Autoria: Kassia Langley
Dissabte, 16 de desembre de 2017
Sants, Barcelona
La resta de la tarda ha passat ràpida reprenent la intimitat amb la Nuri i el Quim. Ens hem explicat fil per randa com hem viscut aquestes setmanes. Els he compartit els sentiments que sento per la Ruth i el Marc i, especialment la Nuri, ha insistit en què havia d’escollir a qui m’estimava més, fins que el Quim l’ha parat els peus tot recordant la conversa amb la qual hem començat la tarda. Després hem demanat xinès per sopar mentre vèiem una pel·lícula tan antiga com casposa i hem rigut entre escena i escena aportant comentaris al més pur estil marató de cinema fantàstic i de terror.
Amb la tonteria se’ns ha fet les dotze i ara passejo tranquil·la pels carrers de Barcelona, cap a casa meva, gaudint del fred marítim de la ciutat, dels colors de la nit i abrigallada per la llum càlida de les faroles que il·luminen el meu camí. La Nuri i el Quim han insistit molt en què em quedés a dormir i demà passéssim el dia juntes. La segona part l’han aconseguit, però em venia molt de gust estar sola i reflexionar sobre tot el que ha passat avui i aquestes setmanes.
Aquest matí ho veia tot fosc i fred. Fins fa poques hores em sentia abandonada i desolada. I ara, quan tot just arrenca un nou dia en mig de la nit, la alegria torna a brillar dintre meu. Com som les persones, oi? Amunt, avall… Alegries, tristors, ires, pors…
*
Va d’això la vida? Darrerament penso molt en això; penso molt en la idea que la nostra ment juga un paper més important del que ens pensem en el nostre dia a dia. Poder tu ja ho saps, això, però a mi fins ara em donava per responsabilitzar els de fora de tot el que em passava. Si la Nuri em parlava guay em sentia alegre; si la Nuri em deixava de parlar em sentia trista o enfadada… Sempre a remolc del què passava fora, fins fa uns minuts escaigs que he sortit de casa dels meus amics.
No vol dir que ara ho sàpiga fer millor, però estic farta que la meva vida estigui controlada pel que passa fora. Molt farta! A tu no et passa?
Com de diferent hauria estat si aquestes setmanes hagués estat més pacient i no hagués extret conclusions precipitades sobre la Nuri i el Quim. Clar, qui ho havia de saber, però just d’això va la cosa. Igual que no havia de saber que ells estiguessin enfadats amb si mateixos en comptes de amb mi, tampoc no havia de saber que estiguessin enfadats amb mi. Per què vaig decidir creure’m la segona opció enlloc de la primera? Clar, les evidències externes, no? No responien el meu missatge. Què havien de respondre a una insistència de quedar? Tampoc no vaig demanar cap altra cosa.
I en qualsevol cas, podrien haver-hi d’altres motius pels quals no estiguessin responent. Poder havien marxat de viatge a un país on la xarxa d’internet no acaba de funcionar del tot bé, com la Xina. Bé, no es tracta d’explicar-ne totes les opcions, el que vull dir és que d’explicacions al mateix fet n’hi ha moltes, però jo ja estava predisposada a creure’m una de totes aquestes opcions.
*
Tan predisposada que si miro enrere, el dia que vaig escriure’ls un missatge per quedar i parlar en persona de tot plegat, ja havia assumit que no em dirien res. Té poder la nostra ment per crear les bases del que passarà en funció d’allò que imaginem? Tampoc no necessito una resposta a això, perquè en qualsevol cas la meva predisposició em va fer desestimar altres opcions que m’haurien deixat tranquil·la. Per tant, la meva predisposició era a estar-ne malament, a patir. M’explico? I vaja si he patit!
Com he dit en alguna ocasió, aquestes han estat les setmanes més dures de la meva vida, al nivell de quan em vaig assabentar que la mare s’estava morint. De fet, el patró mental és exactament el mateix, perquè en veritat la meva mare no s’estava morint, o no més que jo mateixa o qualsevol altre persona. Què és la vida sinó el caminar cap a la mort? Des de que naixem, envellim i morim cada dia… És inevitable! Sovint pensem que la mort passa en un moment donat, però passa tota l’estona. La vida és morir. I morir pot passar en qualsevol moment, tant si tens una malaltia com si no. Ningú té més números que cap altra persona, per molt diagnòstic clínic xungo que t’imposin.
El problema és que no pensem en això i després venen els drames. Jo vaig ser molt dramàtica amb la mare i cada dia plorava en marxar a l’escola per si era l’última vegada que la veuria. I cada dia en tornar em pensava que estaria estesa al terra sense respirar i amb els ulls oberts mirant el no-res… Deixem que la vida, la mort, la caducitat de tot ens agafi per sorpresa. Ho sabem però fingim que no ho sabem perquè ens agrada patir.
*
Com amb la Nuri i el Quim. Ja em venia bé pensar que no m’estimaven i que m’havien abandonat. A la Kassia ningú l’estima. La Judit m’ho deia prou sovint i sovint recordo aquestes paraules. Funciona molt bé creure’s ningú i culpar el món de tot allò que et passa. Et permet caminar per la vida de puntetes, continuar la funció tot fingint que la cosa no va amb tu, que ja prou fas per sobreposar-te a tot això. Oi, Kassia?
Meh!
Drama rere drama fingim que vivim amb plenitud perquè de tant en quant riem o ens sentim alegres. La vida es torna una muntanya russa… Russa!! Marc… Eh… La vida es torna una muntanya russa que ens manté entretingudes mentre la felicitat vertadera s’escola entre els dits, inconscients. Estem dormides i ens agrada bé dormir. Despertar implica esforçar-se en desfer tot el camí transitat. Hòstia! Em queden pocs mesos per fer els trenta-nou anys i ara he de desfer tots aquestes aprenentatges de merda que he fet de manera més o menys conscient? Quin pal!
Però quina és l’alternativa? Continuar amb aquest circ? Esperar el següent drama? Encara em ve menys de gust. La qüestió de tot plegat és: i com nassos surto d’aquest espectacle que ja no em diu res?
01:01 am
Estic a tocar de l’Avinguda Madrid quan un anunci reclama la meva atenció: “concedeix la victòria”. De cop, ni que sigui per uns segons, tot té sentit. Ho veig amb una claredat que em sorprèn fins i tot a mi. Però quan intento racionalitzar-ho se m’escapa i la foscor habitual torna de forma abrumadora.
La resta del camí penso en aquelles paraules fins a un punt obsessiu.
Concedeix la victòria
De què em sona? Quan he sentit aquestes paraules? Una imatge que es rebel·la a perdre’s en l’oblit lluita per sortir, però no la veig de forma nítida, se’m resisteix.
Concedeix la victòria
D’acord, no entenc què nassos vol dir aquesta frase, tampoc no veig amb claredat aquesta imatge que pugna per sortir a la meva ment, i molt menys recordo res d’aquesta comprensió que fa uns minuts he sentit. Però de cop una idea em ve al cap. Així, agafo el mòbil i obro el xat. M’aturo i sec en un banc que trobo allà a prop, a la Rambla Brasil. La fusta està freda i un calfred recorre la meva esquena. Busco entre els contactes i quan el trobo escric deixant-me portar pel que em surt:
Hola, Francesc. Fa dies que no sabem res l’un de l’altre. He estat pensant molt en tot el que va passar aquell divendres i m’agradaria tenir l’oportunitat de parlar amb tu sobre tot això. No sé on ens portarà el camí que hem agafat, però vull que sàpigues una cosa: no et guardo rancúnia. Definitivament, t’he perdonat. Esperant que estiguis bé, desitjo que tinguis una bona nit.
Enviar.