Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 19 de novembre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Marc Fernandez
en línia
Holi! Com t’ha anat al circuit de motos?
21:16
Ei! He arribat a casa fa res. Molt bé, i tu amb la Ruth? No m’esperava que m’escrivissis…
21:16
Què fas?
21:17
Quan he arribat m’esperava una bossa amb la comanda davant la porta de casa meva… així que estava a punt de sopar.
21:17
Vols que xerrem una estona?
21:17
Et truco!
21:18
Després d’una breu conversa al Telegram truco en Marc per tal de facilitar-me els mimos que necessito després de la trobada amb la Ruth. De cop, m’adono: sóc una vampiresa de mimos? Mentre sona el telèfon recordo com durant una setmana he buscat els mimos en la Ruth mentre la resta de la colla, Marc inclòs, no em parlaven. I ara busco els mimos en el Marc mentre la Ruth no em parla, després de deixar-la plantada… Em sento malament.
– Hola, Kassia. Sembla que no ha anat bé amb la Ruth, què ha passat?
– Meh!
– Sí, això ja m’ho has dit alguna vegada… -riu,- però sempre em costa entendre què vols dir. Pots ser una mica més específica o prefereixes no parlar-ne?
– Crec que sóc una vampiresa de mimos.
– … – el silenci a l’altra banda del telèfon es fa pesat tot i que dura poc.- Una vampiresa de mimos…
– Sí, m’adono que utilitzo les relacions per satisfer la meva necessitat de mimos quan les coses fora van malament.
– I no t’agrada que sigui així?
– Sí, però em sembla utilitarista…
– Per què?
– A tu no et molesta?
– No… per què m’hauria de molestar?
– Perquè t’estic utilitzant.
– No sento que m’estiguis utilitzant… Trobo lògic que si estàs trista vulguis compartir el que sents amb una persona de la teva confiança.
*
– Tu ho faries?
– Jo funciono diferent, Kassia. Prefereixo pair les meves emocions en solitari, ja ho saps.
– A això em refereixo…
– Bé, tinc unes altres necessitats…
– Com per exemple?
– Amb l’aspecte sexual i la gestió de la tensió o de la ràbia acumulada, per exemple, em serveixo de les persones.
– Tu mateix has reconegut que no t’agradava.
– No m’agradava la no-implicació i la unilateralitat, però la necessitat la resoldria igual, encara que implicant-me més amb l’altre part.
– Rumiaré en el que em dius, igual en estar xof ho veig una mica més negatiu del que realment és…
– A banda de la Ruth, ha passat res més?
– No.
– D’acord… i vols parlar de la Ruth?
– Poder no és just fer-ho…
– Per què?
– Perquè si tot va bé entre vosaltres voldré que tingueu bona relació i no vull donar una visió esbiaixada d’ella.
– Uhm… Escolta, Kassia, la relació entre la Ruth i jo és entre ella i jo i poc pots fer. No sé fins a quin punt et penses que sóc influenciable, però sé distingir una visió teva de la Ruth del que jo veig d’ella. Igualment, entenc que la teva idea no és despotricar d’ella, mai t’he vist fer-ho amb ningú i no crec que t’hi posis ara. Suposo que l’únic que has de fer, si et ve de gust, és explicar-me què ha passat de la forma més objectiva que puguis i expressar-me què t’ha fet sentir això. Una altra cosa és que no vulguis, però aleshores m’és suficient amb què ho diguis i deixo de marejar la perdiu…
*
– Quan has marxat hem parlat sobre com se sentia respecte tu. Però la Ruth m’ha sorprès molt gratament i la conversa ha estat molt constructiva entre les dues. M’he sentit guai. Quan ja estàvem al balcó davant del Palau ens hem besat, i de vegades la Ruth és massa impulsiva i dura i no m’agrada. Li ho he dit i s’ha molestat.
– Entenc…
– Després d’haver dedicat el temps que ha necessitat per parlar de com se sentia ella, m’ha caigut malament que les coses que jo sento no hagin tingut un tracte similar, i això m’ha fet sentir invisible. Reconec que a partir d’aquí m’he posat a la defensiva i al final he acabat marxant-me a casa.
– Vaja… així que t’has sentit invisible…
– Sí, i em fa por que la relació sigui això, perquè ja ho he viscut amb altres idiotes en el passat.
– Recordo que m’ho vas explicar, sí…
Es fa el silenci durant una estona i jo em distrec mirant el sostre. No sé què espero, si és que espero res…
– Perdona, Kassia, no estic gaire acostumat a aquesta mena de converses i no sé molt bé com continuar. Què necessites? Com et puc ajudar? No voldria afegir més tensió al teu dia…
– Kamonu!! -ric.- En realitat no necessito res, només tenia ganes de compartir-ho amb tu i xerrar una estona. Sé que hem passat moltes hores junts i que probablement el que més ganes tens és d’estar a la teva bola. Sentint la teva veu ja em sento millor i t’agraeixo la teva sinceritat i el teu interés.
– Escolta, vols que dormim junts?
*
Eh… Durant uns segons no reacciono a la seva proposta. La veritat és que no tinc ganes de passar la nit sola, però ara tinc el dubte de si m’està oferint això perquè li ve de gust realment o perquè creu que ho ha de dir…
– A tu et ve de gust? No tens ganes d’estar amb tu?
– M’he desfogat de valent a la pista i estic la mar de bé. I sí, em ve molt de gust dormir de nou amb tu. Encara no m’he cansat, ja veus! -riu.
– Doncs jo encantada!!
– Torno a ficar el menjar a la bossa i vaig cap allà; n’hi ha prou per tu també, encara que caldrà escalfar-lo
– Què has demanat?
– Menjar sa.
– Menjar sa? Què és això? -ric.
– Arròs amb verdures i torrades veganes.
– I doncs?
– M’agrada…
Ara sí que flipo…
– Ets vegà?
– No, però intento no menjar massa carn o derivats d’animal, sense obsesionar-me. Els diumenges a la nit solc demanar a aquest restaurant que tenen un bon assortit de plats vegans, i a cada qual més bo!
– Al·lucino!
– Surto cap a tu.
– Aquí t’espero!
– Bonica…
– T’estimo…
No el veig però em puc imaginar el somriure del Marc. Quan penjo el dubte s’instal·la al meu cap: és correcte que jo m’ho passi bé amb el Marc quan estic barallada amb la Ruth i hauria d’estar amb/per ella? Al cap i a la fi aquest era “el seu forat” a l’agenda. Em sento malament, però procuro esborrar els pensaments i deixar-los per més tard. “Ja ho pensaré!”, resolc finalment.
09:47 pm
– La teva moto és un bon substitut del canvi de lloc instantani, val a dir -exclamo quan obro la porta a un Marc que cada cop arriba més ràpid des de casa seva.
En Marc riu davant la broma encara que em queda el dubte de si ha pillat la referència de Bola de drac.
– M’he permès la llibertat de portar un pijama i quatre coses meves.
– Les pots deixar aquí si vols…
El Marc em mira amb cara de pànic davant la meva proposta.
– O les pots portar cada vegada que vinguis, si et fa sentir més còmode i segur -dic mirant d’arreglar la meva possible ficada de pota.
La veritat és que darrerament tinc la sensació que tot agafa una velocitat que fa vertigen… i poder el Marc ho veu igual. No sé perquè li he dit.
– Per un moment m’ha semblat com si portéssim anys junts -em confessa tot llegint-me la ment.
– Just he pensat alguna cosa semblant.
– Si deixo les coses aquí, quines implicacions té?
– No sé… -dic al temps que aixeco les espatlles.
– Poder millor que de moment carregui les coses cada vegada que vingui, no? Casa teva m’agrada que sigui casa teva.
– I casa teva, teva…
– Sí… -diu acotant el cap.- Sóc massa individualista, no?
– M’està bé si és el que necessites, sense etiquetes… Les dues opcions són igual de vàlides, però només una et satisfà. Quin és el problema?
El Marc somriu i després m’abraça dolçament.
*
– Gràcies… -em diu a cau d’orella.
– Gràcies a tu per oferir-te acompanyar-me una nit com la d’avui…
Just quan dic això sona el telèfon que està sobre la taula de la cuina.
– És la Ruth, merda! -exclamo.
Per uns segons dubto si agafar-li, però el Marc en veure que és ella deixa la bossa amb el menjar sobre la taula i em comunica el seu interés sobtat de fotre’s una dutxa. Suposo que vol deixar-me espai perquè parli amb ella, així que després d’uns segons de respiracions conscients despenjo.
– Hola, Ruth -dic ben nerviosa.
Per què de cop tinc la sensació que l’estic posant les banyes?
– Hola, Kassia… Com estàs?
– En general odio aquesta pregunta…
– Ja… és una mica tonta… No sé molt bé què dir.
– Jo tampoc -somric en sentir el seu to tranquil.
– Què fas?
Els nervis es tornen a amuntegar en la meva panxa i durant una estona sospeso les meves opcions: dir la veritat, no dir res i canviar de tema de la manera més subtil que pugui, o mentir. D’acord, mentir està descartat. Cal dir-li la veritat? L’encaixarà fatal… O poder no…
– Estic amb el Marc -dic finalment.
Silenci.
– Acaba d’arribar, però… -m’afanyo en afegir.
Com si servís d’alguna cosa, quina tonteria!
– T’ha faltat temps, no?
Sento que els músculs de l’estómac se’m contrauen en un nus que fins i tot em fa mal. Tota jo estic petrificada i no sé què respondre. Qui havia de dir que em trucaria? La veritat no m’ho esperava pas! Merda de justificació…
*
– Entenc que estiguis enfadada, Ruth -arrenco a dir.- Entenc que et sentis desplaçada i que això reforci encara més els teus dubtes de la meva estima cap a tu en comparació amb el Marc. Sóc conscient que el fet que el Marc estigui aquí no fa sinó augmentar la teva suspicàcia i fa que la conversa d’aquesta tarda no serveixi per res, bàsicament. La veritat és que no comptava que em truquessis i no tenia ganes d’estar sola, encara que suposo que això no importa gaire. O sí. No sé, estic feta un lio.
– Jo t’imaginava patint i resulta que estàs follant com un conill amb aquest idiota.
– Per què sempre t’imagines que el Marc i jo follem?
– Fa alguna altra cosa, aquest noi?
Quin nivell…
– Bé, Ruth, la qüestió és que això no ho puc canviar, però sí que puc rectificar i fer allò que necessitis perquè estiguis millor. Puc fer res per tu?
– Sí, pots engegar a la merda al Marc.
– Entenc que per “engegar a la merda” vols dir que li digui que marxi. Vols que ens trobem?
– No pas. I em referia a que tallis amb ell.
– Com?
He sentit i entès perfectament el que m’està dient, però no em puc creure que m’ho estigui dient.
– Que no vull una relació poliamorosa -aclareix.
– Què t’ha fet pensar que vull deixar d’estimar-lo? O que ni tan sols puc…
*
– M’has demanat si podies fer res per mi… Això és el que necessito.
– Ja… que deixi de sentir, de pensar, de decidir… Que estigui calladeta i dedicada en exclusivitat a tu. I després? La meva mare també et molestarà per quan la vagi a veure? Podré tenir amics o seràs tu qui decidiràs…
– No siguis tan dràstica que no va d’això.
– Bé, no puc manifestar com em fan sentir segons quines formes sexuals, no puc estar amb una persona que m’estimo perquè tu et sents insegura… Quin és el límit abans que tu controlis la meva vida?
– Com t’agrada exagerar.
– Això ja m’ho has dit aquesta puta tarda! Tens alguna cosa més interessant a dir-me, a banda de que sóc una exagerada? Per a què m’has trucat?
Quan a l’altra banda es fa el silenci sento que els nervis es transformen de nou en ira. Sento que les galtes se m’escalfen i tinc ganes de fotre quatre crits que a dures penes contenc. M’està tocant els nassos.
– Vols dir -continuo- que tu tampoc no tindràs relacions sexuals amb ningú més, a banda de mi?
– Ja veurem.
M’entra el riure cínic.
– T’estàs quedant amb mi? -el to em surt bastant aspre.
– Tu no vols tenir sexe amb mi, així que això no compta.
– Com que jo no vull tenir sexe amb tu! D’on treus això? I encara que fos així, les decisions de la nostra relació només et compiten a tu?
– Bé, ets tu la que estàs pixant fora de test.
– Insisteixo: t’estàs quedant amb mi? -la ira em surt pel nas i per les orelles.
Amb molt d’esforç miro de mantenir el cap fred i analitzar la situació de la forma més objectiva possible.
*
“D’acord, aquesta tarda he estat jo qui l’he deixada plantada a Montjuïc. Em puc imaginar que això no deu haver estat plat de bon gust per ella i segurament està dolguda per això. Tot i així, m’ha trucat i semblava que estava força tranquil·la. Això em fa sospitar que trucava per poder trobar una via de comunicació entre les dues, la qual cosa l’honora. Però, clar, en sentir que estava amb el Marc es deu haver tornat a segrestar; puto orgull… I jo tampoc estic massa centrada, val a dir, i sento que qualsevol cosa m’afecta de forma sobredimensionada. D’acord, així no estem en condicions de tenir una conversa mínimament positiva i constructiva. Poder millor quedar un dia que estiguem més calmades”, penso.
– Ruth -començo a dir,- sóc conscient que he comès errors i que t’estic fent mal quan en realitat no és el que vull. Certament jo no puc actuar sobre els teus pensaments i no sé fins a quin punt estic capacitada per lluitar contra ells, però no defalliré i vull intentar-ho. Això sí, ho faré quan estigui en condicions de fer-ho i ara no és el cas. Torno a estar enfadada i des d’aquí no et puc atendre com m’agradaria. Per mi seria important poder parlar amb tu quan estiguem…
– Corta el rollo, princesa. El que vols és quedar-te tranquil·la estant amb el puto Marc!
– Per mi seria important poder parlar amb tu quan estiguem les dues tranquil·les i puguem tenir una conversa constructiva i no destructiva, com és el cas d’ara.
*
– No t’adones que sóc jo la que m’he d’adaptar a tu? Tu què has fet per mi?
– No sóc jo qui ha de respondre aquesta pregunta. Però si realment creus que no faig res per tu ets idiota d’estar-te amb mi. De tu, jo no perdria ni un segon amb algú que no t’aporta absolutament res.
– Es nota que ja estàs bé amb el Marc i ja et dóna ben igual estar-te bé amb mi…
– Justament el contrari. Tinc molt d’interés en estar bé amb tu perquè t’estimo i vull aprendre a estar al teu costat sense que això impliqui haver-me d’anular.
De nou un silenci que ho omple tot.
– Ruth, entenc que estàs dolguda per com han anat les coses. Puc demanar-te que paris un moment i que t’observis? Tu creus realment que ara estàs per tenir una conversa constructiva entre les dues? Si la resposta és que sí, li dic al Marc, que segurament ho entendrà, i ens trobem tu i jo. Parlem cara a cara, mirant-nos, i des de les cures. I si ara no et sents preparada…
– Vull quedar ara! -m’interromp.
– Confio en tu i el teu criteri per fer les coses d’una manera correcta i no afegir més dolor, Ruth. Va, digues-me un lloc de trobada i una hora.
De cop la Ruth es posa a plorar.
– No, no estic preparada per tenir una conversa decent. Estic dolguda i també vull mimos! Et penses que ets l’única?
– D’acord, fem una cosa: vaig cap a casa teva i ens dediquem a fer-nos mimos amb el compromís de no parlar-ne fins que ens sentim les dues preparades. No vull deixar-te sola, Ruth.
– I el Marc?
– És una mica putada, però segur que ho entén.
*
– Per què és una putada?
– Perquè acaba d’arribar, s’està dutxant i quan surti li diré que marxi.
– Tu prefereixes estar amb ell?
– No, prefereixo estar en el lloc on puguem nodrir-nos més. Si avui no ens sentim preparades per tenir una conversa madura, prefereixo estar amb el Marc. Però si estem preparades o ens comprometem a fer-nos només mimos, prefereixo estar amb tu i que estiguem les dues bé. I m’agrada que siguis tu qui posi aquest límit.
– Per què?
– Perquè vull confiar en tu, Ruth. No entenc una relació amb suspicàcies, amb retrets i totes aquestes coses que ens estem fent avui. Desitjo confiar que la nostra relació té sentit per les dues, que les dues volem madurar juntes, créixer i fer un camí que ens faci felices. Desitjo poder parlar-te i que em puguis parlar de forma lliure, i que no haguem de fer esforços emocionals, anular-nos o invisibilitzar-nos per poder estar juntes. Per mi estar juntes hauria de ser un motiu d’alegria cada vegada que ens trobéssim i vull treballar en aquest sentit. M’acompanyes?
La Ruth torna a plorar.
– Tinc por, Kassia -em confessa.
– De què?
– De que marxis amb el Marc…
Quan diu això la porta del lavabo s’obre i el Marc treu el cap per veure com va la conversa. Però jo continuo parlant com si res.
– Què necessitaries per entendre que no tinc intenció d’escollir entre tu i ell? Com puc ajudar-te a sentir-te més segura en aquest aspecte? Per molt que ho digui no et convenceré, però poder hi ha alguna manera de què ho vegis. Vols venir-te amb els dos?
El Marc obre els ulls i em mira fixament. Continuo parlant sense fer-li massa cas. Confio que en Marc ho entendrà?
*
– Poder està guai passar els tres temps perquè t’adonis que és inofensiu i que us estimo als dos. Poder és una tonteria el què estic dient.
– Sap ell que m’estàs proposant això?
– Ara mateix m’està sentint dir-ho…
– I què en pensa?
– De moment em mira amb ganes de matar-me…
– Aleshores, princesa?
– No sé, sembles més tranquil·la… -somric.
– Ets una capulla…
– Tu més…
– Només per veure com surts d’aquesta amb el Marc, accepto la proposta.
No puc evitar riure. És ben estranya aquesta Ruth!
– D’acord… -dic.
– D’acord -diu.
Quan pengem miro el Marc amb un somriure persuasiu.
– Ni de broma -diu posant la roba bruta a la seva motxilla.- Us deixo tranquil·les perquè en parleu, ja ens veiem en un altre moment.
Moc la boca d’un costat a un altre mentre el miro fixament.
– No, Kassia. No em sento còmode amb ella, ja ho saps.
El continuo mirant en silenci.
– Diràs alguna cosa o només em miraràs suplicant d’aquesta manera?
– Igual funciona… -somric.
Els ulls del Marc es fan petits i em miren desafiants.
– Kassia…
– Què? -pregunto dolçament.
– Cago’n tot!! D’acord!! -diu al temps que deixa caure la motxilla al terra.
No puc estar-me d’abraçar-lo dolçament pel coll al temps que li dono un petó d’aquells que tant l’agraden.
– No cal que em facis xantatge, ja he acceptat -riu.
– Només estic sent agraïda.
– Oh! Preparant el terreny per la propera! Ets hàbil!
No puc evitar riure davant la perspicàcia d’en Marc.
*
– Bromes a banda -dic,- sóc conscient de què t’estic demanant. I t’agraeixo moltíssim que ens vulguis fer costat en aquest moment tan difícil. La veritat és que no sé ni per què li he ofert, ni com ho ha acceptat. Tot és ben estrany…
– Ja…
– Tenir-te al meu costat em fa sentir més forta.
– Del que sentis no tinc res a dir, però crec que no necessites ningú per ser forta. Ho ets perquè ho ets.
– Vull dir que em sentia molt vulnerable amb la conversa que estava tenint amb la Ruth i el fet que hi estiguis em fa sentir més còmode.
– A veure com puc ajudar…
– Només amb la teva presència a mi ja m’ajudes…
El Marc em somriu al temps que passa les seves mans per la meva cintura.
– Crec que em mereixo un altre d’aquells petons -diu.
Lentament apropo els meus llavis als seus i els frego amb una dolçor i suavitat extremes que fan la sensació que el temps s’ha aturat. Tot de pessigolletes neixen a la meva nuca i recorren la meva esquena, i em fa l’efecte que en Marc sent alguna cosa semblant. Durant una llarga estona els dos ens abracem i besem repetides vegades, fins que el timbre anuncia l’arribada de la Ruth.