Autoria: Marc Fernandez
Dissabte, 18 de novembre de 2017
Joaquim Costa, El Raval, Barcelona
Després de la discussió, la Ruth i el Marc caminen en silenci de tornada a la casa. Els dos van amb el cap cot i ja poc els importa les pintes de l’un i les aparences de l’altra. La frustració amb el final de la conversa és compartida.
– Escolta -diu de cop la Ruth.- Poder l’he liat amb tot això últim de la feina i de la meva curiositat cap a tu i tal… Porto tota l’estona pensant-hi i cada cop sóc més conscient que m’he flipat quan em pensava que em seguiries el joc.
– Quin joc? En tot moment m’he sentit amenaçat.
– Joder… Què puc fer per rectificar-me?
– Sincerament? Res. En aquests temes no me la jugo…
– De què tens por?
En Marc arrenca a riure.
– Vols que encara et faciliti més informació de mi?
– No entenc perquè estàs tan a la defensiva. Què puc fer?
– Res!
– Ja per mai més?
– Ja veurem, però no em fio de tu, la veritat.
La resta del camí transcorre en silenci i quan entren a casa de seguida m’adono que la cosa no ha anat bé. Estava convençuda que aniria bé perquè conec als dos i són bones persones.
– Què ha passat?
– Res -diu el Marc taxatiu.
El Marc entra directe a l’habitació on havia deixat les seves coses, treu un mini portàtil de la seva motxilla i sense mediar paraula s’asseu al sofà per comença a trastejar en l’aparell. Jo miro la Ruth buscant alguna explicació però ella es limita a esperar a que en Marc acabi amb el què està fent. No entenc res.
*
Quan passen un bon grapat de minuts, l’ambient continua igual de tens i el silenci pesa encara més. Jo estic una mica angoixada amb tot plegat i ni l’un ni l’altre em parlen ni m’expliquen res, la qual cosa encara em neguiteja més. En Marc continua teclejant com un posés, encara que per altra banda em fascina la seva velocitat al teclat; mai havia vist ningú escriure tan ràpid…
– Es pot saber d’una vegada què passa? -dic finalment.- Començo a marejar-me i tot de la curiositat, o poder és la gana? Dinarem?
– No! -criden a l’uníson la Ruth i el Marc.
Després d’uns minuts més, a la fi el Marc somriu satisfet, revisa alguna cosa en el seu portàtil i de cop el tanca.
– Marxem, Kassia? -em pregunta.
No puc evitar mirar-lo amb els ulls petits i inconscientment em creuo de braços i espero recolzada sobre la porta del saló alguna explicació que em faci entendre els darrers minuts i, de pas, saber de què han parlat durant gairebé dues hores.
– La cosa havia anat força bé fins que l’he liada -explica minsament la Ruth.
– Què vol dir que l’has liada?
– Que he fet una de les meves. Saps allò de la curiositat va matar el gat? Doncs això.
– No ho entenc.
– Que tinc curiositat per conèixer en Marc, he preguntat massa i s’ha enfadat com una mona.
– Per això t’enfades?
– Dit així sembla una tonteria, però no ho és! -es justifica en Marc.
– No ho és -corrobora la Ruth.
– Què l’has preguntat exactament? -pregunto sense entendre res encara.
– Per la seva feina…
– I això no és una tonteria?
– No! -tornen a cridar els dos a la vegada.
– M’esteu prenent el pèl o és alguna mena de broma estúpida? Perquè començo a esgotar-me de la paciència…
*
La Ruth s’apropa al Marc de nou.
– Ja tens dia i hora i el lloc te l’enviaré en el darrer moment. En parlem de tot plegat amb calma. Tu comences i espero no enxampar-te en cap mentida…
Quan la Ruth assenteix amb el cap, en Marc s’aixeca del sofà, guarda el seu portàtil i després se m’apropa.
– Prefereixo no parlar del què ha passat entre la Ruth i jo, almenys de moment.
– Per què?
– M’estàs preguntant quant t’he dit que no vull parlar… Em faig càrrec que és una merda viure una incògnita i que ningú te l’expliqui…
– Per tu és important això que està passant? -pregunto sense esperar a que em continuï fotent el rotllo.
– Molt.
– D’acord -dic sospirant de forma exagerada,- si per tu és important respecto el teu secret; o el vostre secret. Suposo que d’alguna manera ella està implicada…
– És una pregunta encoberta…
– Ai, d’acord! Marxem ja, que estic morta de gana!
En Marc es treu la roba i es vesteix amb la seva amb una rapidesa que ni els dimonis.
– Et prometo que en mitja hora estaràs menjant -diu des de l’habitació.- T’agrada el menjar japonès?
– Si…
– D’acord.
Escassos minuts més tard, baixo les escales seguint un inusualment silenciós Marc. Una vegada a baix, m’allarga un casc que m’ajuda a cordar i, quan es munta a la moto, espera a que jo m’acomodi darrera seu. En tot aquest ritual no intercanviem cap paraula, la qual cosa em comença a semblar inquietant. Quan els dos estem preparats, arrenca suaument la moto i agafa diferents carrers que ens encaminen no sé molt bé on.
– No anem a casa meva? -pregunto a crits des de darrera per fer-me entendre per sobre del soroll.
Silenci.
*
– Marc… on em portes? -el meu to sona més exasperat del què m’agradaria.
– A casa meva.
– I quan has decidit això?
– Just fa una estona.
– I no tenies cap intenció de compartir amb mi la teva decisió?
– Si, per això ho estic fent.
Arrufo les celles davant la seva resposta.
– En una estona podré resoldre tots els teus dubtes. Confies en mi?
A veure. Fa un parell de setmanes estàvem totes les de la colla a casa de la Nuri i el Quim xerrant una mica de tot. De cop es va posar sobre la taula la meva relació amb la Ruth, la qual cosa va caure com el cul a en Marc, i la meva professió com a prostituta que va provocar un fàstic en el Marc amb el qual encara tinc malsons. En un intent d’arreglar-ho marxa a parlar amb la Ruth i quan tornen els dos estan més distanciats que abans, sense cap explicació aparent. Em demana que respecti el seu silenci i em porta a casa seva sense preguntar-me ni tan sols si em ve de gust.
Hi confio? La veritat és que tant de misteri comença a cabrejar-me, però ben mirat, de què em servirà enfadar-me? Sembla que les respostes esperen a arribar a casa seva. Més que confiar em resigno a esperar a que en un moment tot s’esclareixi…
– Ok, m’espero a arribar a casa teva -responc secament.
*
La resta del viatge transcorre en complet silenci, amb un Marc concentrat en la conducció que, com l’altra vegada, és impecable. Cuida tots els girs, canvis de carril i maniobres amb una destresa que fa que em senti cuidada amb respecte d’altres vegades que he anat com a paquet en una moto. Miro de concentrar-me en això cada vegada que més i més preguntes venen al meu cap.
Qui és en Marc? De què va tant de misteri?