet, avui em considero més pansexual perquè tinc ganes de tenir sexe amb la Sara…
*
– Amb la Sara, Sara? -pregunta perplexa la Ruth.
– Sí. Amb la nostra Sara, sí -ric en veure com els ulls se li obren.
– Poseu-me al dia, sisplau -demana en Quim amb un fil de veu.- Qui és aquesta Sara.
– Una dona trans del local aquest que sovintegen aquestes dues -explica la Nuri.
“Almenys no ha dit “travelo”, menys mal…”, penso.
– Ah… i per què t’escandalitza tant? -pregunta en Quim sense entendre la reacció de la Ruth.
– Perquè em flipa que aquesta dona que s’ho vol follar tot a sobre es digui grissexual.
– No sé que és això… -confessa en Quim.
– Jo tampoc -s’afegeixen a l’uníson la Nuri, el Marc i el Francesc.
– Ràpid -explica la Ruth:- normalment es pressuposa que totes les persones volem tenir sexe amb un grup (o diversos) de persones, ja siguin dones, homes o persones no-binàries (persones que no s’identifiquen com a dones o com a homes)…
– I si no són dones o homes, què són? -pregunta innocent el Quim.
Ric davant la pregunta que surt de forma tan espontània, aquella que just intento deconstruir: què són?
– Dintre del paraigües no-binari poden haver-hi moltes opcions: sentir-se dones i homes a la vegada, no identificar-se amb cap gènere, o fer-ho amb un gènere neutre… No sé, hi ha la tira.
– Ah…
– Al cas. Com dic es pressuposa que totes les persones ens sentim atretes per un grup de persones quin sigui. Però què passa amb les persones que no senten cap mena d’atracció per cap persona? D’aquí va sorgir un col·lectiu que va reivindicar el dret a l’asexualitat.
– Caram, té sentit.
*
– Amb el pas del temps, però, aquest aspectre va generar també una revisió a la mirada de l’atracció sexual i moltes persones es van adonar que ni al·losexuals (les persones que senten una atracció com la que l’imaginari social considera normal) ni asexuals. Per representar això van utilitzar el blanc i el negre per cadascun d’aquests col·lectius i ells es van acollir al gris per manifestar allò de “ni contigo ni sin ti”.
– Ni senten atracció ni deixen de sentir-la?
– Més aviat senten atracció sota unes condicions concretes que si no es donen, doncs… res!
– Ah… I tu ets grissexual, Kassia? Perdó… no ets, t’identifiques com a… -s’esmena en veure’m la cara.
– Això creia, perquè era guay sentir-se de les minories sexuals. Però ja veus que cadascuna de nosaltres -dic assenyalant la Ruth i a mi- tenim una idea diferent de què vol dir “ser grissexual”.
– Tia, si t’ho vols follar tot! Jo et veig super al·losexual! -exclama la Ruth.
– I qui té més raó, tu o jo?
La Ruth em mira sorpresa davant la pregunta inesperada.
– Bé, poder m’estic emocionant massa -comfessa avergonyida de cop,- no volia dir-te que no tinguis raó només que…
– No, no… si crec que tens raó.
La Ruth em torna a mirar perplexa, sense entendre molt bé què estic fent.
– I jo també tinc raó. Les dues en tenim, de raó…
– No pot ser…
*
– Clar que no, perquè per ser hem d’establir un consens, oi? Però què passaria si la Kassia pogués ser al·losexual i grissexual alhora? Depèn del punt de referència puc ser una cosa o una altra. Si ho mirem des d’una perspectiva numèrica semblo al·losexual, oi? De tantes persones que conec un percentatge elevat me’l follo. De fet, d’aquest grup tinc sexe amb el 50%: amb mi mateixa, amb tu i amb en Marc. Tres de sis.
En Marc tus forçat per cridar la meva atenció.
– Què?
– Res, res… continua -s’excusa.
– D’acord… HE TINGUT sexe amb tres dels sis. Content amb el matís?
– Continua, sisplau, ha estat una imbecilada de les meves. Perdona.
– D’acord -intervé en Quim per relaxar la tensió que s’acaba de crear.- Des d’un punt de vista numèric ets al·losexual. I…
– Dintre de la grissexualitat en particular hi ha un etiqueta amb la qual em sento identificada, que és la demisexualitat. Una persona demisexual és aquella que necessita una connexió emocional per poder sentir atracció sexual. El cas és que aquesta connexió la tinc amb totes les persones que he tingut sexe. Per aquest motiu m’incloc dintre de l’etiqueta grissexual.
– Ah, té sentit! -exclama en Quim.- Per tant, la grissexualitat no és una qüestió de número, sinó de condicions. Però aleshores això no descarta el fet que siguis al·losexual? Tu has dit que les dues teníeu raó…
– Com matisem les etiquetes és important. La qüestió és que aquests matisos varien segons les necessitats dels col·lectius a cada moment. En algun moment les dues hem tingut raó i, per tant, segons la mirada que hi posem a cada etiqueta, som una cosa o una altra o les dues a la vegada o cap. M’explico?
Tothom assenteix al voltant de la taula.
*
Què és Kassia Langley? La Kassia Langley és una dona pansexual que necessita sentir-se connectada emocionalment per sentir atracció (demisexual, grissexual), que no vol lligar-se a una relació d’exclusivitat (no-monògama, poliamorosa), fidel a les amistats, que no s’enfada gairebé mai (bonhumorada), reflexiva, respectuosa, amb por constant a que la gent marxi de la seva vida, intolerant als fracassos, amb uns valors basats en la llibertat i el respecte…
– Ja ho pillo! -crida emocionada la Nuri.- Tu ets qui ets per com has pensat la teva història, les teves relacions, la forma d’interaccionar amb la resta del món… Això de llibertat i respecte té molt a veure amb això que ens explicaves de la teva mare i de la relació que has establert amb ella. És això?
– Sí… -somric.- Avui volia presentar-me de nou davant de totes vosaltres per tal que conegueu amb qui us heu relacionat fins ara. I quan em presenti m’agradaria acomiadar-me del meu personatge, no perquè el vulgui canviar de dalt a baix, sinó perquè vull ser-ne conscient de les idees que fan que em defineixi i vull anar trencant-les. Avui comença un nou període a la meva vida i el vull compartir amb vosaltres amb total honestedat. M’hi acompanyeu?
Tothom em mira amb el somriure i l’alegria dibuixades al rostre.
– Ets amiga meva perquè la teva forma de sentir la vida a cada moment em far petar el cap -explica la Nuri.- I això m’encanta. M’agrada que em posis nerviosa i que em treguis de la zona de confort. I saps què? Jo també vull fer el mateix que tu!
– I jo! -s’apunten la Ruth i el Marc alhora.
– Em sumo a la iniciativa de trencar motlles -diu en Quim pausat com és ell.- Jo també vull deixar el Quim al darrera…
*
Inconscientment les nostres mirades es giren cap en Francesc. És en aquest punt quan m’adono que l’experiment està sortint efecte. Sense voler tothom l’ha inclòs en el nou projecte. Volem deixar enrere qui som perquè hem patit. Volem construir una nova realitat, i ho volem fer juntes perquè sis és molt més que la suma d’1+1+1+1+1+1. Perquè quan un grup té un mateix propòsit els avenços són considerablement majors per cadascuna de les parts. Allò de “si vols caminar ràpid, camina sol; si vols arribar lluny, camina acompanyat”. No tenim pressa, només volem construir-nos personatges que ens arrelin a la felicitat. I això és tot.
És poc i és molt. Perquè donar aquest pas i incloure’ns a totes vol dir que també volem superar les nostres diferències que ens separen. I en aquest punt miro a cadascuna de les persones que seu al voltant d’aquella taula que tantes i tantes vegades ens ha reunit i ens ha escoltat jugar, riure, xerrar, compartir… Cadascuna d’aquelles persones que somriu mentre espera anhelant la resposta d’un Francesc que aixeca de cop la mirada, sorprès i joiós al mateix temps, de sentir-se de nou inclòs.
– Jo també vull donar aquest pas amb totes vosaltres -diu finalment.
I tothom esclatem en aplaudiments, riures i l’alegria omple els nostres cors.
– Torna a començar, Kassia -demana en Marc.
FI