Autoria: Kassia Langley
Dissabte, 18 de novembre de 2017
Plaça del centre, Les Corts, Barcelona
Capficada en els meus pensaments no m’adono que en Marc ha aturat la moto, s’ha tret el casc i, fins i tot, s’ha baixat. Quan m’ajuda amb la cinta que assegura al casc per la barbeta prenc consciència de tot plegat. El seu rostre està tens i la seva mirada és esquiva. De manera inesperada em sento malament.
– T’ajudo a baixar? -em demana en veure que no em moc de la moto.
– Eh? No… Puc sola, gràcies.
De cop sento una profunda gana com si portés dies sense menjar i sento que el cap em balla una mica en baixar de la moto. En Marc s’adona i em subjecte ferm pel braç.
– Estàs bé? No te’m tornaràs a desmaiar, oi?
– Tinc molta gana… -dic amb un fil de veu.
– El dinar ens espera a la porta de casa meva, pots caminar?
El seu to de parla és el mateix de sempre tot i la duresa del seu rostre.
– No esperava visita i ahir vaig sortir disparat cap a casa de la Ruth després de parlar per telèfon. Així que no sé com estarà el pis…
– Bé, no sóc la persona més ordenada del món, així que pots estar tranquil. Les meves expectatives respecte l’ordre estan controlades -ric.
En Marc no riu i es limita a mirar al front, com mirant d’assegurar-se cada passa.
– Estàs enfadat amb mi? -pregunto finalment.
– Eh? No… -diu encara sense mirar-me.- Però sí estic força angoixat pels darrers esdeveniments…
– Sobre els quals no puc preguntar…
– No encara.
– D’acord…
*
Quan girem el carrer m’adono que ens trobem a la Plaça del Centre. En un dels portals que dóna a la plaça hi ha la casa d’en Marc. Pugem en l’ascensor fins el novè pis i davant d’una de les dues portes del replà una bossa de paper conté el que serà el nostre dinar.
– Ho preparo ràpid i després en parlem -em diu.- Encara pateixo que et desmaïs…
Quan gira la clau en el pany empeny la porta que s’obre per la inèrcia i en Marc estén la mà per convidar-me a passar. Per primera vegada des de que ha tornat amb la Ruth em mira als ulls i detecto una mica d’alegria darrera de la tensió. Sospito que en el fons li fa il·lusió que entri a casa seva, la qual cosa em tranquil·litza una mica el neguit acumulat de tot el que està passant.
Responc el seu gest amb un altre de dama que s’aixeca el vestit per saludar. Evidentment ni sóc una dama ni porto vestit, però el gest cau bé i en Marc somriu de nou com si fos un dia de ben normal. Després passo dintre per trobar-me en un rebedor que s’obre al saló. Abans, però a l’esquerra hi ha l’accés a la cuina que des de la porta sembla fet un desastre.
*
El saló és una sala enorme que acaba amb una terrassa força generosa per la qual entra un munt de llum. A l’esquerra una porta separa la zona de nit. Per ara, però, el Marc es limita a tancar aquesta porta. Ràpidament en Marc treu un parell de plats, de gots i de coberts i ho disposa tot sobre la taula del menjador després d’estirar i allisar les estovalles. En el centre col·loca les safates amb el menjar i cullerots per servir-nos. Finalment, treu dos tovallons d’un petit calaix en l’aparador que hi ha davant la taula i que fa de separació entre la zona de menjar i el saló pròpiament.
Mentre ell ho disposa tot jo vaig tafanejant la casa amb curiositat. Les parets estan completament buides, pintades de blanc i el mobiliari és bastant sobri. Només un petit moble davant d’un llarg sofà modular amb chaiselonge i dues tauletes auxiliars a banda i banda del sofà. Hi cabria una taula central davant del sofà però en el seu lloc hi ha un ordinador obert sobre una petita catifa d’estiu i eines escampades sense cap ordre.
Sobre el moble hi ha una consola plena de pols, jocs i un miniordinador, i a la paret una enorme televisió connectada a l’ordinador. Cap fotografia, cap quadre, cap imatge… res. Tafanejo els jocs i m’adono que tots són RPGs reconeguts.
*
– Dinem? -la veu d’en Marc em treu dels meus pensaments.
– T’importa si obro perquè entri una mica d’aire?
– Cap problema. Obre millor la porta de l’esquerra.
– Ok.
Obedient, obro la porta corredissa de l’esquerra i faig una ullada ràpida a la terrassa suficientment gran com perquè hi càpiga una taula amb dues cadires en un racó i una gandula petita. Quan la meva curiositat es veu satisfeta, m’apropo a la taula on en Marc m’espera assegut.
– Vols que et serveixi o prefereixes fer-ho tu mateixa?
– Ja em serveixo jo…
– D’acord…
En Marc m’observa amb atenció mentre em serveixo el menjar al meu plat. De tant en quant me’l miro i ell dibuixa mig somriure.
– Tu no dinaràs?
– No tinc gaire gana…
– Vaja… Si que t’ha afectat tot això, no?
– Una mica.
Intento mastegar lenta, però al final acabo devorant el menjar de la gana que tinc. A més, aquest japonès està boníssim i fa les delícies de cada mos que empasso, la qual cosa encara augmenta la meva ànsia per menjar ràpid. Al cap d’un quart d’hora em sento plena i deixo els coberts sobre el plat per indicar que ja he acabat. En Marc m’observa des del silenci més profund.
– Vas a moltes gal·les? Com a escort, dic…
– He anat a unes quantes, però no. Els caps de setmana els prefereixo per jugar, divertir-me i descansar. Com és que t’ha vingut això ara al cap?
– T’he observat mentre menjaves i m’he adonat que de tant en quant se t’escapen tics d’etiqueta. Fins ara no m’havia fixat.
*
– Ja… visc entre dues realitats molt diferents. De vegades allà se m’escapen gestos més rudes que em fan passar alguna que altra vergonya… -ric.
En Marc somriu de forma honesta davant la meva broma. Bé, broma no és, perquè certament alguna vegada he ficat la pota fins al fons. En qualsevol cas, ara el Marc em mira neguitós de nou i jo estiro la mà perquè me l’agafi.
– Vols postres? Tinc fruita i crec que queda algun tros d’alguna tarta. Poder cafè?
No sé quina cara dec posar perquè de cop en Marc s’adona de la seva plantada. Dubta i finalment allarga les seves mans per jugar amb la meva. Durant uns instants els dos ens quedem abstrets en els seus dits que mouen de formes divertides els meus. Després em torna a mirar i té els ulls mig plorosos.
– Ets una persona impressionant, Kassia -diu.- I avui he pres consciència de què no t’arribo ni a la sola de les sabates.
Obro els ulls a mesura que va parlant.
– Per què dius això?
En Marc agafa de nou la meva mà i l’aixeca per apropar-se-la als seu llavis. Durant un moment roman quiet, els seus llavis sobre la meva pell. Després em fa un petó i recolza el seu front sobre les mans. No sé si plora o senzillament pren aire. Finalment, deixa suaument la meva mà sobre la taula i s’aixeca lent. Per uns instants desapareix i dedueixo que ha anat a la cuina a buscar les postres, però quan torna les mans estan buides. De cop, les persianes del saló comencen a baixar i un petit zumzeig vibra prop de mi per uns segons.
*
– No t’espantis, Kassia. És només per rebaixar tanta llum; em sento millor en la foscor. La clau és a la porta per tal que no et sentis atrapada. Vols seure en aquest costat que és més a prop de la porta? No vull que sentis que t’estic tancant ni res per l’estil…
A mesura que parla la persiana cada cop és més baixa i la foscor es fa evident en pocs segons. Al poc en Marc encén la llum del saló i em convida a seure en el sofà.
– No, en realitat no és per la llum. Necessito explicar-te una sèrie de coses i no sé molt bé com les encaixaràs. Quan divendres em vaig assabentar de que et prostituïes em vaig sentir molt malament. A banda dels meus prejudicis contra la prostitució, em va doldre que no confiessis en mi per explicar-me abans a què et dedicaves. Em va semblar injust assabentar-me davant de tothom, al mateix temps. La veritat, però, és que no tinc dret a exigir-te que m’expliquis res de la teva vida quan jo no he estat honest amb tu.
Mentre parla els dos prenem seient en el sofà, que resulta extremadament confortable.
– Què vols dir? En què no has estat honest?
– Abans d’explicar-te res de mi vull demanar-te, sisplau, que em diguis tot el què l’has explicat a la Ruth de mi.
– Res.
– Ahir la Ruth va confessar que tu l’havies dit que era rus.
– Ah! Sí… Però em vas dir que m’ho havia inventat.
– No, no t’ho vas inventar.
– Ets rus? M’estàs liant una mica.
*
– Kassia, del què t’expliqui de mi no és perquè li ho diguis a ningú. Confio plenament en tu, però tota la informació relativa a mi ha de quedar entre tu i jo.
– Quin misteri! Què més dóna que…
– Sí que dóna! M’ho jugo tot, d’acord?
El to del Marc és desesperat.
– No sé en quin moment vaig pensar que era bona idea dir-te que sóc rus i donar-te el meu nom real -diu.- El recordes?
– Sincerament? No… L’he de recordar?
– Millor que no.
– Bé, alguna vegada l’havia d’encertar. D’acord. Em vas dir que ets rus i el teu nom real.
– Li vas donar el meu nom real a la Ruth?
– Si no el recordo! Com vols que li digui!
– Recordes haver-li dit que sóc rus?
– No… la veritat.
– Sisplau, Kassia. És molt important que miris de fer memòria de tot el que l’hagis pogut dir de mi.
El Marc s’agenolla davant meu i agafa les meves mans. De cop em sento incòmoda i bloquejada. El seu gest és de súplica i finalment assenteixo amb el cap. Tanco els ulls i miro de recordar les darreres converses. He parlat molt del Marc amb la Ruth, però sobretot del què sento…
– Sí, va ser ahir mateix que vaig dir-li que ets rus. No sé perquè ho vaig fer, la veritat. Senzillament em va sortir. Ho sento.
– Què més li vas dir?
– Que vas venir aquí de petit. Res més.
– I altres dies?
Torno a pensar buscant moments en què he parlat del Marc amb la Ruth. No hi ha gaires amb excepció dels darrers dies després del divendres nefast.
*
– Diria que això és tot…
– D’acord. Si recordes qualsevol conversa amb ella sobre mi, fes-me-la saber.
– Bé, hem parlat molt de tu, però sobretot és de com em sentia cap a tu i…
– No, això no necessito que m’ho expliquis a no ser que en vulguis parlar. És la vostra intimitat… Em refereixo a coses de mi. O si recordes si la Ruth t’ha preguntat alguna cosa de mi alguna vegada.
– Uhmm… Recordo que al principi de tot em va preguntar per la teva feina. Li vaig explicar que eres informàtic i que treballaves en atenció al client o alguna cosa així. Recordo que ella em va comentar que vesties massa pijo per tenir una feina de merda i que n’estava convençuda que amagaves alguna cosa. No li vaig fer massa cas; al cap i a la fi tothom amaguem coses de nosaltres. Vaig pensar que igual treballaves de gigoló.
El Marc riu davant el meu comentari i al final m’enganxo amb humor al seu riure.
– Què? Sempre fardes un colló del sexe que tens amb tothom. Tampoc és tan estrany que pugui pensar això, no?
– No, certament. Quina merda de façana m’he construït.
– Façana? Ara resultarà que no folles…
– No, sí…
– No, sí? Aquesta conversa em confon… -ric.
En Marc també s’ho pren amb bon humor.
– Sí, gran part del que he dit sobre el sexe és cert. No, no sóc gigoló ni em vindria de gust. Follo, com et vaig explicar, per canalitzar tota la meva tensió i ràbia. Per cert, ahir et vaig dir que havia follat amb una escort cada dia.
– Ah, sí…
– No sé perquè ho vaig dir, però no ha estat així. Les he contractades, això sí, per tal de xerrar amb elles. Sóc molt imbècil, ho sento.
*
– Per mentir o per contractar-les?
– Què?
– Per què dius que ets imbècil?
– Ah! Per les dues coses, ben mirat! Mentir-te per quedar com un mascle és una idiotesa, però contractar les escorts perquè “em parlin de tu” és encara més tonto…
– Buscaves entendre’m?
– Sí… en comptes de parlar amb tu.
– Sí que és absurd, sí… -ric.
– Ho sento…
– Aigua passada -somric.
Per un moment en Marc em mira els llavis, el meu somriure, i sento com li arriba ben profund. Després em torna a mirar als ulls i sospira un parell de vegades.
– Si recordo alguna cosa més que hagi parlat amb la Ruth o que ella m’hagi preguntat, t’ho diré -dic finalment.
– D’acord -respon en Marc com tornant al present.
– Podem obrir ja les persianes?
– No, bonica. Just ara t’explicaré qui sóc i a què em dedico… Res del què t’expliqui pot sortir d’aquí, d’acord?
– I per a què m’ho expliques? No vull saber-ho!
– Per què no vull tenir màscares ni barreres amb tu. Explicant-ho em poso en perill, però crec que no tinc manera més autèntica de dir-te quant t’estimo.
– M’estàs espantant…
En Marc em torna a agafar les mans i seu al sofà per estar més còmode, sobre la seva cama. Mentre parla em mira els ulls i em parla lent, sospesant cada paraula. Durant una estona llarga m’explica la seva infantesa i quan va fugir de la Rússia, quan va arribar a Barcelona i va conèixer la Gisela. M’explica que està casat i divorciat de la Gisela i els motius pels quals es van casar. No em recorda el seu nom real, perquè insisteixo en què no me’l digui i ho acaba acceptant.
*
Em parla extensament de la generositat de la Gisela i que li va pagar la carrera i el màster. I després m’explica la seva trajectòria professional, la qual cosa em fa obrir els ulls i la boca. S’entreté molt en explicar-me tot això i els motius pels quals va donar cada cop més força al personatge del Marc Fernandez. Cada explicació em deixa més anonadada. Em sento aclaparada amb tanta informació i sobretot pel tipus d’informació. Ell no deixa anar les meves mans en cap moment i tampoc no deixa de mirar-me. Quan han passat gairebé dues hores, guarda silenci una estona.
– Tot això t’ho explico perquè entre tu i jo no hi hagin més mentides. Vull construir una relació autèntica amb tu, Kassia. T’estimo de veritat com mai m’imaginava que podria estimar. I ara que t’he explicat tot això i m’he posat per complet a les teves mans, et torno a pregar que ho oblidis tot.
No em sento capaç d’articular paraula i pestanyejo un parell de vegades abans d’empassar saliva.
– Tens cap pregunta o hi ha alguna cosa que no hagi quedat clara?
Nego amb el cap.
– D’acord. Aquesta conversa arriba a la seva fi. Quan obri de nou les finestres, no podrem parlar d’això. Ho entens?
Assenteixo amb el cap. En aquest moment el Marc deixa les meves mans sobre les meves cames i s’aixeca per desaparèixer darrera de la paret que separa el rebedor i la cuina de la resta de la casa. Al cap d’uns segons, les persianes pugen lentament i torno a sentir un zumzeig subtil que em fa tenir una esgarrifança.
– Estàs enfadada per amagar-te aquestes coses?
– No… Entenc que ho fessis. I no sé si em sento còmoda…
En Marc posa el dit sobre els seus llavis per demanar-me discreció.
*
– Hi ha cap cosa entre nosaltres que per tu suposi ara mateix una barrera?
– No. Però sento no haver tingut la mateixa delicadesa amb tu per explicar-te la meva feina i la relació amb la Ruth.
– Bé, la relació amb la Ruth va començar dijous abans de la partida, no?
– Sí, però vist amb perspectiva podria haver quedat amb tu abans, o podria haver-me callat la boca.
– Les coses van anar com van anar. És absurd pensar que es podria haver fet diferent perquè ara disposes d’una informació que abans no disposaves. Qui t’havia de dir que la meva reacció seria tan merda? En quant a la prostitució ho he pensat molt i moltes vegades. Al final va ser el Francesc que et va exposar sense la teva voluntat. Si no hagués estat així, m’ho hauries explicat? Jo crec que sí, tard o d’hora, perquè crec que ets una persona valenta, honesta i transparent. Jo mateix confiava en explicar-te les meves coses algun dia. Però la veritat és que m’ha sorprès l’encaix que has fet de tot. O igual encara ho estàs paint i igual en uns dies m’engegues a la merda…
– Podem canviar de tema? Fa mil segles que no estic amb tu i em ve de gust una estona de pau i tranquil·litat amb aquesta caloreta tan agradable que entra per la terrassa. Et ve de gust?
– On he de signar?
– Doncs estira’t al sofà!
– Poder em dutxo primer… De veritat que de la suada que m’he fotut pels nervis oloro molt malament.
– Tens banyera?
– Nope! Abans de coneixe’t em pensava que la banyera era un artefacte condemnat a l’oblit.
– Què dius! Una casa sense banyera és com una casa sense parets. Un sense-sentit!
– Ja…
*
– Ens dutxem junts? -somric maliciosament.
– Havíem fet un pacte, no?
– No està renyit… -torno a somriure maliciosament.
– Quin perill tens… Que consti que no em ve de gust de fer de papa. Si et llences sobre mi, no et frenaré…
– Mira que t’ho creus, eh? -dic al temps que començo a treure’m la roba.
– Què fas?
– No voldràs que em dutxi amb la roba posada! A més, m’has vist vàries vegades a la platja nudista; ara t’escandalitzaràs? -ric mentre em trec la roba interior.
En Marc no sap què respondre ni com actuar davant els esdeveniments, la qual cosa em delecta sobremanera.
– Pensant-ho bé -dic finalment,- ja no té gaire sentit els nostres pactes. Crec que després de tot el que ha passat la nostra relació és una de ben diferent. No trobes?
– Què vols dir?
– Que si estem fent esforços per ser honestos, t’he de confessar que em moro de ganes de tenir sexe amb tu.
El Marc aixeca el cap i em mira als ulls.
– Fa un parell de setmanes ja en teníem ganes però…
– Però les regles del joc han canviat.
– I si et fa sentir vulnerable?
– Espero que estiguis al meu costat i m’ajudis a tornar a enfortir-me.
El Marc no deixa de mirar-me als ulls i finalment em somriu. Poc a poc s’apropa a mi i m’embolcalla entre els seus braços.
– N’estàs segura?
– Mai no ho he estat més…
Quan dic això em mira fixament els ulls de nou i després comença a petonejar-me les galtes, el front, els ulls, el nas i finalment la boca. Primer un petó suau, després un de més intens. Poc a poc noto com s’excita i començo a treure-li la roba.
– Joder… no menties quan has dit que necessitaves una dutxa… -dic quan els dos estem completament nus.
Riem.
*
– Vine… -em diu agafant-me suaument dels dits de la mà i tirant de mi amb molta tendresa.
Obre la porta que separa el saló de la zona de dia i veig un passadís al qual donen tres portes, dues a l’esquerra i una a la dreta.
– Lavabo, habitació prohibida i habitació principal.
Miro la porta de l’habitació prohibida i distingeixo un panell codificador. En Marc tira de nou de mi per entrar al lavabo i tanca la porta darrera meu. El lavabo és ampli i generós en les mides. Consta de dutxa, rentamans, vàter i bidé. Tot el lavabo té un estil bastant clàssic i senyorial que ell ha acabat de completar amb complements a joc. A la dutxa hi ha una finestra que en Marc tanca i després de col·locar l’estora, tira de nou de mi per entrar els dos a la dutxa.
– Compte que la primera tirada surt d’aigua freda -diu apartant-me suaument.
Efectivament, quan obre l’aixeta l’aigua que raja surt ben freda, però de seguida s’escalfa a la temperatura que ha marcat.
– Tot molt digital…
– Venia amb el pis…
– I fa massatges?
– Sí. Vols provar-ho?
– Vale!
En Marc riu i es treu del cap l’excitació de fa un moment per divertir-se amb la meva actitud que com una nena petita es delecta amb el massatge i amb totes les tonteries que vaig trobant per les parets i les prestatgeries… Sabeu que en Marc té un aneguet de goma penjat de la paret de la dutxa? Curiós…