Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 17 de desembre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Estic molt nerviosa. Després d’un matí super-xulo amb el Francesc que s’ha allargat fins el dinar, em planto a Sants Estació per esperar l’arribada en tren de la Ruth. Són tres quarts de quatre i el tren fa més de quinze minuts que hauria d’haver arribat. Renfe és Renfe.
Després de tres setmanes desconnectada de la Ruth, m’ha entrat un missatge seu quan eren gairebé les dues del migdia. Estava dinant amb el Francesc i la Ruth m’explicava en el seu missatge que fins ara no havia tingut cobertura allà on era, tal com al ben mig de la muntanya, ben perduda. M’explicava que se sentia plena i molt diferent, com si de cop el món hagués guanyat llum i color. I també em deia que tenia moltes ganes de veure’m per explicar-me la seva aventura i el seu viatge cap al seu interior.
Per suposat l’he proposat de pasar-la a buscar per l’estació i l’he convidada a pasar la tarda i la nit juntes, a casa meva. I la idea l’ha semblat genial. Així que aquí estic, esperant com una tonta a que el seu tren es decideixi a arribar a Barcelona. Pel que es veu hi ha hagut un “incident tècnic” que està demorant el trànsit de trens en tota la via. Sí, Renfe és Renfe… I si cobressin per cada vegada que diuen “incident tècnic” per megafonia els trens serien d’or. M’avorreixo.
*
Per passar l’estona em dedico a observar les persones que hi són allà, a l’estació. Les estacions són llocs curiosos plens de gent estranya. Es mescla la gent autòctona que va a la cerca de Metro o Rodalies amb els guiris. Una sap quan es tracta d’un guiri que just acaba d’arribar o d’un que està per marxar. L’energia canvia. Quan arriben, se senten pletòrics, desbordants. Es fan la promesa de delectar-se amb una ciutat que vol acollir-los bé i estan plens de plans, rabioso d’energia. Quan marxen, les cares estan més entristides o cansades, perquè s’han deixat els diners, perquè les expectatives no s’han complert, o perquè s’han complert massa i no volen tornar a la quotidianitat que els espera en el seu avorrit país; sigui com sigui, l’energia és més baixa.
Però els que més m’agraden observar són els d’aquí. Els barcelonesos som gent curiosa, la veritat. Quan la gentada surt del metro, per exemple, d’una forma inconscient la gent fa filera per sortir en massa d’una forma ordenada. Algun despistat o atrevit gosa sortir-se de la filera i caminar per entremig de la gent, però encara i així no hi ha entrebancs, com a molt una creuada de mirades desafiant. La majoria de les persones caminen per l’estació amb el cap cot, abstrets amb els seus telèfons o mirant a totes bandes buscant vés a saber què. Com pot ser que no hi hagin més accidents?
*
Entre els meus pensaments la veu de megafonia es cola en el meu cervell. A la fi el tren de la Ruth fa la seva arribada. M’apropo als torns de sortida i espero impacient. Tinc una pilota a la panxa que gairebé no em deixa respirar. Em fa molt il·lusió trobar-la i penso en això durant uns instants. Com estarà? Haurà canviat en alguna cosa? Voldrà besar-me per saludar-nos? Darrerament em sento incòmoda saludant la gent de la colla, quin pal!
Comença a pujar gent de la via on se suposa que està parat el tren que m’ha portat la Ruth de tornada. Gent mirant els seus mòbils o xerrant amb el del costat. I finalment allà està ella, tan vestida de negre com sempre, negre fosc enmig dels colors llampegants de les samarretes o dels pantalons. La miro i em mira. Somriu i somric. Els nervis se’m pugen a la gola i em costa més respirar al temps que el cor se m’accelera. Tres putes setmanes sense saber d’ella. Té el somriure més bonic que he vist mai, amb aquells llavis pintats de roig vi, i els seus ulls estan més il·luminats que mai, perfectament delineats com quan va marxar.
Vesteix un vestit senzill de tall gòtic, negre i a sobre porta un abric també negre del mateix estil. El vestit és curt i deixa veure les mitges de reixeta que simulen teranyines i les seves botes gegantines de plataforma. I com no, al cap un dels seus pentinats tan artístics subjectat amb una de les seves diademes amb motius florals negra. Se li veuen els dos ulls.
*
Finalment passa els torns i s’apropa cap a mi. Jo no em puc moure dels nervis que tinc, però obro els braços demandant una abraçada com déu mana. I ella em correspon amb una alegria inusual. Joder, com somriu!
Quan ens abracem, sento la seva escalfor i la seva olor i a la fi em relaxo com si de cop hagués arribat a casa. Aquí no pot passar res dolent, i em sento sana i estàlvia. Durant una llarga estona em delecto amb aquestes sensacions, tancant els ulls per fer desaparèixer la gent grisa de ciutat i l’estació tan horrible de Sants. Només restem ella i jo i les pells del rostre freguen. Em sento feliç de tornar a estar amb ella…
– Deus estar cansada del viatge, deixa’m que porti la teva maleta -demano quan finalment ens separem.
– No em sento pas cansada, la veritat, prefereixo carregar jo la maleta -la Ruth parla molt més lenta del que habitualment fa.- Com estàs, Kassia?
– Feliç de tornar a veure’t!! -somric.- Sembles pletòrica, la veritat.
– M’hi sento, sí. La veritat és que aquest retir m’ha ajudat moltíssim a connectar amb mi.
– M’alegro que sigui així.
– M’ha engrescat molt el lloc i l’activitat que hem fet. He fet meditació, saps? Molta meditació -riu.
L’observo i no puc evitar emocionar-me. Sembla realment feliç i veure-la així m’omple per dintre tant que no sabria descriure la sensació que tinc ara mateix.
– Plores? -diu ella sorpresa.
– Sóc feliç de veure’t feliç. M’agradarà que m’expliquis fil per randa què has fet.
– Tinc ganes d’explicar-t’ho, encara que les coses més importants no te les podré compartir.
– Són teves, si no vols…
*
– No no… no em referia a això. És que he comprès que quan posem paraules a les experiències les limitem, les desvirtuem. Així que no te les podré compartir perquè no hi ha paraules per descriure-les.
– Wow! Això sona encara millor, no?
– Molt! -no pot deixar de somriure, la noia gòtica. Ric.
– Voldràs dutxar-te en arribar a casa?
– M’anirà bé treure’m la pols del camí?
– La pols del camí?
– Ja t’ho explicaré! -riu.- Per cert, m’estic plantejant fer això més sovint. Poder no tant de temps perquè la feina no m’ho permetria. Però algun cap de setmana…
– Hòstia! Sí que t’ha agradat, sí! -ric.
– I què tal per aquí? S’ha portat bé la vida amb tu?
– Se m’ha fet dur estar-me sense tu i sense el Marc…
– Encara no saps res d’ell? Caram…
– Els divendres es posa en contacte amb mi.
– Els divendres?
– Sí.
– Per què els divendres?
– No sé. La comunicació és unidireccional. Sé el que m’explica, però no puc fer preguntes.
– Ah… Però està bé?
– Sembla que sí.
– A veure si torna aviat.
Miro la Ruth sorpresa pel seu bon desig.
*
– He pensat molt en nosaltres -diu quan s’adona que me la miro- i tinc ganes de fer-ho millor. He comprès què vol dir viure en llibertat i des de la felicitat. L’una va amb l’altre. Tu ho has dit moltes vegades, no et dic res nou, però a mi em costava entendre’t. I ara ho he entès. He pensat en la teva forma d’estimar, de sentir-te, de ser-te fidel a tu mateixa sense por al rebuig. He pensat en la triada i en el Marc i vull relacionar-me diferent amb ell, així que tinc ganes que torni per posar-me a prova. Segur que parts de la Ruth antiga tornen, per això vull anar de retir de tant en quant, per recordar, però segur que poc a poc vaig aprenent a fer-ho diferent. No vull perdre el que he trobat allà i desitjo que vegis pels teus ulls els meus avenços.
– I per qui fas això?
– Per mi, però tinc moltes ganes de compartir-ho amb tu -riu.- No em siguis dolentota…
– “Dolentota”… qui parla així? -ric.
La Ruth riu divertida amb el meu comentari. Quin delit sentir-la riure tan feliç. S’ha trobat a si mateixa, com diu? Sigui com sigui, el que hagi trobat allà l’ha canviada, sense cap mena de dubte. Tant de bo aquest canvi sigui permanent…
– M’he trobat amb la Nuri i el Quim -dic de cop.
– Anda! Com ha anat?
– Em van contactar dijous passat per quedar divendres. Vam quedar i ens hem arreglat.
– De veritat??? Quina alegria!!
– També vam quedar dissabte i la cosa, podem dir, està normalitzada. De fet, parlàvem de recuperar els divendres de rol. Et vindria de gust?
– Mmmm… Si no passa res pels divendres que marxi fora…
– No ho crec.
– Per mi guai, doncs! Buscaríem un substitut d’en Francesc?
– Eh…
*
No sé com explicar-li que l’he vist però la Ruth sembla pillar-ho al vol. I la seva cara ja no està tan alegre…
– T’has vist amb ell també? -pregunta obertament.
– Aquest matí.
– Ah… I què?
– També ens hem reconciliat.
– Tan desesperada estàs, Kassia?
Poso cara trista de forma forçada per expressar el meu desacord amb el comentari.
– Perdona, ha estat un comentari fastigós -diu.
– Senzillament m’he adonat que jo l’he fet tant de mal com ell a mi. I volia expressar-li.
– L’has contactat tu?
– Sí…
– Joder… I què se suposa que l’has fet tu?
– Sabia que estava molt penjat per tu i no vaig tenir-lo en compte quan vaig posar sobre la taula la informació que tu i jo estàvem sortint…
La Ruth guarda silenci i es mossega el llavi pensativa.
– Digues alguna cosa… -demano. Desitjo que torni a somriure.
– L’has perdonat?
– Totalment.
– Com si no hagués passat res?
– Això només ho sabré a mesura que camini amb ell.
– Et veig venir…
– Què vols dir?
– El vols portar al grup de rol.
– Només si totes hi esteu d’acord.
– Per a què?
– Per a què què?
– Per a què el vols portar?
– És un tio collonut i no té cap sentit que el discriminem.
La Ruth somriu i em mira mentre caminem ja prop del Mercat.
– Ets una dona rosa.
– Una dona rosa?
– Sí. Sempre veus el got mig ple i el millor de la gent.
– I què té a veure amb el rosa?
– Em sembla el color més oposat al negre -diu subjectant-se l’abric.- El negre representa per mi la foscor, la decadència… Jo sempre he vist el got buit del tot, encara que hi portés aigua. Negativa i amb una visió del món terrible, em sentia perduda i víctima de tot.
*
Aixeco les celles sorpresa per les seves paraules.
– I tu ets just el contrari -continua.- Ets una dona que vius amb optimisme, no des d’una perspectiva naïf… sinó amb un optimisme positiu. Ets capaç de connectar amb les persones i treure el millor de nosaltres. Jo estic on estic ara perquè tu em vas veure, perquè tu em vas obrir els ulls. T’ho dec tot, Kassia.
– Què dius, el mèrit és només teu! A mi no em liïs…
La Ruth riu durant una llarga estona amb la meva espontaneïtat.
– El que vull dir, mema, és que si tu has vist alguna cosa bona en el Francesc és perquè ho té. Confio plenament en tu.
Arquejo una cella perplexa amb el que sento.
– M’agradaria conèixer el Francesc que tu coneixes -diu després d’un curt silenci,- me’l voldràs presentar?
Per un moment dubto si m’està prenent el pèl, però quan constato que no és així me la miro amb igual perplexitat. No sé molt bé què respondre…
– Síiii? -dic finalment posant èmfasi en l’interrogant, i ella riu de nou.- Això vol dir que t’està bé que torni a jugar amb nosaltres?
– Si la resta vol, per mi està bé.
El món del revés. La noia gòtica s’ha tornat rosa… Ric.