Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 19 de novembre de 2017
Plaça del centre, Les Corts, Barcelona
No tinc gaires records de com va anar la nit després de gaudir d’aquell orgasme tan inesperat. Recordo recolzar el cap sobre les espatlles del Marc i sentir com la pau envaïa el meu cos. Suposo que em vaig quedar dormida.
Quan acabo d’obrir els ulls em trobo en una habitació completament desconeguda per mi. Sota el nòrdic la calentor de la nit em fa sentir molt agradable i des d’aquí observo el meu voltant amb atenció. Del sostre una llum té forma de dos cercles concèntrics recoberts de paper groguenc pel pas del temps. A la meva esquerra la porta de l’habitació oberta i al costat del meu cap una petita tauleta de nit fosca a joc amb l’armari que ocupa tota la paret del davant. A la meva dreta en Marc dorm encara recolzat en el seu costat orientat cap a mi. I darrera d’ell, una gran balconera dóna a la mateixa terrassa del saló. El cel darrera dels vidres és completament blau i sembla que el dia fa estona que ha arrencat.
Darrera del Marc un rellotge digital marca les deu passades del matí. Abans de recolzar de nou el cap sobre el coixí torno a mirar el cel. Està realment bonic i no puc evitar somriure quan sento que algú riu al meu costat. És en Marc que ara em mira divertit com tafanejo tot al voltant i com em delecto amb el blau del cel.
*
– Què rius! -ric jo també.
– De com de curiosa i bonica ets de bon matí.
No puc evitar riure d’aquella forma estúpida com riuen els enamorats que li diuen una floreta a la qual no saben com respondre. Això encara fa més gràcia en Marc i jo acabo posant-me vermella de vergonya.
– Em vaig quedar dormida ahir? -pregunto al cap d’una estona.
– Oh, sí! I portar-te fins a casa ha estat tot un repte. Al final vaig optar per demanar un taxi i pagar el que mai s’ha escrit… Tens molt de costum de dormir-te tan així tan sovint?
– Només és quan estàs tu, per tal de comprovar com se’t dóna fer de superheroi.
– Jo jo jo… Superheroi… A la propera et deixo allà on et dormis i ja t’apanyaràs!
– No! No ho dius de veritat, oi? -dic al temps que m’abraço al seu coll i l’omplo de petons el nas.
– Para, para! Ai! Mira que ets de nervi! I tant d’hora!
– Però si són les deu del matí ja!
– D’horíssima!
Dos ulls blaus intensos em miren fixament. Tan fixament que decideixo perdre’m en aquell blau que tant m’agrada; un blau oceà brillant, com quan al mar es reflexa la llum del sol que fa l’aparença, fins i tot, que el mar té espurnes de plata sobre les ondulacions suaus d’un dia de brisa. Els seus ulls brillen igual i em delecto durant una bona estona. Somric i em somriu.
Miro ara els seus llavis carnosos, seductors, irresistibles… i em venen ganes de besar-los sense treva, però em contenc. I sento que ell llegeix la meva ment i també es reprimeix les ganes de besar-me. El sento tan connectat a mi que puc endevinar què pensa i què sent a cada moment. Tan de bo no es trenqui aquest lligam…
*
– Escolta, Marc…
– Digues -el to de la seva veu és melós i alguna cosa se’m gira al ventre.
– Una cosa que repeties molt amb els de la colla és que anaves molt just de temps, especialment quan proposàvem activitats els caps de setmana.
– Sí.
– De fet, algunes coses no has pogut venir per feina…
– Sí.
Ric davant de les seves respostes monosil·làbiques.
– El fet que estiguis passant el cap de setmana amb mi, et pot perjudicar?
– Perjudicar, no. Però sí que hauré de fer alguna hora de més en els propers dies. Per?
– Bé, en realitat el que volia saber és si aquest cap de setmana és excepcional o podem plantejar-nos d’altres així.
En Marc aparta un moment la mirada i la deixa fixa en l’aire, suposo que mirant el sostre. Al cap d’una estona em torna a mirar i em parla.
– El problema de la meva feina és que quan hi ha una situació d’emergència s’ha de resoldre al moment. A banda d’això, el temps me’l puc organitzar com vulgui, ja que la feina la puc fer des de qualsevol lloc. Més d’una vegada he passat setmanes senceres en balnearis, desconnectant i relaxant-me, al temps que feia la meva feina. Així que no tenim lligadures més enllà de que si sona alguna alarma he de deixar el que sigui que estigui fent i atendre l’emergència. Si això no t’és inconvenient, podem compartir més caps de setmana així. Dit això…
De cop s’atura i em mira encara més fixe.
*
– Ah! Ja… no m’oblido que vols tenir temps per sortir de cacera i per fer carreres de moto… Podríem dir-li d’una altra manera que no sigui “anar de caça”? Sona massa depredador i em posa una mica nerviosa.
– Jo mai l’havia dit així abans, però com tu li en deies…
– Ja, perquè abans et veia més depredador.
– I ara no?
– Bé… ara m’has explicat la funció que té per tu el sexe, veig com et relaciones sexualment amb mi i el respecte al pacte que vam fer, tot i que les circumstàncies han canviat. I també m’has explicat que vols relacionar-te amb el sexe d’una altra manera. El Marc que tenia al meu cap no era molt fidel al que tinc ara al davant.
Pel motiu que sigui el Marc s’emociona quan dic això, la qual cosa em sorprèn.
– En quin sentit dius que les circumstàncies han canviat entre nosaltres?
– Bé… de vegades em pregunto si no et fa sentir malament que pugui tenir sexe afectiu amb la Ruth i que amb tu sigui més reticent.
– La Ruth és una dona i jo sóc un home. Vaig entendre perfectament que no és una dificultat amb mi, Marc, sinó una dificultat amb mi, home. No m’ho prenc com una cosa personal. M’agrada molt que portis la direcció d’aquest aspecte, encara que no estic gaire acostumat i sovint m’ho he de recordar. Ets la primera persona que dirigeix “el meu” sexe.
Em fa gràcia això de “el meu” sexe. Com si el sexe fos d’algú…
– Entenc. Tu també ets més madur del que m’imaginava. La veritat és que tenia una imatge de tu molt injusta, vist amb perspectiva. Per mi eres el típic guaperes que col·leccionava nits de folleteo, consumia persones, viciat, depravat inclús…
– Depravat! -riu.
– I et veia molt chuloplaya.
*
En Marc riu.
– Reconec que contribuïa activament a la creació d’aquesta façana.
– Sí, fardaves bastant dels ligues del cap de setmana… Per què ho feies?
– Perquè sóc idiota?
– I a banda?
– Bé… Tenia la impressió de que tu també eres activa i crec que era la meva estúpida forma d’impressionar-te. Havia descartat fascinar-te amb els meus encants intel·lectuals, bàsicament perquè no en tinc -riem.- Així que només em quedava utilitzar la meva mà de noi extremadament guapo.
En Marc posa una cara de suficiència que em fa riure durant una bona estona.
– Eh, eh… que la natura m’ha fet realment guapo.
– No ho nego pas… La veritat és que em sembles molt guapo, i encara alucino més que puguis ser tan bona persona essent tant guapo.
– Quin estereotip, maca…
– Ja… Reconec que em vaig deixar portar per les aparences, mea culpa. Aleshores, presumir de sexe amb persones ràndom era la teva estratègia per conquerir-me… Mare meva! Com hem acabat junts?
– Una mica devia funcionar, no? -diu ara el Marc rodejant-me per la cintura amb els braços.
– Bé, guapo em vas semblar des de la primera foto. Però sincerament, no va ser aquest el motiu pel qual et vaig donar like a l’app. O no el motiu principal, perquè n’he vist d’altres de guapos i els he descartat de facto.
– I quin va ser el motiu?
– No ho sé del tot, si et sóc sincera. Diria que la teva mirada.
Quan dic això torno a fixar-me en els seus ulls blau marí que ara es mouen resseguint tota la meva cara, inquiets.
*
– La veritat és que els teus ulls em captiven d’una manera que fins i tot em resulta inquietant. Quan els miro tinc la sensació de què els conec i la seva familiaritat se’m clava dintre del cor, ben profund. A banda d’això reflexen honestedat, transparència i…
No trobo la paraula.
– Com una calma chicha molona…
En Marc arrenca a riure amb la meva cutre descripció.
– No riguis! És molt frustrant no trobar la paraula que estic buscant! Jo crec que tinc alzheimer precoç!
En Marc encara riu més…
– Escolta…
En veure que estic seriosa es veu que encara li fa més gràcia i al final m’acaba encomanant el riure. Així, durant una estona els dos riem sense saber molt bé perquè, la qual cosa encara ens fa més gràcia. Ai, quina tonteria!
11:39 am
Encara no arriba el migdia quan la Ruth em truca per telèfon. El so del mòbil em sobresalta i el riure s’acaba al moment.
– On és el meu telèfon?
– Vaig deixar els teus pantalons sobre una cadira al menjador -respon en Marc.
De puntetes per no trepitjar massa el fred del terra surto de l’habitació i vaig al menjador. Allà veig la cadira amb els meus pantalons i l’abric que em va deixar per pujar al mirador. El mòbil continua sonant des d’una de les butxaques fins que el despenjo.
– Hola! -dic amb l’alegria que em caracteritza.
– On estaves?
– Encara al llit.
– Què feu al llit tan tard?
– … -no vull respondre a aquesta pregunta però tampoc vull sonar borde, així que deixo un silenci llarg.
– D’acord, no és de la meva incumbència. Avui ens veurem?
– Això vau decidir tu i en Marc, no?
– Sona a que no et ve de gust.
– Sona a que no em vau tenir gaire en compte i, literalment, em vas dir que m’aguantava.
– Et ve de gust o no? -ara sona borde.
– … -em bloquejo.
– Hola?
– Hola…
– Et ve de gust quedar o no?
– Estàs bé? Sones enfadada…
– No gaire, però suposo que no importa…
– Buf! Què m’he perdut perquè em parlis així?
– T’he escrit missatges i ni tan sols em llegeixes.
– No els he vist.
– Ja…
Quina mandra tot plegat.
– Estàs gelosa? -pregunto sense més.
– … -ara és ella la que es queda en silenci.
– Va, ens veiem aquesta tarda després de dinar i en parlem de tot plegat. Vols que anem a “El Desencanto” o prefereixes anar a algun lloc diferent?
– … -silenci de nou.
– Hola?
– … -el silenci em comença a pesar.
*
– Ruth, tia, respon-me això almenys, no? Després ja parlem de què et passa…
– T’has estat una puta setmana donant-me la brasa i ara sento que quan ja tens el Marc passes de mi.
Zas!
– Joder… vols que ho parlem per telèfon?
– No, no… ja m’espero a que sa majestat acabi el que hagi de fer… A la cua de tot.
– Meh! Vols que quedem ja mateix? -el meu to és un pèl bastant irritat.
– No, princesa, no. Acabi el que ha de fer i que folli ben a gust.
– Tires la pedra i amagues la mà? Una mica covard, no?
– Què dius de pedres?
– Que ets idiota! -estic enfadada.
– Tu ets imbècil i t’aguanto! -està enfadada.
– I ara que ja estem enfadades per telèfon, estàs contenta? T’has quedat millor? A gust?
– … -més silenci.
D’acord, enfadant-me no guanyaré res així que miro de fer algunes respiracions i de tranquil·litzar-me abans de tornar a parlar a la Ruth. En el fons, puc entendre la base del seu comentari, encara que no m’hagi agradat gens. Em prenc el meu temps i quan em sento preparada parlo de nou.
– A veure, Ruth. Entenc que després de la setmana intensa que hem passat juntes ara tinguis dubtes respecte jo i el Marc. Tu voldries que la nostra relació fos com aquesta setmana? 24h juntes cada dia?
– No… -la seva veu és suau i per un moment em sembla com si hagués plorat.
– D’acord, això tenia entès perquè les dues coincidim que el nostre temps és fonamental, oi?
– Sí…
*
– I per les dues és important que tinguem la porta oberta a d’altres relacions, no?
– Sí… perquè si el meu sexe es limita a quan tu vols em donarà un iuiu…
No puc evitar riure amb el comentari i sembla que això l’anima també a ella.
– Això tenia entès també -resolc finalment.- Aleshores, entens que si estic liada, no importa amb qui sigui o fins i tot si estic sola, no ho deixi tot i corri cap on ets quan em truquis, oi?
– Entendre ho entenc. Però em fa mal imaginar-te amb el Marc, què vols que et digui?
– I això m’agradaria molt més parlar-ho en persona que no pas per telèfon. Agafar-te de la mà, mirar-te als ulls… I per poder fer això necessito estar tranquil·la perquè si no saltaré a la primera de canvi.
– Ui! Déu em guardi!
Torno a riure del seu comentari. Mare meva, quina imatge té de mi aquesta dona!?
– El que vull que s’entengui, Ruth, és que no es tracta d’escollir entre tu o el Marc. No vull haver d’escollir mai, perquè per mi les dues sou igual d’importants i no vull establir jerarquies. Tampoc vull haver de donar explicacions del què faig en el meu temps quan no estic amb tu, independentment de si estic amb el Marc, ma mare o sola… Aquesta tarda, amb tranquil·litat parlem de què sents respecte el Marc, quan estic amb ell… Vull entendre com t’afecta la seva presència a la meva vida, i vull atendre’t com et mereixes. Vols que quedem després de dinar i en parlem?
– D’acord… dona persuasiva!
De nou el seu comentari em fa riure. Dona persuasiva… Ai, senyor!
*
Després d’uns minuts més xerrant de trivialitats i concretant hora i lloc de trobada, penjo el telèfon i respiro alleugerada. Que poc m’agraden els drames… Al poc el Marc treu el nas per la porta del passadís i en veure que ja he penjat entra en el saló.
– Tot bé?
– Ha costat, però sí.
– Era la Ruth m’ha semblat escoltar, oi?
– Sipe. Hem quedat per fer un passeig per Montjuïc i després fer un ramen a Poble Sec. Sé d’un lloc bastant cutre però que el fan boníssim!
– T’agrada molt la gastronomia japonesa, oi?
– Sipe! -somric.- Escolta… en principi m’havia demanat de pasar-me a buscar, però he pensat que no t’anava bé que sabés on vius. He fet bé o m’estic emparanoiant?
– … -el Marc em mira com si de cop estigués davant d’un extraterrestre.- Has fet molt bé, gràcies! Voldràs que t’apropi en moto? A mi no em costa res i és probable que després vagi al circuït a córrer una estona; em ve de gust!
– Vale! -somric.
– D’acord… -en Marc consulta el seu rellotge.- Tenim unes quatre hores fins que sortim amb la moto. Què vols fer en aquest temps?
– Bé, jo hauré de passar per casa per dutxar-me i canviar-me de roba… -ric.- No aniré així de bruta i arrugada… Per cert, què l’ha passat a la meva samarreta que està tan arrugada?
– Ai, no preguntis! Encara bé que hagis arribat a casa sana i estàlvia! Realment quan dorms, dorms profundament, eh?
De nou arrenco a riure. Mare meva… què seria de mi sense les cures del Marc…
*
– Escolta, vols que anem ara a casa meva i veiem una peli friki mentre dinem?
– Quina pel·lícula?
– La que vulguis!
– No sé quines tens…
– T’agrada la sci-fi dura? Interestellar podria estar guai ja que tenim tant de temps… Són tres hores de pel·lícula!
– Ja em vas dir que era la teva preferida. Em sembla bé el pla que proposes. Em dutxo ràpid i sortim en deu minuts.
– D’acord! Jo també em vestiré per tal de no anar en pilotes pel carrer -ric.
Dit i fet, als deu minuts estem sortint per la porta. Amb l’ascensor baixem fins a l’aparcament on té guardada la moto sota un cobertor a mida. Al cap d’uns minuts més estem ja al carrer, jo gaudint del passeig en moto suau al qual em té habituada ja. Jo m’aferro amb ganes a la seva cintura i el miro pel retrovisor. De tant en quant ell també em mira i em somriu. Jo no em puc treure el somriure de sobre. Feia temps que no sentia aquestes papallones, aquesta alegria desorbitada… Sé que això no durarà sempre, afortunadament, així que miro de delectar-me ara que puc. Al poc arribem al meu carrer, aparquem i pugem a casa meva. No la trepitjo des de… o més!
Amb tranquil·litat pugem els sis pisos que em separen del carrer, prenent-nos el nostre temps. Després obro la porta i em miro el pis com si fos la primera vegada que entro. Al cap d’una estona comprovo que tot és al seu lloc i paso. Darrera meu entra en Marc.
12:43 pm
– Cada vegada que vinc a casa teva m’agrada més -diu.
– Sí? Com és?
– La veritat és que tens molt bon gust.
– Si les circumstàncies a casa haguessin estat unes altres m’hagués agradat estudiar arquitectura i especialitzar-me en el disseny d’interiors. En general l’arquitectura m’apassiona, per això vaig voler estar dintre encara que fos en el moble.
– No sabia que el moble era una especialitat de l’arquitectura.
– Poca gent ho sap. El cas és que quan vaig fer-me casa meva em vaig voler treure l’espineta que m’havia quedat i vaig desplegar el meu (poc o molt) coneixement sobre la matèria.
– Doncs pel meu gust ho vas encertar de valent. No sóc expert en la matèria però diria que l’habitatge està molt equilibrat en quant a llum, distribució, colors…
Em sorprèn positivament el comentari del Marc sobre el meu pis i per un moment miro al meu voltant com per comprovar que allò que diu és cert, com si mai abans hagués estat al meu pis. La veritat és que en el seu moment el vaig pensar amb tant luxe de detall que me’l sé de memòria, centímetre a centímetre. Finalment el miro de nou i somric.
– També m’agrada la decoració friki i els detalls que et defineixen aquí i allà. Tot el pis recorda a tu, des dels pòsters que pengen a la paret d’entrada, de les pel·lícules més significatives per tu fins a la cortina del lavabo. Per cert, per què cortina i no mampara?
– Em sembla més fàcil de rentar que no pas una mampara -ric.- Un dels criteris a l’hora d’escollir coses era la facilitat de neteja.
– Ah…
*
– Decepcionat amb la resposta?
– No. Són coses que se m’escapen. Mai he netejat un lavabo.
– De veritat? Un dia vas dir que et venia algú a fer la neteja, oi?
– Sí.
– Ets un comodón…
– No t’ho nego…
Ric al temps que passo els braços pel seu coll i el beso.
– Mmm… -diu al temps que passa les seves mans per la meva cintura.