Autoria: Kassia Langley
Divendres, 15 de desembre de 2017
Ramon y Cajal, Gràcia, Barcelona
Poques vegades he estat puntual al llarg de la meva vida i aquesta és una d’elles. Com un rellotge, a les sis en punt de la tarda d’un divendres que al final s’ha quedat assolellat, estic plantada davant la porta de casa de la Nuri i el Quim. Com sempre que he vingut aquí, la porta és oberta esperant que l’empenyi i entri. Però avui em miro la porta com si, en contra del que veuen els meus ulls, estigués ben tancada. És una sensació que reflexa la por que sento ara mateix, com el nus a l’estómac. I ara que m’hi fixo, també em costa empassar la saliva o respirar amb normalitat. D’acord, estic en pànic.
Una i una altra vegada recordo el dia que vaig conèixer la Nuri i com poques setmanes més tard se’ns va afegir en Quim. Recordo les nostres aventures i desventures i com dia rere dia s’ha anat teixint una amistat sòlida que em pensava per tota la vida. I ara estic aquí, plantada davant aquesta porta que se’m resisteix, preguntant-me si té sentit entrar i parlar. De què hem de parlar? De per què no els he explicat abans que sóc prostituta? Què vol dir amistat? Amb una amistat no tens absolutament cap secret, cap intimitat reservada a tu mateixa? Qui decideix la privacitat més íntima i si aquesta té o no espai de ser?
*
A la llum del resultat, moltes vegades he pensat que hauria estat més sensat haver-los explicat a què em dedico, a banda del taller de mobles. I avui em plantejo just el contrari. Per què ho havia d’explicar? Al cap i a la fi sóc humana, i tinc les meves pors: por a no ser acceptada, por a que m’abandonin… Ningú pot pretendre que actuï en contra de mi tota l’estona, no?
Sento que vaig al paredón, que si entro en aquesta casa accepto el dret de la Nuri i del Quim a qüestionar-me per la meva decisió de no explicar-los part de la meva vida. Sento que m’estic col·locant en una postura on l’única opció és justificar-me, i no tinc ganes de justificar-me, doncs tampoc això és una amistat.
Quan penso això la porta davant meu s’obre lentament i els meus ulls s’aixequen del terra per mirar la figura plantada davant meu. És en Quim que em mira de forma atenta i amb un somriure inesperat, com si de cop avui fos com qualsevol divendres i haguéssim quedat per passar l’estona entre riures.
– Hola, Kassia -diu en Quim amb la seva alegria característica.- Ja m’ensumava que t’hauries quedat clavada a la porta de casa.
Parla mentre obre els braços per acollir-me en una abraçada que sento aliena. No entenc res i em limito a mirar-me’l en la distància sense fer cap pas endavant.
– Poder no toca una abraçada, no? -es rectifica ell en veient el reflex del meu dubte.- Tenia moltes ganes d’abraçar-te, la veritat…
*
No ho penso, ni tampoc en sóc conscient. Les meves cames caminen soles i els meus braços es mouen sols. Per quan prenc consciència m’abraço al Quim i ploro sobre la seva espatlla. Ploro com una nena petita que es troba perduda enmig de la foscor i de cop algú l’agafa per ajudar-la a sortir. Ploro i no puc parar de plorar fins el punt que el món desapareix darrera de totes aquelles llàgrimes que fa temps volien sortir.
I de cop em sento extremadament cansada, després d’unes setmanes que, sense cap dubte, han estat les més difícils de superar. Tota la meva vida està penjada d’un petit fil, un fil tan vulnerable com jo. Els meus millors amics em van retirar la paraula, el Marc està desaparegut i la Ruth s’ha de centrar en fer-se front a sí mateixa. Em sento sola i abandonada. No culpo ningú, només és una sensació meva donades les circumstàncies, sense ànim de buscar culpables ni retreure res. Repeteixo: em sento sola i abandonada, la qual cosa no vol dir que m’hagin deixat o abandonat. M’explico?
Una vegada vaig llegir que hi ha sentiments que porten implícit un retret. Poder a la resta de persones del món la cosa funciona així, però en el meu cas sentir-me abandonada no implica que algú necessàriament m’hagi abandonat. M’han abandonat el Marc i la Ruth? No, estan fent front a reptes vitals tant importants com el meu. Els hauria de tenir amarrats a mi tot el puto dia? No.
*
Però la seva absència em fa sentir petita i no puc evitar sentir-me abandonada. El problema no és fora, sinó dintre de la meva ment. És la meva ment que ha decidit sentir-se així, tot i saber-se estimada. Em passava igual amb els tios quan era adolescent. Una mala comprensió de la vida, sense cap mena de dubte.
– Teníem moltes ganes de veure’t, Kassia -diu en Quim fregant-me l’esquena com feia la mare quan era una cria que no m’aixecava un pam del terra.
Ho recordo com si fos ahir. Era un moment molt especial que em recordava que no estava sola, tot i les distàncies físiques.
– Teníem? -repeteixo.
– Sí, la Nuri i jo.
– Ah…
No entenc res.
– Va, passem! -m’anima en Quim tirant de mi cap a l’interior.
Els meus peus estan clavats al terra inicialment, i en tirar de mi quedo penjada dels seus braços. Els dos riem com ho fèiem fa un mes. Què és un mes? Quant de temps real és? De vegades es pot fer tan curt i d’altres tan llarg… Què vol dir realment “un mes”? Finalment els meus peus es deixen anar i fan una passa endavant. Després, una altra. La casa de la Nuri i el Quim s’obre davant meu, com el darrer divendres que hi vaig ser. El mateix paisatge, les mateixes olors…
Travessem el passadís d’entrada i passem per davant de la porta de la cuina, religiosament tancada. Quan entrem al menjador, la Nuri és asseguda en una cadira, visiblement inquieta. Està més pàl·lida de l’habitual i la trobo més prima. Sospito que tampoc ho ha passat bé tot aquest temps.
– Mira qui tenim aquí… -diu en Quim fent un piquet d’ull a la Nuri.
*
Quan em veu, ella s’aixeca ràpida de la cadira i s’apropa a la porta on m’he quedat plantada de nou. Durant uns instants fem gestos sense saber molt bé si petonejar-nos, abraçar-nos o senzillament saludar-nos des de la distància. Molt còmic si no fos perquè em fa la mateixa gràcia que un cop de puny en la boca de l’estómac. Gens, per si no queda clar…
Al final optem per dir-nos un “hola” aixecant la mà amb la salutació vulcana. No sóc gaire conscient de qui ho ha començat però a les dues ens ha caigut bé la idea i no puc evitar somriure còmplice amb ella.
Els següents minuts es perden en una insconsciència profunda producte dels nervis. No sé ben bé què passa, però de cop els tres estem asseguts al voltant de la taula del menjador. La mateixa taula que ha vist tantes sessions de rol en els darrers mesos. Enyoro sentir els daus picar contra la fusta del taulell i per un moment frego amb la palma de la mà la superfície per tal de sentir la calidesa del material, amb les seves irregularitats per les vetes. Donaria el que fos per poder sentir els daus repicar sobre la taula, vés per on…
– Volem agrair-te -arrenca a dir la Nuri- el fet que hagis vingut fins aquí després de tants dies de silenci. Ha passat més d’un mes…
– Un mes i cinc dies, per ser exactes -interrompo.
Estic nerviosa.
– Un mes i cinc dies -concedeix la Nuri.- He necessitat un temps per pensar la relació que tenim i plantejar quina vull tenir d’ara en endavant.
– Ah…
“Vol dir això que continuem sent amigues?”, em pregunto mentalment.
*
– Al principi estava molt enfadada, però poc a poc he anat comprenent algunes coses.
– Coses?
– Coses. Com ets i com funciones, per exemple.
– Ah…
“Com sóc… Ni jo mateixa ho sé, sort amb això!”, penso.
– I quina conclusió has tret? -pregunto.
– Cap ni una.
No puc evitar aixecar una cella per la sorpresa de la resposta.
– D’acord… Reconec que sempre has tingut el do de sorprendre’m amb els teus discursos. Sense cap conclusió, què has comprès?
– Com?
– Abans has dit que havies comprès coses…
– Ah, sí. He comprès que Kassia és Kassia.
– Bé, vull que sàpigues que aquests no és el teu discurs més eloqüent.
– El que vull dir és que Kassia no és Nuri i que, per tant, no puc esperar que actuïs com a Nuri. Kassia és Kassia i actua com a Kassia.
A banda de la perogrullada, entenc què em vol dir i em sembla molt noble per la seva part. I clar, no puc evitar emocionar-me.
– M’he preguntat tot aquest temps si realment t’acceptava i m’he adonat que no, com tampoc accepto al Quim. Sempre vull fer que les persones que m’envolteu sigueu com jo. Heu de pensar com jo, sentir com jo i fer com jo. No n’era conscient. Tenies raó, no estava acceptant que t’agradessin les ties i sempre ho veia com un problema amb data de caducitat per quan et reconciliessis amb els homes… També pensava que si estaves amb tantes persones no era perquè tu realment fossis poliamorosa… Bé, sí… El que vull dir és que associava el poliamor al fet de no haver trobat LA persona correcta. I ara m’adono que sense voler et jutjava i et qüestionava, com una nena petita que s’ha de corregir per dirigir pel bon camí de la vida.
Joder…
*
– També he estat pensant què vol dir “amistat” per mi -continua.- I tinc clar que no vull ser aquesta classe d’amigues. D’acord, jo tinc una ment més convencional. Sóc heterosexual, monògama i no tinc secrets importants amb la meva millor amiga.
Quan faig el gest de parlar aixeca la mà per demanar que guardi una mica més de silenci encara.
– El que vull dir és que entenc que tinguessis aquest secret, Kassia. Si vull que hi confiïs plenament, t’he de donar aquesta confiança. Si cada vegada que m’expliques les coses que per tu són importants jo et qüestiono, quina confiança t’estic donant.
– Podria passar que tot i la confiança no t’ho expliqués…
El meu apunt deixa en silenci la Nuri per uns instants, al final dels quals arrufa les celles.
– Al Francesc li ho vas explicar…
– Sí, i començo a pensar si no va ser aquest l’error… Hi ha informació que em compromet per tal i com estan muntades les coses. Informació que em fa vulnerable.
– Penses que jo hauria estat tan fill de puta com ell?
– Joder… veig que li guardes estima… -ric.
– Estima? Va ser un cabró amb tu!
– No penso que tu faries això, encara que tampoc ho pensava del Francesc. I tampoc no estic dient que de cop no confiï en ningú per por a què faran amb mi. Només dic que hi ha certa informació que no sé fins a quin punt té sentit compartir. Que tu sàpigues o no que sóc prostituta no farà que siguem més o menys amigues. El que sí em sap greu és haver-te mentit.
*
– Mentit?
– Cada vegada que em preguntaves si em follava algú més a banda dels meus ligues et deia que no, quan en realitat sí: els meus clients.
– Ah… Aleshores per molta confiança que et doni no m’explicaries que ets prostituta?
– Ni sí ni no. Dic que no sé fins a quin punt té sentit…
– No sé… crec que tot i haver compartit tants anys no et conec.
– Tampoc jo no em conec i encara porto més anys… La pregunta és si tens ganes de conèixer-me…
– Escolta, jo tenia un discurs pensat, escrit i assajat, i la teva intervenció no ha fet sinó que desviar-me i ja no sé què volia dir.
No puc evitar riure davant la seva explicació.
– No riguis! -diu ella donant-me amb la mà al braç.- Tu saps el que m’ha costat?
– Segur que molt, la qual cosa vol dir que t’importo, no? -somric.
– Ets idiota? En algun moment has pensat que no era així…
– Joder… un mes i cinc dies de silenci tot i els missatges que us he enviat… Clar que ho he pensat! He pensat que estàveu enfadats i que ja no volíeu saber res més de mi.
– Alaaaaaaaaaaaaa -diu en Quim ara visiblement ofès.- Per qui em prens?
– Bé, si sóc justa, de tu no ho pensava.
La Nuri arrufa de nou les celles i em mira desafiant.
– De tu sí, per molt que em miris així. Ets una plasta!
– Com que sóc una plasta? Però…
– M’esmeno: molt plasta.
*
Ja no em sento gens nerviosa i puc riure amb la naturalitat que em caracteritza. En aquest punt de la conversa, em miro en Quim i després la Nuri. Me’ls miro llarg i estés sense perdre el somriure que fa estona que porto dibuixat. Què és la vida? La vida són els pensaments que ens instal·lem al cap. Què hagués estat de mi aquestes setmanes si senzillament hagués fluït amb el present. Reconec que necessito saber a cada moment que els meus amics segueixen sent els meus amics, però de cop entenc que és una postura errònia que només pot portar mal de caps. No ho vaig encertar amb el Marc, tampoc amb la Ruth, i sembla que menys encara amb la Nuri i el Quim. Què nassos vol dir, doncs, amistat?
Quan torno a la realitat, la Nuri consulta unes notes que s’ha fet del seu discurs i jo torno a riure per la situació. De veritat necessita tenir apunts? Sí que l’ha donat importància a aquesta conversa… Joder, com m’estima, no? I del riure al plor. Ja torno a estar emocionada… puta muntanya russa! Russa… Ric.
– D’acord -diu resolta la Nuri quan troba el seu fil,- que m’ho expliquis o no és cosa teva, però això no treu que jo vull ser amb tu una bona amiga i això passa, segons la meva idea d’amistat, per acceptar-te tal com ets i generar confiança perquè tu puguis expressar el que vulguis en el si de la nostra relació.
La Nuri és molt guapa, sobretot quan diu aquestes coses tan boniques…
*
– He comprès que fins ara esperava que la resta del món actués com el que jo considero que ha de ser una bona amiga, però ara entenc que l’amistat que jo sento són pautes que no he d’esperar que facin sinó per fer jo. Però segurament tu tens un concepte d’amistat diferent per mi i en algunes coses no coincidirem, com per exemple, això d’explicar o no certes coses teves. Jo no vull tenir secrets amb tu, però igual tu n’ets una mica més reservada en aquest sentit i vols tenir-ne els teus. El que necessito aprendre és a conviure amb això. Bé, preguntar-me si per mi és una línia vermella…
L’escolto amb atenció i em sembla molt interessant els punts que està tractant la Nuri en el seu discurs. Es nota que ha pensat de valent en tot això i admiro l’honestedat que hi està posant.
– I, ara per ara, ho consideres una línia vermella? -pregunto.
– Sincerament, no ho sé. Crec que necessitaria saber l’abast de la teva reserva.
– Fins ara, amb excepció de la prostitució, diria que t’ho he compartit tot. Quan plantejava el dubte de compartir informació amb tu no era amb cada cosa que sento, sinó només amb aquella més íntima, més compromesa. I tampoc no tinc clar que no la vulgui compartir amb determinades persones amb les quals hi confiï plenament. Només em pregunto si té sentit. El que segur sí que sí, és que necessito el meu temps, i amb aquest tema no l’he tingut. Necessitava el meu temps per poder explicar-t’ho d’una manera que fos fàcil per les dues. Mai no vaig tenir la intenció d’amagar-te res, només que tenia por…
*
– Entenc… Em sap greu haver estat causa de la teva por. Vull aprendre a fer-ho millor perquè no tinguis aquests dubtes i aquestes pors.
– Saps que ets molt bonica, Nuri? -dic estirant les mans cap a ella.
La Nuri es mira les meves mans i els seus ulls s’omplen de llàgrimes. Quan comencen a caure galta avall, allarga les seves mans i les estreta amb les meves. Durant una estona no diem res i només plorem i ens mirem. Com la trobava a faltar…
– Kassia…
– Què?
– Vols tornar a ser la meva millor amiga?
– Vull. I tu, vols ser-ho de nou?
– Vull!!
Així, les dues ens aixequem de les cadires i ens abracem llarg i estés davant la mirada emocionada d’un Quim pacient que espera el seu torn.
Quan tornem a seure, em giro cap a ell i el miro amb atenció.
– Jo seré més breu -diu.- Sincerament no necessito que facis res especial per sentir-te com amiga meva. M’és igual qui t’agradi i qui et follis o quants. M’és igual de què treballes o a què dediques el teu temps; és teu. Tampoc m’importa si em vols explicar fil per randa tot el que sents, penses o fas.
En Quim parla ràpid i clar.
– En cap moment m’he sentit vulnerat per la teva forma de funcionar, però durant aquest temps em sentia dividit entre tu i la Nuri. Quan ella em va demanar temps per poder pensar tot el que t’ha explicat, vaig preferir confiar en què tard o d’hora tot tornaria al seu lloc. Lamento el silenci per la meva banda.
*
En aquest punt m’agafa de la mà, tot mantenint la solemnitat del moment, i continua parlant.
– La veritat és que aquesta situació m’ha vingut genial per poder parlar amb la Nuri algunes coses que no m’agradava de la nostra relació, perquè sovint em sentia també qüestionat o exigit en fer d’una manera concreta per tal que ella se sentís millor. Així que, al contrari del que podria semblar, et dec molt, Kassia.
El Quim i jo som més semblants que la Nuri i jo. Sempre he sentit una curiositat molt gran de quedar amb ell sense la Nuri i poder xerrar de les nostres coses, però fins ara el Quim era una ombra de la Nuri. Em pregunto si tot això l’ajudarà a canviar el que necessiti canviar per tal de guanyar autonomia. Crec que el Quim s’ho mereix.
– Gràcies per la teva confiança, Quim.
– Ñeh! El Quim ho ha bordat molt més que jo! -crida la Nuri de nou plorant per l’emoció de les paraules del Quim.- Ara em sento la dolenta de la pel·lícula, fotent la meva millor amiga i la persona que més m’estimo!
– Què dius? -exclama en Quim aixecant-se de la seva cadira i corrents cap a ella.- A mi no m’has fotut! Sabia que tard o d’hora ens entendríem també en això… Sempre he confiat en tu.
– Perquè ets molt tonto…
– Gràcies? -riu en Quim.
Són adorables!!
– Em costarà, però vull ser una nova persona -explica la Nuri mirant-nos als dos.
*
Els tres ens abracem emocionats pel moment i de cop sento que el meu cor vola. Respiro pau, llibertat i estima, i em sento molt més unida a ells que mai. Sento que comencem de nou, que netegem les nostres motxilles i que el camí que ens aguarda d’ara en endavant és més autèntic i honest. Perquè ja no podem oblidar això. Perquè això que ens ha passat el darrer mes ens ha marcat i ens ha fet comprendre que hem de donar més passos cap els altres si volem realment estimar i sentir la vida fluir per les nostres venes.
Jo també ho he comprès i també faig el compromís intern de ser encara millor persona, de voler el benestar de les persones que m’estimo per sobre del meu. No cal anar a totes hores amb la cuirassa posada per si de cas algú et falla. Si algú et falla és quelcom del que només té sentit ocupar-se quan passi. I amb la Nuri i el Quim, la Ruth i el Marc vull aprendre a estimar-los profundament.
No resta cap núvol en el meu cor…