Autoria: Kassia Langley
Dissabte, 18 de novembre de 2017
Mirador Inventat, Tibidabo, Barcelona
Després de preparar quatre coses ràpides i alguna cosa per menjar, el trajecte en moto fins el mirador es fa ràpid. Durant el mateix, repaso la conversa de les últimes hores i no puc evitar somriure. Mai m’havia sentit tan bé amb un home al costat i m’alegro que sigui en Marc la persona que m’hi fa sentir.
– Tot bé? -em pregunta quan l’escanyo de la cintura emocionada pels sentiments que afloren al meu cor.
M’adono que em mira pel retrovisor i faig un “ok” amb el polze dret que em retorna amb un somriure.
– Si condueixo molt brusc, digues-m’ho. Procuro no emocionar-me per tal de no fer-te ballar massa, però en algun moment em puc deixar anar sense voler.
– Que va -crido dintre del meu casc,-condueixes molt bé i estic molt còmoda. Només ha estat que tenia ganas d’abraçar-te.
En Marc somriu encara més quan dic això i després torna a concentrar-se només en la carretera. Estem a les corbes finals i requereixen la seva atenció per tal de portar-nos als dos amb total comoditat i d’una peça fins a dalt.
Quan finalment atura la moto al final del descampat just on hi ha la barana del mirador, la foscor, el silenci i la quietud ens envolten per complet i no puc estar-me de sentir una esgarrifança que ràpidament el Marc espolsa fregant-me una mica l’esquena.
– Tens fred? Vols el mono?
– No, estic bé. Suposo que ha estat el canvi de ritmes, el contrast d’un dia accelerat amb aquesta quietud absoluta. M’ha fet encongir per un moment. I sí, sento el fred, però em sento bé; aquest abric que m’has deixat és una passada!
En Marc riu davant el meu entusiasme desmesurat.
*
– Si en qualsevol moment t’angoixes, marxem. Amb la moto podem estar allà on vulguem quan vulguem.
– Podríem passar la nit i el diumenge perduts pel món?
– Bé, demà a la tarda la Ruth s’havia demanat estar amb tu.
– Quan s’ho ha demanat?
– Ahir a la nit; estaves al davant!
– No ho recordo.
– Tens una memòria nefasta.
– Doncs no vull ser esclava d’un calendari. A més, no esteu enfadats?
– Estic enfadat, sí, però això no justifica que hagi de faltar a la meva paraula.
– Oh! Què honorable! Però què passa amb el que jo vull?
– No vols estar amb ella?
– Clar que vull! Però demà em ve de gust perdre’m per algun indret de Casa Nostra…
– Casa Nostra?
– Catalunya.
– Ah… On t’agradaria anar?
– M’és igual. On s’acabi la gasolina -ric.
– Eh… Jo espero que no se’ns acabi sense una benzinera al costat, perquè després seria complicat tornar…
– Mira que ets quadriculat, eh?
– Pragmàtic.
– Quadriculat i cap-quadrat!
No puc evitar arrencar a riure quan dic aquestes expressions i veig la cara del Marc en resposta. Al final ell s’encomana i també riu.
– D’acord -diu.- Comencem pel sopar a veure com anem passant la nit i anem fent mica en mica.
– Em sembla una bona idea.
Ràpidament estirem un petit mantell a la vora del mirador on disposem la teca que hem portat. Després seiem de cara a la barana amb els peus penjant precipici avall i la foscor en l’horitzó. Durant els següents minuts restem en silenci i poc a poc una calma infinita m’omple el cor i el cos, com quan em banyo. Em sento completament en pau i em relaxo en aquella sensació desitjant que en Marc també s’hi senti igual de bé. Quan m’adono, tinc un somriure dibuixat al rostre i el Marc em mira atentament.
*
– Se’t veu realment feliç -diu.
– Ho estic -somric.
Ell també em somriu i allarga la mà per acariciar-me una estona els cabells; no fa aire, així que deixo que el Marc em tregui la cinta que els subjecta. Recolzo la barbeta en la barra de la barana on fins ara penjaven els meus braços i tanco els ulls per concentrar-me en les sensacions que provoca el fregament dels dits del Marc entre els meus cabells. La tranquil·litat del lloc és màxima i de cop sento un formigueig per tota la columna que em fa tornar a obrir els ulls. En Marc em mira amb la mirada més dolça que mai abans m’havia trobat o imaginat i a través de la seva mirada m’expressa tota la seva estima, concentrada en un parell d’iris obscurs en la penombra de la nit.
– Em sento extremadament bé amb tu -confesso.
– I jo amb tu. T’importa si sec darrera teu i t’agafo? Tinc ganes d’estar més a prop.
– Ja hi vaig jo, que així et pots recolzar en la barana. Gira’t i em poso entre les teves cames.
– Uh! Mai m’havien dit res més suggerent.
– No t’emocionis -riem.
Quan sec davant seu ell m’envolta amb els seus braços, mono contra abric mil talles més gran que jo. Per un moment em sembla curiós l’hivern i les capes que ens posem per estalviar-nos el fred. Però superat el moment, em sento molt més confortable ara, si cap, que fa una estona. M’agrada estar entre els seus braços, encara que la roba ens separi tan descaradament.
*
– Aleshores, sexe per tu és sinònim d’intimitat -recorda en Marc.- Amb els teus clients tens intimitat i entenc que t’agraden en un grau més o menys gran, però manteniu la cordialitat professional amb finalitats socials, per la teva banda…
– I perquè facilita mantenir la nostra relació contractual.
– Què vols dir?
– Vull dir que aquestes persones paguen per un servei i els va bé sentir que continua essent un servei per molt que amb el pas del temps hàgim creat un sentiment més enllà de la relació contractual. És com qualsevol negoci.
– No ho havia mirat des d’aquesta perspectiva. I això no t’incomoda?
– No, pas. A mi també m’ajuda a ubicar-me dintre de la relació i anar fent estalvis pel projecte social. Totes les parts guanyem, què més volem?
– Ets molt pragmàtica i em sorprèn. No fas pinta…
– No faig pinta de res excepte d’estar boja. És la màscara social que m’agrada portar; de la resta de mi ningú no n’ha de fer res. Bé, no. També tinc la màscara de radical feminista.
– Ai, si! Quins talls fots quan t’hi poses!!
Ric.
– A més, Marc, que jo tingui sentiments cap a aquestes persones no fa que totes les tinguin cap a mi…
– I això no et confon o et molesta?
– Per què? Quan dic “tenir sentiments” no vol dir que estigui fins a les tranques, eh? No em vaig enamorant de tothom que conec…
– Poder és el llenguatge que em confon…
*
– M’agraden moltes persones, especialment si encaixen en un perfil de persones “èticament guais”. Però per compartir això que tu i jo ara tenim només esteu tu i la Ruth.
– I si no fossin clients, imaginem, sinó relacions sexuals, tindries sexe?
– Si és tal qual el tenim, si. Si parles d’un sexe més carnal, ràpid i desproveït de connexió, no.
– D’acord, com el teniu. Vull dir, si coneguessis algú amb qui poguessis tenir aquesta intimitat encara que no l’estimessis com a la Ruth o a mi, podries tenir sexe?
– Sí. Per?
– Per saber a què atenir-me.
– Tu no continuaràs anant de cacera?
– És quelcom que em vull, com a mínim, replantejar.
– En quin sentit?
– Bé, com t’he dit a la dutxa, sento que el que he fet fins ara estava buit. Per mi el sexe complia una doble funció: per una banda, buidar la meva ràbia; per altra banda, era el meu espai de socialització. En els dos casos era unilateral i completament buit d’implicació, de sentiment, d’entrega… Una merda. Tinc clar que no vull continuar exactament igual. Sé que vull continuar anant de cacera, però no vull seguir fent-ho tal i com ho feia.
– Tampoc no tens pressa per trobar la forma, no? Experimenta, juga i gaudeix.
– No tens por que conegui algú altre i…?
– Marc, si en algun moment coneixes a algú que et fa esborrar la memòria del nostre camí compartit, només significarà que la nostra relació no havia de ser. Clar que em farà mal que desapareguis si em substitueixes per una altra persona, però sincerament, desitjo que abans d’arribar a aquest punt parlis amb mi i em continuïs incloent a la teva vida. Per què això m’hauria de donar por?
– Bé, els recursos personals són limitats; tampoc no tinc temps infinit… Quan ho penso al revés a mi em fa por.
*
– Bé, la por que sents és teva i jo no tinc poders per treure-la, per molt que t’argumenti. Podem parlar-ne i treure l’entrellat. M’agradaria comprendre la teva por.
– Tinc por que l’altre persona em faci ombra.
Deixo un moment de silenci per sospesar el que m’acaba de confessar. En algun moment de la meva vida també vaig sentir aquesta inseguretat que ara em manifesta. Si miro de fer memòria, però, no sé com ho vaig canviar…
– Entenc el que m’expliques -dic finalment.- La por a que algú s’adoni que no ets tan guai com es pensava.
– Alguna cosa així.
– Bé, aquesta és una feina que has d’anar fent, mica en mica, però et faré un spoiler: no ets tan guai com creus que penso de tu.
– Vaja… Aquesta sí que no me l’esperava.
– Una vegada vaig llegir en algun lloc que som allò que creiem que els altres pensen de nosaltres. Aquesta idea m’ha acompanyat en els darrers anys de la meva vida i m’ha estat molt útil en diversos moments, quan feia com tu. Depositava el meu ésser en els demés, generant expectatives i jugant a les màscares per tal de ser com els altres volien que fos. Però això és una trampa triple mortal, Marc, perquè et condemna a un patiment desorbitat. Vols ser lliure? Comença per no generar expectatives de com et veuen els altres i senzillament sigues a cada moment allò que vols ser. Si encaixa fora, perfecte, si no canvia el que passa fora però no et siguis infidel a tu.
– Ets molt intel·ligent. M’agrada la forma en què m’ajudes. Pensaré en això que m’has dit. Gràcies.
– Et recomano buscar ajuda psicològica per tal que t’acompanyi en aquest procés.
– No estic boig!
– Au, va! Que t’has quedat al segle XIX?
– Eh… Tu has anat al psicòleg?
– Sí, diverses vegades i en totes m’ha anat molt bé; puc pasar-te el seu telèfon. I és psicòloga.
– Per trucar i informar-me tampoc no passarà res.
De nou el silenci, com la foscor, s’imposa. I de nou em relaxo fins el punt de sentir la mateixa calma d’estones abans.
*
– Tornant de nou a la Ruth. A casa m’explicaves que el problema que tenies amb ella no era tant que el sexe que t’oferia era més dur del que a tu t’agrada sinó que no la senties connectada a tu. Crec que m’has dit això però la conversa després ens ha portat per altres vies. Vols parlar-ne?
– Bé, poc a poc ella va anar canviant. També va a una psicòloga i es veu que l’està ajudant moltíssim, i ella s’esforça de valent. Al principi els canvis em passaven imperceptibles, però va ser el dia que vaig quedar per parlar amb ella que vaig veure aquests canvis. Jo m’esperava un drama, recordes? Però en lloc d’això em vaig trobar una Ruth molt reflexiva i em va agradar perquè em vaig sentir molt respectada.
Prenc una estona de silenci per ordenar els records.
– Després d’aquella conversa, ja a casa seva, es va obrir per primera vegada a mi i em va expressar les seves pors i les seves inseguretats; també em va confessar el què sentia per mi. Quan ens vam tornar a veure al dijous següent (just abans del divendres nefast) em vaig sentir molt diferent. A la fi vaig entendre què sentia realment jo per ella i què sentia realment ella per mi. Les dues ens havíem (auto)enganyat sense voler. Aquell dijous em vaig sentir molt connectada amb ella i durant aquests darrers dies en què tothom s’havia allunyat de mi va estar al meu costat com una campiona, cosa que no és fàcil, reconec. Aquesta experiència m’ha unit molt a ella i me l’estimo moltíssim.
– M’agrada la teva forma de sentir, de pensar, de fer les coses… M’agrada la humilitat amb la qual et relaciones amb tu mateixa. Davant dels meus errors sóc més dur, però tu sembla que els utilitzes per donar-te més llibertat i felicitat.
– Això procuro.
– Tu també has canviat des de que et vaig conèixer ara fa sis mesos. O poder he canviat jo i et veig amb altres ulls. M’agrada la teva maduresa, però sobretot m’agrada la llibertat amb la qual vius.
*
Moguda per un impuls que neix de dins m’incorporo i quedo asseguda sobre les meves cames, davant d’ell. Col·loco les mans sobre les seves espatlles i lentament m’apropo a ell per besar-lo. Just quan els llavis freguen, puc veure fugaçment en ell un somriure que s’amaga en el bes. “Jo també em sento victoriosa del moment”, penso abans de deixar-me anar en aquell petó.
És un petó silenciós com la nit, però a diferència ho omple tot de llum i calidesa. És humit, lent i alhora pasional. Els meus llavis senten la calor que emanen els seus. I poc a poc ell tanca les seves mans en la meva cintura sota l’abric que m’ha deixat. El tacte de les mans sobre la meva roba m’excita i no puc evitar exhalar amb força. Ell deixa de besar-me i em mira, tendre i excitat també.
– M’agrada quan jugues amb mi, Kassia. M’agrada perquè mai no sé quan començaràs i sempre em sorprens. I mai no sé quan pararàs perquè t’has quedat atrapada en qualsevol altre cosa. M’agrada la teva dispersió perquè ets tu a cada moment. I m’agrada que el nostre sexe sigui així. Perquè això és sexe per tu, oi?
– Si -somric.
En Marc mira els meus llavis i es mossega el seu, l’inferior. Després em mira els ulls expectant del meu següent moviment. Però jo em limito a somriure i mirar-lo sense més, i al final acaba rient.
*
– Els nostres tempos en el sexe i les nostres necessitats són molt diferents -dic acomodant-me sobre les seves cames quan deixa de riure.
– M’adono.
– Encara i així, a casa meva vas ser tu qui va parar. Recordes?
– Ho recordo, sí.
– Va ser desconcertant però bonic.
– Bonic?
– Vull dir, que la conversa de després de parar va ser la que ens va portar a començar a sortir…
– Tinc la sensació que el recorregut fins aquí ha estat una autèntica muntanya russa…
“Muntanya russa!”. Sempre em fa gràcia a aquesta expressió, especialment quan fa referència a ell. Sóc així de ximple…
– Volia dir, Marc…
– Què.
– Que entenc perfectament que tu necessitis un sexe més…
– Més què?
– Més sexe.
El Marc em mira sense entendre’m.
– Que jo compto que aniràs de cacera, per molt que ho reformulis o t’impliquis d’una altra manera. Sé que a tu el sexe t’agrada d’una altra manera.
– No t’ho nego. I tinc gustos bastant aliens a tu, pel què m’expliques.
– Sé que t’agrada el BDSM perquè el teu perfil de l’OkCupid és una galeria d’aquest aspecte…
Riu.
– Però no és excloent, oi? -em pregunta de cop.
– No.
– També m’agrada el sexe que m’ofereixes. Puc tenir-ho tot?
– Em demanes permís?
– Més que permís vull saber si et molesta o…
– Creus que em molesta a aquestes alçades del conte? Va! Prova de dir-m’ho d’una altra manera, com si estiguessis segur que vols les dues coses.
En Marc riu del “com si”… i després pensa durant una estona.
*
– M’agrades molt, Kassia, i t’estimo més encara; vull compartir amb tu tot el que em vulguis donar. I alhora no vull perdre’m altres coses que també m’agraden: les carreres de motos, el sexe límit (no només BDSM)…
– Uh… Això m’ho expliques després.
– D’acord…
– Segueix, perdona.
– … -en Marc torna a riure.- Ja havia acabat, crec… no tinc gaires coses més que m’agradin, la veritat, a banda del sexe i les motos. Per fer sol, dic.
– No t’agrada anar al cinema sol? O veure sèries a casa?
– No… la veritat és que va ser una mica farol el tema de rol i el tema de la sci-fi. La part divertida és que investigant-ho per colar-te el gol em va agradar. Però preferiria compartir-ho amb tu i, si vol i ens aclarim, amb la Ruth.
No puc evitar sorprendre’m del seu comentari, més tenint en compte tot el què m’ha explicat aquesta tarda i el què pot suposar que la Ruth sàpiga coses d’ell.
– Escolta, entendria perfectament que no volguessis saber res més de la Ruth, depenent de com vagi aquesta conversa que teniu pendent. No cal que facis tonteries per amor i molt menys que actuïs com un superheroi sense poders.
En Marc riu de bona gana amb la meva comparativa, però jo em mantinc seriosa, la qual cosa el sorprèn. Poques vegades se’m pot veure seriosa, però quan se m’hi veu, sembla que genero bastant de respecte. Ara em sap greu, tampoc no volia agobiar-lo.
– Escolta, Kassia -diu,- no m’estic fent l’heroi i no tinc intenció de llençar la meva vida per la borda. Tinc pendent una conversa amb ella i m’espero a veure què m’explica abans de treure conclusions precipitades. Tant de bo tot quedi en una mesurada de polles, encara que ella no en té. Ja m’entens…
– Ella es mesura els ovaris amb la teva polla. T’entenc…
*
Com vols mesurar els ovaris amb la polla? Quines coses més estranyes que dic, però en Marc torna a riure, així que tot és perfecte! Jo també ric.
– Em sembla molt lloable per la teva part -dic finalment- que vulguis continuar intentant una aproximació amb la Ruth. Tant de bo tot quedi en una mesurada.
Quan dic això torno a besar els seus llavis i ell es torna a delectar. Després d’un gemec que li surt del ventre, el beso apassionadament. Ell s’excita ràpidament i torna a agafar-me per la cintura per acompanyar el meu moviment sobre ell. Paso la llengua seguint la seva mandíbula fins a l’orella i li parlo en un xiuxiueig.
– I quin sexe t’agradaria entre nosaltres? -suggereixo.
El Marc obre els ulls i em mira fixament.
– Normalment m’agrada portar la veu cantant, però he de reconèixer que estic perdudíssim amb això de “fer l’amor”, així que… -guarda silenci durant una estona.- Poder m’agradaria explorar aquesta intimitat de la qual em parles. Vull estrenar-me en una expressió sexual nova amb tu i prefereixo deixar els vells jocs per les meves caceries.
– Continua parlant.
– Eh…
El Marc em mira per uns instants als ulls.
– Quan a la dutxa has dit que per tu la conversa havia estat una forma de fer l’amor (i entenc que també el fet d’estar nus sota l’aigua, abraçats)…
– Sí…
– Aquest “fer l’amor” és el que vull aprendre. M’agrada com jugues amb mi, quan em sorprens i em beses d’aquesta manera, quan t’atures per parlar-me de qualsevol altra cosa, com m’abraces, em toques… Sovint és una tortura, però et veig tan tu a cada moment que m’agrada i m’excita alhora. Vull connectar amb aquesta intimitat.
M’excita quan parla des del cor. Que no pari…
– Vull que siguis tu tota l’estona i veure què sents i com ho sents a cada moment. Vull conèixer aquesta dimensió teva i comprendre-la profundament per compartir-la amb tu. Desitjo estar al teu costat, com iguals. No hi ha port al qual arribar que no sigui el teu cor, i vull navegar per les teves aigües; arribar a tu profundament.
*
Mai abans havia sentit res semblant. La seva passió, la seva honestedat extrema des del cor ben obert, la seva vulnerabilitat i el seu coratge… Tot s’expressa a través de les seves paraules que m’arriben ben a dins del meu cor, i profund al meu ventre. No és la primera vegada que unes paraules m’exciten, però sí la primera vegada que unes paraules freguen el meu èxtasis. Suposo que ell ho veu en els meus ulls, en la meva cara, i ara és ell qui pren la iniciativa per besar-me. Estira el coll i assoleix els meus llavis que frega amb una suavitat extrema i jo tremolo sencera.
El meu foc intern es desboca i em crema per dintre en un amor inconmensurable cap a ell, cap a mi, cap el món sencer. Tot és d’una pau infinita i de cop comprenc la veritat més absoluta de totes les veritats. Sóc feliç, profundament feliç, i en Marc és testimoni d’aquest goig màxim quan esclato en un orgasme com mai abans havia sentit. Durant el mateix el meu cos es convulsiona i perdo el sentit per uns instants fugaços, o moro, no ho sé ben bé. Una mort dolça, extremadament tendre en els braços d’aquell que m’acompanya en aquest viatge.
Després d’una llum intensa dintre meu, la foscor i el silenci de l’entorn tornen poc a poc, prenent-se el seu temps. Quan veig amb els meus ulls, el Marc em mira amb la boca oberta, fascinat. Després em somriu en un gest que vol expressar el seu testimoni del que just acaba de passar.
– Ets impressionant… -em diu.
Jo no tinc paraules, així que col·loco el meu cap sobre la seva espatlla i descanso. Em sento en pau, connectada i feliç.