Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 17 de desembre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Són gairebé les deu del matí i estic tan nerviosa que m’he despertat abans de l’hora en què m’havia posat el despertador i fa estona que estic preparada. Ser puntual és un rotllo, definitivament… Per la meva fortuna, en Francesc em pica abans de l’hora. Poder també està tan nerviós com jo? Bé, per defecte ell és més puntual; almenys la majoria de les vegades.
– Baixo! -dic amb un crit més efusiu del que volia.
Abans de sortir faig algunes respiracions que no em serveixen de res, em miro al mirall, em faig el piquet d’ulls com cada vegada que surto per la porta, i comprovo que ho tinc tot. Després tanco la porta darrera meu i giro un parell de cops les claus. Poc a poc baixo les escales mirant de tranquil·litzar-me. L’escala on visc és petita i només som set veïns, un pis per planta. Cada porta que passo comprovo l’absolut silenci i és que, certament, els diumenges són sepulcrals en aquest edifici, com si no hi visqués ningú. Escala rere escala arribo a baix i a través del vidre de la porta veig el Francesc amb el cap cot i les espatlles encongides pel fred.
Quan obro la porta de la porteria el vent assota el meu rostre fins a fer-me mal. El dia s’ha llevat realment fred i m’adono que poder no és tan bona idea pujar a Montjuïc avui, almenys abans que el sol estigui més alt i escalfi una mica més. Baixo l’esglaó que em separa de la vorera i en Francesc aixeca el cap per mirar-me sense moure’s. Intenta fer un somriure que es queda congelat a mig camí i finalment s’apropa sense saber molt bé com saludar-me.
*
Jo tampoc ho tinc massa clar i em recorda el moment que em vaig trobar amb la Nuri divendres passat. Així que si una vegada va funcionar, dos també pot passar. Aixeco la mà i faig la salutació vulcana.
En Francesc es mira la meva mà astorat en un inici, i al cap d’uns segons treu la mà de la butxaca i em retorna la mateixa salutació, ara sí, somrient.
– Bon dia, Kassia -afegeix en un to cordial.- Fins l’últim segon tenia por que reculessis en la teva decisió de veure’m i no tenia clar si baixaries.
– Anda! D’on treus això? -dic picant amb el puny en el seu abric.
– Ja, quan prens una decisió difícilment et retreus, però sempre hi ha una primera vegada, no?
– Doncs avui no és aquest dia -somric.
Tot i que somrient, en Francesc abaixa la mirada, entre la vergonya i la culpa.
– He pensat -dic- que fa molt de fred per pujar a Montjuïc. Et sembla si anem a una cafeteria on fan uns pastissos per llepar-se els dits? Si després ens ve de gust podem pujar la muntanya.
– Em sembla bé, Kassia. La veritat és que no tinc preferència i m’adapto al que tu desitgis. El fet que tinguis ganes de parlar amb mi és més que suficient.
– Com et sents al respecte?
– Fatal. He fet mal a una de les persones que més admiro i amb la qual tenia una amistat que per mi era molt important. Si donessin un premi a la persona més idiota del món, tindria molts números per guanyar aquest premi.
– No ho crec. En conec d’uns quants que et superen de lluny. Ho tens difícil, ho sento.
*
En Francesc riu davant el meu comentari. La resta del camí fins a la cafeteria guardem silenci, mirant d’encongir-nos el màxim possible per tal de fer front al fred gèlid que s’entesta en fer-se més present. Quan entrem al local, la calefacció ens arrenca un sospir d’alleujament simultani. Els dos agraïm l’escalfor i jo em sacsejo un parell de vegades per treure’m definitivament el fred que encara s’aferra al meu cos.
Seiem en una de les taules buides i de seguida la cambrera i pastissera ens pren nota. Els dos ens demanem un te negre ben carregat, llet i pastís de pastanaga. Bé, més aviat en Francesc es limita a dir “el mateix que ella” amb un somriure dolç que ara m’adono que enyorava.
Quan la cambrera marxa, em miro el Francesc d’aquella manera que, ho sé, el fa sentir incòmode. El miro amb admiració, i em sorprenc a mi mateixa, donat que mirar-lo amb admiració després de com em va tractar seria l’última cosa que esperaria. Miro la persona que tinc al davant i veig un home senzill, intel·ligent i amb valors positius. Poder és que em nego a veure la seva part més maquiavèl·lica però em costa pensar en ell en termes de malignitat. De fet, em costa pensar-ne així de qualsevol persona que no hagi demostrat insistentment ser un capullo integral.
– Et ve de gust explicar-me com es van desenvolupar per tu els esdeveniments d’aquell divendres? -demano sense deixar de mirar-lo.
Durant una estona es mou inquiet sobre la seva cadira amb la mirada perduda en els seus pensaments. Segurament s’haurà preparat el discurs vàries vegades, però arribat el moment les idees clares s’esvaeixen i només queda un bloqueig infinit en el seu lloc. Compassió.
*
– Bé -en Francesc s’aclareix la veu un parell de vegades.- Intentàvem jugar la partida com qualsevol divendres, però recordo que no hi havia manera de concentrar-nos. Vas proposar de deixar de jugar i senzillament xerrar. No recordo gaires detalls, però sobretot em ve al cap el moment que vas dir que estaves sortint amb la Ruth. Saber això em va caure com un gerro d’aigua freda.
– Què vas sentir?
– Vaig sentir moltes coses. Em vaig sentir enganyat, manipulat, ningunejat, trist i rabiós, entre d’altres. I en aquell moment no era capaç de racionalitzar res. No recordo molt bé com va seguir la conversa, ni els detalls. Recordo sentir una ràbia creixent que fins i tot podria dir odi. Odi cap a tu per haver-me pres el pèl d’aquella manera. I després vaig dir el que vaig dir.
– Què vas dir?
En Francesc em mira sorprès per la meva pregunta.
– Què vas dir? -insisteixo.
– Que eres prostituta. Sabia que això et faria mal i volia fer-te mal.
En aquest punt m’adono que els ulls del Francesc humitegen abans d’acotar-los. Al poc es porta les mans a la cara i observo com les seves espatlles es convulsionen pel plor. La cambrera just arriba en aquest moment amb la nostra comanda. Diligentment la col·loca sobre la taula i agraeixo amb un gest del cap. Quan marxa, estenc la mà cap un dels braços que subjecta el cap i li agafo. Amb la mà de l’altre braç en Francesc agafa la meva mà i plora encara més fort en sentir el contacte.
– Ho sento, Kassia. Ho sento! -expressa enmig del plor.
No dic res perquè tampoc no hi ha res a dir.
*
Al final no es tracta de que els altres ens perdonin, sinó de que nosaltres mateixes ens concedim el do tan humà de cometre erros i que això no ens ofegui, siguin com siguin aquests errors. No es tracta de consolar-nos amb un “no passa res”, sinó d’acceptar que no som perfectes, que ens equivoquem i aprendre a perdonar-nos de tot cor. El perdó ens ajuda a aprendre i fer-ho millor a la propera vegada. Quan no ens perdonem alguna cosa no es tanca dintre nostre i l’aprenentatge, senzillament, no és possible. Desitjo que el Francesc es perdoni, pel seu bé i pel bé dels altres. Que en pugui treure una bonica i profunda lliçó de tot això com jo miro de treure.
– Eh… -demano estrenyent al mateix temps els dits al voltant del seu braç.
En Francesc aixeca la mirada i la fixa en els meus ulls. No puc evitar somriure amb una dolçor que em surt del cor i al poc ell em torna un somriure més seré, de profund agraïment.
– He pensat molt en el que va passar aquell dia i m’adono que tinc tanta responsabilitat com tu en el resultat final, si no més.
En Francesc obre els ulls sorprès.
– Vaig tenir molt poc tacte amb tu i vaig ser extremadament egoïsta.
– Per què dius això?
– Tu mateix ho has dit… Et vas sentir enganyat i no m’estranya. En aquell moment no vaig ser conscient de les repercussions que podia tenir en tu la informació que estava a punt de posar sobre la taula.
– Això no justifica el que vaig fer.
*
– No, tens raó. Jo no sóc responsable de la teva mala gestió emocional, com tu tampoc ho vas ser de la meva. El cas és que em cremava no dir-ho i no vaig tenir en compte ningú més. Tampoc el Marc. Sense saber-ho vaig fer mal a totes les persones que hi éreu allà i durant aquestes setmanes n’he rebut les conseqüències.
– Què vols dir?
– Amb tu, just el que tu mateix has explicat. No vaig tenir en compte la teva sensibilitat respecte la Ruth, més quan feia poc que havíeu anat al llit i tu estaves tan… en el teu món amb tot aquest tema.
– T’ho va explicar ella?
– Sí. No hem tingut temps de parlar-ne tu i jo, però estic al tanto.
En Francesc assenteix amb el cap.
– Segueix -demana.
– Doncs això, amb tu la vaig cagar sense tenir-te en compte. Amb el Marc, exactament igual. Si que estava al dia de què la Ruth i jo teníem sexe, però assabentar-se de que estàvem sortint va ser un gerro d’aigua freda també per ell. La Nuri es va sentir traïda perquè a ella no li havia explicat res de la meva feina i…
– Sí, quan vaig dir-ho sabia això i va ser el motiu principal que vaig tenir per tal de fer-te mal.
Faig una ganyota de tristor davant la seva explicació.
*
– I el Quim va decidir fer costat la Nuri i també em va deixar de parlar. La Ruth va ser l’única que va estar al meu costat, però com a resposta, en quant el Marc va volver tornar a parlar amb mi, vaig preferir estar per ell. En el moment tampoc no em vaig adonar d’això, però ho he pensat molt aquests dies. M’adono que tinc la millor intenció del món, però que en el fons faig mal les persones que m’estimo. Sóc molt egoista.
– Jo no et veig egoista, Kassia. Al final totes tenim les nostres motxilles i les carreguem sobre els altres sense voler.
– Això també val per tu.
– Ja, però en el meu cas no va ser un acte inconscient com podria ser el teu cas, sinó deliberat. Volia fer-te mal, Kassia. M’entens? Volia destrossar-te el puto somriure!
– … -miro en Francesc amb atenció.- Els dos vam actuar de forma impulsiva, per què la teva forma de fer ha de ser pitjor que la meva? Som igual d’idiotes al final…
– Doncs jo no accepto això. Tu amb tu pots fer el que vulguis, però jo em sento miserable amb aquesta forma de funcionar. No em podia pas imaginar que mai actuaria així…
Punt mort. Tiro enrere l’esquena fins a recolzar-la sobre el respatller de la cadira. Creuo els dits de les mans sobre la taula i el miro amb atenció. Ell també em mira, expectant.
– M’agradaria -dic amb una veu tènue- que en algun moment acceptessis la meva disculpa. Poder no és avui, però et puc demanar que ho facis demà o demà-passat o…
– Eh? No, si la disculpa te l’accepto…
*
– No m’ho ha semblat. Semblava que em discuties el sentit de la meva disculpa perquè el teu greuge és pitjor que el meu i, per tant, un sense-sentit que em disculpi…
– Això ha semblat?
– Així m’ho ha semblat a mi, sí. Poder estic equivocada…
– Poder… estic una mica obsessionat amb el meu “greuge”, com tu dius i sense voler he fet una comparativa. Jo més que tu.
Ric.
– Ja és irònic barallar-nos a veure qui ho ha fet pitjor, no?
– Doncs sí -riu en Francesc.
Els dos guardem silenci mirant-nos fixament als ulls.
– Ets una persona realment impressionant, saps, Kassia? T’admiro profundament.
– No sóc perfecta.
– No, no ho ets, i justament això és el que et fa admirable. T’equivoques però no defalleixes en qüestionar-te i aprendre. Es nota que ho vols fer bé, per tu i pels altres. No et puc veure com una persona egoista perquè tot el que fas també ho fas pels altres. Mira’ns. Després de com t’he tractat estem aquí xerrant tranquil·lament i en cap moment no només no m’has jutjat sinó que m’has comprés i t’has disculpat per la part que et toca. Ets impressionant.
– Ja… sóc una fucking crack! -ric.
– Quina possibilitat tinc de recuperar la teva amistat?
– No depèn de mi.
En Francesc arrufa les celles i em mira perplex.
– De qui depèn?
– De tu.
– De mi? -la seva cara és un poema i no puc evitar riure.
– Jo ja t’he perdonat, però no sembla que tu ho hagis fet amb tu. La cosa entre nosaltres no sortirà bé si no tanques aquest capítol de la nostra relació. Els sentiments que arrossegues de miserabilitat t’acompanyaran i una i altra vegada els col·locaràs entre nosaltres. I en aquestes condicions no estic disposada a trobar-me de nou amb tu.
*
La boca del Francesc s’obre lleugerament i durant uns instants guarda silenci, mirant d’encaixar les meves paraules. A través del moviment dels seus ulls puc comprendre com pensa el què li he dit. És molt curiós observar algú que reflexiona sobre una idea.
– D’acord… fins que no em perdoni no hi ha manera de reiniciar la nostra amistat -diu finalment.
– Correcte.
– I com sabràs quan m’he perdonat?
– M’ho diràs tu.
– I com se suposa que sabré que m’he perdonat?
– Perquè podràs mirar aquell divendres sense sentir això mateix que fa una estona estaves sentint. Podràs reflexionar sobre els meus actes i els teus i observar-ho tot amb la justa distància per poder destil·lar un aprenentatge. Aleshores hauràs fet upgrade al teu personatge de la vida i jo estaré encantada de compartir de nou amb tu tot el que fins ara compartíem.
– I si mai em perdono?
– “Mai” és una paraula gran. Triguis el temps que triguis, et perdonaràs. Truca’m quan així sigui -somric.
– D’acord, accepto el repte i les teves condicions per tornar a recuperar la relació.
– I jo què puc fer per tu?
– … -el Francesc es queda pensatiu uns instants.- Poder em podries acompanyar en aquest procés d’auto-perdó.
– Com?
– En primer lloc, donant-me alguna pista de com començar.
– No en tinc ni idea.
– Tu com ho has fet?
– No sé, senzillament no em fustigo quan m’adono que he errat.
– Ja, jo tinc tendència a fustigar-me quan m’equivoco.
– No sóc psicòloga, però diria que això és perfeccionisme…
*
– Em ve de petit. Recordo una vegada especialment que em vaig quedar sense poder anar a l’aniversari del meu amic perquè havia tret un 9,5 en un examen que devia ser un 10. Sentia molta ansietat de petit i ja des d’aleshores he entrat i sortit de consultes de psicòlegs prou sovint. És un tema recurrent, tot i que comparativament ja m’he relaxat bastant.
– Suposo que no et diré res de nou, doncs, però igualment vull dir-ho. Si la teva por és cometre errades, busca l’equivocació a posta, treu-li importància quan no et surti com esperaves, i accepta d’una vegada que l’error forma part de la teva natura. Fes-te aliat de l’error.
– Sí, la teoria me la sé, però la pràctica…
– Has pensat en fer meditació per gestionar l’ansietat que provoquen les situacions en les quals t’equivoques?
– No.
– Perquè no t’agrada?
– No, perquè no he pensat…
– Crec que et podria ajudar.
– I ara està de moda…
– Més enllà de que estigui de moda, és una pràctica útil.
– Tu medites?
– Regularment no, però m’agradaria crear l’hàbit. Poder el podríem crear junts? Podríem gamificar-ho. Se m’acut que podríem fer-nos un personatge. Una cosa senzilla: buscar una imatge del pj, crear un sistema de recompenses i un sistema de penalitzacions. Estaria guai que les recompenses es traduïssin en punts d’experiència que facin pujar el nivell del personatge.
– Puc crear els personatges en imatges de 8bits.
– Oh! Això molaria molt, li donaria un aire retro a tot el joc!
– Només em caldria una idea de què t’agradaria…
– Elfa maga.
– Mola! Tampoc em costa res fer una petita plataforma per implementar això que dius. Tu t’encarregues del sistema, jo de la implementació. Tracte?
Em miro el Francesc amb un somriure joiós.
*
– Per suposat -diu posant-se seriós,- això no treu que treballi en el meu auto-perdó per tal de que no carregui sobre tu el pes de tot el que em vaig fallar el divendres ¿nefast, l’has dit?
Assenteixo amb el cap.
– És evident que els dos volem continuar la nostra relació. Em sembla guai començar amb aquest projecte-web i entrenar-nos junt en adquirir l’hàbit de la meditació. El guany és múltiple pels dos.
El Francesc somriu també de forma generosa, visiblement satisfet i content de la resolució de tot plegat. I impulsivament m’agafa la mà entre les seves i em mira fixament als ulls quan em parla.
– Ja t’ho he dit però no em cansaré de repetir-ho: ets una dona admirable, Kassia. Sento moltíssim haver-te fallat i em comprometo a treballar en el meu auto-perdó per tal de no carregar-te més motxilla. I agraeixo la teva capacitat de perdonar i donar-me una altra oportunitat. La penso aprofitar. Sé que les coses no seran exactament com abans d’aquell divendres nefast, però el fet de poder continuar caminant juntes em fa molta il·lusió i em motiva a millorar-me. De veritat, t’estic profundament agraït.
Les paraules no només li surten per la boca, sinó també pels ulls. Expressa la mateixa gratitud en la mirada que amb la seva explicació i m’arriba tan a dintre que no puc evitar emocionar-me. Tampoc ho vull evitar.
– Jo t’agraeixo-dic ara jo- la teva comprensió i la teva amistat tot i que també et vaig fallar. Vull aprendre a tenir-te més en compte i no ferir els teus sentiments o trepitjar-los per egoisme. Ja sé que tu no ho veus com una cosa egoista, encara que a mi m’ho sembli, i molt.
*
– Durant uns dies ho veia així. Però de cop vaig entendre dues coses: (1) és veritat que tu ets molt impulsiva i poques vegades t’he vist filtrar els teus pensaments, i sovint dius allò que penses tal qual. (2) Tens un cor d’or i mai t’he escoltat dir res que vagi a fer mal a ningú. De seguida vaig entendre que en cap moment no tenies intenció de fer-me mal, i que no havíem tingut oportunitat de parlar-ne tranquil·lament abans… Tot va ser un maleït despropòsit, un cúmul de males circumstàncies.
– La veritat és que venia de dormir amb la Ruth just la nit en què vaig entendre que l’estimava…
– I com va passar això? Dic allò d’adonar-te…
– Mai no m’havia plantejat, ni permès, pensar la idea d’enamorar-me d’una dona. Les veia com una solució temporal que resolia la meva carència de sexe amb els homes.
– Joder…
– Sí… una mica xungo, la veritat. I com ella estava en un punt semblant al meu, l’una per l’altra ens repetíem que només era sexe i ja està. Fins que la cosa es va tornar insostenible i ens vam adonar que senzillament érem idiotes.
– Esteu sortint? I amb el Marc també?
– Sí, estic amb els dos. Bé, estem mirant de gestionar-ho, perquè no és fàcil. Però sembla que comença a encarrilar la cosa…
– Tu creus que la Ruth voldrà tornar a saber res de mi?
– Està molt enfadada amb tu, injustament, perquè s’ha posicionat al meu favor sense contemplar totes les parts del problema. I el fet que siguis un home…
*
– Ja… El temps que vaig passar amb ella per mi va ser realment xulo, encara que sexualment va ser un desastre -somriu malenconiós.
– Faré tot el que estigui en la meva mà per balancejar justament la situació. Després serà ella qui decideixi com vol estar amb tu. Aquesta tarda arriba d’un retir de tres setmanes. ¿Dos o tres? Ai, ja he perdut la noció del temps! Una eternitat, en qualsevol cas…
– A veure… que la Ruth ha anat de retir?
– Sí, això mateix vaig pensar jo quan m’ho va dir -ric.
– El món està del revés…
No puc evitar riure.
– Ets un tio molt guai, saps? En cap moment m’has retret com et vaig tractar aquell divendres. Si tan sols utilitzessis aquesta humilitat que tens per quan tu t’equivoques, series perfecte.
– Perfecte! Penses que tinc intenció de donar el gust als meus pares fent-me perfecte? -riu.- Nah, bromes a banda, m’estimo els meus pares tot i que m’ho van posar molt difícil. Ningú ens ensenya a estimar bé, oi?
– Cert. Però jo vull aprendre a fer-ho millor, així que em deixaré les banyes per tal que et puguis sentir el més ben estimat que em surti.
En Francesc s’aixeca i se m’abraça per la meva esquena pel delit dels comensals que són en la cafeteria. Quan s’adona que tothom ens mira, li entra la vergonya i seu amb el cap cot i el més encongit possible. No puc evitar riure amb tot plegat. La veritat és que em sento feliç de tancar ja d’una vegada amb aquell divendres nefast.
Soltando amarras.