Autoria: Kassia Langley
Dimecres, 20 de desembre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Quan obro els ulls els del Marc em miren fixament de forma vivaç i alegre.
– Bon dia! -diu al temps que m’estreny entre els seus braços amb dolçor.
Com la nit anterior, ensuma els meus cabells en apropar-se a mi i després desplaça el seu nas fins el coll, fent-me pessigolles entremaliades.
– Eh, tu! No em posis caxonda que vull seguir escoltant la teva història. I a més, avui he d’anar a treballar a la casa vermella, així que no és bon dia per corre’m ni per excitar-me, entesos?
– Eh… entesos, senyoreta Langley…
– Senyoreta… de quin segle has sortit tu?
En Marc riu i jo m’acomodo sobre el seu pit per passar la mà sobre el mateix. En la tranquil·litat del matí puc sentir el seu delit amb el frec pell sobre pell.
– Et ve de gust continuar explicant-me el teu viatge a Rússia?
– Tens ganes de sentir la meva història?
– Moltíssimes!
– D’acord… per on em vaig quedar? Ah, sí! Havia desenterrat al meu germà amb l’ajut de la mare. Després d’allò vam parlar llarg i estés. Em va fer moltes preguntes sobre mi, com estava, què feia. Li ho vaig explicar i per primera vegada vaig veure l’orgull en els seus ulls. Era una sensació ben estranya, tot plegat. Mirava aquella dona i em resultava totalment desconeguda, però alhora la sentia tan propera com si sempre hagués estat allà. Té sentit això que dic?
– Suposo que sí, per què no l’hauria de tenir?
*
– No sé… No tinc cap record d’aquella mare que just tenia al davant, una mare funcional amb la qual poder explicar-se coses del dia a dia, una mare que se sentís orgullosa de mi, o d’alguna cosa que he fet…
– Al final del camí tothom ens trobem.
No sé per què dic el que dic ni què significa, però em surt sense pensar-ho massa i sembla que al Marc li ressona d’alguna manera. De cop els seus ulls s’il·luminen amb força com si hagués fet alguna connexió interior.
– Poder sempre va estar allà, però mai la vaig voler veure. Poder ja m’estava bé ser la víctima de tot plegat i no tenir cap aliat. Ara mateix tinc dubtes de si ella m’ha tractat malament a mi o jo l’he tractada malament a ella.
– Ets sents culpable?
– No, no… No va de culpes. És…
– T’entenc, l’ou o la gallina, què va ser primer? És curiós analitzar en profunditat com comencen els nostres maldecaps, no?
El Marc petoneja suaument la meva galta encara calenta i torna a ensumar els meus cabells.
– Caram… em desgastaràs la olor! -ric.
En Marc riu també i durant una estona ens mirem fixament els ulls.
– Crec que ja t’ho he dit -xiuxiueja,- però em sento molt feliç de tornar a estar amb tu. Mai havia sentit aquesta calidesa amb ningú, ni tan sols amb la Gisela.
– Jo també em sento molt feliç que hagis tornat a casa sa i estalvi. I t’avenço que fins i tot la Ruth té ganes d’estar-se amb tu.
– La Ruth?
– Això em va confessar l’altre dia. Però, sisplau, continua amb la teva història…
En Marc somriu davant la meva petició que formulo amb un to infantil.
*
– Quan la mare i jo vam acabar de parlar li vaig explicar que necessitava pensar en tot el que m’havia dit, en tot el que estava passant i que, clar, l’havia de tornar a lligar per no tenir maldecaps indesitjats. Va acceptar submissa i els seus ulls es van tornar a apagar, deixant-me de veure de nou. Davant meu tenia la senyora que havia ocupat el lloc de la mare durant tants anys.
– Joder…
– La vaig pujar a l’habitació, la vaig estirar al llit i la vaig lligar de nou d’esquenes al pare. Per la seva banda, aquell fill de puta no parava de bramar, completament encegat per l’abstinència de l’alcohol. No sé molt bé com s’havia tret la mordassa i cridava embogit. Però de seguida vaig aconseguir posar-li de nou sense rebre cap mossegada i marxar de l’habitació abans de fotre’l una pallissa per silenciar-lo definitivament.
En Marc guarda uns segons de silenci segrestat pel record d’aquella ràbia.
– Assegut en una cadira del menjador vaig revisar tots els pensaments i les sensacions que s’havien produït des de que havia tornat a aquell poble tan gèlid. Per primer cop en dies vaig sentir el fred calant-se en els ossos i de cop en vaig adonar que el meu cos estava tremolant. Des de quan tremolava? Immers en els pensaments vaig sortir de nou a fora, allà on hi havia el forat que ha guardat el meu germà durant tant de temps, i vaig tornar a fer una ullada a cadascuna de les fotografies que evidenciaven una realitat paral·lela on la mare i el pare eren feliços i estimaven el seu fill de mesos.
De nou el silenci s’imposa i només els radiadors emeten un murmuri llunyà mentre continuen escalfant la casa.
*
– Assegut davant d’aquell forat al terra, un de ben petit tot sigui dit, que contenia els ossos de qui va ser el meu germà, vaig repassar de nou les sensacions acumulades. Havia de prendre una decisió de què fer amb aquells senyors emmordassats al pis de dalt. Per primera vegada vaig ser-ne conscient de la ràbia que hi havia dintre meu. Vull dir, l’he vista moltes vegades manifestant-se en el meu cos. Però vivia convençut que la major part del temps estava apagada, desconnectada. Allà, completament nu davant del gèlid hivern em vaig adonar que no era així, que fins i tot quan pensava que no hi era, estava allà, arrossegant-se cruelment per la meva ment, menjant-se’m per complet per dintre. La vaig veure clarament i vaig sentir una por infinita, com si d’un monstre lovecraftià es tractés.
Obro els ulls quan m’imagino a Cthulhu en forma d’emoció despertant dintre de qualsevol ment. Terrorífic.
– I en aquell moment, de nou, em vas vindre al cap per recordar-me una cosa que una vegada em vas dir: només aquells que senten por tenen l’oportunitat de mostrar-se valents.
Ric davant la citació.
– Era la meva oportunitat de superar-me, de créixer definitivament i de tancar la porta a aquest passat obscur. Però no sabia per on començar, així que vaig entrar de nou en la casa i després d’encendre l’estufa de carbó i donar de menjar els pares, vaig seure en aquell vell sofà atrotinat i vaig decidir no aixecar-me fins que no tingués una solució al respecte.
– Caram… I va funcionar?
*
– Crec que vaig entrar en una mena d’estat meditatiu encara que poder era una somiació; no ho tinc molt clar, la veritat. El tic-tac del rellotge va tenir una mena d’efecte hipnòtic que em va permetre sentir una claredat i una lucidesa mentals com mai abans havia tingut. De cop vaig entendre moltes coses, Kassia. Vaig entendre què significava realment el pas del temps, la impermanència de tot plegat i la futilesa del jo al qual m’aferro.
– Alguna cosa vas deixar anar anit…
– Vaig entendre que jo no sóc jo, que jo realment no existeixo tal i com em penso ni de cap altre manera…
– Massa ràpid per mi, Sòcrates!
En Marc riu.
– Per un moment vaig comprendre que tota aquella ràbia només tenia sentit perquè l’alimentava de la història que em pensava tan real. Però si posava en dubte la mateixa, jo deixava d’existir. No jo físicament parlant, sinó el jo que em defineix com a Marc Fernandez.
– A veure si ho entenc… Vols dir que en Marc Fernandez és una narració i que quan aquesta narració desapareix, el personatge també.
– Sí.
– I aleshores qui ets?
– Això no importa, Kassia. Puc ser qualsevol cosa en qualsevol moment. Puc ser un nou Marc Fernandez, amb una altra història.
El Marc està emocionat mentre jo m’esgargamello per entendre què m’està dient.
– Quina altra història? No seria fictícia si te la inventes?
– No és inventada la nostra història que ens pensem tan real?
– En la meva vida han passat una sèrie de coses que em defineixen. No puc negar aquestes coses i canviar-les per unes altres.
– D’acord… els fets són fets, però aquestes coses que et van passar les vas entendre i explicar d’una manera molt concreta, probablement de forma diferent a com ho hauria fet una altra persona.
– Posa’m un exemple…
*
– La malaltia de la teva mare, les relacions que vas tenir amb aquells idiotes, la reacció del Francesc el divendres nefast… Què hauria estat de tu si qualsevol d’aquestes coses o d’altres les haguessis viscut d’una altra manera.
– Créixer en un ambient on la mare es podia morir en qualsevol moment em va apropar a viure la vida amb plenitud, aprofitant cada moment, cada regal que la mateixa m’ofereix. Això no ho vull canviar.
– No, clar, perquè en vas treure rèdit d’allò, però la teva forma d’explicar-te el que estava passant i d’encaixar-ho va ser una decisió teva, no pas res extern i objectiu.
– Crec que entenc per on vas. També podria haver-me relacionat amb la mort amb major perspectiva i entendre que al cap i a la fi tothom estem al fil de la mateixa mort i ningú, per molta malaltia diagnosticada que tingui, té més possibilitats de morir que cap altre persona “sana”. De fet, després de tants anys s’ha demostrat això i ara de vegades penso que la mama em sobreviurà i tot!
– T’imagines tenir aquesta capacitat de veure la realitat de les coses des de ben petits?
– El món seria meravellós!
– Totalment… S’acabarien els patiments!
– Aleshores, vas entendre que el teu patiment era una cosa inventada per la teva història construïda per tu mateix?
– Exacte! Jo vaig crear la meva història i amb això en Marc Fernandez. En aferrar-me a aquesta idea (el Marc) vaig “oblidar-me” de què la història me la vaig crear jo i vaig creure’m que en Marc no era un personatge, sinó una persona real amb existència pròpia. Ho veus? Un personatge que viu com si fos de veritat! Què malaltís!
*
– Però, escolta, els cops del pare eren reals, no? Com es podia interpretar tot allò d’una altra manera a com vas fer?
– Els cops van ser reals així com les visites a l’hospital cada tres per quatre que fins fa poc encara es podien consultar en el web, com va trobar la Ruth.
– Fins fa poc?
– Després t’explico…
– D’acord…
– Com deia, les pallisses eren reals, el que no és real és que només va haver allò en la meva vida. De fet, si t’he de ser sincer, des de que he parlat amb la mare tinc la sensació que m’han vingut a la memòria molts moments diferents als que normalment recordo. Recordo una relativa pau i felicitat d’algun moment perdut en la meva memòria.
– Entenc… El nostre passat sempre el definim des del present.
– Exacte. I ja m’anava bé redefinir-me una i altra vegada com una víctima i continuar alimentant aquell personatge sexuat que vivia al límit en els circuits de moto i en les orgies en què participava… Vist amb perspectiva és un miracle que sigui viu, Kassia. Quantes vegades dec haver mort en la meva vida?
De nou en Marc calla per deixar que el silenci ompli la resposta a la seva pregunta. En el meu cap cadascuna de les paraules que pronuncia ressonen com si anessin amb mi. No amb res concret… o poder sí. Les meves darreres setmanes han estat igualment reflexives i d’alguna manera està posant paraules a les conclusions a les quals he arribat. Així de connectats en la distància hem estat?
*
Si això és cert, de què patia en no tenir-lo a prop si hem estat més connectats que mai? Dues persones amb trajectòries tan diferents que arribem al mateix nus. I aquí ens trobem, després de tants anys, milers poder, i tantes realitats paral·leles. Cara a cara, sota els llençols del llit a casa meva, un dimecres qualsevol, amb el 2017 a punt d’acabar.
Per primera vegada entenc que no importa on estigui el Marc o jo. Tampoc importa on estiguin la Ruth, la Nuri, el Quim o el Francesc. Estem connectats molt més enllà dels fils que veiem i entenem. La nostra amistat supera l’espai i el temps d’això que en diem realitat. Per primera vegada entenc que no importa quant ens enfadem i si tornem a intercanviar paraules, perquè ells estan amb mi i jo estic amb ells en la diversitat de l’univers, en la diversitat de les formes que ens entestem en aferrar.
– Què vol dir viure, doncs? -pregunto finalment.
– Suposo que aprendre a viure és aprendre a desaferrar-nos de la vida mateixa…
– M’agrada.
– I a mi m’agrades tu. Vols pizza per esmorzar?