Autoria: Kassia Langley
Divendres, 22 de desembre de 2017
Plaça de Joan Amades, El Raval, Barcelona
– Així que aquest és el famós “El Desencanto” del que sempre parleu tu i la Ruth? -diu la Nuri mirant-se tot l’entorn amb ulls meravellats.- El famós local “només per dones”…
– Per què fas cometes? És només per dones!! -ric.
– Perquè un bar no pot prohibir l’entrada a cap persona per condició de gènere, raça o bla bla bla…
– No en tinc ni idea de lleis, però la Sara fa el que li rota aquí. Més d’una vegada ha tingut policies a la porta i se’ls ha ventilat com ha volgut -explico entre xiuxiueigs.
– No et crec…
– Doncs ets boba si no em creus, què en guanyo de mentir-te? -dic arrufant les celles com una nena petita.
– Prendre’m el pèl!
– No t’estic prenent el pèl, pesada!
– D’acord, d’acord… -riu ara delectant-se del meu humor de gossos.- Va, i què feu aquí quan veniu?
– Què vols que fem sinó prendre beure i menjar, que està boníssim. En una estona traurà unes tapes que et lleparàs els dits… ja veuràs!
– Si et paguessin per explicar les meravelles d’aquest lloc estaries forrada…
– M’agrada sentir-me com a casa als llocs on vaig i aquí m’hi sento. A més, la Sara és una dona interessantíssima, amb una vida emocionant que l’agrada compartir amb tothom. Vols que te la presenti? -segur que els ulls em brillen per l’emoció del moment…
– La Sara és aquella dona trans de la que sempre parles amb la Ruth?
– Sí! -dibuixo un somriure d’orella a orella i em moc sobre la cadira emocionada pel moment.
– No em ve de gust.
La Nuri té la capacitat de generar-me una alegria i una decepció quasi simultànies. És un do que té, què hi farem…
*
– Per què? -pregunto sabent-me la resposta, i encara i així decepcionada.
– No em ve de gust.
– Ets idiota, Nuri. A veure si espabiles i et treus tants prejudicis del cap!
– Poc a poc, maca, que se’m gira feina amb tu i les teves històries! Va, què em volies explicar!
Ara és ella la que està de mal humor…
– Jo? Res…
– Vas ser tu qui em va proposar de quedar, recordes?
– Per veure’ns i xerrar…
La Nuri em mira amb cara de pocs amics…
– I per això no podia venir el Quim? Ah! I de què vau parlar tu i ell el dilluns? No m’ha volgut explicar res…
– Coses nostres… -dic deixant la mirada perduda en el sostre, fent-me la interessant.
– Vau parlar de mi?
– No, per què hauríem de parlar de tu?
– Crec que no està bé amb mi…
Quan m’asseguro que la Nuri parla de debò em moc sobre la cadira per apropar-me corporalment cap a ella i la miro amb atenció deixant espai a que s’expliqui.
– Estan passant coses, saps? -diu finalment.
– Coses?
– Crec que el Quim em vol deixar…
– Per què creus això? Ha fet o dit alguna cosa que t’ho faci sospitar? A mi no em va dir res al respecte, al contrari sempre em parla molt bé de tu i amb molta estima.
– Des de que va passar allò del divendres nefast a casa nostra… està diferent amb mi. Sovint sento que em posa contra les cordes.
– Em vols posar un exemple perquè ho pugui entendre?
– Vols que et sigui sincera?
– Sempre.
– Jo no tenia cap interés en trobar-me amb tu. Estava molt enfadada per tot el que m’havies amagat, i crec que encara ho estic…
– Però a casa teva em vas dir que…
*
– Sí, però tot això va passar perquè el Quim “em va forçar”. Un dia es va plantar davant meu i em va dir que n’estava fart de cedir a tot el que jo li demanava i que si no canviava l’actitud marxava de casa. En concret em va parlar de la seva estima cap a tu, i t’he de dir que vaig sentir una gelosia infinita.
– Estima en qualitat d’amics, suposo que ho tens clar, oi?
– No ho sé. Igual l’agrades.
– T’has begut l’enteniment?
La miro perplexa i veig que parla seriosament.
– El Quim està penjat de tu, boba! L’únic que ha canviat és que s’ha adonat que no vol ser tu, la qual cosa em sembla molt sana per tots dos. Vol reivindicar el seu espai, com és lògic, i no anar sempre a expenses de tu.
– O sigui que sí que n’heu parlat de mi…
– No, hem parlat d’ell i de la seva necessitat de poder sentir les amistats com vulgui, independentment de com les sentis tu.
– I com les sento jo?
– Doncs amb mi, per exemple, tot el que m’estàs explicant. Tia, no sé per on agafar-te: m’has perdonat o no? Com estem tu i jo?
– No em canviïs de tema!
– No canvio de tema!
– Sí que ho fas… Aleshores, el Quim t’ha dit que està fart d’aguantar les meves tonteries?
– Què!? No! Hòstia! Com pots ser tan egocèntrica, Nuri! Tu t’estimes el Quim o el vols com a ninot teu perquè faci el que tu vols?
– Les dues coses -riu.
– No em fa gràcia! -merda, estic cabrejada.
La Nuri es sobresalta sobre la seva cadira, totalment sorpresa per la meva reacció.
*
– Era broma, Kassia… Clar que me l’estimo!
De cop la Nuri es posa a plorar i jo em quedo immòbil sense saber molt bé què fer.
– Us estimo als dos, però crec que no sé estimar -explica entre sanglots.- Us veig tan perfectes a tots dos, tal per qual… I jo em sento tan patosa al vostre costat…
Joder…
La Nuri plora desconsolada amagant el rostre entre les mans quan agafo la cadira per seure al seu costat. Amb paciència frego la mà per la seva esquena, mirant de consolar-la mentre busco les paraules més adequades sense massa inspiració.
– Nuri… jo t’estimo per com ets. Clar que tens coses per millorar, com jo i el Quim. Cap de les tres estem lliures d’imperfeccions, però això ens fa humanes! No et vull perfecta, encara que de vegades em posi dels nervis amb segons quina resposta teva. Tu ets tu i em sembles meravellosa i perfecta dintre d’aquesta imperfecció. T’estimo per com ets tota tu, i sé perfectament que en tot moment ho intentes fer el millor que saps. No dubto pas de tu, bonica, en cap moment.
La Nuri treu el rostre per entre els dits de la mà i em mira per un dels foradets. Encara puc veure com les llàgrimes roden galtes avall i se’m trenca l’ànima de veure patir aquella dona que m’estimo tant.
– Jo voldria ser com vosaltres -diu tímida.- Sembla que sempre feu les coses correctament.
– No estàs sent justa amb tu. Poder en aquesta ocasió el Quim ho ha fet millor, i en d’altres hauràs estat tu qui ho ha fet millor. No pots valorar tota la teva persona per UNA situació.
– Kassia… ell és millor persona que jo, sense cap mena de dubte. Saps que l’he posat les banyes?
QUÈ!!
*
En complet silenci miro la Nuri que torna a amagar-se entre les seves mans. Al cap de poc temps torna a plorar desconsolada.
– Estic feta un lio… -exclama entre sanglots.
– Crec que m’he perdut amb tot plegat. A veure si ho entenc: tens por que el Quim et deixi, però alhora tu no tens clar si vols seguir amb ell i et lies amb un altre tio?
– No! Sé que vull seguir amb ell -exclama la Nuri destapant-se per complet el rostre.
– I per què et lies amb un altre tio?
– No sé, ha passat… sense més.
– Sense més? Com passa això sense més? No ho entenc!
– Veus? Això és el que vull dir. Tu sempre ho dius; abans ho has dit.
– Què he dit?
– Que sóc egoista… Faig les coses sense pensar massa les conseqüències. Sembla que ho vulgui destruir tot…
De nou torna a plorar cobrint-se el rostre ara recolzant-lo en els seus braços sobre la taula.
– En el fons -la veu de la Nuri surt apagada a través dels seus braços- el que volia era venjar-me per tractar-me com m’ha tractat.
– Com t’ha tractat?
– Forçant-me a fer les paus amb tu…
Vosaltres enteneu alguna cosa? Perquè jo no…
– Tu no vols fer les paus amb mi?
– Ara sí!
Exhalo amb paciència infinita per tal de calmar-me, ja que m’estic posant dels nervis.
– Anem a fer una cosa: marxaré una estona per agafar unes tapes i que les puguis tastar. Mentrestant, tu miraràs de posar ordre al tot el que m’estàs explicant per tal que ho pugui entendre quan torni. Et sembla?
– D’acord… -diu amb veu de nena petita amb el rostre encara amagat.
*
La Nuri i la Ruth tenen moltes coses en comú, en particular aquest infantilisme tan cuqui que sempre va acompanyat d’una boníssima intenció. Si no fos perquè veig els seus esforços en millorar-se, segurament les hauria enviat fa temps a pastar fang. Quina manera de complicar-se la vida, caram! Clar, que tampoc no estic en condició de jutjar-les; diguem que tampoc he estat el paradigma de la senzillesa aquestes setmanes (bé, ni al llarg de la meva vida).
Penso en això quan em torna a la memòria tota la reflexió que el Marc va fer en aquella casa de la Rússia. Som la història que ens hem cregut de la nostra vida, som els amics que ens envolten i les coses que posseïm. Si traguéssim això de la nostra vida, què quedaria de nosaltres? Qui seríem aleshores? Seríem les mateixes persones?
Així, qui és la Nuri? Com s’explica ella la seva història? Quin personatge s’ha construït i com l’articula a través de mi, del Quim, de la colla i de la gent que conegui més enllà de nosaltres? Què vol dir ser la Núria Adell Cadina? Sap ella qui és? Què vol dir saber qui és una? Com sé jo qui sóc? “Qui sóc” té sentit si hem dit que al final tot és pura invenció? Què vol dir “ser”? D’acord, d’acord… el meu cap va a mil per hora i em costa aturar-lo.
– Què? Se’t resisteix aquest ligue? -la veu de la Sara trenca el meu trencaclosques mental.
– Què? Eh… ah… no! És amiga meva des de fa anys, no és un ligue! -ric.
– Doncs sembla que teniu un bon drama muntat…
– De vegades em costa entendre les persones…
La Sara riu davant el meu comentari amb un d’aquells riures sarcàstics que de tant en quant treu.
*
– Ets tan dolça, Kassia… -riu encara.
– Per què dius això?
– Perquè t’esforces massa en voler entendre tothom, poder aquest és el teu problema.
– No et segueixo…
– Penses massa i en pensar t’allunyes de les persones que estimes. Per què no apagues el cap i deixes que sigui el teu cor que et guiï en aquesta situació en comptes de voler entendre-ho tot?
– Vols dir que penso massa?
– Massa! -riu de nou.
Miro fixament aquella dona que llueix un dels seus vestits de nit impol·luts i perfectes, empedrats i llampegants. Miro el seu rostre completament maquillat amb la mateixa gràcia habitual. I els seus cabells llargs i llisos perfectament pentinats, brillants sota la llum càlida del local que s’ha currat ella mateixa. La miro i l’observo i de nou em venen aquelles ganes que sempre reprimeixo.
– Poder un dia podríem quedar tu i jo i pendre vi fins que la lluna ens digui prou i ens convidi a fer un salt a l’alcova -dic finalment sense pensar-m’ho gaire.
– Vols emborratxar-me i desvirgar-me?
– Ets verge? -pregunto perplexa.
La Sara torna a riure sarcàstica mentre s’adreça a una altra clienta per atendre-la.
– Kassia… -diu mentre escancia un vi sobre una copa amb un art que ni els millors escanciadors,- tinc moltes ganes de llepar tota la teva pell. Així, espero ansiosa que em convidis a compartir aquesta nit que m’has promès.
Quin escàndol, per deu! S’havia d’assabentar tota la barra que tenim intenció de compartir una nit luxuriosa? Amb el rubor completament cobrint-me el rostre, agafo els platets i els disposo en una safata que jo mateixa em serveixo i marxo corrents sense mirar enrere, cap a la taula on la Nuri fa estona que m’espera.
*
En silenci disposo els platets sobre la taula i finalment allargo els coberts embolicats en un tovalló de paper super cuqui, torno la safata sense mirar ni mediar paraula amb la Sara, i torno al lloc on la Nuri em mira fixament. Quan sec a la cadira les dues ens mirem durant una estona.
– D’acord -diu la Nuri deixant els coberts sense obrir davant seu.- El que volia expressar-te és que quan va passar tot allò del divendres nefast jo em vaig enfadar amb tu i vaig obligar el Quim a estar enfadat amb tu, però ell no ho estava pas. En un moment donat em va dir que ell no volia estar així amb tu i que no volia tampoc sentir-se obligat a escollir entre jo o tu. A mi això em va caure com una llosa sobre meu perquè em vaig fer la palla mental que l’agradaves. Quan va acabar d’exposar-me el seu punt de vista de tot plegat, respecte tu, em va dir que havia reservat una habitació per marxar i deixar-me espai perquè m’ho pensés. Aleshores em vaig cagar a sobre, perquè em vaig adonar que no volia que marxés del meu costat.
– Per què? Què pensaves que passaria si marxava del teu costat?
– Que em quedaria sola… De lluny el Quim ha estat l’única persona que m’ha suportat amb esportivitat. I sé que això sona molt utilitarista.
– No he dit res…
– No, ho dic jo. El cas és que en aquell moment vaig tenir un moment de lucidesa i vaig pensar que realment estava utilitzant el Quim. I a tu, tot sigui dit de pas. Els dos sou els únics que m’heu suportat en la meva pitjor versió de mi mateixa i sense vosaltres no sóc res.
*
– El vaig demanar que no marxés -continua,- que volia pensar en tot plegat però sense sentir-me amenaçada. I ell va accedir a quedar-s’hi amb mi, crec que per pena.
Com ens expliquem les coses… és això el que ens defineix?
– I finalment vaig pensar en tot plegat i vaig arribar a les conclusions que et vaig comentar. L’única cosa que no et vaig explicar va ser l’altra part.
– L’altra part?
– Sí, que alhora també em penso que en Quim va darrera teu…
– De veritat ho creus? Sí, clar, sinó no m’ho diries…
– No sé, Kassia, estic com trencada per dintre i no m’aclareixo. Sento que dintre meu hi ha el Doctor Jekyll i Míster Hyde donant-me la brasa. Els dos! Un dia sé que el Quim m’estima i l’endemà penso que em posa les banyes amb tu.
– Hòstia! Creus que dilluns ens vam estar donant el lot?
– No ho sé -diu ella acotant el cap amb la vergonya reflexada al rostre. Tens tot el que un home pot desitjar.
– I ara?
– Ets bonica, intel·ligent i com a prostituta segur que en deus tenir molta experiència donant plaer…
Em miro perplexa la Nuri que no s’atreveix a aixecar la mirada de la taula.
– Guapa -dic mirant de calmar l’ira que em puja,- sé que estàs en un moment sensible i que poder no n’ets massa conscient de què estàs dient. Només vull avisar-te de que el teu darrer comentari és altament ofensiu.
– Per què? -diu ara mirant-me fixament als ulls.- No és cert el que dic!?
*
– Primer de tot dir-te que el fet de treballar com a prostituta no fa que no respecti els meus amics i sóc bastant conscient, i pel que es veu més que tu, de que en Quim està en relació amb tu i com els dos sou molt bons amics meus no tinc intenció ni ganes de putejar-vos a cap dels dos. Del teu comentari podria entendre que com que treballo de prostituta la meva moral poder és més relaxada.
– No ho havia pensat així…
– El fet que pensis que dilluns ens vam liar ja porta implícit que no confies en la meva ètica! Ni en la del Quim, sigui dit de pas…
– Poder tens raó. No em refio.
– D’acord, d’això en parlarem després. Perquè en segon lloc vull fer-te veure que el teu comentari parteix d’un prejudici que pressuposa que tots els tios només busquen follar i que si troben algú, sigui qui sigui i estiguin o no en una relació compromesos, sembla que es tiraran de cap si la dona en qüestió té alguna expertesa en les arts sexuals. Lamentable.
– Coneixes molts tios que no pensin en altra cosa més que follar?
– No sé si conec molts, però em Quim no és un d’aquests babosos. Després de tants anys amb ell, com pot ser que no ho vegis tu mateixa!?
– Per què t’hauria de creure?
– Com?
– Si m’haguessis enganyat amb el Quim no m’ho diries, està clar… Justament diries tot el que estàs dient…
– Joder… ja t’ho has muntat bé per ser fidel a la teva merda de pel·lícula, eh? Puc preguntar-te, doncs, per a què m’ho expliques? Què vols obtenir d’aquesta conversa?
– La veritat.
– No te la creus.
– Ja… Saps la part més divertida, Kassia?
– Quina…
*
– Dilluns estava tan convençuda que us estàveu fotent el lot que vaig quedar amb un noi que sé que em va al darrera. És un noi que vaig conèixer fa unes setmanes al club de lectura. I ens vam liar.
– Joder, tia… te n’adones de què estàs fent? Realment vols ser aquesta mena de persona? Pensa-ho d’una altra manera.
– Quina altra manera?
– Anem a suposar (i només és un supòsit que no vol confirmar res de tot el que has dit), suposem que tens raó i que el Quim i jo ens hem liat. La venjança, què t’ha aportat? Vull dir, si jo em tiro pel balcó, tu aniràs al darrera?
– No!
– Si jo sóc promíscua, tu n’has d’anar al darrera?
Silenci.
– Nuri, si tens sospites que el Quim et pot ser infidel només pots fer dues coses, segons el grau d’inseguretat que allò et causi: (1) parlar amb ell, (2) si no et dóna credibilitat, prendre distància per a reflexionar. No tens suficient patiment (en aquest supòsit que el Quim i jo ens haguéssim liat) que a més has d’afegir el patiment de trair-te a tu mateixa?
– En això tens raó. Ara em sento culpable i com una merda.
– Això vull dir! Has afegit més patiment del que ja hi tenies… Però a més, Nuri, no tens cap evidència de que la teva sospita sigui real. De què t’has venjat realment si no tens cap prova, res, que demostri que la teva sospita és real? Posa’t ara en el supòsit contrari, que en Quim i jo no ens hem liat, i digues-me què t’ha aportat des d’aquesta visió la teva venjança sinó dolor per tu i pel Quim.
La Nuri arrenca de nou a plorar cobrint-se el rostre entre els braços.
*
– L’he cagat! -la sento cridar a través de la seva roba.- I ara què faig?
– L’únic que pots fer, Nuri, és ser valenta i explicar-li-ho al Quim. En realitat és un home realment comprensiu i compassiu i segur que sabrà entendre la teva vulnerabilitat. Posa ordre al teu cap, mira de tranquil·litzar-te i recuperar-te a tu. Parla amb ell i mira de fer-ho molt millor. Compromet-te amb tu mateixa!
– Em deixarà! Com vols que li ho digui!?
– Nuri, pensant d’aquesta manera i actuant d’aquesta forma tan deshonesta estàs creant les causes perquè en Quim marxi del teu costat. Si és el que vols, continua per aquest camí, però si no vols això… para, reflexiona i centra’t. Estàs completament superada amb tot plegat i has perdut la perspectiva.
La Nuri aixeca el cap i em mira directament als ulls i durant uns instants el silenci s’interposa entre nosaltres.
– T’has liat amb el Quim? -em pregunta finalment.
– No…
La Nuri em mira durant una llarga estona i jo allargo la meva mà cap a ella. Després del primer dubte, al final me l’agafa i em somriu.
– Et crec… -diu.
– Menys mal! – les llàgrimes no em deixen veure nítidament la meva amiga, però no deixo de mirar-la.- No seria capaç de fer-te això, Nuri; t’estimo moltíssim i no vull ser causa d’aquest dolor. Què puc fer ajudar-te? I, sisplau, no em demanis que renunciï a l’amistat que tinc amb el Quim…
– Em podries passar el telèfon de la teva psicòloga?
– La Judit? Clar!
Sense fer-me esperar agafo el mòbil i comparteixo el contacte en el xat amb la Nuri.
– Segur que t’ajudarà molt a posar ordre al cap… -somric.
– Em pots guardar el secret fins que em senti preparada per parlar amb el Quim?
– Et compromets que hi parlaràs?
– Sí.
– D’acord, doncs! -somric.
*
Les dues ens agafem de nou la mà i guardem silenci per un moment. Quan se sent més tranquil·la desembolica la forquilla i tasta un dels platets. Només ficar-se el mos a la boca els seus ulls reflexen el delit i no puc evitar somriure generosament davant aquella lluminositat que ara irradia. Així, un a un va tastant cada platet delectant-se amb l’explosió de sabors i textures que tan magistralment prepara la Sara.
– Em presentes aquesta tal Sara? -diu finalment la Nuri amb la boca encara plena.
– És clar -ric.