Autoria: Kassia Langley
Dissabte, 16 de desembre de 2017
Parc de la Ciutadella, Barcelona
Desperto el dissabte després d’una nit reparadora com feia temps que no tenia. Quan engego el mòbil rebo un missatge d’en Francesc en resposta al meu. També hi ha una trucada perduda prèvia que s’ha trobat amb un “el telèfon mòbil al que truca està apagat o fora de cobertura” per resposta, car després d’enviar-li el missatge m’ha donat per apagar el telèfon per tal de no tenir possibles tensions abans d’anar a dormir. La veritat, em sentia prou cansada com per desitjar una nit reparadora. Missió complerta!
Quan sona el despertador salto ràpidament del llit tot i el fred gèlid imperant a la casa. M’estiro vàries vegades i em rento la cara i faig un pipí mentre taral·lejo alguna música que em ve al cap. Em sento de molt bon humor, la veritat sigui dita. Quan surto del lavabo, obro les finestres per ventilar el pis i deixo que el fred de mitjans de desembre em cobreixi per complet. Després em poso el pijama (tinc el costum de dormir només en calces) i m’adreço a la cuina per torrar pa i fer-me un te potent amb llet, per tal d’acabar de despertar. De la nevera trec formatge fresc i fruita que pelo i tallo curosament amb la meva alegria característica.
*
Em sento plena i des de la cuina aprecio el cel completament buidat de núvols amenaçadors i un sol que, tot i la timidesa de l’hivern, calenta prou com per preveure una temperatura agradable durant el dia. Unto la torrada amb el formatge posant quantitats generoses, i després col·loco talls de fruita a sobre. Escampo vainilla i cacau en pols amb molt de cura per tal de que no caigui massa i ho col·loco tot en un plat per tal de servir-ho amb el te amb llet a la barra.
Havent passat almenys vint minuts ventilant el pis, tanco les finestres i engego una estona la calefacció per aclimatar l’espai. Només calen deu minutets per tal que tot estigui a la temperatura que m’agrada i després l’apago. Mentrestant, prenc el desdejú amb molta calma llegint el missatge d’en Francesc.
09:23 am
Hola, Kassia. Em sento miserable deixant que siguis tu qui pren la iniciativa en contactar per tal de poder parlar sobre tot el que va passar. No voldria que sonés a excusa: la veritat és que no sabia ni per on començar. La vergonya i la culpa m’encegaven i em pensava que probablement no voldries saber res de mi. Poder era l’excusa que em repetia per no fer front a la situació. Per tant, gràcies per, tot i la duresa de la situació i el mal que deus haver sentit, estendre la teva mà i donar-me suport i ajut en aquesta situació.
Per suposat voldria quedar amb tu i parlar-ne d’allò que vaig fer. Mereixes una disculpa sincera i te la vull donar, encara que sé que la relació no pot tornar a ser la que era, la qual cosa em dol sobremanera com no et pots imaginar. No vull mendigar-te, perquè tampoc seria just, així que tot el que em vulguis donar ho rebo amb una gratitud infinita.
I, a l’avançada, t’agraeixo el teu perdó. Sempre m’has semblat una dona fora del comú, amb uns valors encomiables, amb unes qualitats tan positives com poc habituals. Ets una dona formidable a la qual he fet molt de mal. No tenia cap dret i… Bé, no vull fer-ho per xat, mereixes que et miri als ulls. Però no et negaré que m’ha sorprès i agradat molt rebre el teu perdó.
Gràcies, Kassia, pel teu missatge. Resto a l’espera de notícies teves per concretar dia, hora i lloc de trobada. Per suposat, m’adapto i em desplaço on et vagi a tu millor.
Rep una forta abraçada,
Francesc
*
En Francesc és un bon noi. D’acord, la va liar aquell divendres nefast, com jo l’he liada tantes vegades a la meva vida. De veritat que l’he perdonat, i més després de llegir aquest missatge. En el fons del meu cor no li guardo rancúnia i m’agradaria recuperar el contacte no només per parlar de què va passar sinó per mirar de salvar el que es pugui de la nostra relació. De què em serviria privar-me de la seva companyia a la vida per un error? Vull dir, al final les persones no són coses que o serveixen o no serveixen. No m’agrada consumir persones i vull pensar que al Francesc i a mi encara ens queda recorregut. D’acord, no tinc gaires ganes de compartir secrets amb ell, però a banda dels secrets hi ha molta més relació. I la veritat m’ho paso molt bé amb ell. Estic boja?
En la mesura de les meves possibilitats m’agradaria reincorporar-ho al grup de rol si al final torna a tirar endavant. A mi m’agradaria viure la possibilitat de retrobar-nos tots al voltant dela taula a casa de la Nuri i el Quim i continuar la campanya amb la qual ens estava delectant la directora de joc. Per què no? Això sí, en tot cas depèn de més gent a banda de mi mateixa… per tant, no puc prendre la decisió de forma unilateral.
Francesc
en línia
Bon dia, Francesc. Què et sembla trobar-nos demà al matí?
Seria quedar a les 10:00 a casa meva i pujar a Montjuïc.
09:30
Vine abrigat per tal d’estar-nos al mirador.
Em sembla un bon lloc per xerrar de les nostres coses.
09:31
Hola, Kassia. Ok. A les 10am a casa teva 🙂
09:33
Perfecte! Fins demà!
09:33
Fins demà.
09:33
*
Quan deixo el telèfon em prenc una dutxa ràpida amb aigua ben calenteta i després em vesteixo amb roba d’abric. Avui he quedat amb la Nuri i el Quim per pasar el dia juntes. Anirem a fer un passeig pel Parc de la Ciutadella i després dinarem alguna cosa per la zona. Hi ha una botigueta d’aliments ecològica que m’agrada molt i disposa de servei de restauració al matí i al migdia. La tarda la passarem de botiga en botiga al triangle friki; tinc algunes compres que he anat posposant des de fa mesos que sembla que avui enllestiré. Consumisme.
Davant del mirall emprovo algunes peces de roba fins que trobo la combinació que em ve més de gust. Uns pantalons de pana color beige amb un jersei de punt blau marí, super-suau i que abriga moltíssim. Em poso uns mitjons gruixuts amb dibuixets molt còmics i les botes que em guarden els peus ben calentets durant els hiverns. A sobre, l’abric llarg amb folre per aïllar la humitat del terra quan seiem a la Ciutadella. Tot ben pensat.
Agafo diners, la targeta de metro, les claus i el mòbil i em miro al mirall una darrera vegada abans de sortir de casa, no sense fer-me el clàssic piquet d’ull per pujar-me la moral.
10:39 am
Em trobo amb la Nuri i el Quim a la porta d’entrada de la Ciutadella per Lluis Companys. Ens abracem i per un moment tinc la sensació que la conversa d’ahir es perd en el temps, com si en realitat s’hagués produït fa molts anys i fos un record anecdòtic. “Recordeu aquell divendres que ens vam deixar de parlar?”. “Ai, sí, quin riure!”. D’acord… no fa gens de riure, però ja m’enteneu! Abraçada a la Nuri tinc la sensació que en cap moment ens hem deixat de parlar i que la nostra relació d’amistat és tan fantàstica com sempre. Ens petonegem i riem una estona més, i després repeteixo amb en Quim. Ells, pobres, només es duen una abraçada cadascun, jo me’n porto doble ració, jeje!!
Després de les salutacions i mimos de rigor, entrem al parc i caminem una llarga estona entre converses banals. Quan prenem lloc en un tros de gespa desgastada, just davant d’uns malabaristes que assagen sobre cordes o penjats dels arbres, els comento els meus pensaments sobre el Francesc.
– A veure si ho he entès -diu la Nuri encara perplexa amb la meva explicació.- Demà has quedat amb un tio que t’ha tractat com una puta merda i al qual has perdonat sense que ell, ni tan sols, hagi demanat disculpes. És això?
Ric davant el resum de la Nuri; vist així semblo bleda, certament.
– No sé molt bé com explicar el que sento al respecte -dic.- Entenc que des de fora sembla una bogeria: algú que em maltracta i que perdono “tan fàcilment”, oi?
La Nuri i el Quim assenteixen a l’uníson.
– I a sobre -continuo- fa l’efecte com si la decisió la prengués anit una mica a lo loco…
La Nuri ara assenteix amb més efusivitat i no puc evitar riure.
*
– No crec que sigui una decisió calenta -diu en Quim.- Has tingut moltes setmanes per pensar-hi i segur que en més d’una ocasió l’has donat voltes al tema. L’espontaneïtat més aviat és la solució en si mateixa, però m’ensumo que portes dies buscant-le la solució. Pots tornar a explicar-nos allò de l’anunci?
– Sí -responc.- Quan vaig topar-me amb aquella frase de l’anunci, pensava en com els pensaments són fonamentals a l’hora de relacionar-nos amb el que ens passa. En el meu cas particular, la meva tendència a pensar que la gent no m’estima.
– Per què penses això? -pregunta en Quim de nou sorprès.
– A veure… racionalment em sé molt estimada per tothom: la mare, vosaltres dos, la Ruth, el Marc… Però durant molt de temps el pes dels comentaris dels nois em va traumar molt i em sentia menys que tothom, inestimable. Això es suma al fet que la major part de la meva infància l’he passada sola, esperant que la mare arribés de treballar. Sovint em sentia abandonada, i encara que això ja ho tinc bastant superat, de tant en quant em torna aquesta idea. I qualsevol ocasió és bona per tornar-hi. Així, quan em vau deixar de parlar aquell divendres nefast, em vaig aferrar al meu ego absurd i infantil.
– Entenc… Quin greu em sap, Kassia, que hagis pensat que no t’estimem…
– No, si no ho comento com un retret. Justament això és el que vull dir: que al final això és un “yo me lo guiso, yo me lo como”... m’entens?
En Quim assenteix i em torna un somriure.
*
– Justament anit pensava de quina manera treballar això perquè no em torni a passar. Ajustar els meus pensaments perquè si pasen coses desagradables no tiri de nou del carro del “no m’estima ningú”.
– I just apareix l’anunci com una resposta providencial.
– Exacte! El Francesc és la meva oportunitat de treballar-ho. Amb la trobada de demà no aspiro ni a refer l’amistat amb ell ni tampoc tancar la porta definitivament, ni cap punt mig. Procuro no generar-me expectatives. A vegades se’m cola alguna, com ara tornar a jugar els sis. Ho pensava aquest matí.
– Buf!!! -la Nuri s’exaspera quan menciono això últim.- Jo no tinc ganes de veure’l ni en pintura!
Durant uns instants els tres guardem silenci.
– Segueix, Kassia, sisplau -demana en Quim.
– El cas és que de camí cap aquí pensava en què volia amb el Francesc i m’he adonat que aquesta pregunta era una pregunta trampa.
– Per què?
– Perquè si després no sortia el que jo volia, només podria frustrar-me. Vull dir, quan ens fem expectatives de les coses, si passa allò que volem no ens alegrem perquè sembla com que ja havia de ser, saps? Però si no passa, ens frustrem molt.
– És molt interessant això que dius -diu en Quim sospesant les meves paraules…
– El Francesc em va fallar com amic perquè jo tenia unes expectatives posades i només podia fallar-me.
– D’acord, molt xulo i tot el que tu vulguis -diu la Nuri nerviosa,- però aleshores no podem tenir amics?
*
– Poder aquest és el secret? No ho sé, Nuri, la veritat. Què vol dir amistat? Això també m’ho he preguntat molt. Amistat és que no et fallin mai? Aleshores, tu i jo no podem ser amigues, perquè ens hem fallat repetides vegades. Per què unes persones mereixen perdó i d’altres no?
– El greuge del que et va fer el Francesc i el greuge de no parlar-te és diferent, no?
– Qui ho diu, això? Creus que no m’ha dolgut el silenci o que aquest dolor és més lleuger? En base a què? Quan qüestionaves la meva sexualitat amb dones o el fet de ser no-monògama, creus que era fàcil de pair? Sincerament, cada vegada tinc menys clar què vol dir amistat, però cada vegada m’és més fàcil pensar en com vull estar jo amb mi mateixa. I vull estar en pau. I per estar-ne, sé que m’he de treure totes aquestes classificacions, deixar de generar-me expectatives i canviar els meus pensaments. No sé com es fa, però sé que és el camí.
De nou entre els tres es fa el silenci. La Nuri i el Quim em miren expectants i jo no sé per on continuar.
– Em sembla molt lloable, Kassia -diu finalment en Quim.- Aleshores, la teva idea és anar demà amb el Francesc amb el cap buit i deixar que passi el que hagi de passar.
– Exacte. Decidir a cada moment com vull relacionar-me amb aquesta persona. Evitar les etiquetes d’amic, enemic i persona indiferent. Al cap i a la fi aquestes etiquetes sempre van en funció dels meus desitjos a cada moment.
– Què vols dir? -pregunta la Nuri.
*
– Vull dir que amb tu no m’he pogut enfadar quan jutjaves les meves tendències sexuals o relacionals perquè no volia enfadar-me. Sentia el desig d’estimar-te posant èmfasi en les coses bones que n’obtinc de tu. Em dónes tant… com podria voler fer-te fora de la meva vida?
La Nuri s’emociona en sentir això i se’m tira a sobre sense pensar-s’ho. De l’impuls les dues acabem sobre la gespa humida i amb la roba també mullada. Riem.
– Entenc el que em vols dir -respon ara la Nuri.- M’ha passat igual aquests dies. Cada vegada que pensava en fer-te fora de la meva vida, senzillament no podia. Per mi ets una persona molt important, fins el punt que vull fer-ho millor per tal d’estimar-te millor. Això no és poca cosa, eh?
Ric davant la cara d’importància que posa i no puc evitar petonejar la seva galta.
– Suposo que això és l’amistat -diu ara en Quim apropant-se a nosaltres:- el desig de voler estar amb l’altre, independentment de les virtuts i els defectes.
– Eh! -exclamo.- M’agrada aquesta definició d’amistat!
– I a mi! -s’afegeix la Nuri.
– El cas és que, a banda de l’error del divendres nefast, sempre que he estat amb el Francesc m’he sentit molt bé. I no vull perdre’m allò per un error. A més, fent justícia, l’error va començar quan vaig compartir una informació vital per mi. Com us vaig dir ahir, crec que això és el primer error que assenta les bases d’aquell divendres. Si no vull sentir-me compromesa, millor que no comparteixi informació compromesa.
*
– Però no podem estar sense compartir què sentim o què pensem amb els altres -replica la Nuri.
– No, clar. No es tracta de no compartir res, parlo més aviat de certa informació.
– Crec que es fa il·lustratiu amb un exemple -diu en Quim.- Oi que tu sempre dius que no compartim la nostra adreça de casa amb desconeguts perquè això ens compromet? Però davant d’un desconegut pots compartir què sents amb, per exemple, la seguretat de la ciutat de Barcelona i no passa res. Entenc que la Kassia es refereix a això. Informació versus caliu.
Em fa gràcia a allò de caliu per fer referència al compartir-se (sentiments, pensaments…) entre dues persones.
– És una merda haver d’amagar coses perquè mai se sap qui pot fer servir la teva informació de forma incorrecta -diu la Nuri pensativa.
– Vivim una societat de merda on la gent va frustrada la major part del dia. Hi ha moltes situacions que si ens hi trobéssim entendríem millor per què la gent fa o deixa de fer. No em sento capacitada per jutjar ningú.
– Bé, hi ha certes coses…
– Hi ha certes coses que jutjo des de la meva motxilla i que si no m’encaixen discrimino. En el fons, entenc perquè en Francesc va fer el que va fer.
– Ah, sí?
– Sí. Vaig tenir molt poc tacte. No estic justificant la seva resposta, però l’entenc.
– Que tu vas tenir poc tacte? En quin sentit?
*
– Ell anava darrera la Ruth des del primer dia que la va veure; estava penjadíssim per ella.
– Però si la Ruth passa dels tios i es veu a llegües!
– Això és un altre tema -ric,- que en Francesc no ho volgués veure… Encara que ho hagués vist, però, això no canviaria els seus sentiments. En qualsevol cas, deixar anar com qui no vol la cosa que les dues estem sortint no devia ser plat de bon gust.
– Joder… i per això t’ha d’exposar com va fer?
– Ja t’he dit que no el justifico… Si ho penso fredament, cap de les vegades que he fet mal ha estat amb intenció de fer-ne. Tampoc crec que el Francesc sigui un fill de puta i probablement tot el que va passar es redueixi a que no va saber gestionar el malestar que sentia. Va sortir així de malament i el seu patiment va generar dolor als altres. En Marc va estar afectat, jo, vosaltres, la Ruth. Un efecte dominó on tothom va pringar per una mala gestió.
La Nuri arrufa les celles mentre m’escolta.
– No vull convèncer-te, només t’explico el meu punt de vista i el que jo sento.
– Ara mateix lluito entre mantenir-me en el meu compromís d’acceptar la teva forma de sentir i el perill que sento per tu quan t’escolto.
– Com?
– Aquesta forma de pensar et farà carn de canó en una societat com la nostra. Tu ho has dit, vivim una societat de merda…
– Amor… -interromp en Quim.- Poder estàs projectant les teves pors, no creus?
*
La Nuri enfonsa les comissures dels llavis fins arquejar la boca de tal forma que el seu rostre sembla més un esperpèntic reflex de la dona que conec. Per un instant tinc por que entre ells esclati una d’aquelles situacions on cadascú s’encona en la seva postura i no dóna el braç a tòrcer. Però finalment la sang no arriba al riu i la Nuri recobra el gest normal de la seva boca i senzillament es limita a arrufar de nou les celles.
– A veure, Nuri, justament perquè la societat és una merda no vull afegir més merda. Intento responsabilitzar-me de la meva part. Penso en tota la seqüència de fets i no puc quedar-me tranquil·la dient que l’únic responsable va ser en Francesc de tot allò que va passar aquell dia. Pel que fa a mi, em vaig equivocar quan li vaig explicar que treballo com a prostituta, em vaig equivocar en exposar de forma tan alegre que estava sortint amb la Ruth, fent mal en Francesc i en Marc, i em vaig equivocar en no parlar aquell mateix dia amb tu i amb el Quim. De retruc, vaig fer mal a totes les persones que hi estàveu allà, així que no sóc menys responsable del resultat.
La Nuri em mira amb summa atenció a tot el que dic.
*
– Per altra banda -continuo,- amb excepció de la Ruth que va ser l’única que em va fer suport aquell dia, ni tu, ni el Quim, ni el Marc vau tampoc tenir el dia més brillant de la vostra vida i em vau fer mal, tant o més que el Francesc. Al final, si ho pensem cadascuna de nosaltres vam afegir un granet de malestar i entre totes ens vam carregar un grup que estava molt ben avingut i funcionava molt bé. Cadascú amb les seves motivacions, les seves justificacions i les seves limitacions. I cap ni una és més o millor que altra, m’explico?
En Quim somriu davant la meva eloqüència i la Nuri em mira entre la perplexitat i la incomoditat.
– Dit això -continuo parlant,- aclareixo que no t’estic intentant convèncer perquè perdonis en Francesc. Insisteixo en què només vull que respectis la meva decisió. No sóc una nena a la qual has de protegir de la societat, perquè al final totes som responsables d’aquesta merda de societat, cadascuna en el seu nivell. Totes aportem un granet de sorra que contamina, major o menor, però contaminant en tot cas. No vull tirar pilotes enfora, sinó responsabilitzar-me de la part que em toca, i per això vaig escriure en Francesc. Després ja prendré una decisió respecte d’ell, tampoc no tinc pressa.
La Nuri s’incorpora i es queda pensativa mirant-se l’herba. Sembla que parla amb sí mateixa, o es discuteix. Al cap d’una estona, aixeca el cap i em mira fixament els ulls.
– I com t’agradaria que estigués jo davant de tot això? -pregunta.
He de reconèixer que la seva demanda m’agafa per sorpresa i per un moment em quedo bloquejada sense saber què dir.
*
– Suposo -balbucejo encara dubtosa- que només necessito que respectis la meva forma de sentir i pensar. No sóc ningú per demanar-te que et relacionis amb el Francesc si no en tens ganes i…
– No en tinc ganes perquè t’ha fet mal, però si tu dónes passes endavant vull estar amb tu, amb la teva decisió.
– Doncs no necessito res més, Nuri. Just això que has dit. M’agrada que m’escoltis i sé que el que dius ho dius perquè m’estimes i t’amoïnes de mi, encara que projectis les teves pors, com diu el Quim -ric.
– Memememeh!
Les dues acabem rient davant l’infantilisme espontani de la bona dona i això ajuda a destensionar el moment.
– Gràcies per preguntar-me, bonica -dic abans de donar-li un petó a la galta.
– Gràcies a tu per tenir-me tanta paciència. M’adono que una i altra vegada torno a ser jo.
– I què pensaves? Que només amb fer-te el propòsit de fer-ho diferent ja passaria? Anda que…
– Ai, jo què sé! Doncs si! Per què no?
En Quim i jo ens abracem a la Nuri i riem. Després deixem que d’altres converses més banals facin més fàcil i amè el matí d’aquest dissabte. Quan arriba l’hora de dinar, recollim i ens dirigim al lloc que proposo. Així va passant el dia en immillorable companyia i davant el testimoni d’un sol que llueix de valent tot i ser hivern.