Autoria: Kassia Langley
Divendres, 15 de desembre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Fa estona que he obert els ulls però encara continuo al llit. Avui el dia s’ha aixecat especialment fred i s’està molt bé sota l’edredó que amb la seva calor em conforta una mica el cor. Les darreres setmanes han estat especialment difícils per mi i els meus ànims estan lleugerament decaiguts. Massa coses. El deu de novembre va ser el divendres nefast en què la colla es va anar a prendre pel sac. I des d’aquell dia s’han anat succeint una sèrie d’esdeveniments que han suposat un autèntic repte. No tot ha estat dolent, però!
Clavo la mirada en el cel gris a través dels vidres de la meva balconera. El sol avui està tímid i s’amaga darrera d’uns núvols grisos que fan tota la pinta de voler plorar en qualsevol moment. Com jo. Miro el cel i un neguit m’envaeix el pit fins el punt que em costa respirar. Quan m’adono, una llàgrima cau amarant el coixí tou que m’acarona. M’encongeixo sota l’edredó i perdo de vista aquell cel nefast, funest i lleig, com si el fet de no veure’l canviés tot a la meva vida. I amb la mirada perduda, deixo volar els records que un rere un altre passen davant la meva ment com si d’una pel·lícula es tractés.
10:11 am
Recordo aquell dilluns 18 de setembre de 1995, el primer dia de classe del mòdul de grau mitjà que tot just començava. Aquell estiu havia decidit acabar abans d’hora i la tarda era freda; poder no tant com avui, però freda al cap i a la fi. Amb els pocs diners que teníem la mare havia comprat un parell de monos de treball perquè pogués cursar els estudis d’instal·lació i moblament a l’Escola del Treball. Així que no vaig notar gaire el fred tímid d’aquell dilluns.
Recordo la sorpresa en entrar a la classe que m’havien assignat quan vaig veure que de les trenta persona que hi érem només havíem dues noies. De seguida em vaig apropar a ella i em vaig presentar per tal de fer pinya davant la majoria masculina a l’aula. Des del primer moment la Nuri em va caure molt bé i vam fer bones migues, així que cada dia ens trobàvem a la porta d’accés al recinte de l’Escola i pujàvem juntes a fer front a uns titelles víctimes de la seva libido sexual malament compresa. Amb el pas de les setmanes se’ns va acabar unint en Quim, un noi que poc tenia a veure amb la resta de nois i amb el qual de seguida ens vam avenir. L’amistat es va fer pal·lesa des del primer moment i es va enfortir amb els pas del anys fins aquell divendres nefast.
*
Durant molts anys ens hem acompanyat en els bons i els mals moments, ens hem escoltat i hem compartit els nostres èxits i els nostres fracassos. Cap dels dies compartits em feia sospitar que tard o d’hora la cosa acabaria com va acabar i si, de fet, m’ho haguessin dit en qualsevol d’aquells dies m’hauria rigut fins a defallir. La nostra amistat era sòlida i transparent i encara avui em pregunto com nassos hem acabat com hem acabat. A la Nuri no l’he tornat a veure des de l’últim divendres de rol. I amb el Quim, tot i que la següent setmana va estar-se en el taller, finalment va deixar de venir pels matins.
N’estic convençuda que si fos per ell hauria continuat venint, però segurament la Nuri haurà pressionat per tal de convèncer-lo que es limités a anar a treballar a les tardes que, al cap i a la fi, és l’horari que tenen assignat per contracte. Així la comunicació amb ells s’ha limitat a unes notes que ens deixem sobre el taulell per tal de coordinar les feines.
Cadires vintage dijous 14h
Una merda.
*
Aquestes setmanes he disposat de molt de temps per pensar què li pot haver fet tant de mal a la Nuri per retirar-me la paraula d’aquesta manera. Suposo que se sent traïda i enganyada. Al cap i a la fi érem millors amigues i suposo que el fet d’adonar-se que en Francesc, un no-ningú, tenia més informació de mi que no pas ella no deu haver estat agradable. Certament no tenia cap intenció d’amagar-li el fet que sóc prostituta, però darrerament ha estat difícil que assimilés la meva bisexualitat i el fet que estigui alineada amb les no-monogàmies i, francament, no em venia de gust obrir un nou front. Què se suposava que havia de fer?
D’acord, si hagués estat coherent amb mi mateixa els hi hauria explicat i hagués deixat que fossin ells els què decidissin com relacionar-se amb mi davant d’aquesta informació. En algun moment de la meva vida vaig decidir viure només des de la plena llibertat i si això no agradava algú doncs només calia que marxés. No obstant això, reconec que vaig sentir por que no m’acceptessin, la qual cosa no deixa de ser irònica, perquè la por a perdre’ls ha estat justament el què ens ha portat la distància.
La vida és realment puta…
Definitivament entenc què deu sentir la Nuri. Tot i així, no m’esperava que es tanquessin durant tant de temps a parlar-ho com a mínim en persona. Encara que després el resultat fos que cadascú anés pel seu camí. I durant totes aquestes setmanes els meus missatges de parlar-ne han quedat penjats en un silenci per resposta. Ni la Nuri ni el Quim han respost. Fins anit.
*
Eren les deu passades de la nit i jo em preparava per ficar-me al llit. Avui no havia de treballar però portava el cansament acumulat de la setmana i el decaïment emocional no m’ha donat treva. Així que ahir vaig decidir fer bondat i anar al llit d’hora per tal de descansar. La Ruth, d’haver estat amb mi, hauria insistit; ric.
El cas és que quan sortia del lavabo vaig rebre un missatge al Telegram i pensant que era ella vaig córrer per llegir-li. Però no era la Ruth sinó la Nuri, la qual cosa em va deixar bloquejada per uns instants en els quals només podia mirar-me el seu nom a la pantalla de notificacions.
Quan a la fi vaig reaccionar a l’evidència que, efectivament, la Nuri m’havia escrit, vaig llegir ràpidament el missatge. Era breu i concís:
Demà divendres 1 de desembre, 18h, casa nostra.
Res més. Tampoc calia més, la veritat sigui dita.
I des de que he llegit el missatge tinc un nus a l’estómac que no m’ha deixat dormir gairebé en tota la nit. Tot i així, avui a les vuit, puntuals com un rellotge, els meus ulls han aixecat persiana i ja no han volgut aclocar-se més.
12:19 pm
El dia passa lent i jo continuo feta una bola dintre del llit, perduda en els meus records. Un matí dóna per molts moments viscuts, per moltes reflexions i per moltes llàgrimes.
Encara recordo el dia que vaig conèixer la penya de la colla. Era un divendres, concretament el vint-i-sis de maig d’enguany i recordo que, tot i no haver arribat l’estiu encara, feia molta calor; molta. Aquella tarda vaig conèixer la Ruth, el Marc i el Francesc que s’afegien a les quedades dels divendres que durant anys havíem compartit la Nuri, el Quim i jo. La nostra idea era iniciar un grup fix per jugar a rol de forma setmanal, i al final la cosa va resultar molt millor quan vam veure que compartíem moltes més aficions i ganes de fer coses. Des d’aleshores hem viscut un munt d’activitats engrescadores, riures, confidències i, poc a poc, amb el pas de les setmanes, l’amistat s’ha anat consolidant com mai m’hauria imaginat. Fins el divendres nefast en què es va trencar tot.
*
Amb els tres he compartit un vincle especial des del minut zero. Així, el Francesc i jo vam fer bona amistat i a mesura que ens anàvem coneixent ens vam adonar que teníem una forma de pensar i de sentir molt semblant, com a mínim en la nostra forma d’estar-nos al món i, en especial, políticament. Va ser ell qui em va proposar de quedar els dos sols la primera vegada, i jo el vaig reptar a anar a la piscina nudista de Montjuïc per tal de gaudir de la frescor enmig d’una onada de calor que ens estava fent la vida impossible. Els dos som nudistes i no tenim gaires complexos corporals.
Aquell dia es va quedar a dormir a casa meva i després vam passar el diumenge consumint pel·lícules frikis una rere una altra fins que va caure la nit i l’hora en què ell havia de marxar per tal de descansar pel dia següent. No va passar res més. Els dos teníem molt clar que el sexe estava descartat entre nosaltres i, de fet, ell em va confessar que estava penjat de la Ruth i jo, del Marc.
*
Vist amb perspectiva entenc que el va doldre veure que la Ruth i jo havíem començat a sortir i suposo que va estar això el què el va dur a exposar-me de la manera en què ho va fer aquell divendres nefast. En qualsevol cas, vista la nostra trajectòria compartida, no m’esperava que la nostra relació explotés de la manera en què ho va fer. Suposo que dec ser molt egoista de voler sortir amb qui m’agrada, tot i que en cap moment he sentit que l’estigués enganyant. Efectivament no vaig prendre consciència dels meus sentiments cap a la Ruth fins el dijous anterior, poques hores abans del divendres en què tot es va a anar a prendre pel sac.
També he pensat llarg i estés en el Francesc i tot i que l’he perdonat per la forma en què em va tractar aquell divendres, no trobo la manera de tornar a tenir una amistat amb ell en el cas que digués de parlar. Podria tornar a confiar en aquell que una vegada ha estat capaç d’exposar-me de la manera en què ho va fer? Amb quin dret va agafar informació privada i l’ha divulgada sense el meu permís? Va ser conscient de què estava fent realment?
Fins a quin punt una mala gestió de l’enveja pot interferir en una relació i en la seva continuïtat? Tots aquests pensaments m’han dut a pensar què vol dir realment perdonar. Perdonar vol dir esborrar? ¿Borrón y cuenta nueva? No ho tinc clar, la veritat. De tota manera, tampoc no ha donat senyals que tingui cap intenció de parlar amb mi i d’explicar-me per què va fer el que va fer. I jo tampoc he mogut fitxa per contactar-lo ni en tinc ganes o intenció de fer-ho.
01:53 pm
De la colla, el que resta viu és la relació que tinc amb la Ruth i el Marc. I no em queixaré pas, al contrari. D’acord, podria haver estat molt millor si la colla s’hagués mantingut unida tot i el desgast d’aquell divendres, però si el resultat de tot plegat resta en la tríada que just comença, em dono per satisfeta.
Dit això, aquestes setmanes també han estat difícils amb aquest tema, no obstant. D’ençà que en Marc va descobrir que alguna cosa passava amb els seus pares i un noi misteriós (se li assembla bastant però no és ell i té sis anys més), està desaparegut. Durant els dies subsegüents no vaig saber res més d’ell, la qual cosa em va submergir en un estat de nervis creixent que si no hagués estat per la Ruth no sé com m’hauria sortit.
Tot i que ell em va demanar de no posar-me en contacte i esperar notícies seves, vaig trencar la promesa i el dimecres vint-i-dos, quatre dies més tard de la darrera vegada que el vaig veure, el vaig trucar. El seu telèfon no va donar senyal, la qual cosa em va preocupar encara més.
El silenci per la seva banda ha estat molt dur de pair i quan dos dies més tard m’arribava un missatge tranquil·litzador seu vaig estar plorant durant unes quantes hores descarregant tensió i més tensió. En el missatge em deia que havia de resoldre “aquesta situació” i que trigaria en tornar-me a veure, però que em portava al cor a totes hores i que l’estava fent companyia en un moment que per ell estava resultant molt difícil. Em demanava paciència i acompanyava la seva petició d’un parell de poesies de la seva mà. L’enyoro molt.
*
D’es d’aquell vint-i-quatre de novembre en què vaig rebre el seu missatge fins avui n’he rebut un parell més. Un el primer de desembre i un altre el vuit. Els tres missatges me’ls ha enviat en divendres així que tinc esperança que avui m’arribi el quart missatge. En cadascun em parla de com se sent i de les ganes que té de tornar-me a veure. Acompanya sempre els missatge amb alguns versos o una poesia sencera. Totes parlen de l’amor en contrast de l’odi que manifesta recurrentment cap els seus pares.
No m’explica res d’on és i de què fa, però la seva afectivitat compartida és prou pista per entendre que té una decisió important entre mans i que no se’n surt. Crec que és a la Rússia i suposo que fins que no resolgui el seu dilema no donarà el tema per enllestit i no tornarà. Només desitjo que sigui el que sigui, se senti fort i sencer com per prendre una decisió que no l’enfonsi més…
Per la meva banda, no m’és possible contactar-li. Els seus missatges m’arriben sempre des de números ocults. Els intents que he fet cap el seu telèfon no arriben, així que només em resta esperar notícies seves i continuar guardant silenci. I això em fa sentir molt trista i abatuda en molts moments. Desitjaria poder dir-li que també l’estimo i que estic amb ell. Encara que suposo que ja ho sap. Sembla fort, el Marc, la veritat…
03:02 pm
Pel que fa a la Ruth, em va fer companyia durant els primers dies després del diumenge en què en Marc va desaparèixer. Em vaig voler centrar en ella i vam estar parlant llarg i estés sobre la seva inseguretat i el seu sentiment de vulnerabilitat. Recordant alguns exercicis que em va proposar la meva psicòloga (de quan hi anava per tot allò que em va passar amb els tios), hem treballat pensaments que la limiten per tal de reenfocar-los i poder viure amb més llibertat i de forma més genuina. Els canvis no passen d’un dia per l’altre i requereixen de temps i perseverança, però la Ruth és una ànsies i es va capficar en trobar la forma de transitar ràpid aquest canvi.
I així li ho va comunicar a la seva psicòloga i, pel que es veu, li va insistir tant que aquesta li va proposar de participar en un retir que just arrencava en breus i que dirigia ella mateixa. El retir en qüestió començava el passat dilluns 27 de novembre i s’allarga fins aquest diumenge. Durant tres setmanes el telèfon de la Ruth també ha estat desconnectat i el seu silenci s’ha afegit al del Marc.
Reconec que sóc una dona forta i que al llarg de la meva vida he hagut de fer front a situacions difícils i decisions complicades. Tot i així, la solitud d’aquests dies m’ha deixat en un estat lamentable i em sento baixa d’ànims. Poder no és el millor moment per encarar una conversa amb la Nuri i el Quim, però tampoc no em ve de gust postergar-ho per més temps.
*
Miro el rellotge i prenc consciència que resten escasses tres hores pel moment de trobada i encara no he menjat res ni tampoc m’he dutxat. Em costa moure’m del llit i aixecar-me m’està resultant una batalla molt dura de superar. Quan m’adono, el telèfon parpelleja conforme hi ha un missatge esperant-me. És en Marc i un somriure ampli es dibuixa al meu rostre que el reflex del vidre del mòbil em torna demacrat. Em pentino amb els dits abans de llegir el missatge, posant-me guapa pel moment i després llegeixo el contingut, àvida de saber què m’explicarà avui.
Com ja ve sent costum, em fa una relació de l’afectivitat que aquests dies l’ha mantingut allunyat de mi i a diferència dels anteriors puc percebre més esperança i benestar, encara que continua indecís. Després una poesia parla de la seva pau la qual cosa em deixa una mica intrigada, ja que és un pèl enigmàtica, i decideixo copiar-la en una nota en el mòbil per tenir-la més a mà. Per la meva sorpresa, el missatge adjunta una imatge que lluny de ser d’ell conté un missatge per mi: “En la distància guanyes proximitat. Desitjo que això t’ajudi amb la Nuri. Ànims”. Sap que hem quedat? I què vol dir que en la distància s’hi guanya proximitat?
Tot plegat em resulta curiós i enigmàtic a parts iguals, però serveix per revifar el meu ànim suficient com per aixecar-me del llit. Amb les paraules gravades al cap i al cor, deixo el mòbil a la tauleta i miro per la finestra, a través del vidre. No sé quan ha passat, però el cas és que el cel llueix d’un blau brillant, completament net de qualsevol rastre de núvol. Encoratjada per les dues bones notícies, aparto l’edredó i m’estiro amb energia.
*
Quan m’aixeco em sento plena i amb energia per fer front a una conversa que em sembla complexa i difícil, però que desitjo tenir. Podré tornar a trobar-me amb la Nuri i el Quim? Tant de bo!