Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 19 de novembre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
De nou la Ruth, el Marc i jo seiem al terra al voltant d’uns platets amb una mica de pica-pica i uns gots amb beguda. Fa estona que ens mirem sense dir res i la tensió cada cop es fa més palesa. El Marc a dures penes es mira la Ruth i quan ho fa la ràbia continguda aflora de forma visible. Mentre, la Ruth alterna entre un somriure que fa sospitar que s’està delectant amb la situació i una mirada trista que em trenca l’ànima. L’ambient és molt ranci i malestant fins a límits que mai podria haver sospitat, i jo em sento desgastada i vulnerable a passos agegantats.
– Escolteu -arrenco a parlar amb un fil de veu,- què us sembla si construïm un ambient una mica més positiu? Si seguim així ens acabarem fent mal.
– Tu sabràs, princesa, que eres qui volies que ens trobéssim els tres. La veritat és que m’ha sorprès que el Marc hagi acceptat. Què l’hauràs promès?
– Per què estàs tan obsessionada amb la idea que el Marc i jo follem com a conills? No sé d’on ho treus i ja començo a estar tipa de les teves insinuacions!
– Es pensa això? -pregunta en Marc.
Quan el noi torna a mirar-se la Ruth, aquesta abaixa el cap i fingeix no escoltar la conversa, distreta amb el mòbil…
– Ara vols fingir, Ruth? -pregunto.
– Ja pot fingir perquè el dia de la nostra conversa -explica el Marc assenyalant-se a ell i a la Ruth- ja li vaig explicar que no teníem sexe.
*
– I tu què l’has d’explicar? -pregunto donant-li un cop de mà al braç.
– Ai! No sabia que era secret de sumari! -diu aquell fregant-se el braç adolorit.
– És que a ningú l’importa!
– Doncs, ja ho sé per la propera…
– I tu -dic ara mirant la Ruth,- si ja saps que no tenim sexe, a què ve tanta obsessió?
– Ni que me l’hagués de creure… -diu ella sense mirar-nos.- De veritat aquest semental i tu no teniu sexe?
– Aquest semental? -diu en Marc amb una mirada furibunda.- Bé que vas jugar el paper de fingir que em creies quan xerràvem! De què vas?
– De què vas tu fingint que tens sis anys menys dels que realment tens?
La Ruth es posa dreta mentre crida. El Marc se la mira perplex.
– Què? A tu què nassos et passa?
– Ho sé tot de tu… El que menys m’esperava és que la teva mentida fos per treure’t anys de sobre…
– Mira, tia, no sé de què va això, però…
– No, Ivan Lazarev?
La Ruth es creua de mans sobre el pit i mira amb un somriure cínic en Marc. La Ruth em mira i jo nego amb el cap.
– Ella no m’ha dit res. Trobar-te ha estat fàcil quan he sabut que eres rus. Resulta que els teus pares han denunciat la teva desaparició i la policia rusa té la teva foto. Amb el programa adequat era qüestió de temps que et trobés…
*
La Ruth allarga una carpeta que treu de la seva motxilla. En Marc l’agafa amb les celles arrufades i obre la carpeta. Allà hi ha l’informe de la desaparició de la denúncia que van fer els pares, els informes que es van adjuntar i l’arxiu del cas per prescripció, un cop passats els cinc anys des de la denúncia. També hi ha una partida de naixement i altra documentació al respecte del naixement, del llibre familiar…
– 6 de gener de 1979 -diu en Marc en veu alta.- Jo sóc del 1985, deu ser una errada!!
– Ja… els teus pares es van prendre masses molèsties en enfonsar el teu va intent de semblar més jove… -riu la Ruth.- Dintre de la carpeta també hi ha una foto del teu dia de naixement amb els teus pares. Molt commovedor…
El Marc la treu sense entendre molt bé què està passant.
– Aquest no sóc jo!
– Com que no?
– Jo no tinc aquesta marca!
La Ruth i jo traiem el cap sobre la foto i mirem on el Marc ens assenyala. Com moguda per un ressort, la Ruth baixa el coll de la samarreta per comprovar la zona i efectivament allà no hi ha la marca que exhibeix aquell nen de la fotografia.
– Qui nassos és aquest nen? I per què està amb els meus pares?
– Un germà?
– Sóc fill únic!
– O això t’han dit…
– En el llibre de família només hi constes tu com a fill, nascut el 6 de gener de 1979 -dic mirant les fotocòpies impreses del document.
En Marc agafa la seva motxilla i treu un mini portàtil. Sense mediar paraula es col·loca en la taula de la cuina i comença a apretar tecles a una velocitat com mai havia vist.
– Tens ordinador, princesa? -em pregunta la Ruth.
*
Trec un portàtil del calaix d’una de les tauletes de nit. Ja sé que no és el millor lloc on guardar-lo, però què voleu que us digui, em molesta veure’l per sobre de les taules sense res a fer. Quan li dono, la Ruth es col·loca enfront del Marc i comença a teclejar també a un ritme vertiginós. Els minuts passen ràpids mentre observo com treballen els dos, com s’intercanvien idees i col·laboren en mirar d’esclarir la qüestió. Per un moment m’emociono i sento com si estigués en una pel·lícula d’acció, com si alguna cosa important estigués a punt de sortir a la llum.
– Res. No hi ha partida de naixement meva -crida en Marc.
– He trobat una fotografia de quan anaves a l’escola -s’emociona la Ruth.
– Mai vaig anar a l’escola. Estava apuntat a un programa d’aprenentatge a casa i venia el professor.
– Això existeix a Rússia? -pregunto.
– Bé, això em deien els pares, encara que ves a saber. Fills de puta… Mai em van fer aquesta foto -diu en Marc mirant-se la pantalla del meu ordinador des de darrera de la Ruth.
– La veritat és que us hi assembleu moltíssim, però no sou iguals -dic mirant la foto i el Marc.- Tu ets més guapo.
El meu intent d’animar l’ambient resulta fallit i el Marc només dóna un cop de mà sobre la taula, frustrat o enfadat, no ho tinc clar.
– Quan vaig buscar informació sobre tu -diu la Ruth de cop- també vaig trobar moltes visites a l’hospital. Moltes!
– Això és! -exclama el Marc corrent de nou al seu seient.
– De veritat mai vas buscar informació sobre tu?
*
– Per quan sabia manegar l’ordinador ja havien passat set anys. Qualsevol denúncia per la meva desaparició estaria prescrita, era major d’edat a qualsevol país del món i tenia una identitat i una nacionalitat nova. Només tenia ganes de deixar el meu passat enrere, així que no em va venir de gust investigar. Tampoc no em podia imaginar que els meus pares encara tenien algun as guardat a la màniga. Quin fàstic de gent!
La cara d’odi del Marc no deixa lloc a dubtes: si els tingués davant els fotria una pallissa de pel·lícula, probablement fins a matar-los.
– Qui dimonis és aquest nen!? -crida en Marc mentre continua indagant en el seu mini-portàtil.- Aquí està tota la informació de l’hospital a nom d’Ivan Lazarev des de 1979. A veure…
La Ruth i jo ens apropem al seu lloc i des de darrera mirem l’historial realment dilatat de visites a l’hospital. A banda del naixement, n’Ivan Lazarev era molt propens en acabar en urgències, especialment a partir dels quatre anys. Els danys no deixen lloc al dubte dels maltractaments físics que aquella criatura rebia. Llegir això resulta esgarrifós per qualsevol i no em puc ni imaginar què deu estar sentint en Marc. La Ruth es porta la mà a la boca quan lliga caps i veu el rostre constret del Marc en una infinita tristor.
– El 1984 cessen els ingressos a urgències de forma sobtada -explica en Marc,- i no tornen a engegar-se fins que jo tinc deu anys, el 1995. Però els informes continuen parlant d’un nen sis anys major. Com pot ser que aquest bracet sigui d’un jove de setze anys? -diu el Marc assenyalant una fotografia amb unes cremades en un braç.- Els metges s’han begut l’enteniment o què?
*
– Poder rebien un incentiu per ometre l’edat real? -es pregunta en veu alta la Ruth.
– I quin és el sentit de tot plegat? -pregunta el Marc girant-se amb el rostre descompost pel dolor.
– No ho sé -diu la Ruth commoguda.- Però si és cert alguna cosa greu estarien amagant…
El rostre del Marc s’empal·lideix fins resultar indescriptible. Per uns instants l’home que tinc al davant sembla més mort que viu. Després es torna a posar mans a l’ordinador i va obrint finestres, picant tecles, obrint més finestres, pensant, rumiant. No sé quan de temps passa. Molt. Però finalment el Marc troba el què busca. Després tanca l’ordinador, el fica a la motxilla i m’agafa de les mans.
– Ho sento, Kassia, he de marxar.
– Ara?
– Ho sento.
El Marc deixa les meves mans i es vesteix a corre cuita.
– On aniràs?
– A casa.
– Estaràs bé?
– No estic bé amb res de tot això.
– Sisplau, Marc, no m’apartis de tu -dic interposant-me entre ell i la porta.- Entenc que ara marxis perquè has de fer coses, però estic aquí, d’acord? Bé, no vull dir casa meva, sinó en general. Que pots comptar amb mi! Sisplau…
– No tinc cap intenció d’apartar-te de mi. Tu i la Gisela sou les úniques dues coses bones que m’han passat a la vida, i no penso renunciar a vosaltres.
El Marc em dóna un petó al front i després estira de mi per apartar-me del mig. No poso resistència.
– Puc trucar-te? -demano.
– No. Necessito un temps, d’acord. Et truco jo. No penso desaparèixer, tens la meva paraula.
– Mai no menteixes.
– No, mai no menteixo.
– Crec en la teva paraula.
– Fas bé -somriu en Marc tancant la porta darrera seu.
*
Durant uns instants miro aquella porta que vaig restaurar jo mateixa. És la porta original de l’habitatge, de 1928. Reconec que aquesta dada importa una merda ara mateix, però no sé molt bé què pensar de tot plegat, així que aquesta dada em torna a la meva realitat. Una realitat afortunada on he pogut comptar amb la meva mare cada dia de la meva vida. No tothom corre la mateixa sort…
Quan em giro la Ruth em mira amb la boca i els ulls oberts.
– Creus que estarà bé? -pregunto.
Triga en reaccionar, però al final em mira d’una forma més humana i decanta el cap lleugerament.
– Resulta que el Marc és un supervivent. Segur que sabrà cuidar de si mateix. Tu sabies que el maltractaven?
– Sí, m’ho va explicar, però òbviament em va demanar que no li digués a ningú. Bé, tampoc tenia intenció de fer-ho. Saps, Ruth? Darrera de les persones que coneixem hi ha historials de vida, i no sempre són macos. Tu i jo patim com a dones en un món d’homes. Però ser dona no ens converteix en les posseïdores absolutes del patiment, i resulta que en el món milers i milions de persones pateixen per diferents motius. Les persones estem trencades per un o altre motiu. I els homes no són una excepció.
– M’he equivocat amb ell per complet.
– De dalt a baix. No havies vist el seu historial mèdic?
– Havia vist que hi havia molt d’historial mèdic i vaig obrir alguns informes a l’atzar però ho vaig atribuir a que senzillament era maldestre en l’esport que fos que practiqués. De fet em sona que en algun que vaig llegir es justificava així des de la versió del metge…
*
– Quin fàstic de gent. Com poden tancar els ulls davant una evidència tan clara de maltractament físic a un nen? A un nen!! -exclamo rabiosa.- Quants casos hi haurà a Catalunya similars cada dia?
No puc evitar posar-me a plorar quan ho penso. Què l’està passant al món? Per què la gent està tan enfadada fins el punt de maltractar persones indefenses? De cop sento els braços de la Ruth que m’envolten. M’arriba la seva olor i em sento com a casa.
– Perdona, princesa, pel dia que t’he donat. No sé què m’ha passat… Perdona -la Ruth, per sorpresa meva, també plora.
Durant una estona guardo silenci.
– Ruth… -dic finalment,- vull aprendre a estimar-te d’una manera que per tu sigui vàlida i que per mi no signifiqui sentir que m’anul·lo. No em rendiré fins que trobi la manera.
– I jo vull trobar-la amb tu. Vull fer-ho millor.
Les dues ens abracem fortament i ens donem la calidesa que els nostres cors busquen ara mateix.
– Desitjo que en Marc estigui bé… -prego en veu alta no sé molt bé a qui.