Autoria: Kassia Langley
Divendres, 19 de gener de 2018
Ramon y Cajal, Gràcia, Barcelona
Quan entro en la casa de la Nuri i del Quim em saludo efusivament amb els dos amfitrions. Durant les setmanes de les vacances d’hivern hem parlat molt per xat però ens hem vist poc o res. Durant una estona els observo amb atenció i veig que entre ells les coses han canviat a millor. Hi ha una major proximitat física i l’aire que es respira és molt més tranquil. Els dos somriuen com ho feien quan van començar a sortir i no puc evitar riure en pensar just això.
– Veig que les coses estan bé entre vosaltres -dic encara rient.
La Nuri es mou vergonyosa i eixampla el somriure com una noia de quinze anys en el seu primer amor. I el Quim no pot evitar passar la mà per la cintura d’aquella per apropar-la encara més a sí i fer-li alguns petons i magarrufes. Divertida amb la situació torno a riure i ells, els dos, es posen vergonyosos.
– La veritat és que estem molt contents de com estem ara -diu finalment en Quim.- Al principi no les tenia totes amb mi per tot el que ha passat, però la darrera conversa va ser molt tranquil·la i vaig poder conèixer una Núria molt més humil. I això em va agradar fins el punt de voler intentar-ho de nou. I m’alegra comprovar que no va ser el miratge d’un dia.
– Bé -diu la Nuri,- alguna vegada em surt l’ego aquell i torno a hàbits del passat, però en Quim m’està ajudant moltíssim a adonar-me i tinc el ferm compromís d’alliberar-me de mi mateixa.
– Ostres! -exclamo.- Què bé, no? Al final tot ha estat per un bé…
Els dos assenteixen i tornen a abraçar-se com dos enamorats.
*
Quan entro al menjador, la Ruth i el Marc ja hi són. Avui la Ruth vesteix un vestit negre molt bonic de tall irregular acabat amb un brodat que m’encanta. De la cadira penja un abric també negre ajustat que mai abans li havia vist i dedueixo que deu ser nou. Té un estampat en blanc que representa fulles i per la banda del coll té pèls que fan un efecte de suavitat que donen ganes de tocar-los compulsivament. De nou també les botes que porta llueiexen la negror habitual encara que, a diferència de les altres botes que li he vist, són molt més senzilles i elegants. I com sempre, els cabells magistralment recollits en un pentinat perfecte, asimètric, que deixa el rostre completament visible; i la seva diadema de sempre amb motius florals negra, acaba de tancar un vestuari fosc, com sempre, però exquisit i efectiu alhora.
– Caram, Ruth, no esperava que fossis tan puntual -expresso entre riures.
– Sincerament, jo tampoc m’ho esperava, però té truc. El Marc m’ha passat a buscar amb la moto i hem vingut abans per fer un te abans de reunir-nos amb vosaltres.
– Ah, molt bé!
– No et sap greu, oi? -pregunta la Ruth apropant-se a mi per abraçar-me dolçament.
– Per què m’hauria de saber greu? M’encanta que aneu aprofundint en la vostra relació i que puguis reconciliar-te amb els homes -ric.
– He estat pensant molt en això aquestes setmanes i m’adono que m’he estat equivocant fent una generalització perquè el meu cosí va ser un porc integral…
Quan diu això el to aquell tan rude de la Ruth al qual estava habituada i que feia tantes setmanes que no veia torna a florir.
*
En adonar-se es recull en si mateixa per mirar de relaxar-se i opera el miracle. La cara li canvia radicament en qüestió de segons i torna a sortir la Ruth zen en la qual s’està transformant. Si no fos perquè els meus ulls ho veuen, no m’ho creuria pas…
Darrera seu en Marc espera poder saludar-me. Tot i que ens vam veure fa uns dies pel seu aniversari tinc la sensació que fa segles que no el veig. Com la Ruth també vesteix exquisit per l’ocasió i per un moment tinc la sensació de cutresa quan miro la meva roba. Amb elegància i senzillesa combina uns pantalons xinesos amb una camisa i un jersei de pic els colors dels quals li atorguen un toc juvenil i alegre. Cada rínxol està a lloc i la barba la té ben rasurada com és habitual en ell. Però res que pugui amagar la brillantor dels seus ulls profunds com l’oceà. No m’hi canso de mirar-li aquelles pupil·les que em tenen tan captivada, no.
Quan s’adona de la meva admiració somriu deixant a la vista la seva perfecta i blanca dentadura. La veritat és que en Marc és un home atractiu, sexi i molt agradable a la vista. Intel·ligent, simpàtic i divertit, afectuós i comprensiu… Sembla que me l’hagin posat per contradir-me en la meva visió dels homes, per burxar-me i ridiculitzar-me en la meva fugida tan escandalosa del món masculí. El cas és que a banda dels meus clients mascles continuo sense tenir sexe amb cap home, Marc inclòs, la qual cosa no havia pensat fins ara… He!
*
– No tens intenció de saludar-me? -pregunta en Marc divertit quan veu que m’he quedat atrapada en els meus pensaments.
No puc evitar riure avergonyida i salto cap als seus braços amb l’alegria que m’és característica. Com si per ell també fes setmanes que no ens veiem, m’estreny amb força alhora que ensuma la meva olor. Ja hi som… Després petoneja la meva galta repetides vegades amb petons dolços i suaus com a mi m’agraden. I finalment em recorda com m’estima a cau d’orella.
– Tenia moltes ganes de veure’t, Kassia -confessa.
– I jo a tu, amor!
– Amor! A mi no em dius “amor” -es queixa la Ruth tot arrufant les celles.
El Marc i jo riem i al final la Ruth també riu. Les tres ens abracem i festegem retrobar-nos, prometent-nos que el cap de setmana ens trobarem i farem moltes coses plegats.
– També m’agradaria disposar de temps per trobar-me amb cadascun de vosaltres -dic movent-me vergonyosa com una nena petita.
– Jo el diumenge he quedat amb la penya de meditació -diu la Ruth ràpida.
– Doncs passeu vosaltres el dissabte juntes i jo quedo amb la Kassia el diumenge -proposa el Marc mirant-se la companya.
– Avui podeu venir els dos a casa meva -afegeixo- i passem la nit plegats.
– Després d’esmorzar marxo cap a casa que aprofitaré per fer compres i treballar una estona. Se m’amuntega la feina… -riu en Marc.
– Súper! -exclama la Ruth.
– No, tia! no parlis així de pija, no… -demano escandalitzada.
– Súper súper -fa ella forçant el to.
– Mira que ets idiota…
– Rebota, rebota y en tu cara explota…
– Veig que hi ha algunes coses que el rotllo espiritual aquest no canviarà… -ric.
– Ni ganes! -riu ella també.
*
Mentre la conversa continua degradant-se per moments, la Nuri i el Quim acaben de col·locar el beure i el menjar a taula afegint platets amb les coses que he portat. Per un moment se m’oblida la tensió i aconsegueixo relaxar-me de forma plàcida. Però de cop algú pica a baix i el silenci congela l’ambient en la casa.
– Deu ser en Francec -dic amb la pilota de nou a l’estómac.
Tothom es mira amb la inquietud reflexada en els rostres i per un moment dubto si obrir. La veritat és que els cinc estàvem bé i afegir ara l’element de la discòrdia, admeto, se’m fa molt muntanya a munt. Quan m’adono dels meus pensaments, sacsejo el cap amb força per treure’m les idees i el mal rotllo. Al cap i a la fi no és just pensar-ho així i la idea de trobar-nos les sis ha estat meva… Com a líder de la iniciativa, estrenyo els punys, empasso saliva i m’apropo a l’intèrfon amb energia per acabar de sacsejar la por. El saludo efusivament el més natural que em surt i li obro la porta.
Arriba el moment de la veritat…