Autoria: Kassia Langley
Divendres, 19 de gener de 2018
Ramon y Cajal, Gràcia, Barcelona
Fa dues setmanes escasses que el Nadal es va donar per acabat. Les llums que durant setmanes han penjat i il·luminat el barri ja han estat retirades; i les músiques de les botigues amb aquelles tonades tan nadalenques ja s’han acabat. Els carrers tornen a ser els mateixos espais transitats de sempre, especialment l’eix comercial que cada vegada es fa una mica més insuportable.
A banda de passar els dies, però, el pas del temps també ha marcat un nou període de reflexió que m’he fet meu. Les setmanes que van seguir al divendres nefast van ser molt dures i van suposar un punt d’inflexió a la meva vida. Amb tot el que va passar he pogut reflexionar sobre mi mateixa i com estava encarant la vida. I ara començo un nou període més calmat però igual de reflexiu que vol manifestar els canvis que vull en mi i en la meva vida.
La Nuri i el Quim
En la colla també han hagut moviments entre les diferents parts que en formem part. Després de la nostra conversa a “El Desencanto”, la Nuri va començar amb la psicòloga que li vaig recomanar, la mateixa que la Ruth va trobar per la seva banda. La mateixa que tantes i tantes vegades m’ha ajudat a construir-me en una versió millor de mi mateixa; a comprendre la meva ment i transformar-la en allò que vull, amb la felicitat com a base.
Així, com dic, la Nuri va començar amb la Judit i al poc em va tornar a contactar per informar-me que estava punt per parlar amb el Quim. Aleshores estàvem al vell-mig de les festes de nadal i entre una cosa i una altra jo havia decidit centrar-me en mi deixant les interaccions socials (mama, a banda) a part. En una trobada ràpida em va demanar que l’ajudés per veure si el seu discurs feia aigües. I em va sorprendre molt positivament l’honestedat i la claredat amb la qual l’havia construït.
Quan li vaig preguntar, em va explicar que estava fent un intensiu amb la Judit i que es trobaven de dilluns a divendres per treballar en tot això. Em va sobtar aquesta urgència de la Nuri i que la Judit li acceptés. Però tampoc no entenc d’aquestes coses, així que no li vaig donar més importància. En qualsevol cas, el resultat (aquell discurs que s’havia preparat per fer front a la seva situació amb el Quim) era perfecte, commovedor i honest a parts iguals. N’estava convençuda que, coneixent el Quim, l’èxit estava garantit.
*
Per la meva sorpresa, però, en Quim va decidir marxar temporalment de casa seva i traslladar-se amb la seva família de nou. També em sembla comprensible que el bon home es prengui el seu temps per pensar en tot plegat. Independentment d’això, la Nuri es trobava bé i bastant centrada i, segons deia, s’esperava aquesta resposta que, en certa manera, també buscava. Pel que em va explicar, ella també necessitava prendre’s un respir, encara que no ho manifestava obertament en el discurs.
Just passats els Nadals, la Nuri em va tornar a contactar per informar-me que s’havia trobat de nou amb en Quim. Tornaven a viure junts, la qual cosa em va alegrar moltíssim perquè, més enllà de l’encert o la malaptesa puntual dels dos, fan bona parella, s’entenen i s’aporten moltíssimes coses. Crec profundament que es mereixen una segona oportunitat ara que les màscares han caigut i s’han permès parlar més des del que realment senten.
La Ruth i el Marc
Per la seva banda, també s’ha produït un apropament entre la Ruth i el Marc fins el punt que s’està teixint una amistat. Em sento molt orgullosa d’ells. Després de la tornada del Marc, l’home va decidir encarar la seva situació laboral i, després d’un consell intern, va sortir airós de la situació. Pel que es veu feia anys que no feia unes vacances mínimament decents i finalment va decidir adduir que el seu estat mental s’havia vist perjudicat per aquest fet. No sé com s’ho va fer per distreure l’atenció en el fet que, encara que fos així, podria haver avisat i pactat amb l’organització unes vacances, diguem-ne, més formals. En qualsevol cas es va sortir amb la seva; i no vaig gosar indagar més per si de cas em tornava a tancar en un dels seus secretismes.
Alleugerat en aquest aspecte, el Marc va tornar a sortir de la closca en la qual s’havia tancat; i em va demanar d’intercedir per trobar-se amb la Ruth. Els dos a soles. Mentrestant, la Ruth per la seva banda ha anat i tornat d’estades de cap de setmana en aquella casa enmig del no-res d’on va tornar més zen. Les dues vàrem coincidir que necessitàvem temps per nosaltres i vam pactar retrobar-nos després dels Nadals. Així que quan li ho vaig explicar al Marc, ja no vaig saber més del tema fins el seu aniversari el sis de gener.
*
Va ser aleshores quan em va explicar que s’havien trobat. Després d’una conversa d’allò més civilitzada i profunda van connectar i començar a construir una amistat “de les de veritat”. De fet, el mateix dia d’aniversari d’en Marc va ser ell que em va demanar de trobar-nos amb la Ruth i passar la nit els tres junts, aprofitant que s’havia agafat uns dies “més” de vacances. Tant el sopar com la vetllada van ser delicioses i per primera vegada a la vida vaig sentir com si tot estigués a lloc. Clar, jo també havia fet la meva feina…
La Kassia
En quant a mi, una de les primeres coses que vaig voler treballar ha estat l’aferrament amb el meu ego. Arrel de la conversa amb el Marc en el seu retorn tan sobtat a casa, se’m van quedar algunes idees gravades a foc. Especialment quan aquest home es va posar a qüestionar la història de si mateix. Com ens construïm en base a la història que creem de nosaltres mateixes? Així, em vaig posar a revisar la meva narració de mi mateixa per veure com m’estava explicant la meva pròpia història; i aquest va estar un exercici molt interessant que em va fer adonar dels punts febles i la necessitat de fer valdre els meus valors.
Això ho vaig relacionar amb tota la història viscuda amb la Ruth durant aquestes setmanes nefastes; i em vaig adonar com des d’un principi la vaig utilitzar en un doble sentit. Per una banda, com a dona, era una de tantes “víctimes” del meu esforç per tapar el forat que el fracàs amb els homes m’havia deixat durant la meva primera joventut. Les experiències amb tres nois en particular, em van marcar d’una forma gairebé exclusiva; i em vaig adonar com a partir d’aquí vaig decidir aferrar-me a una idea equivocada de bisexualitat amb la qual em vaig identificar per complet més per una necessitat perversa que no pas perquè realment m’hi sentís bisexual.
*
No deixa de ser paradoxal que moltes de les coses que deia la Nuri, tot i que ho fes des del seu prejudici, al final han estat tan certes. I suposo que d’alguna manera i en algun nivell psicològic, això ja ho devia d’entendre, la qual cosa explicaria com vaig arribar a tenir tanta tolerància als seus comentaris. Bé, anècdotes a banda, com deia, em vaig adonar que realment utilitzava les dones fins trobar una solució al meu problema amb els homes.
Això ja marcà un punt d’arrencada amb la Ruth bastant particular i agressiu. Cada vegada estic més convençuda que no cal ser violent perquè la violència sigui present. I aquesta forma de fer tan meva, la de fugir i amagar-me davant la por, era prou violenta com perquè tard o d’hora la Ruth esclatés. Més enllà de si ella també posava la seva motxilla emocional (també) o no sobre la nostra relació.
*
Quan finalment “descobrim” que la Ruth i jo estem l’una per l’altra, entro en la segona fase de tota la meva palla mental. Ho poso entre cometes perquè ara m’adono que era quelcom que ja sabia abans de ser-ne conscient que ho sabia. Clar, si jo parteixo d’una base (conscient o inconscient) que les dones només són unes substitutes dels homes, adonar-me que en el fons estic penjada d’una dona no pot sinó que fer augmentar la meva inseguretat. D’allà poc podia sortir bé si no em començava a responsabilitzar de mi mateixa amb més honestedat.
Així doncs, la confusió mental estava servida i des d’aquest punt només em calia remoure una mica la merda per poder fugir de la tensió. Com? Refugiant-me en les meves veritats absolutes i valors incondicionals. Afortunadament, va ser la Ruth qui va donar un altre pas més cap a mi amb allò del retir espiritual i la seva nova versió zen. A través d’una Ruth més serena m’he permès retrobar-me en la nostra relació, en particular, i amb les dones, en general.
Finalment he pogut posicionar-me d’una manera més sincera amb la meva bisexualitat fins el punt que durant aquests dies he tingut alguna que altra experiència amb alguna dona que ha fet les delícies de la meva feina psicològica. He pogut gaudir d’uns encontres més íntims, sentint-me més lliure i autèntica en tot moment, amb més confiança i, de retruc, gaudir d’un sexe encara més joiós.
La tríada i la colla
Les coses a lloc, arrenca un nou capítol en la meva relació amb la Ruth i el Marc. Amb els dos he pogut crear una connexió molt més profunda i establir unes bases per construir-nos d’una forma constructiva i positiva, sostenible. Hem fet pactes en l’organització de l’estructura relacional i això ens ha ajudat a coneixe’ns millor i crear un ambient més sa qualitativament parlant. Això no vol dir que estem exempts de dificultats o conflictes. La diferència és que ara els conflictes ens impulsen i no ens bloquegen. La relació entre els tres es preveu fluïda i dinàmica, basada en les necessitats reals de cadascuna de nosaltres en cada moment. Sembla idíl·lic, oi? Però sembla que aquesta és la nova direcció que pren la nostra relació. A veure on ens porta realment aquesta aventura…
Pel que fa a la colla només queda l’últim escull: tornar a incorporar en Francesc i retrobar-nos totes. En aquest sentit també vaig moure fils durant “aquelles” setmanes tan convulses. Amb el beneplàcit de la Nuri i del Quim de tornar a quedar, i de la Ruth, només em restava parlar amb el Marc. També vaig aprofitar el dia del seu aniversari per treure el tema i, si bé de principi estava de cul amb la qüestió, finalment va cedir a la meva petició. Així, ahir es van reunir els dos i van xerrar, pel que m’ha explicat el Marc, llarg i estés. I la cosa va anar molt millor del que em podia imaginar.
*
Total, la Nuri i el Quim s’han donat una segona oportunitat i arrenquen amb una nova fase de la seva relació, amb pactes i condicions equitatives per tots dos, i amb l’honestedat per bandera. La Ruth, el Marc i jo també arrenquem amb un nou capítol de la nostra relació, consolidant l’estima i les relacions entre nosaltres, amb el consens com a base per genera interaccions més sanes i sostenibles que fins ara. I la colla es junta avui per primera vegada des d’aquell divendres nefast.
No us ho negaré, estic nerviosa i no tinc clar què en resultarà de tot això. Hi vaig pensant en tot això de camí a casa la Nuri i el Quim, i cada passa que m’apropa em fa sentir un nus més gran a l’estómac. Poder estaria bé fer una parada, seure i meditar una estona tal i com la Ruth m’ha ensenyat…
Ai!