Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 17 de desembre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
– Jo també em vaig equivocar amb tu, Ruth -confesso després de caminar una estona en silenci.
Ja hem passat el mercat i estem a punt d’arribar a casa. El dia d’avui s’havia llevat gèlid però ara mateix no sento el fred. Amb la Ruth al costat, de tornada, em sento bé, tranquil·la. I em resulta curiós i preocupant alhora sentir això. Per un moment em sento dependent d’ella i no m’agrada la sensació. Faig el compromís de parar atenció al que vagi sentint al respecte i de reflexionar-ho quan estigui sola. De moment, decideixo arxivar el cas i em torno a mirar la Ruth que espera que continuï explicant-li en què em vaig equivocar. La trobo especialment bonica i l’alegria amb la qual ha tornat li confereix una bellesa que va molt més enllà del físic.
– He estat rumiant molt aquestes setmanes -continuo.- En realitat, no he fet res més que pensar i pensar -ric.-Una de les coses que he descobert és que he entès millor què podies sentir aquell diumenge que vam pujar a Montjuïc.
– Ah… -la Ruth em mira sense desdibuixar el seu somriure.
Per un moment observo els seus llavis i la seva mirada i em delecto de nou en aquella bellesa que cada vegada es fa més present en la meva ment. Desitjo que aquesta alegria no sigui temporal i que la Ruth pugui instal·lar-se en la felicitat que ara gaudeix. Se la veu tan bé…
*
– En general tot el que ha passat des d’aquell divendres nefast m’ha fet veure que em moc per la vida molt des de l’egoisme. Divendres no vaig tenir en compte els sentiments del Francesc ni tampoc els del Marc quan vaig expressar que tu i jo estàvem sortint. Quan la Nuri i el Quim també em van donar de costat, tu vas estar amb mi. Vas cuidar-me i vas atendre’m durant una setmana; es diu ràpid, però una setmana té moltes hores i te les vaig xuclar totes, quan les dues sabem que tu i jo som molt conscients del temps de l’altre i de la nostra necessitat d’estar-se en solitud. En això ens assemblem.
– Sí -confirma la Ruth.
– El cas és que tu vas fer un sobre-esforç perquè jo estigués bé i no em sentís una merda. I ho vas fer molt bé, i em vaig sentir molt estimada i cuidada. I quan em vaig arreglar amb el Marc, et vaig desplaçar. No vaig tenir-te en compte després de tot el que vas fer per mi. Només podia pensar en les meves necessitats i no hi contemplava ningú més.
La Ruth em mira amb aquells ulls color ametlla tan bonics. Li brillen especialment i el somriure em convida a tornar-li un de ben ample.
– Sento haver-te fet mal, Ruth. Vull fer-ho millor i cuidar-te com tu et mereixes.
– T’agraeixo la teva disculpa, Kassia.
Quan diu això, la Ruth acota el cap i es queda pensativa durant una estona. En arribar a la porteria, m’agafa del braç i m’estira suaument per tal que estiguem una davant de l’altra.
*
– Escoltant-te m’han vingut un parell d’idees que per mi han estat reveladores durant aquestes setmanes de retir. La Judit ha insistit molt en aquests aspectes que ara et comparteixo. Per una banda, entendre que en un conflicte no hi ha un culpable i una víctima, sinó que totes les parts són corresponsables de la situació; per tant, ens hem d’esforçar en comprendre quina és la nostra responsabilitat per poder empatitzar amb l’altra part. En aquest sentit t’agreixo que n’hagis pres consciència de la teva part de responsabilitat; només el fet de sentir-te m’ha ajudat a alliberar l’aferrament que sentia cap aquell conflicte no resolt per mi.
Wow!
– Caram, Ruth… t’escolto i t’he de mirar per veure que realment ets tu qui parla. La veritat és que se’t veu super centrada ara… Quina és la segona idea?
La Ruth somriu davant la meva curiositat.
– La segona idea que repetia la Judit molt és que tothom fem sempre les coses el millor que sabem. Si ens equivoquem és perquè no sabem fer-ho millor.
– També molt bona aquesta idea, sí.
– Sí, tu ho has dit alguna vegada, però mai no ho entenia. No era capaç de comprendre que una persona pogués fer mal a algú i se n’anés de rosetes perquè “era el millor que sabia fer”. Però durant aquestes setmanes ho he entès profundament i no puc més que estar-ne d’acord. Si tornem a aquell diumenge, sé perfectament que tu no tenies ganes ni de ser egoista ni de desplaçar-me. Tu sempre t’esforces per ser conscient de què passa dintre teu i millorar-te, moment rere moment.
– Ho intento, sí. Però no sempre em surt bé.
*
– Normal, tens la teva motxilla, com jo tinc la meva. Com tothom, vaja! I aquesta càrrega genera enganys mentals que ens creiem i que ens allunyen d’aquesta “essència” que vol estar bé i en pau. Tu venies d’un divendres on de cop tot el teu entorn lúdic i de cures s’havia anat a prendre pel cul. No estaves per massa cosa més… No té major transcendència, i quan ho vaig entendre tan clarament vaig superar allò; el malestar que sentia es va dissoldre per complet i ara em sento en pau al respecte.
Wow!
– D’acord… Qui ets i què has fet amb la Ruth?
La Ruth riu davant del meu comentari; després em mira de nou i arrenca de nou a parlar amb entusiasme renovat.
– Tia… ningú ens ensenya a viure plenament. Ens deixen en aquest món de merda perquè ens busquem la vida i sense una guia clara es fa molt difícil. Tant de bo algú m’hagués explicat abans aquestes coses. Saps quants maldecaps m’hauria estalviat? Per què això no s’ensenya a les escoles enlloc de les matemàtiques avorrides?
– Bé, una cosa no és excloent de l’altre… Les matemàtiques també són importants.
– Ja em diràs per a què…
– Per començar, per saber si t’han tornat bé el canvi quan vas a fer la compra.
La Ruth riu.
– D’acord, i les integrals?
– La matemàtica també és bona per ajudar-te a exercitar la teva ment i per desenvolupar el raonament fonamentat o la lògica. Una altra cosa és que els profes de mates ho facin penosament quan ensenyen l’assignatura. Jo vaig descobrir la bellesa de la mateixa pel meu compte, quan un dia tafanejava per internet què era un fractal.
Ara és la Ruth que em mira amb cara de sorpresa.
*
– Personalment em va semblar espectacular i vaig entendre que la matemàtica també ens explica la naturalesa. Són diferents llenguatges que parlen de la vida i de la mort: la matemàtica, la lletra, la música, els sentits… La ment humana és molt gran i molt petita alhora. És gran perquè és capaç de concebre la naturalesa de tot. És petita perquè la intentem explicar i aleshores perdem l’essència de les coses i només generem idees, conceptes que s’esgoten i que ens distancien. Però en aquest esforç de voler entendre i explicar, també creem. Creem música que parla de la naturalesa. Creem paraules que fan poesia i parlen de la vida. Creem números que també ens apropen a l’univers. I si parem atenció i observem, podem tornar a connectar.
La Ruth té la boca oberta i a través de la seva respiració m’arriba l’admiració que sent. Quan sóc conscient de què he dit, jo també alucino i no puc evitar arrencar a riure. La Ruth s’apropa i m’abraça i sento de nou aquella calidesa que tan enyorava. Enyorava la seva escalfor i la seva olor. I amb això, apropo el nas als seus cabells i ensumo la seva essència.
– T’estimo, Ruth.
– I jo t’estimo a tu, Kassia. Ara entenc quan em proposaves de caminar juntes i créixer plegades. Vull.
Guanyo una mica de distància per tornar-li un somriure a les seves paraules. I ella retalla aquesta distància per fregar els seus llavis amb els meus. La sorpresa i la suavitat m’exciten sobremanera i ella somriu d’aquella forma que no hi ha lloc al dubte.
– Pugem? -convido.
– Pugem -somriu.