Autoria: Marc Fernandez
Dissabte, 18 de novembre de 2017
Joaquim Costa, El Raval, Barcelona
De forma àgil en Marc abona el pagament d’una segona hora i la dona de la barra disposa més menjar i beure. Al cap d’uns instants, la Ruth i el Marc tornen a estar sols, mirant-se l’un a l’altre, entre silenci i silenci.
– Molt bé -diu la Ruth.- I ara, què?
– Estava pensant en això. La Kassia ha estat bastant efusiva amb la idea de compartir espai els tres. Tu com ho veus?
– Em toca una mica la pera, la veritat.
– I doncs?
– Sóc una dona recelosa del meu temps i ja veig poc a la Kassia. Si els espais amb ella estan copats per la teva presència, una de dos, o quedo més sovint, la qual cosa ara mateix m’angoixa una mica perquè suposaria deixar unes altres coses, o renuncio a estar a soles amb la Kassia, cosa que no em ve de gust. Obvi.
En Marc retorça la boca abans de parlar.
– No et pensis. Sento i penso exactament igual… La meva feina i les poques aficions que tinc m’ocupen molt de temps i el poc que tinc el voldria passar amb la Kassia a soles, tranquils.
– Exacte!
– Exacte… -riu en Marc.
– La qual cosa no vol dir que de tant en quan podríem quedar els tres… Poder els divendres, ara que el grup de rol s’ha anat a prendre pel cul. En podríem muntar un de nou i compartir alguna afició més enllà del rol. Hi ha moltes coses que ens agraden als tres.
En Marc somriu davant la proposta de la Ruth.
*
– La veritat és que els divendres m’ho passava molt bé -confessa aquest.
– I jo!
– Tu no creus que el grup es pugui recuperar?
– Jo paso de tornar a veure al Francesc. Em va semblar un gran fill de puta.
– Bé, igual que jo, no?
– Pitjor! Perquè ell sabia de què anava la cosa i va trair d’una manera molt vil la confiança i amistat que ella l’havia donat. No puc ni parlar d’ell sense posar-me tensa!
– D’acord, d’acord… No parlem d’ell. I la Nuri i el Quim?
– Doncs què vols que et digui? Tan amics des de fa mil anys i a l’hora de la veritat…
– Ho sabien? Suposo que no, perquè sinó no haurien reaccionat així. Igual es van molestar perquè la Kassia no va tenir aquesta confiança amb ells…
– Bueno, en qualsevol cas és la Kassia qui ha de decidir el que sigui respecte aquesta parelleta…
– Tens raó.
– Com sempre!!
– Eh… Ok! -riu en Marc.
Després d’un nou silenci, el Marc torna a parlar.
– Aleshores els divendres, espai compartit. Pel que fa a la resta de la setmana, quan teniu costum de quedar tu i la Kassia?
*
– No tenim un dia fixe. De vegades és entre setmana, de vegades en cap de setmana. Dimarts i dimecres la Kassia acaba tard de treballar i mai vol quedar. I els dilluns tampoc perquè diu que jo la lio i no la deixo descansar per anar a treballar l’endemà. Pffff!! Els dijous és un dia a mig gas perquè acaba rebentada de tota la setmana. Ens queden realment els dissabtes i els diumenges.
– Ahà…
– Poder la cosa senzillament es podria anar fent de forma alternativa, si de forma espontània no funciona. És a dir, jo donaria primer l’oportunitat a fer-ho de manera que tot sorgeixi de forma espontània. Igual podríem crear un grup on estiguem els tres i poguéssim anar exposant els plans. I se m’acut que fins i tot igual sorgeixen coses que podem compartir els tres. O sigui… si jo veig una peli que mola al Phenomena no m’importa que vinguis. Al cap i a la fi no quedo per anar al cinema a fer guarrades.
En marc somriu en adonar-se de que al final la pròpia Ruth el vol integrar més del que en un principi ha admès.
– Et fa gràcia el que dic?
– Eh? No! Perdona… és que m’estic sentint molt còmode i no he pogut evitar somriure.
– Pffff!! Saps que no t’assembles en res al Marc que fingeixes ser quan estàs davant de la penya? Allà vas de machito i al final fins i tot seràs un sensiblón!
– M’has enxampat!
– Això és la barrera que explicaves abans?
– Sí. Ho tinc tan interioritzat que em surt sol gairebé.
– Però la Kassia t’ha calat tot i així…
– És bona, la punyetera!
– Yesssssss!!
Els dos riuen.
*
– D’acord -diu en Marc,-aleshores proposem a la Kassia de crear un grup els tres i provar un temps per veure com funcionem de forma espontània. Si la cosa no va bé, tenim el pla b que és dividir-nos alternativament el dissabte i el diumenge. No?
– És la meva proposta.
– A veure què li sembla!
– Jo crec que quan vegi que tu i jo hem fet migues, se dará con un canto en los dientes i ens assentirà a tot.
En Marc riu.
– I escolta -continua la Ruth,- si se’ns ocorren més idees les podem anar exposant en una estoneta els divendres…
– Tu creus que estaria bé dedicar una estona dels divendres a xerrar sobre com ens anem sentint i aquestes coses?
– Eh… -la cara de la Ruth és d’avorriment.
– Jo crec que podria ser interessant. I no ho dic perquè estigui gaire avesat, però em sembla una bona idea per evitar malentesos o que s’enquistin les emocions.
– Jo recordo quan em limitava a ser una nerd emo, que aleshores ningú m’agradava, i ningú no em tocava els ovaris amb aquestes xorrades.
– No t’imagino com una nerd…
– No, fa temps que em vaig desenganxar i vaig decidir obrir-me al món. Crec que en el meu cas era més un convenciment de que era així que realment ho era. Vull dir… que suposo que no era tan nerd, però em venia bé fingir que ho era, així ningú em tocava els nassos.
– Entenc… Suposo que com jo fingint que són un machote.
– Quin parell d’idiotes…
– Ni que ho diguis -riu en Marc.
Els dos es queden de nou en silenci.
*
– I què passa -crida de cop la Ruth- si un dia els dos volem fer alguna cosa amb la Kassia perquè no pot ser un altre dia?
– Jo crec que ben explicat podem cedir de tant en quant l’un per l’altre…
– Gñgñgñgñgñ!!
– D’acord, no et sembla bé. Uhm…
– Et sembla molt infantil dur un recompte?
– Eh… Una mica, però si a tu t’ha d’ajudar…
– Un moment… aquesta associació no sé si m’agrada. M’estàs dient infantil?
– Què? No! -el Marc analitza els darrers segons de conversa.- Pot semblar-ho, però no penso que siguis infantil. Vull dir, si tu m’expliques que vols, per exemple, marxar un cap de setmana amb la Kassia perquè és el vostre aniversari, a mi no em suposa problema no veure-la aquell cap de setmana. Tampoc necessito que tu i jo ens veiem exactament les mateixes hores amb la Kassia. El que no vull és sentir que em trepitges, però si orgànicament funciona, cap problema. Ara bé, poder al principi pot ser interessant fer un recompte de dies per adquirir l’hàbit. Per mi no cal, però tu no ets jo, així que em sembla bé reforçar les dinàmiques d’una manera visiblement objectiva. Ens pot estalviar potencials discussions.
– Espera…
La Ruth rebusca en una de les butxaques de l’abric el seu mòbil.
– Vaig a prendre notes de tot el que anem pactant per no deixar-nos res per explicar-li a la Kassia.
En Marc riu davant la Ruth que de sobte es mostra tan meticulosa.
– És nota que al final ets informàtica. Tot en ordre…
– Què tindrà a veure una cosa amb l’altra…
– Res… -riu en Marc.
– Tu també ets informàtic.
– Sí, i m’estic fent la meva nota de forma mental. No som tan diferents…
– Ah! Jo és que no tinc tanta memòria…
En Marc riu.
*
– Per cert, a què et dediques exactament en el món informàtic?
– Helpdesk. Molt avorrit.
– No m’ho crec.
– Vaja… i això?
– Com pots pagar-te una escort durant deu dies si ets un merda de Helpdesk?
De nou un silenci s’imposa en aquella petita sala.
– Tinc uns estalvis.
– Mentida!
– Com ho saps?
– Perquè sóc molt curiosa…
– Sospito que tens alguna idea al cap sobre la meva feina.
– Podria tenir alguna idea…
– D’acord…
– D’acord…
– Quina és la finalitat d’aquest gir en la nostra conversa? Poder és una amenaça velada?
– Nah!
– Escolta, Ruth… M’agradaria poder confiar plenament en tu. Res del que hem parlat funcionarà si no hi ha plena confiança.
– Tenir múltiples identitats no és una forma molt noble de començar.
Quan diu això, en Marc estira el braç passant per sobre de la taula i arrenca el mòbil de les mans de la Ruth. Després d’apagar-lo agafa el seu i procedeix de la mateixa manera.
– No tinc inconvenient en parlar-ne el que calgui en un entorn més segur. Però haurà de ser recíproc, i començaràs tu.
– Ni de conya!
– Aleshores poder millor pleguem veles!
-I ara?
En Marc ha canviat el gest del seu rostre. Tota l’amabilitat i tendresa de fa un moment s’ha transformat en una mirada dura i afilada.
– Uh! Veig que he tocat un punt sensible.
– Premi per tu. Era el que buscaves? Aprofitar-te de la meva vulnerabilitat per extreure informació i completar el teu seguiment?
– No negaré que tenia curiositat…
– D’acord… Doncs que t’aprofiti!
En Marc s’aixeca visiblement enfadat.
– Eh! Espera! -diu la Ruth.- Accepto les teves condicions.
– On vols arribar?
– A tu.
– Sonaria molt romàntic si no fos perquè sé de sobres que els homes et donem fàstic.
– No ho dic ni sexual ni romànticament. Vull arribar a tu.
*
– Per a què?
– Per plaer… M’agraden els enigmes i ets un gran enigma.
– I això et ve de cop?
– No. Ja sentia curiositat i ja he tafanejat. Blanc, gris o negre?
– No sé de què em parles…
– Proposa dia, hora i lloc. Sense mòbils. Jo començo.
– Marxem.
Quan diu això en Marc s’estira el vestit i travessa l’entrada deixant una cortina ballant de forma nerviosa. La Ruth somriu al temps que aixeca una cella per seguidament aixecar-se i fer un tastet d’un dels platets que els han servit. De cop s’adona que el menjar està boníssim i agafant un clínex mira de guardar-se la major quantitat que pot. Després surt de l’antre i a la porta es torna a trobar amb en Marc que l’espera amb la impaciència i la inquietud reflexades.
– Segurament no em creguis ara mateix -diu la Ruth empassant-se un altre mos de la delícia que ha tastat,- però no tinc cap intenció de fotre’t més.
– Tens raó, ara mateix no et crec. Vull anar a casa teva, posar-me la meva roba, agafar les meves coses i marxar. I si pot ser amb la Kassia, ho agrairia, ja que encara tinc coses pendents de parlar amb ella.
– Tens por?
– Seria insensat no tenir-ne.
– D’acord. Em sembla bé. M’anirà bé descansar una mica de tot plegat.
– Gràcies.