Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 19 de novembre de 2017
Plaça Espanya, Sants-Montjuïc, Barcelona
Puntual, a les cinc el Marc s’atura davant la torre veneciana de la dreta on arrenca l’Avinguda de Maria Cristina cap a Montjuïc. Al cap d’un parell de minuts, la Ruth surt per la boca de metro que hi ha just davant nostre. La mirada de la bona dona està congelada en un gest entre la incertesa de com reaccionar davant del Marc i les ganes de que marxi per quedar-nos les dues a soles.
És en Marc que s’apropa a ella per saludar-la abans de col·locar-se el casc i acomiadar-se, sense deixar gaire temps més entre una cosa i l’altre. Sembla que aquesta agilitat per la seva banda alleugereix la tensió de la Ruth. Després acaricia la meva galta i acte seguit puja a la moto. Jo no puc evitar somriure de nou com la nena entusiasmada que em sento davant aquesta relació, i l’acomiado efusiva amb la mà mentre arrenca la moto. Quan tira cap enrere, em fa un piquet d’ull i quan ja té espai per sortir, surt disparat glaçant-me el cor en un “ai”.
Acostumada a que condueixi de manera suau em sobta veure’l arrencar així i conduir tan ràpid avinguda Maria Cristina en amunt. Es dirigeix cap el circuit on normalment entrena i sembla que té ganes d’arribar i desfogar-se. No m’estranya després de la tensió acumulada aquests dies… I quan el perdo de vista en l’últim gir em torno cap a la Ruth que espera pacientment amb la gelosia reflexada en el rostre.
– Quan marxes del meu costat no te’m mires tant.
– Poc a poc, Ruth, poc a poc. Tot just comencen les nostres relacions i cada vegada em sento més unida als dos. T’estimo, i no menys que al Marc.
*
Quan dic això obro els braços i l’abraço efusivament, la qual cosa sembla correspondre tot i que amb menys entusiasme. A mi ja m’està bé, tot s’ha de dir, perquè sé que la Ruth no és una dona de mimitos i d’efusivitats, i ja prou que es deixi abraçar. No puc evitar riure quan penso en això.
– M’has enyorat, pesada? -pregunta.
– Sovint penso en tu, idiota. Inclús abans que em confessessis que estàs extremadament penjada de mi…
– Ala! No t’agrada exagerar, eh?
– Pas…
Les dues riem.
– Et ve de gust passejar cap a dalt? -pregunto assenyalant el palau a l’horitzó.- Podem seure al mirador i xerrar tranquil·lament amb les vistes a la ciutat.
– Em sembla bé -somriu.
Quan comencem a caminar, la Ruth s’apropa a mi i m’agafa de la mà. Em sorprèn perquè la Ruth no és una dona donada a explicitar mostres d’estima, més aviat li molesten. Me la miro sorpresa i ella em respon amb un somriure, com si fos la cosa més habitual del món. Dedueixo que està fent un esforç per ser més afectiva, la qual cosa em preocupa. Quina motivació hi ha al darrera? Ho fa perquè vol explorar nous territoris emocionals i afectius? Ho fa perquè pensa que així jo li faré més cas? Quina motivació hi ha darrera de tot plegat?
*
Durant una bona estona caminem en silenci i jo em submergeixo en els meus pensaments. El paisatge, doncs, em pasa desapercebut i quan m’adono miro de corregir-me. Fa uns dies que em vaig comprometre amb mi mateixa d’estar més present moment rere moment a la meva vida. Miro la Ruth que camina somrient i se la veu contenta. Y després em concentro en el meu caminar, en el silenci, la quietud i la tranquil·litat del moment. M’adono que darrerament la pau em proporciona un goig indescriptible que em fa sentir realment bé.
– Tenia moltes ganes de veure’t -diu finalment la Ruth.
– Jo també tenia moltes ganes de veure’t.
– No sé si creure-m’ho.
– Entenc que dubtis si penses que el fet de regatejar-te hores i quedar després de dinar té la motivació principal de no veure’t o de preferir estar amb el Marc. I desitjo que quan relaxis aquests pensaments t’adonis que una cosa no té res a veure amb l’altra.
– Il·lumina’m, mestra…
No puc evitar riure pel títol que m’ha atorgat la cabrona de la Ruth. No sé com s’ho fa però sempre riu de mi, i ja m’agrada, ja…
– Ho explicaré amb l’exemple de la feina. Oi que si jo hagués treballat fins fa poca estona entendries que quedéssim a les cinc de la tarda i no abans?
– La feina mana.
– Per què? Per mi és igual o més important altres àries de la meva vida. El meu temps personal, el meu temps d’oci, el meu temps amb la gent que m’estimo. Si estigués amb ma mare també hauries entès que quedéssim a les cinc i no abans… Per què unes activitats o persones fan comprensible que quedem més tard i d’altres no? Quina és la diferència?
*
La Ruth mira al terra mentre guarda silenci.
– Ja t’ho dic jo, Ruth: que la meva feina i la meva mare no et suposen una amenaça. El Marc, en canvi, sí. Però el que vull fer-te arribar és que aquesta amenaça només és al teu cap, no és real. Clar que estic il·lusionada d’estar-me amb ell, com ho estic d’estar-me amb tu! Ni més, ni menys.
– Com saps que “ni més, ni menys”. Com ho has mesurat?
– No necessito mesurar-ho perquè ho sento dins. Mira, la cosa és molt més fàcil. Si no m’interessés estar amb tu, t’ho diria obertament. Però recorda que part de l’enrenou amb el Marc i amb la colla va ser pel fet d’expressar que t’estimo i que estic sortint amb tu. Va ser per això que el Francesc es va posar com es va posar. Creus que arriscaria tot el que per mi és important per una persona que em dóna igual?
La Ruth em mira amb els ulls ben oberts.
– Ja sé que no et dono igual. No dubto que m’estimes, o el que sigui que sentis.
– Penses que t’estimo menys que al Marc?
– Poder…
– I què vol dir “menys”? Quant estimo en Marc i quant t’estimo a tu? I com es quantifica aquesta diferència per concloure que, efectivament, és menys?
La Ruth em mira mentre llenço pregunta rere pregunta. Quan acabo, durant una estona continuem caminant en silenci, agafades de la mà.
– No té gaire sentit, vist així -diu.
– Segurament són les teves pors i les teves inseguretats les que estan “quantificant” la meva estima cap a tu, cap el Marc, i establint aquesta diferència en contra teva. De què tens por?
– Ai, no sé! No em facis de psicòloga!
*
– No et faig de psicòloga, Ruth, només vull entendre de què parlem exactament. Tu no tens curiositat?
– Doncs serà que no!
– D’acord, doncs tampoc no vull forçar-te a mirar allà on no vols mirar…
– De vegades em recordes la Judit, la psicòloga.
– En una altra vida podria ser psicòloga, no em desagradaria pas… -ric.
La Ruth mira amb excesiva atenció el terra mentre camina i jo observo com s’esforça en desenredar els nusos de la seva ment. Sento que l’estimo profundament. “Tant de bo pogués fer-li arribar aquest sentiment que ara mateix sento per ella”, penso. “Se li acabarien els dubtes”. De cop la Ruth em mira fixament als ulls, que li brillen amb força.
– Tu com saps que m’estimes? -em pregunta de sobte.
– Ho sento aquí -dic assenyalant el meu pit,- però no sabria descriure-ho. És una sensació de calidesa agradable que m’impulsa a fer tot el que estigui a la meva mà per contribuir a que estiguis bé. Desitjo fer-te arribar aquesta estima, perquè ara mateix l’estic sentint. T’observo donant-li voltes a tot això, moguda també per una estima que cada cop veig més real i més gran cap a mi, i… No sé, t’estimo.
Les dues ens aturem i, plantades una davant de l’altra, ens miren encara agafades d’una mà. Els ulls se m’omplen de llàgrimes que contenc i per uns instants la perdo de vista, emborronada darrera de les llàgrimes. Em sento molt feliç de tenir-la a la meva vida i vull fer-li saber! Però com ho he de fer?
– A vegades tinc por, Kassia, perquè estic fent molts canvis i ja no sé si els faig per mi o per tu, i això m’espanta. Crec que la presència del Marc posa en relleu aquesta inseguretat.
*
“Mare meva, si davant meu tinc una fucking crack i fins ara no m’havia adonat!”, penso.
– La Judit -continua- diu que la realitat no existeix i que la construïm a cada moment en base a coses que tenim dintre del nostre cap. Bé, ella ho explica millor, però la cosa és que quan algú ens fa mal és un mirall d’un mal que ens fem nosaltres mateixes. M’explico com el cul!
– Crec que t’entenc. Jo també penso que els problemes mai pasen fora de nosaltres, sinó en la nostra ment.
– Veus? Parles com la Judit…
No puc evitar riure amb la cara que posa quan diu això últim.
– Aleshores -dic finalment,- el problema no és el Marc, sinó la teva por a perdre’t?
– Mmmm… Sí! Si al final tu marxes amb el Marc i passes de mi els esforços que “he fet per tu” quedaran en no-res i aleshores jo quedaria en evidència davant meu. Em sento patètica, la veritat…
– Jo et veig molt valenta de fer-te front amb aquest coratge. Poder l’únic que et falta és assegurar-te que els canvis els fas per tu i no per mi.
– Com?
– Poder es tracta senzillament de recordar-t’ho. “Aquests canvis els estic fent per mi, pel meu benestar i per estar millor”.
– Menjar-me l’olla, vaja.
Ric de nou.
La resta del camí la continuem de nou en silenci, cadascuna pensant en les seves coses. Continuem agafades de la mà, jo contemplant el paisatge, deixant que entri ben a dintre meu, gaudint de cada moment compartit amb la Ruth com si fos un tresor de valor incalculable.
*
Quan finalment arribem a dalt, prenem seient en el mirador que s’obre a la gran ciutat de Barcelona, just davant del palau. Allà els músics toquen melodies de gran valor sentimental i no puc evitar sentir aquella mateixa pau que quan estava al mirador del Tibidabo amb el Marc. Poder són els miradors, però darrerament sento molt aquesta pau infinita que em ve de cop, com del no-res. M’agrada.
– El Marc és un bon tio -diu de cop la Ruth.
El Marc és un bon tio. El Marc és un bon tio. El Marc és un bon tio. Espera un moment. El Marc és un bon tio? Com que el Marc és un bon tio? Ruth?
– No em miris així -continua.- Em cau bé i es nota que t’estima de veritat.
– Es pot estimar de mentida?
– Que n’ets de boba… vull dir que no és comèdia per satisfer el seu ego de mascle vomitiu…
– M’estàs dient que un home et cau bé?
– He dit que és bon tio.
– I et cau bé! -ric.
– Ja estàs flipant-te…
– Et cau bé! Admet’ho!
– Que no!
– Que sí! -ric encara més fort.
– Val… una mica…
No puc evitar escanyar-la entre els meus braços mentre continuo rient. Com m’alegra sentir això! És clar, la Ruth no gaudeix tant amb l’escanyada i es permet el luxe de cridar improperis i donar-me algun cop de mà. Però jo ric més i més entre cada “ai!”. Quan les dues ens tranquil·litzem, em continua parlant.
*
– Però crec que vaig ficar la pota la darrera vegada que vam estar xerrant els dos. Reconec que em té molt encuriosida perquè l’envolta un misteri molt gran…
– Un misteri molt gran? -pregunto fingint no saber res.
– Va, segur que tu també deus haver tret conclusions sobre ell. No se’t fa estrany que tingui tanta pasta si treballa en un treball de merda?
– Poder també és gigoló!!
– Gigoló?
– Què? Jo sóc puta i em guanyo bé la vida, i la meva feina oficial és ebenista… Per què el Marc no podria fer una cosa semblant?
– No ho havia pensat… Clar, que tampoc no sabia fins fa res que tu eres prostituta…
– En qualsevol cas, si ell no vol explicar-ho, i això ho dic per experiència, li hem de respectar. Entenc que estigui molest amb tu si vas voler tafanejar massa…
– És un pèl més complex, però en el fons és així com dius.
– Doncs suposo que si et disculpes i el comences a respectar no tindrà problema en perdonar-te.
– Ja veurem…
No sé si m’agrada ser còmplice d’una mentida, però entenc que la confidencialitat del Marc és vital, per tant procuro no tenir massa exigències ètiques amb això i miro de passar de tema ràpid.
– Vols que continuem parlant del que tu sents? -pregunto.
– No, voldria treballar-ho amb la meva psico i poder més endavant tornar a parlar-ho.
– Em sembla bé. Quan vulguis estic per tu -somric.
La Ruth em mira amb atenció, d’aquella manera com quan tens ganes de donar algú un petó però no saps si l’altre vol. Així que faig el primer pas per apropar-me a ella lentament i al poc els nostres llavis es freguen amb l’impuls d’una Ruth més accelerada que jo.
*
– Ruth… -començo a dir.- T’importa baixar el ritme dels petons? Que em fiquis la llengua fins a la tràquea no m’agrada gaire…
– Ja hi som.
– Et molesta que t’ho digui?
– No és agradable de sentir que no t’agraden els meus petons. I crec que exageres una mica…
– Exagero? Respecte a què? Quina és la mesura adequada d’un petó? Hi ha una mesura estàndard?
– No… -la Ruth posa els ulls en blanc.
– Què?
– Que sempre t’estàs queixant!
Meh!
– Bé. No m’agraden aquests petons. Com vols que ho encari per una propera vegada? Voldries que m’aguantés amb una cosa que no m’agrada? Prefereixes que ho digui d’alguna manera que per tu resulti més còmode o menys amenaçant? Digues-me.
La Ruth rebufa.
– Quan m’has trucat aquest matí i has mostrat el teu inconformisme amb la meva proposta, era queixar-te? -pregunto.
– No…
– Per què parlar del que tu sents no és queixar-te i parlar del que jo sento és queixar-me?
– Ai! D’acord! Que si no se’t dóna la raó no calles!
Meh-meh!
– Donar-me la raó… Saps què? Passo! Marxo cap a casa.
Quan dic això, m’aixeco i m’espolso el cul. Després començo a baixar els esglaons de camí al bell-mig de la ciutat. No entenc a què bé la seva forma de parlar-me i tampoc tinc ganes de descobrir-ho, sincerament. No m’agrada que em limitin de poder expressar el que sento. No m’agrada que l’única opció sigui aguantar-me i callar. Tampoc no sé per què ara em surt amb aquestes, després de la conversa que hem tingut de pujada. Estic molesta i no vull allargar més el malestar. Per què a la Ruth li molesta tant respectar el meu ritme? I si no l’agrada el meu ritme, què vol de mi? No té cap sentit, i m’ofusca continuar pensant-hi.
*
Quan giro el colze de les escales, la Ruth m’agafa pel darrera estirant-me de la samarreta. La veritat és que em pensava que passaria de mi, tan orgullosa que és. Em giro i me la miro atenta a allò que tingui a dir-me, però es limita a guardar silenci mirant-me amb els ulls ben oberts.
– Què vols? -insisteixo.
– Que no t’enfadis.
– Ja, i suposo que hauré de fer l’esforç d’empassar-me el que ha passat a dalt, no? Tu no tens intenció de dir ni fer res?
– No?
– Doncs passo. Prefereixo marxar a casa meva i fotre’m un bany relaxant. No em ve de gust construir res des d’aquesta actitud.
– Quina actitud?
– Joder!
Dubto si explicar-ho o senzillament marxar. Sospeso les dues opcions i decideixo no explicar-me. Per què? Perquè m’estic enfadant de valent i no em ve de gust acabar discutint. Em sento faltada al respecte. D’acord, la Judit diria que el problema no ens ve de fora, sinó de dintre. Però això ho rumiaré a la meva fucking banyera, sola, sense ningú que distorsioni els meus pensaments. Buf!
– Marxes? -em diu quan començo de nou a baixar esglaons.
– Sí -dic sense girar-me.
Sento que em segueix i això encara em posa més nerviosa.
– D’acord -dic de nou girant-me a ella,- no em ve de gust discutir, entesos? Sento que entre tu i jo no hi ha equitat i poder sóc jo que ho estic exagerant. Però ara mateix estic molt enfadada i vull estar sola per relaxar-me. Quan estigui de nou relaxada pensaré què he fet malament, i si m’he equivocat et demanaré disculpes com cal i miraré de no repetir el meu error. Marxo a casa.
– Ho veus?
– Què veig?
– Que no em tractes com al Marc.
Buf!
*
– Suposem que tu ets el Marc. Què estaria fent jo de diferent?
– Tu sabràs.
– No, jo sabré no. Tu has dit que et tracto diferent, així que tu has de saber què vol dir “diferent” i com és aquesta diferència. Vull que me l’expliquis. I si no me la vols explicar encara em semblarà més ofensiva la teva forma de tractar-me. Saps? No sóc les escombraries on llençar la teva merda emocional. Si vols que t’acompanyi, perfecte, crec que he demostrat que m’interessa entendre’t i ajudar-te. Si el que vols és desfogar-te, fer-te autosabotatge o qualsevol cosa que directa o indirectament em maltracti, no t’ho permeto. Ho has entès?
El meu to és agri i dur, ho reconec. Us he dit que estic molt cabrejada i que cabrejada no sóc gaire efectiva? A la merda! No vull ser el ninot de ningú.
– Maltractar-te? No estàs exagerant un pèl?
– A tu t’ho sembla? Bé, m’és igual el que et sembli a tu. No estic disposada a aquesta mena d’interaccions. Si tu no vols escoltar-me, em sembla molt legítim. Aleshores, no sé què fas amb mi, però en qualsevol cas, no m’interessa aquesta mena de relacions on una part queda invisibilitzada. I no importa si ho entens o no. Només necessito ser jo la que entengui que no vull estar aquí, i sortir. No penso ser indulgent amb cap fórmula de maltractament, ni basta i ni subtil. Del que tu facis de tot això, vista la teva resposta, poc importa. Que tinguis un bon dia.
I així acaba un cap de setmana emocionalment intens. La resta del diumenge el paso a casa meva fotent-me un bany amb música metal gothic a tota pastilla torturant les oïdes dels meus veïns i tres copes d’un vi blanc que reservava per una ocasió especial.
*
Quan ja considero que el bany m’ha relaxat suficient, surto i m’embolcallo amb el meu barnús, abaixo la música i m’estiro al llit delectant-me amb el blanc del sostre. No penso en la Ruth. Tampoc en el Marc. Penso en qui sóc i em felicito per no acceptar cap xantatge emocional que em col·loqui en una situació d’inferioritat. Aquest va ser el gran aprenentatge que vaig treure dels capullos que em van martiritzar quan era una adolescent innocent que no sabia què volia a la vida. ¡Chuparos esta, mamones!