Autoria: Kassia Langley
Dimecres, 20 de desembre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Un so llunyà em desperta quan el dia encara no ha arribat. Consulto el rellotge sobre la meva tauleta i després d’enfocar els ulls m’adono que no són més de les tres de la matinada. Rere els vidres de la finestra el cel és ben fosc encara que no hi ha cap núvol que el tapi, la qual cosa em fa sentir bé. Em disposo de nou a dormir quan de nou sento aquell soroll. Un moment… és la porta? Com si algú intentés ficar maldestrament la clau en el pany, m’arriba el so nítid a escassos metres de mi. Repaso mentalment qui té la meva clau. La mama… i ja està. Consulto el mòbil tot connectant les dades per si m’ha escrit en plan “sos, vaig a casa teva”.
No és el cas. Però sí entren dos missatges de dos números de telèfon desconeguts. En un, “algú” em pregunta si estic desperta. En l’altre, “algú” m’informa que ja és aquí. Deixo de nou el telèfon sobre la tauleta i escolto atentament la porta per si de cas ha estat una al·lucinació de les meves i quan per tercera vegada “algú” intenta ficar la clau per entrar a casa meva, m’aixeco ràpida del llit.
Sense calçar-me cap sabatilla camino lentament cap a la cuina, just davant de la porta, i en el més complet dels silencis agafo un ganivet ben gran. Empasso saliva i ara camino cap a la porta mentalitzant-me de que trobi el que em trobi no deixaré anar el ganivet per amagar-me sota el llit.
*
Just quan em planto davant de la porta, aquell “algú” aconsegueix girar el pany i el forrellat sona estrident. Els ulls se’m fan grans i escodrinyo en la foscor qui nassos vol entrar a casa meva. Però l’únic que aconsegueixo veure és una ombra més fosca que la negror que m’envolta, retallada clarament davant l’escassa llum que es cola per una de les finestres prop del llit.
Parpellejo dues vegades per acabar adonant-me que la figura roman quieta davant meu. Sigui qui sigui també m’ha vist i em mira escodrinyant l’obscuritat. Empasso saliva de forma sorollosa i finalment l’ombra em parla amb una veu que de seguida reconec.
– Sóc jo, Kassia… -xiuxiueja.
– Marc? -dic abaixant el ganivet que per uns instants reflexa la llum de la lluna plena.
– Sí… -ell continua parlant en xiuxiuejos.- Puc passar?
– M’ho preguntes després d’entrar d’amagatotits a casa meva? Què coi fas, tros de burro? -la meva veu ressona per la porteria fins a la planta baixa.
– Shhhh! Despertaràs els veïns! -xiuxiueja aquell.
– Passa, idiota! -dic al temps que encenc el llum de l’espai que fa les vegades de rebedoret.
Quan els meus ulls s’acostumen a la llum em miro l’home que tinc al davant. El miro atentament com intentant dilucidar si és exactament el Marc o una còpia salvatge d’aquell noi que fa tant de temps que no veig. Davant meu, un grenyut de barba rossa em mira amb els ulls cansats. No somriu, més aviat em mira esperant que faci alguna cosa a banda d’escridassar-lo per voler colar-se a casa meva.
*
– No pots picar com les persones normals?
– No volia despertar-te.
– Ha passat alguna cosa que m’hagi d’amoïnar?
– Tot just he arribat ara a la ciutat i he vingut dret cap aquí, no volia estar sol aquesta nit.
Miro en Marc de forma atenta i veig que a banda del cansament una tristor profunda brilla en els seus ulls. Joder… davant meu és el Marc i no sento res a banda de son i un terror que encara no ha marxat pel susto de fa una estona… Un moment… davant meu tinc el Marc. Coi, el Marc!!! De cop prenc consciència de què està passant i ara sí m’arriba la reacció. Una alegria súbita m’omple el cor i s’estén per la panxa, els braços i les cames. De cop em poso a saltar i de tres gambades m’apropo a ell i m’abraço rient i plorant alhora.
– Marc, estàs aquí! -crido embogida.
I de nou la meva veu es cola per les escales rebotant entre parets fins a baix de tot. Els veïns m’odien de segur, entre l’espectacle de l’altre dia i el d’avui…
– Marc!!
– Veig que continues estant com un llum… -riu davant la meva efusivitat del moment.
– Passa, passa… -dic ara agafant la seva mà i estirant d’ell per entrar-lo a casa.
Suaument ell empeny la porta perquè es tanqui sense fer massa soroll i jo me’l torno a abraçar amb tanta força que ara sent que s’ofega entre els meus braços.
– D’acord… -diu mirant d’agafar aire,- podem buscar un terme mig entre la indiferència de veure’m a la porta de casa teva i l’ofegament de tercer grau al que m’estàs sotmetent ara?
– Ha passat just un mes des de que et vaig veure per darrera vegada… -explico.- No podies avisar que tornaves?
– No m’ha estat possible.
*
Ara el seu rostre és de nou seriós i els seus ulls es claven en els meus. Amb la mà em fa un gest per demanar-me pel meu telèfon. De seguida em torna el record de quan vaig anar a casa seva i vam xerrar amb les persianes abaixades i amb un secretisme que encara no he aconseguit esborrar del meu cap. Sense mediar paraula assenyalo la meva tauleta i ell es dirigeix cap a ella acompanyat per la llum escassa que arriba des del rebedor. Colleja lleugerament i no puc evitar arrufar les celles quan la maneta gran del rellotge de la cuina marca les dotze. Deuen ser les quatre de la matinada i sembla que el Marc té ganes de parlar. Bé, i jo d’escoltar, tot sigui dit…
Abans que apagui el meu telèfon, li ho arrenco de les mans i escric un missatge a la Nuri i un altre al Quim per avisar que demà al matí no aniré al taller i que ja els hi explicaré quan ens veiem. Després apago el telèfon jo mateixa i li dono al Marc que el deixa en el terra de la terrassa de davant.
El temps que té la porta de la terrassa oberta entra un fred gèlid que em recorda que estic en calcetes i descalça. Així, em vesteixo ràpida per tal de no agafar més fred i engego la calefacció una estona per templar el pis. Quan en Marc torna davant meu m’arriba un aire podent que m’indica que porta dies sense dutxar-se. Suposo que em llegeix la ment a través del gest de fàstic que faig i riu divertit.
*
– Porto uns quants dies sense higienitzar-me, tancat en els compartiments de maletes de diversos autobusos, empalmant vehicle rere vehicle per arribar de nou a casa sense deixar constància de la meva visita a Rússia.
Aixeco una cella perplexa de l’explicació que m’acaba de donar.
– Has viatjat de polissó entre Rússia i Catalunya?
– Sipe.
– Per què?
– Et vols fotre un bany amb mi?
– Olores molt malament, la veritat.
– I si em netejo ràpid abans amb sabó?
– Són les quatre de la matinada, tio… -ric.
– I?
– … -no puc evitar riure davant la seva indiferència.- D’acord, noi salvatge, ens banyem. Vaig a preparar-ho tot. Tu pots deixar la teva roba en el balconet d’aquí, al costat de la rentadora. Demà he de posar-ne una, així que aprofitaré per rentar-te aquesta porqueria.
– I què em poso per estar aquí o per anar a casa meva?
– No portaves res més a banda de la roba que vesties?
– S’ha quedat pel camí…
Arrufo les celles davant de tot plegat: la manera de tornar el Marc a la meva vida intentant colar-se a casa meva i la informació que em deixa anar sobre la seva roba o sobre el fet d’anar de polissó… La veritat és que em sembla prou surrealista com per despertar la meva curiositat sempre insatisfeta. Així, amb la mà el convido a pasar al bany per fotre’s una dutxa ràpida abans de ficar-nos a la banyera els dos.
*
Mentrestant preparo alguna cosa de menjar, convençuda que si porta tants dies tancats en un maleter (o en dos o en tres…) no haurà disposat de gaires opcions per alimentar-se decentment. Així, tallo pa i formatge, preparo en una safateta uns tomàquets xerri partits per la meitat i en una altra unes torradetes amb tonyina i cogombrets. També obro unes olives que serveixo en un bol que va a conjunt amb les safates. Omplo la gerra d’aigua i disposo dos gots, i també serveixo dues copes amb vi blanc que tinc obert a la nevera.
Quan sento que s’apaga l’aigua de la dutxa m’apropo al bany per acomodar el menjar en un parell de tamborets molt bonics que sempre fan les delícies dels meus banys. Amb el Marc acomodat en la banyera, encenc l’aigua per tal d’aclimatar-la i poso el tap quan aconsegueixo la temperatura que vull. Poso sals i encenc algunes espelmes que ja tinc ubicades al lavabo. Després abaixo l’estor de la finestra per tal de guanyar més intimitat davant dels veïns. I quan ho tinc tot a punt, penjo una tovallola neta en el radiador per tal que s’escalfi per quan el Marc s’assequi (la meva ja hi és penjada).
Mentre ho disposo tot el Marc em mira amb molta atenció i un somriure permanent. Li torno el somriure i em disposo a treure’m la roba del pijama quan el Marc crida la meva atenció.
– T’aviso que vaig molt calent ja que fa una eternitat que no he tingut sexe i tampoc m’he pallejat. I amb prou feines m’he contingut quan t’he vist plantada en calcetes davant de la porta…
– I què vols, que em banyi en pijama?
– No, dona! Només t’aviso per si notes “moviments estranys”.
*
La seva cara és seriosa quan diu això però a mi em resulta fins i tot còmica i no puc estar-me de riure estridentment.
– D’acord, noi salvatge, d’acord…
– I ara què t’ha agafat en dir-me tota l’estona noi salvatge?
– T’has vist les pintes? Sembla que tornis de la jungla, de passar-te unes setmanes amb el Tarzan!- ric de nou.- Et queda fatal el cabell llarg.
– Demà aniré a la pelu… -diu mantenint la seva dignitat com pot.
En Marc és una de les persones més presumides que n’he conegut; més que la Nuri, que ja és molt dir. Mai no té cap rínxol fora de lloc, sempre la barba ben rasurada fins el punt que sembla que no en tingui. Selecciona meticulosament la roba que es posa combinant colors i estampats amb llisos amb una destresa que ni els millors personal shoppers.
– No t’agrado amb barba?
– Gens, perquè a més com que tens poca i despoblada es veuen unes clarianes nefastes aquí… i aquí… i aqu…
– Val, val! -diu ell apartant-me suaument perquè el deixi en pau.- Vinga fica’t a l’aigua que està amb una temperatura excel·lent.
Tanco la porta per tal que no se’ns escapi el vapor i em trec la roba ràpidament per ficar-me a la banyera abans que l’altre s’emocioni massa. No tinc ganes de sexe i en canvi tinc molta curiositat per la seva història.
Quan m’acomodo entre les seves cames i constato que la seva necessitat sexual és evident, ell m’abraça i em petoneja el cap diverses vegades.
– Mmmm, a la fi a casa! Quines ganes tenia de tenir-te així… T’he enyorat una barbaritat…
Quan diu això recolza dolçament el seu nas sobre els meus cabells i els ensuma una i altra vegada.
*
– Durant tots aquests dies -m’explica- mirava de recordar la teva olor per sentir-me a prop teu, però darrerament ja em costava molt recordar-la. Ara que la torno a olorar, la teva pell, sento…
La veu se li trenca i resta en silenci mentre jo l’agafo de les dues mans amb les meves per donar-li escalfor.
– Jo també t’he enyorat moltíssim, Marc. Desitjava que arribés aquest dia i no tenia ni tan sols la certesa si arribaria a passar. Han estat unes setmanes molt difícils sense tu, menjant-me el tarro. Quan rebia els teus missatges m’animava una mica, però en quant passaven algunes hores o al dia següent tot tornava a ser fosc. Havia arribat un punt en què m’havia convençut que no et tornaria a veure, encara que no volia admetre-ho.
– T’he sentit plorar.
– Com? -exclamo sorpresa.
– T’he estat espiant tot aquest temps.
– Això es pot fer?
– Amb tecnologia i coneixements es pot fer qualsevol cosa.
– No m’has demanat permís, això és denunciable? -ric.
– Denuncia’m i a veure com ho demostres…
– Donat de per a qui treballes tampoc no tindria gaire èxit de ben segur…
– No et dic que no… -riu.
– I per què no podia saber ningú que anaves a la Rússia?
– Perquè la motivació per la qual hi anava està penada a tots els estats.
– Què vols dir? -dic girant-me amb l’horror clarament dibuixat en el rostre.
– Quan vaig sortir de Catalunya per anar a buscar els meus pares i alguna explicació de què estava passant, tenia la idea clara que els volia esborrar del mapa. M’han fet la vida impossible i aquella troballa no va fer sinó que alimentar tota la meva ràbia acumulada.
– Els volies… matar?
– Sí.
– Però…
– No ho he fet.
– Què t’ha frenat?
– Tu.
– Jo?
– Sí…
*
El seu “sí” és gairebé un xiuxiueig imperceptible que dóna pas a un nou silenci en el qual estreny els seus braços al meu voltant, tornant a ensumar el meu cap fins robar-me l’última gota de la meva olor.
– Quan vaig arribar a la Rússia, vaig dedicar alguns dies a estudiar els voltants de casa dels pares i els seus moviments. Allò estava exactament igual que quan ho vaig deixar ara fa vint-i-quatre anys; igual de gris i petit. El pas del temps només es notava perquè tot estava més vell, trencat o abandonat. Quan vaig veure els pares em van semblar vellíssims, com si arrosseguessin uns quants centenars d’anys. Caminaven lents i torpes, amb els rostres apagats. En totes les vegades que els vaig seguir no van parlar amb ningú i vaig poder observar que la gent del poble els evitava sense massa dissimulació. Quan vaig tenir clara la seva rutina, vaig elaborar un pla per entrar a la casa i una nit, finalment, em vaig colar sense que em sentissin.
– No se’t veu gaire expert en entrar en cases sense ser escoltat…
El Marc riu.
– Porto dies encaixonat en maleters d’autobús sense dormir, sense dutxar-me, sense estirar-me. No estic en les millors condicions per passar desapercebut… -es queixa de forma infantil.
– D’acord, d’acord, noi salvatge i refifi… -ric.
– Refifi!! -riu ara en Marc.
Em delecto sentint el seu riure que fa tants dies que no sento… i m’arrauleixo entre els seus braços i les seves cames delectant-me amb la seva presència.
*
– Continua -demano.
– Quan vaig entrar a la casa de la meva infància, l’estómac se’m girà. Tot estava com ho havia vist la darrera vegada abans de fugir d’aquell maleït antre i les mateixes pudors bufetejaren el meu nas. En complet silenci vaig pujar esglaó rere esglaó a la planta de dalt, on hi ha les habitacions. Encara recordava els esglaons torts i els vaig poder esquivar amb perícia per no despertar ningú. Quan vaig entrar a l’habitació allà estaven els dos, donant-se l’esquena com cada nit. Tot l’odi se’m va amuntegar en la boca de l’estómac i només tenia ganes de matar-los i acabar amb tot d’una vegada.
Mentre el Marc parla escolto amb summa atenció a tot el que m’explica posant especial èmfasi en el seu to. La vivesa amb la que ho expressa em fa arribar el seu odi del moment que relata.
– Vaig esperar una estona abans de moure’m i poc a poc el meu cap es refredà de nou. No havia anat fins a l’altra punta del món per tornar-me amb les mans buides. Volia respostes. Així, els vaig anestesiar i vaig carregar amb els seus cosos per seure’ls en unes cadires al menjador. Per quan es van tornar a despertar al poc d’uns minuts estaven lligats de mans i peus, donant-se l’esquena l’un a l’altre, i emmordassats. He de reconèixer que vaig gaudir amb el pànic que es reflexà en els seus ulls quan els obriren… El desconcert de no saber què passa, la por en sospitar que alguna cosa no va bé, el pànic en veure la meva cara que segurament no era gaire amistosa… Especialment vaig gaudir amb el despertar del pare.
Durant uns segons guarda silenci, movent distret la mà sobre l’aigua.
*
– Sóc mala persona per això, Kassia? Mirat en retrospectiva, ara em sento malament, però aleshores el gaudi era màxim, gairebé epopègic. Desitjava venjar-me d’aquells fills de puta i a la fi havia arribat el meu moment. Lligats i emmordassats eren presoners meus com ratolins engabiats… Quant de plaer pot donar tenir aquesta mena de poder sobre unes altres persones…
– Joder…
No em puc estar de deixar anar l’expressió de forma inconscient. La paraula surt de la meva boca arrossegant-se i amb un fil de veu gairebé imperceptible, però suficient perquè ell ho escolti…
– Ja. Quan vaig adonar-me del meu pensament i del que sentia vaig dir exactament el mateix i de seguida em vas vindre al cap. Si realment deixava volar la imaginació i perpetrava el que em venia de gust en aquell moment, com podria tornar a mirar-te a la cara? Sí, completaria la meva venjança, però mataria també, juntament amb els meus pares, el Marc que coneixes. No podria tornar enrere i fingir que no hagués passat. L’assassinat d’aquells desgraciats acabaria amb la vida que tot just arrenco amb tu. I aleshores vaig entendre que només hi havia una forma de continuar vivint el nostre present.
– Quina?
– Deixar anar definitivament el passat, deixar de carregar-lo.
– De malvat a superheroi en qüestió de segons… -confesso amb admiració.
– No, no van ser segons. Entre el desig de matar-los i la conclusió de passar pàgina van passar vuit dies.
– VUIT DIES? Joder!
*
– En el moment que em vaig adonar que matar-los suposaria la fi de la nostra relació vaig caure en una mena de depressió estranya. Per una banda em sentia prou lúcid i responsable per cuidar dels pares. Així, els vaig acomodar al llit i els vaig lligar allà. Vaig fixar alarmes en un dels telèfons que em vaig comprar abans d’entrar a casa seva per tal de marcar quan podien beure, menjar i anar al lavabo. I vaig fer una gran olla de puré de patata, l’aliment que els vaig donar aquests dies.
– Bej! Puré de patata tota l’estona… quin avorriment!
– Però a banda d’aquestes qüestions més operatives em sentia atrapat entre el passat i el present. Sense poder solucionar allò que em restava pendent i sense poder continuar endavant si abans no tancava aquell capítol. Segrestat pels records infames d’uns pares que no em van estimar i que estaven més bojos que sencers, va arribar un moment en què em sentia profundament trist. Una tristor com crec que mai he sentit. Aleshores va ser la primera vegada que et vaig escriure un missatge i que vaig accedir al teu telèfon per sentir-te. Necessitava tenir-te a prop.
Igual que abans amb la ira, m’arriba l’angoixa del relat a través del seu to, de la seva pell. Per un moment la seva expressió és tan transparent que sento com si fos allà, a la Rússia, a casa seva, acompanyant-lo en el dubte i el dolor existencials. En aquest punt un calfred recorre la meva esquena i per un moment em sento realment petita; suposo que és el que ell devia sentir confrontant-se amb les seves memòries.
*
– Durant els vuit dies en què pensava en tot això van haver moments de tot. Moments de ràbia en què volia explosionar i acabar amb tot, fins i tot amb la meva vida. Moments de dolor extrem en els quals em sentia extremadament ridícul i insignificant al món. Moments de bogeria en què em posava a riure sense sentit, completament anat del cap. D’això últim vaig entendre algunes de les reaccions de la meva mare i, de cop, aquesta comprensió va obrir una porta a la llum.
En Marc es deté per uns instants com repensant-se les seves paraules.
– Em vaig adonar que la mare era tan víctima com jo de l’agressivitat del pare. Mai ho havia pensat així i la feia tan culpable del què em passava com aquell home del dimoni. Mogut per una profunda compassió, la vaig deslligar i baixar al saló, acomodant-la amb la major suavitat que vaig poder. Ella em mirava sense entendre res i en un moment les nostres mirades es van creuar. La meva mare sempre ha tingut la mirada perduda en el no-res, almenys és el que recordo. Però en aquell moment els dos ens vam mirar i la vaig veure per primera vegada.
Em giro i mentre parla passo una tovallola mullada per la seva pell del pit. Sento que l’agrada més enllà de la seva excitació “natural” i la pell se li estremeix per complet al temps que tanca els ulls per uns instants.
– Quantes emocions en tan poc temps, no? -pregunto amb la mirada perduda en la imatge que se’m dibuixa al cap.
*
– Masses. No sóc una persona especialment emocional, o poder tenia les emocions ben amagades per por que passés justament el que passat. Però la vida s’entesta en fer-me entendre el meu error i m’adono que he postergat massa temps aquest capítol de la meva vida, alimentant-me de la ràbia que alhora canalitzava a través d’un sexe que ara se’m fa fins i tot fastigós.
– Què vols dir?
– Vull dir que he fet coses que fins i tot han posat en risc la meva salut. Encara em faig creus de la sort que he tingut de no haver agafat cap malaltia realment greu. No vull tornar a aquest pou, Kassia.
– Entenc…
Quan em fixo en els dits completament arrugats del Marc, m’aixeco i tanco la cortina per encendre l’aigua de la dutxa. Trec el tap tirant ben fort i el desguàs fa un soroll volent empassar-s’ho tot. El Marc segueix les meves passes i ens acabem de treure les restes de sabó sota l’aigua calenta, templant els nostres cors, abraçats en la nuesa de la nostra essència.
– T’he enyorat moltíssim…