Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 19 de novembre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Fa menys d’una hora que el Marc ha marxat de casa després d’assabentar-se que els seus pares amaguen alguna cosa, encara no se sap molt bé el què. Pot ser que el Marc tingui un germà sis anys més gran i que els seus pares l’hagin amagat tant bé fins el punt que mai n’ha sabut d’ell? I quin sentit té que els pares amaguin un germà? Pitjor encara, quin sentit té que els seus pares el facin passar pel seu germà? O poder van manipular l’any de naixement del Marc per alguna raó que ara mateix se’ns escapa? Poder per beneficiar-se d’alguna ajuda de l’Estat? Sigui com sigui, reviure les pallisses que ha rebut al llarg de la seva vida no crec que hagi estat plat de bon gust. Tan de bo estigui bé…
– No pots deixar de pensar en el Marc?
La veu de la Ruth trenca els meus pensaments i em torna a la realitat. La miro durant una estona als ulls i nego amb el cap. Tinc un nus a la gola que ni surt ni em deixa parlar des de fa una bona estona. Estic amoïnada per ell i si tingués un geni que em concedís un desig, demanaria que avancés el temps ràpid per poder tornar a veure’m amb el Marc i comprovar que està bé.
Ja, posats a demanar desitjos hi ha coses més importants que podria demanar, com per exemple que tot li anés bé. Però si ho penso fredament, això que hem trobat no necessàriament ha d’anar malament. I en qualsevol cas, no sóc ningú per alterar el rumb de les vides alienes.
*
Penso en la meva història i avui agraeixo moltíssim tots els maldecaps que m’han donat els imbècils amb els quals em vaig topar d’adolescent. Si no hagués estat per ells probablement no estaria en el punt en el qual estic. Poder estaria millor, d’acord; i poder estaria pitjor. Però com això no ho puc saber, i com el punt en el qual em trobo m’encanta, no voldria canviar res de la meva vida sabent que em porta on estic.
Bé, són pensaments tontos perquè en la vida real no existeixen els genis que concedeixen desitjos, afortunadament. El món seria una merda, ple de gent rica malgastant el temps i l’energia en fer xorrades que només els empobririen mentalment. En qualsevol cas aquests pensaments em mantenen distreta la ment per tal de no obsessionar-me massa amb el Marc. Joder! Ja torno a pensar en ell…
– Eh! Per molt que t’angoixis no faràs que el Marc estigui millor ni que les coses canviïn. Per què no fem alguna cosa que ens sigui profitosa i que ens distregui?
Torna a ser la Ruth que em treu de nou de les meves càbales mentals. I jo torno a mirar-la com si just acabés d’arribar a casa. No m’havia fixat en la seva roba: uns pantalons ajustats negres amb milers de sivelles al llarg de les dues cames, i una samarreta també negra amb el dibuix en blanc d’una noia de cabells arrissats tallant-se el coll amb un ganivet ple de sang (l’única part vermella del dibuix). Tot molt bonic. Els cabells els porta recollits amb una cinta amb decoració floral negra (l’agrada anar totalment de negre, per si no queda clar) i s’ha deixat uns flocs caient pel seu rostre, tapant un dels ulls.
*
Això em recorda a quan em va explicar el motiu pel qual els emos es tapen un o els dos ulls, per tal de no ser vistos. I just quan penso això m’adono que una altra vegada m’he liat amb els meus pensaments mentre la Ruth torna a esperar pacientment a que aterri. Sóc una pèssima companyia, avui!
– Perdona, Ruth, se’m va el cap a la mínima… Puc preguntar-te una cosa?
– Digues-me!
– Per què avui et tapes un ull?
– T’has adonat…
– Si t’he de ser sincera, fins ara no m’havia fixat.
– Ja…
– Entenc que avui et sentissis desplaçada, Ruth; i sé que això et fa mal.
– T’agrada més estar amb ell, veritat? No ho pregunto per fer el drama, només m’agradaria que en poguéssim parlar obertament. És tot imaginació meva o hi ha alguna cosa certa?
Reflexiono la pregunta que m’ha fet la Ruth durant una llarga estona.
– Hi ha alguna part certa -dic finalment,- però no en el sentit que ho planteges. Mirat en retrospectiva reconec que avui em venia més de gust estar amb el Marc, però no em fa l’efecte que sigui una cosa generalitzada. De relació afectiva tu i jo en portem deu dies. Des d’aquell dijous 9 de novembre cada vegada que he estat amb tu no he pensat en cap altre persona, no he tingut ganes d’estar en cap altre lloc. I això que havia passat tot allò del divendres maleït i tenia ganes d’arreglar-me amb el Marc…
– Justament com va passar tot el que va passar no sé si aquest temps compta massa. T’estava fent de suport.
– Tens raó, des de fora pot semblar que fins i tot m’anava bé a mi…
*
– En qualsevol cas, si avui preferies estar amb el Marc, per què no m’ho has dit clarament?
– En primer lloc perquè no he estat conscient fins ara. I en segon lloc, perquè no m’agradaria ser la causa d’un drama. Paradoxalment, just el que volia evitar és el que he produït, i això ho vull reflexionar tranquil·lament. Però m’ensumo que apartar-me de la meva ben estimada honestedat és una pèssima idea. Sí, tens raó, t’ho hauria d’haver dit.
– Bé, si tampoc no n’eres conscient…
– A la propera ho vull ser.
– Així de fàcil? Ho dius i ja ho fas?
– No ho sé. Poder sí -ric.
La Ruth em mira amb els ulls grans, ben oberts. Uns ulls marrons amb pinzellades d’un verd oliva que m’encisen cada vegada que els miro. Uns ulls que segons com li dóna la llum poden semblar completament verds, o completament marrons. En algun moment de la nostra conversa s’ha retirat el floc que li tapava un dels ulls. Vol dir això que tinc permís per veure-la? Em perdo amb aquests codis… I ara m’adono que no m’ha respost la pregunta que l’he fet abans… Poder només es tractava que m’adonés d’aquest detall?
– De vegades, Ruth, et sento molt opaca i em costa empatitzar amb tu… -dic arrufant les celles plena de preguntes que no sé si compartir en veu alta.- Penso moltes coses de tu, però sigui com sigui sempre arribo a la mateixa conclusió: per mi ets un misteri.
– Ja m’està bé…
– Però aleshores, serà inevitable que et faci mal…
– Vols dir que si fos transparent tu series diferent?
– No, però algunes coses les podria modificar per tu.
La Ruth es tira enrere en el microsofà i em mira incrèdula.
*
– Sé que penses que no faig res per tu. I poder fins ara no he fet res, encara que procuro escoltar-te en tot el que necessites i ajudar-te fins on sé i puc. I fins on tu vols, clar. I poder per a tu això no significa res o no és suficient. En qualsevol cas, portem, com deia, nou dies de relació més enllà de només-sexe, així que encara no he tingut temps material de demostrar-te que per mi ets important. I al meu favor he de dir que aquest cap de setmana l’heu organitzat com heu volgut, tot i que jo estava davant vostre, sense preguntar-me. Fer les coses per obligació em col·loca en un punt en el qual no sóc ni efectiva ni eficient com a persona; senzillament no funciono. No és una excusa, és un tema que creua transversalment aquesta problemàtica de que et sentis menys.
– A mi sí que em sona a excusa!!
– Estaràs d’acord amb mi que és més interessant que ens veiem quan les dues tenim ganes, no?
– Avui no tenies ganes de veure’m?
– Ja t’he dit que avui preferia haver estat amb el Marc.
– I com se suposa que he d’encaixar això bé?
– Ruth, quantes vegades en el passat t’he proposat de quedar i tu no has pogut o volgut? És més, quantes vegades no he pogut quedar amb tu i tu t’ho has pres bé? Per què avui és diferent? Perquè sents el Marc com una amenaça? És l’únic factor que ha canviat entre les altres vegades i ara, a banda que la nostra relació ja no és només-sexe. D’acord, dos factors.
*
– Sí, tot això ho hem parlat aquesta tarda i no me n’he oblidat. Ja t’he reconegut que tinc por a fer tants canvis per res, si al final em deixes pel Marc. I sí, ja sé que els canvis no els hauria de fer per tu sinó per mi… Abans de trucar-te aquesta nit he estat pensant en això i, de fet, aquest era el motiu principal de voler parlar amb tu. Entenc quan em dius que es tracta de recordar-me fer per mi els canvis, però no acabo de veure com això em farà sentir millor. De fet, quant més ho penso més m’amoïna el fet que al final decideixis prescindir de mi. I, en qualsevol cas, encara que sentís que els canvis els faig per mi no sé com això em farà sentir bé si passa que tu apostes pel Marc.
– Bé, són dues qüestions diferents. Per una banda, la sensació de que tu ho poses tot a la relació juntament amb la sensació que jo no poso res; o dit d’una altra manera, la sensació que la balança entre tu i jo està desequilibrada. Si al final marxo de la relació, indistintament del motiu, tot aquest esforç quedarà en no-res. Per altra banda, la por davant l’amenaça del Marc; bé, de la seva presència en la meva vida, perquè intueixo que si fóssim només amics tu tampoc no et quedaries tranquil·la, ja que en qualsevol moment podríem tornar a començar.
– No dic que no.
Somric davant la forma de la seva resposta.
– Podria ser! -admet finalment al temps que jo ric divertida.- Mira que n’ets de pesada, eh?
– Dit d’una altra manera, Ruth, en quant a aquest segon aspecte: et falta confiança en mi.
– Jo no he dit això en cap moment.
– No cal que ho diguis.
*
La Ruth arrufa les celles al temps que em mira fixament als ulls.
– D’acord, si no és falta de confiança, et creus quan et dic que us estimo exactament igual a tu i al Marc?
– Es pot estimar exactament igual?
– Vull dir, que no sento que ara mateix tingui més impuls d’estar amb una o amb l’altre.
– Abans has dit que avui preferies estar amb el Marc.
– Avui.
– I com saps que demà no serà així? O demà-passat?
– I tu com saps que serà així?
– No em responguis amb una pregunta!
– És que no tinc resposta! La teva pregunta és un punt mort perquè no sóc endevina del futur. Però no cal un Marc perquè la nostra relació s’acabi en un futur. Podríem estar tu i jo en una relació monògama, i això no és cap garantia que la nostra relació durés més o per sempre. Senzillament les relacions comencen i acaben; tot canvia. I l’únic factor que faria que demà decidís trencar amb tu és el fet que no tingués ganes d’estar amb tu, i aquí no té res a veure el Marc.
– Per mi sí que és un factor important.
– D’això se’n diu avarícia, cobdícia, gelosia o enveja. Una d’aquestes quatre respostes emocionals alimentades per la teva inseguretat i vulnerabilitat.
– De nou sembles la meva psicòloga.
– Doncs ho sento, només em limito a explicar-te com entenc les relacions. No vull sentar càtedra perquè…
– Oh, sí que vols. Creus que tens raó.
– Bé, sí, crec que tinc raó, però si tens una explicació més lògica que aquesta t’escolto i te la compro.
– No la tinc.
*
– Doncs almenys dóna una oportunitat a això que t’estic dient… Entens que no tinc cap interés en fer-te mal ni en manipular-te? Al contrari, desitjo que estiguis bé i que puguis gaudir amb mi de la nostra relació. És a les nostres mans.
– La lògica l’entenc… però insisteixo: com ho faig per canviar el que sento?
– Canviant la forma en la que t’ho mires. No podràs canviar-ho si ho mires exactament igual.
– Com?
– Suposo que el primer pas és entendre quins pensaments es generen respecte a aquesta situació i observar com es relacionen i com generen sentiments de malestar. Va, agafa una llibreta i un llapis o boli.
– Crec que en porto a la motxilla.
La Ruth remena entre les seves coses i després treu una llibreteta i un llapis.
– És la que porto amb la Judit.
Somric.
– D’acord. Preparada.
– Escolta… per molt que em diguis que parlo com la teva psicòloga no ho sóc. Per tant, igual estem perdent el temps, eh?
– Dispara!
– D’acord… -ric davant la seva impaciència,- concentra’t el màxim que puguis en la situació que et genera malestar: jo, tu, el Marc… Intenta recordar i tornar a viure les sensacions del que sigui que pensis. I quan estiguis “dintre” del record, mira d’anotar sense filtres totes les idees, pensaments, improperis o el que sigui que et vinguin al cap. Jo no ho miraré si tu no vols, però fer-ho t’ajudarà a entendre com funciona la teva ment quan penses així.
– Em sento ridícula.
– Vols que marxi?
– Oh, sí, com si la casa fos tan gran com perquè poguessis marxar… -riu la mala pècora.- No, em sentiré igualment ridícula encara que no hi siguis. Va m’hi poso! Perquè vegis que confio en tu, idiota…
Ric de nou davant la seva espontaneïtat sense filtres.
*
Quan tanca els ulls jo m’acomodo al llit i miro el sostre. Durant una llarga estona em perdo de nou en els meus pensaments. Cada vegada que em ve el Marc al cap i em pregunto com està miro de distreure’m comptant les irregularitats del sostre. Funciona. Almenys fins que arribo a la treintena d’irregularitats… Ric en silenci al temps que giro sobre mi mateixa i em poso de costat al llit, abraçant-me al coixí. Tinc son.
Miro el mòbil que està sobre la tauleta i m’adono que són les dotze de la nit passades. Jo no treballo els dilluns al matí, però diria que la Ruth ha de matinar l’endemà; encara que ella porta més bé això de no dormir gaire els dies laborables. Aixeco el cap per preguntar-li però la veig tan concentrada que no vull destorbar-la, així que torno a recolzar el cap sobre el coixí que abraço amb més força. Em pesen les parpelles.
Obro la porta del saló-menjador, una estança de no més de deu metres quadrats, la caricatura d’un saló-menjador en condicions. La porta frega amb el marc i al principi sempre costa, però després s’obre sense problema. La mama és al sofà somrient i al seu costat estic jo de petita. Quants anys tinc? Deu? Onze? Recordo aquell dia en què ens vam passar tot el diumenge veient pel·lícules fins a quedar-nos dormides en el sofà-llit. Al nostre voltant tot és de plats bruts de les hamburgueses “gamberres” que ens hem cruspit en algun moment… Quan la mama tenia diners llogava pel·lícules i les veiem, una darrera de l’altre. No passava gaire sovint, i això els convertia en dies molt especials. Però aquell diumenge va ser més especial encara perquè vaig somiar coses ben estranyes que se m’han quedat gravades a foc.
*
Recordo que vaig somiar amb gent que no conec de res. Un noi que tenia una accident de trànsit, i que estant en l’hospital va rebre la visita d’un ésser de quatre braços. Aquest ésser el va portar a veure un altre nen i jo em vaig colar en aquestes visions. L’altre nen era ros i… Merda! D’això em sonava la imatge de la foto del tal Ivan Lazarev que hem vist aquesta nit: jo he somiat amb aquest nen! Jo he vist les pallisses que el fotia el seu pare! No, segur que és la meva ment jugant-me una mala passada… Una vegada vaig llegir sobre l’efecte psíquic del déjà vu… errors cognitius…
– Kassia… eh…
Quan obro els ulls la Ruth està asseguda sobre el llit, llibreta en mà, i em mou suaument per despertar-me.
– M’he quedat dormida… perdona.
– No passa res, és tard.
Em miro la Ruth durant uns instants. La veritat és que la major part del temps és una tia fantàstica, comprensiva i super-amable. “Tant de bo la pugui ajudar a sentir-se millor respecte el Marc”, penso mentre m’incorporo sobre el llit. La Ruth em somriu al temps que m’allarga la llibreta tota escrita.
– Vols que ho llegeixi?
– M’hauràs d’indicar el següent pas, no?
– No cal que ho llegeixi per indicar-t’ho… -somric.
– No vols llegir-ho.
– Clar que vull! Però només si tu vols realment.
– Vull.
Torno a somriure agraïda per la seva confiança i agafo la llibreta.
– Pobre Marc -dic quan llegeixo alguna de les idees escrites.
– Ja, no em sento molt orgullosa, però m’has dit que ho havia de fer sense filtres, no?
– Ho has fet molt bé. Quan ho has llegit, quina conclusió n’has tret?
– Que sóc una filla de puta, cruel i sàdica.
*
Arronso la boca pensativa.
– Això no és una conclusió, això és un judici. Em referia més a una conclusió més tipus patró mental.
– Ah… No sé veure res d’això, Kassia.
Em frego els ulls encara mig dormida.
– Escolta, estàs cansada -diu.- Ens fiquem al llit i demà seguim?
– No treballes?
– Sí. Ens podem veure quan acabis de treballar i per dormir et prometo que marxaré d’hora per tal que puguis descansar.
Ja us ho dic, és un amor.
– Si et ve de gust, per mi et pots quedar a dormir demà també sempre que fem bondat amb l’horari.
– Ja he viscut una setmana d’anar dormir d’hora i paso de repetir!
No puc evitar riure amb la seva resposta que li surt des del les profunditats del seu cor.
– D’acord, doncs demà per dormir marxes -somric.- Vols que et deixi una samarreta per dormir ara o prefereixes estar sense res al llit?
– Sense res. Encara que un got de llet sí que me’l prendria.
– Ostres! No hem sopat!
– Ja… ara t’adones?
– Sí… buf! Amb tota la moguda no tinc gens de gana. Tu vols alguna cosa més, a banda del got de llet? Puc fer-te alguna cosa o…
– No. També estic cansada i tinc més ganes de dormir que no de menjar. Un got de llet i llestes!
Somric al temps que m’aixeco per escalfar-li la llet en un cassó petit. Durant la setmana que vaig estar a casa seva vaig comprovar que té l’hàbit de prendre llet totes les nits abans d’anar a dormir, i em vaig quedar amb el temps que trigava en calentar-ho i la quantitat de sucre (sucre a la llet, beeeecs!!) que li posa.
*
Ho enllesteixo tot al seu gust i li ho serveixo. Quan s’ho pren amb tanta il·lusió torno a sentir aquella sensació de connexió amb ella que he anat sentint aquests dies. La veritat és que me l’estimo molt i continuo donant-li voltes a fer-li arribar. Com m’agradaria que ella ho notés…
– Gràcies, Kassia -em diu de sobte.
– No, dona, a sobre que no t’he ofert res de sopar, només faltaria!
– No ho dic per la llet, sinó per la teva dedicació en fer-me-la al meu gust i abans en ajudar-me amb les meves palles mentals. Sento molt haver-te dit el que t’he dit aquesta tarda a Montjuïc. Respecte el petó, dic.
Somric agraïda pel seu reconeixement.
– Jo també sento no haver-ho gestionat millor. T’he tractat fatal.
– A la propera ho farem millor, oi?
– Segur! -somric de nou, il·lusionada per les seves paraules.
– De vegades tot se’m fa una muntanya amunt.
– Escolta, Ruth…
– Calla, idiota!
Callo al temps que la miro expectant. No puc evitar, però, que se m’escapi el somriure amb el seu crit.
– El que vull dir -continua- és que tens raó: no està bé que et forci a fer res que no et vingui de gust. Si només t’agraden els petons refifis -ric,- són aquests petons els que has de tenir. Qualsevol altre cosa seria com forçar-te i, per tant, una agressió sexual. El meu cosí ja em va ensenyar què se sent quant et forcen a fer coses que no vols fer… i em sap molt de greu haver-te posat en aquesta situació. Tenies raó quan preguntaves on és el límit, perquè en el sexe el límit ha d’estar al principi de tot. No és no, i punt. I em fot haver-te tractat tan malament quan ho has expressat.
*
Agafo el seu got de llet a mig acabar i el deixo sobre la tauleta. Ella és asseguda sobre el llit i jo davant seu, de peu. La miro per uns instants i somric d’aquella manera que no deixa lloc al dubte. Després, recolzo el meu genoll dret sobre el matalàs a una banda de les seves cuixes. I seguidament faig el mateix amb l’altre genoll, de manera que quedo asseguda sobre ella. Ella em mira entre la sorpresa i un desig inesperat que arrenca just quan m’apropo per besar-la. La beso dolçament, fregant els meus llavis amb els seus; i després passo la llengua també amb suavitat resseguint les comissures. Ella exhala i em mira de nou als ulls.
– Al cap i a la fi, els teus petons em flipen mogollón -diu.