Autoria: Kassia Langley
Dimarts, 19 de desembre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Després del bany relaxant, disposo les safates intactes amb el beure i el menjar en la tauleta del salò. Deixo en que Marc s’acomodi en el sofà mentre jo sec sobre un coixí davant d’ell. Durant una estona el Marc menja amb gana mirant de no accelerar-se. En la quietud de la nit l’observo amb deteniment i paro especial atenció als seus ulls, que poc a poc recobren la seva vivesa habitual.
Sempre m’han agradat els ulls del Marc, tan blaus, tan tranquils, tan profunds… I sempre m’ha resultat molt curiós que aquells ulls estiguessin posats en el cos d’una persona que aleshores em semblava tan superficial. En el darrer mes, però, he tingut molt de temps per pensar de nou el Marc i la meva percepció ara és ben distinta de quan el vaig conèixer. Aquests ulls profunds em semblen coherents amb la seva forma de fer front la seva pròpia misèria; misèria que tothom arrosseguem, sense cap mena d’excepció.
La seva vida ha estat una merda. En el si d’una família que no l’estimava, que l’apallissava pel mer fet d’estar davant de totes les frustracions acumulades que no han tingut sortida en un pare cansat, arruïnat i desgastat per la mateixa existència. La vida l’ha estirat tant que fins i tot va haver de deixar casa seva amb només catorze anys. Què hauria estat de mi si amb aquesta edat m’hagués vist forçada a deixar-ho tot?
*
La mare també ho va patir encara que les seves circumstàncies eren diferents. En qualsevol cas, tinc la sensació que aquesta cançó ja em sona i que, tot i que no ha estat la meva vida, forma part de mi com si ho hagués viscut. Poder són els gens de la mama que m’han fet arribar aquesta informació, o les paraules silenciades quan plorava a la seva habitació i jo l’abraçava fort perquè no es morís de pena… Sigui com sigui, el Marc em transporta a aquest món que conec de prop i sento que el Marc és la meva mare, o la meva mare és el Marc; tampoc importa…
– Aleshores -la meva veu és suau però en trencar el silenci el Marc es sobresalta lleugerament,- t’has reconciliat amb la teva mare?
– No ho sé. Després de mirar-nos una llarga estona, la meva mare em va parlar llarg i estés sobre la seva vida. No sonava a disculpa, sonava a voler compartir-se per apropar-se a mi. Tota l’estona que va parlar la vaig escoltar atentament i ella mateixa, entre plors i raneres, em va confirmar la meva sospita d’un germà secret.
– Al final tens un germà?
– Sí, però és mort.
No sé què dir.
– El meu pare el va matar “sense voler” en una de les seves pallisses.
– Joder!!
– Tenia uns cinc anyets quan va passar i el van enterrar al jardí per tal d’evitar les conseqüències delictives de tot plegat. Aquest va ser el punt d’inflexió per la meva mare que davant el seu fill mort a mans del seu marit no va poder fer res més que trencar-se completament per dintre. Va ser d’ella la idea de tenir-ne un altre fill que substituís el primer. Literal.
– Literal?
*
– Em van tenir i em van dir exactament igual que al meu germà: Ivan. En una realitat paral·lela l’Ivan Lazarev ara tindria la teva edat perquè és del teu any de naixement: el setanta-nou. El cas és que jo vaig viure la vida del meu germà assassinat; o més aviat vaig viure les seves pallisses…
– Que retorçat tot plegat, no?
– Em sembla surrealista del tot -en Marc es porta les mans al rostre i se’l frega per treure’s l’esgotament.- Però allà estava el seu cadàver. Bé, les restes, clar, després de tants anys…
– El vas desenterrar?
– Sí, amb l’ajut de la mare. Al costat de les restes hi havia una capseta metàl·lica amb moltes fotos dels tres. Em va sorprendre molt que durant els primers anys de les seves vides eren feliços. Els pares se’ls veia contents, somrients i semblava que s’estimaven fins i tot. O poder és la meva ànsia de pensar que en algun moment les coses han estat bé, un miratge fotogràfic vingut d’un passat que mai va existir però que el meu cap ha forçat a crear. Tampoc importa, quina és la veritat al final? Quina és la nostra història i què diu realment de nosaltres? Allò que ens pensem que ens defineix tant, existeix realment?
El Marc em mira amb els ulls brillants, clavant les seves pupil·les en les meves; mai l’havia vist tan viu… Després d’un moment de silenci, el Marc surt al balcó per agafar alguna cosa del pantaló. El fred es cola tallant l’aire calent que exhala dels radiadors i un calfred recorre la meva esquena. Quan en Marc torna després de tancar bé la porta de nou, allarga la mà per mostrar-me una fotografia.
– Tu què en penses? -em pregunta.
*
En silenci agafo la imatge i me la miro detingudament. En ella una senyora i un senyor joves sostenen entre els dos un infant de mesos. Els tres miren a la càmera somrient amb la promesa d’una vida feliç reflexada en els rostres.
– I què va passar perquè la pel·lícula canviés tant? -pregunto curiosa.
– El meu pare va perdre la feina i la misèria va voler quedar-s’ho tot, Kassia. No va saber fer front a les dificultats que se li presentaven i va carregar les culpes en qui menys la tenia: el meu germà, l’Ivan Lazarev.
– I la teva mare? No va aturar-lo?
– Això mateix li vaig preguntar jo, però l’única resposta va ser tapar-se el rostre i plorar llarg i estés. Suposo que se sent culpable i va ser aquesta culpa que la va emmalaltir mentalment.
– Tampoc no va saber reaccionar a allò que estava passant…
– Al principi això em molestava. Com pot una mare desdir-se de la cura cap els fills que ha parit? Però després de reflexionar-ho vaig entendre que no estic en disposició de comprendre què va passar realment per la seva ment. No conec la mare, la veritat; poder és una dona depenent emocionalment, insegura de sí mateixa, incapaç de valdre’s sense un home que porti els diners a casa. Poder la il·lusió de recuperar aquell amor que ha estat tan real i que no vol donar per acabat la va impulsar a seguir un home completament perdut en sí mateix i la seva frustració. O poder se sentia amenaçada si decidia abandonar-lo o… No ho sé, Kassia. Qui és la meva mare i per què va fer el que va fer? Probablement ni ella mateixa en sigui conscient, però tampoc importa a aquestes alçades de la vida, no?
*
De nou la brillantor en els seus ulls mentre diu aquestes paraules captiva la meva atenció.
– Aleshores, l’has perdonada?
– No sabria respondre aquesta pregunta. Sí i no; cap de les dues coses i les dues coses alhora. Més enllà d’això crec que el que va passar és que em vaig reconciliar amb mi respecte a ella. Però no sé si això és perdonar-la o reconciliar-me amb ella. No ho sé, Kassia. Suposo que necessito descansar i assentar tot el batibull de coses que tinc al cor i al cap. Sento que sóc com una olla a pressió, que en qualsevol moment explotaré. I aquest ha estat el motiu principal de venir aquí i no anar a casa meva… Sento por i una mena d’esperança alhora. Por de què passarà a partir d’ara, especialment pel que fa a la meva feina.
– Què vols dir?
– Que vaig marxar a la Rússia sense avisar als meus jefes. Per ells porto un mes absent de la feina. Val a dir que no és la primera vegada que per feina desaparec dels Quartels. La diferència, però, és que a la tornada portava algun trofeu que lluny d’enfadar els jefes m’impulsava més en la meva carrera. Normalment quan desaparec és per causa justificada. Així que segurament ningú ha disparat l’alarma pel meu absentisme. El problema serà quan arribi allà amb les mans buides…
– Alguna cosa se t’ocorrerà quan estiguis més descansat. No crec que sigui un problema pel Marc d’ara…
En Marc somriu davant les meves paraules.
– Tens un punt de pragmatisme que m’atrapa. Sembles una dona boja, desequilibrada…
– Perdona? -arrufo les celles.
*
– …però després sorprens amb aquesta mena de respostes i demostres que pots arribar a ser la persona més calculadora i pragmàtica sobre la faç de la terra. Kassia, crec que ens enamorem massa dels personatges que creiem que som i després resulta que a la pràctica no som res.
– Avui has vingut filosòfic, eh?
– Aquest viatge al meu passat m’ha ajudat a entendre moltes coses, però com et dic em falta aterrar-ho tot.
– Molt bé. I ara, em pots explicar perquè no has picat a baix a l’intèrfon per avisar que eres aquí en comptes de colar-te a casa meva com el polissó que s’ha vingut des de la Rússia?
– En la meva defensa diré que he picat a la porta abans de fer l’intent de passar, però devies estar adormida i no ho hauràs sentit.
– Tinc timbre, saps? És el botonet que…
– Ja ho sé. Després de les darreres hores que he passat només tenia ganes d’entrar i estirar-me al terra per dormir. Volia, justament, evitar tot l’espectacle que hem tingut al principi. Volia que continuessis dormint i l’endemà ja em veiessis i cridessis i fessis tot el que havies de fer davant la sorpresa inesperada.
– I si tant volies dormir, per què estem parlant? Has estat tu qui ha proposat de fer-nos un bany…
– Perquè estaves en calces davant de la porta i anem a dir que m’he despertat de cop -riu gratant-se el cap.
– Ara no estic en calces.
– Sí, poder ara estaria guay dormir. Puc dormir al llit amb tu? Si et molesto, també m’està bé el sofà. O el terra… La veritat és que em dóna igual…
*
– Em vindrà bé tenir un osset per dormir, encara que (barbes a banda) no tens gaire pèl tu al cos.
– A mi em ve molt de gust sentir la teva suavitat i la teva olor. Encara no em crec que hagi tornat a casa…
– Aleshores, perquè no perdi el fil: vas anar a la Rússia per matar els teus pares però allà vas canviar d’opinió; en el decurs d’aquesta transformació, a més, vas poder veure la teva mare i xerrar amb ella com a fill seu. Pel que fa al viatge en sí, has anat i tornat de polissó a la Rússia i sembla que has tingut unes hores mogudetes just abans d’arribar a casa meva. A banda d’això, has decidit incorporar nous hàbits a la teva vida com ara entrar en cases alienes sense demanar permís. Em deixo res de tot això que m’has explicat?
En Marc riu.
– Bromes a banda amb el tema de la porta, bon resum i no, no et deixes res. No t’ha passat desapercebut que he tingut problemes en la tornada…
– Que jo t’escolto, eh?
– Ja ho veig, i tenint en compte les hores i el susto que t’he donat diu molt de tu.
– Va, anem a dormir i demà serà un altre dia.
– Em sembla una proposta genial…
En Marc diu això ja mig adormit i al poc la seva respiració es fa serena i tranquil·la. Amb els ulls tancats i aquella barba tan cutre sembla un esquelet dormint plàcidament, la qual cosa em diverteix. Des de quan els esquelets dormen? I menys plàcidament… Us imagineu un esquelet amb barbes de cinc dies?
Foscor…