Autoria: Marc Fernandez
Dissabte, 18 de novembre de 2017
Joaquim Costa, El Raval, Barcelona
La Ruth i el Marc entren en el local que la Kassia els ha recomanat uns minuts abans. El local és un espai petit i discret al qual s’arriba travessant el portal d’un edifici d’habitatges. En entrar l’olor a cervesa es fa massa evident fins el punt que força els nouvinguts a portar-se la mà al nas. A la dreta una petita barra gestionada per una dona menuda, i a l’esquerra dues cortines donen pas als dos únics reservats del local. En si el local és força cuqui però presenta l’abandonament dels anys i de la deixadesa. La llum càlida i pobre, sense cap finestra que permeti una ventilació en condicions, i la rudesa de la mestressa fan dubtar la Ruth si girar sobre els talons i buscar un altre lloc, però donada la vergonya es repensa la seva decisió.
Quan els dos s’apropen a la barra la dona al darrera es limita a assenyalar un cartell on unes indicacions clares marquen els preus dels reservats, el temps de disposició i l’aperitiu que entra. La Ruth i el Marc es miren en adonar-se on es troben i no poden evitar riure al temps que maleeixen la Kassia per la recomanació. Tal com indica el cartell, en Marc paga per avançat i la dona assenyala ara una de les dues cortines que té al davant. Sense mediar paraula, la Ruth i el Marc s’apropen i aparten la cortina per tafanejar.
*
Per sorpresa, l’espai que s’obre és una mica més ampli, té una finestreta que permet l’entrada d’un aire bastant agradable i una mica de llum, i està força més endreçat, cuidat i net, la qual cosa és d’agrair. L’espai consta d’una taula central baixa amb uns coixins i més coixins escampats per tots els racons de l’estança. Coixins de totes mides i colors que donen un toc d’alegria al moment.
– D’acord… -diu en Marc essent el primer en passar.
Després de fer un primer intent de seure, el resultat de l’esforç acaba amb les mitges de la Ruth trencades i la vergonya del noi.
– Perdó! -es disculpa afegint un gest a la cara força còmic, si no fos perquè a la Ruth no l’ha fet punyetera gràcia.
Després d’uns quants intents més s’acomoda en un dels coixins arromangant-se el vestit, la qual cosa encara treu més la vergonya d’aquell Marc que tot i estar acostumat a lluir el seu cos amb persones desconegudes, ara sent la mirada de la Ruth severament clavada.
– Sento ensenyar-te les meves cames, Ruth, però no hi ha manera d’estar-se aquí en unes condicions òptimes amb aquest maleït vestit. Em pregunto si la Kassia ha tingut això en compte a l’hora de fer la recomanació…
Si poguessin mirar per un forat veurien una Kassia acomodada i relaxada en una banyera plena d’escuma, rient-se de la seva malifeta. Però poder no cal mirar perquè la Ruth, que la té més calada, arribi a la conclusió de que efectivament, l’està torturant…
– Puta Kassia… -diu per si mateixa.
*
Quan les dues són finalment assegudes, una davant de l’altre, el silenci pesa durant una bona estona. Només la irrupció de la dona de la barra trenca per un moment aquella sensació tan desagradable del moment inicial. Amb agilitat, la dona col·loca uns bols i uns platets sobre la taula de qüestionable menjar, i uns gots i una ampolla amb algun líquid difícil d’identificar. En marxar la dona, és el Marc qui comença a parlar.
– Bé… Jo sobretot volia tenir l’oportunitat de parlar amb tu…
– Perquè t’estimes la Kassia i bla bla bla…
– Ok…
En Marc guarda silenci durant uns instants.
– Mira, Ruth, els dos hem passat una vergonya de collons per venir fins aquest antre de merda que ens ha recomanat la Kassia. Tornarem a passar vergonya quan marxem i…
– Sobretot tu, que hauràs de marxar a casa teva amb aquestes pintes… -riu la Ruth amb ganes.
El Marc es mira fixament la Ruth per intentar veure si parla seriosament o no. Quan s’adona que és una broma respira alleujat.
– A banda de que sóc un tio i tinc tots els números de caure’t malament, hi ha cap cosa que no t’agradi de mi? Personalment parlant, dic.
– Sí, que vas fer mal la Kassia divendres passat.
– Ja ho he estat parlant amb la Kassia i he entès que m’equivocava. Miraré de rectificar-me per tal de…
– La Kassia és una bleda que ho perdona tot massa ràpid. I tu ets un masclista de merda.
– Joder… Fa una estona a casa teva el tarannà amb mi era un altre…
– Sí, no vull afegir més malestar davant de la Kassia…
– Així que no tens cap intenció que entre tu i jo…
– Ets un tio que fa coses de tio. No tinc res a fer amb tu…
*
– Llegeix-me la cartilla.
– Què?
– Que et desfoguis. Dius que faig coses de tio. Vinga, posa’m a parir. Quines coses de tio faig?
– Per començar, creure’t que la Kassia és teva pel fet que us heu intercanviat quatre abraçades i dos petons.
– La Kassia no és meva.
– No, clar que no, però quan et vas assabentar de la nostra relació, la teva reacció va ser una merda.
– Estic d’acord. Què més?
– La teva doble moral.
– En quin sentit?
– Ets un tio hipersexualitzat però que la Kassia sigui prostituta et fa fàstic.
– No m’agrada que…
– M’importa una merda el que a tu t’agradi, no tens cap dret a jutjar la Kassia per la seva feina, pel que fa amb el seu cos o per la seva lliure elecció de posar-ho a la venta. Si no t’agrada, senzillament t’aguantes.
– A tu t’agrada?
– M’és igual. Se’n va al llit amb d’altres persones, quina és la diferència? Que cobra per allò? Millor per ella. Jo no ho faria, perquè… buf! Quin pal! Però si ella vol fer-ho, és el seu dret i si no ho entens o no t’agrada, senzillament t’aguantes.
– I si agafa una malaltia de…
– Quina tonteria! Pel fet de rebre diners per sexe no s’agafen malalties…
– Vull dir per tenir sexe.
– Aleshores no podria tenir sexe amb ningú, ni cobrant ni no cobrant. Una altra tonteria…
– I com saps que no es prostitueix per necessitat?
*
– Perquè en comptes d’enfadar-me com una mona vaig parlar amb ella. Tu en canvi et vas limitar a fer la pataleta quan et vas adonar que la teva pel·lícula de fades no era tal i com te l’havies muntat. Muntat, per cert, de forma unilateral, perquè tampoc t’has molestat ni en conèixer la forma de sentir de la Kassia, la forma de relacionar-se, les necessitats que pugui tenir envers els altres… Res! De fet, no sé què nassos veu en tu!
– Mira, en això coincidim. Jo tampoc ho tinc massa clar. Probablement sigui el meu cos.
– A sobre cregut! Doncs a mi em sembles més lleig que pegar-li a una mare!
– Guau…
– Què?
– Que m’adono que sí que tens molt d’odi a nivell personal amb mi. Com has aguantat tots aquests mesos jugant amb la meva presència? Se t’ha degut de fer molt difícil, no?
La tristor es fa palpable en el rostre del Marc i per un moment els ulls se li humitegen, però s’esforça per empassar-se les seves llàgrimes i mantenir una compostura el més digne possible.
*
– Bé… La Kassia ha estat una de les escasses persones que m’ha vist més enllà del meu cos, independentment de si és o no bonic. Tampoc no importa. El cas és que sóc conscient que l’he cagat fins al fons amb tot plegat i no sé molt bé per on començar a apropar-me a ella. Sento que està mil anys llum de mi. Ella és intel·ligent, agradable, divertida i cinquanta mil coses més… Però a més sap com fer-s’ho per trencar les meves barreres que m’han protegit de la gent durant tota la meva vida, i que en tingui ganes que continuï furgant en la meva ment. Ha arribat on mai em pensava que ningú podria arribar. I… me l’estimo profundament, encara que la major part del temps només sàpiga fer l’idiota. Saps què l’he dit abans mentre parlàvem?
– Què?
– L’he dit que m’havia passat tota la setmana follant amb escorts per mirar d’entendre-la.
– Tu ets imbècil.
– Ho sé. Ni tan sols és cert… Quina necessitat tinc de dir-li això? De vegades penso que tinc tanta por que només vull treure-me-la de sobre per tal de deixar de tremolar. I ho faig de la pitjor manera: fent-li mal i tirant-me pedres a la meva teulada.
– Aleshores no has follat cada dia amb una escort?
– No! Això sí, les he contractades, una cada dia, per xerrar i que m’expliquessin la seva experiència. I d’acord, no és l’experiència de la Kassia, però necessitava entendre les motivacions d’aquestes noies per entendre… Bé, no sé què volia d’entendre. Tampoc sé molt bé què buscava, si t’he de ser sincer. Crec que m’he sentit perdut tots aquests dies i suposo que el meu individualisme m’ha dut a evitar l’únic lloc on hi havia la resposta correcta: la Kassia.
*
El Marc es mira atentament la Ruth esperant molt bé no se sap el què.
– Vull apropar-me a la Kassia -continua,- entendre-la i poder caminar al seu costat. El què m’explica m’agrada i anhelo poder sentir alguna cosa semblant al que ella explica… Se la veu tan… feliç? No sé quina seria la paraula, però vull allò. Bé, dóna igual, no estem aquí per parlar de mi. El que vull dir és que apropar-me a la Kassia implica apropar-me al seu entorn en la mesura que ella així ho desitgi. I sembla que té ganes que tu i jo ens portem bé. No sé què he de fer perquè em puguis donar una oportunitat per tal de coneixe’m i… Tampoc no cal que siguem amics, només que ens coneguem i podem trobar espais compartits per poder estar bé quan estiguem junts, sense mentides ni interpretacions.
Ara és la Ruth que se’l mira amb atenció sobtada, la qual cosa fa sentir incòmode el Marc que es mou inquiet per mirar de sentir-se millor o per desviar l’atenció de la pressió. A la feina està acostumat a suportar molta pressió i la gestiona bé, però quan es tracta d’emocions…
– No fas l’aparença de ser un tio insegur.
– Ja… Se’m dóna bé fingir. La Kassia, però, ha estat la primera en no creure’s la façana que poso davant meu.
– I d’on surt tanta inseguretat? Sembles una persona amb tot ben cobert…
El Marc es mira directament els ulls de la Ruth sospesant la direcció que ha pres la conversa.
– No m’agrada parlar de mi -diu finalment.
– Aleshores, perdem el temps. Marxem?
*
La Ruth s’aixeca i s’espolsa el cul amb energia mentre el Marc se la mira sense moure’s del lloc. Estreny les dents amb força mirant de contenir les emocions que comencen a desbordar. Després d’una estona de silenci quan la Ruth és a punt de travessar la cortina que tapa la sortida, parla.
– Entenc que et caic com el cul, i no només pel fet de ser home. Ja m’has dit que tens molts problemes personals amb mi, i segurament la llista s’allargaria si volguessis continuar rajant. La teva cara de fàstic en alguns moments quan parles de mi em deixa bastant clara la teva postura. No pretenc caure’t bé, la veritat. Només…
La veu se li trenca per un moment però la Ruth no fa cap mostra de compassió. Es limita a romandre de peu davant la cortina, esperant a que l’altre acabi de parlar. En Marc s’aclareix la veu un parell de vegades i continua parlant.
– No m’agrada parlar de mi i molt menys fer-ho perquè em forcen. Sento que aquesta situació està clarament en desequilibri i em sento vulnerat. Suposo que no importa perquè sóc un tio i em puc anar a la merda, si per tu fos. Perdona que et pregunti directament: em vols fer mal?
En Marc guarda silenci mentre es mira la Ruth que roman d’esquenes a ell. Al cap d’una estona, la dona es gira i el mira amb deteniment. Mira la seva cara i especialment els seus ulls, mig plorosos. S’adona que el Marc està fent un esforç gran per contenir-se i no plorar, les mandíbules i els punys molt tensionats. Aprecia, fins i tot, una lleugera tremolor en els punys.
*
Després observa la roba que porta, la roba que ella l’ha deixat fa un moment per vestir-se de dona havent acceptat el repte que ella mateix el va llençar anit. La veritat és que no es pot negar que el Marc té un interés real i profund en crear aquest espai entre els dos i se’l veu capaç de fer qualsevol cosa per tal de posar tot el que estigui de la seva part.
Finalment, rememora els moments compartits durant el vespre i la nit d’ahir, i aquest matí. D’acord, el Marc és un tio i és evident que cada vegada que ha fet un pas per relacionar-se de nou amb aquesta espècie, la cosa ha acabat mal. La darrera ha estat amb en Francesc, que ha resultat ser exactament la mateixa decepció com la immensa majoria de tios. No pot evitar posar cara de fàstic en pensar en els homes. Però amb el Marc s’ha sentit bé, val a dir. Al principi va fer l’esforç per la Kassia, encara que no les tenia totes amb ella. Però pensant-ho, al final ja no li suposava un esforç i, al contrari, se sentia fins i tot còmoda en presència d’un home… La qual cosa no és garantia de res, s’ha de dir.
– Fins on estaries disposat a aguantar per la Kassia? -pregunta de cop la Ruth.
*
En Marc aparta la mirada i la deixa perduda en el terra. La conversa no va gens bé i cada cop se sent més vulnerable. Té ganes de sortir corrents i les imatges d’un passat que mai s’acaba tornen a omplir la seva ment. De nou el pare aixeca la mà o el crida mentre la mare es riu com una boja. Cops, crits, insults, humiliacions… Tot alhora crida dins el seu cap i en un acte reflex el Marc es porta la mà a la cara exasperat per una angoixa creixent.
Quan aparta les mans de la cara i obre els ulls, la Ruth no hi és davant la sortida. “Ha marxat?”, pensa per si mateix. Però no; torna a estar asseguda davant seu. “Quan s’ha mogut? No l’he sentida… Poder m’he dormit?”, reflexiona amb la sorpresa clarament reflexada al rostre.
– Estàs blanc -diu la Ruth trencant el silenci.
El Marc es limita a observar-la esperant a veure per on surt. Sent que el cor li batega fort i té un formigueig a les mans des de fa una estona que ara es fa més present. De cop se sent esgotat, abatut i només té ganes de ficar-se al llit i desaparèixer del món. Per què el món ha de ser tan hostil? Durant un minut en el què guarda complet silenci, parpelleja repetidament com si volgués espantar uns fantasmes que només són davant la mirada.
*
– La Kassia en algun moment m’ha dit que no has tingut una vida fàcil -explica la Ruth en un to de veu tranquil.- No ha entrat mai en detalls tot i que l’he preguntat. Suposo que fa temps que desitja que tingui una mirada cap a tu… diferent. I crec que amb aquesta motivació vaig mirar “d’entrenar-me” amb el Francesc, encara que l’experiment va arribar més lluny del què em pensava el primer dia que ens vam veure…
– No et segueixo, ho sento. De què va això que m’expliques del Francesc?
– Res. Tampoc importa. El que vull dir és que tenia ganes de donar un pas endavant en la meva relació amb els homes, però després d’aquell divendres nefast se’m van treure.
– Ho sento -diu en Marc mirant-la als ulls.
Els dos es miren als ulls durant una bona estona. Els ulls de la Ruth són castanys foscos i sempre els porta ben marcats amb un estil propi que meravella a qualsevol. La veritat és que de per si és guapa, la Ruth, però quan es pinta sap destacar els seus punts forts amb un mestratge envejable. I els ulls són un dels molts punts forts que té la Ruth. En Marc aprecia aquests detalls per primera vegada després dels mesos que fa que coneix la dona. Mai abans s’havia parat a observar-la amb tant deteniment. I de cop, això li pesa al cor. Quantes coses haurà obviat d’ella perquè no tenia cap interés sexual? “No m’estranya que la Ruth senti tant de rebuig cap a mi si d’alguna manera l’he fet arribar aquest desinterés”, reflexiona per si mateix.
*
Per la seva banda, la Ruth mira els ulls del Marc. Sempre els ha trobat estèticament bonics, d’un blau encisador. Quan ell no mirava sovint s’atrapava mirant-se els ulls d’aquell home que mai l’ha caigut bé. Per què li té tanta mania? “Em recorda al meu cosí… Són de la mateixa espècie: uns depredadors sexuals que es follen tot el que es mou. Quin fàstic!”, pensa ella. Però en Marc no és com el seu cosí. Per començar mai l’ha mirat d’aquella manera fastigosa. Mai.
– Quines intencions tens amb la Kassia? -pregunta de cop la Ruth.
– Creia haver-les expressat. Vull aprendre a estar amb ella.
– Per a què?
– Com que per a què? No entenc la pregunta.
– Vols follar-te-la?
– Què? No! Bé, sí, però no!
La Ruth es mira amb escepticisme el Marc.
– Vull dir -mira d’explicar-se l’home…- clar que sento desig sexual per ella. Però prefereixo que de moment no tinguem sexe perquè crec que no li farà bé. I així li he proposat i així ho hem pactat.
– No m’ha explicat els detalls però alguna cosa m’ha dit.
– Doncs això.
– Però tu continuaràs de cacera.
– Sí, però no crec que això afecti la Kassia….
– Com ho saps?
– Perquè ho hem parlat i sembla entendre les meves necessitats i motivacions que em porten a anar de cacera.
– Que són…
– Prefereixo no parlar de mi.
– I com vols que agafi confiança en tu si no vols explicar res de tu?
– No cal que sàpigues la meva història per establir una relació mínima d’amistat…
– Això ho decideixes tu?
– Sí, perquè és la meva història i no vull parlar-ne. Això et suposa una barrera entre tu i jo?
– Sí.
– Doncs ho sento. Em tornaràs a amenaçar amb marxar davant la meva negativa?
– Què borde de cop, no?
*
En Marc torna a mirar-se la Ruth en silenci.
– Perdona -diu al cap d’una estona.- M’he posat a la defensiva… D’acord. Deixem-ho en què la vida no m’ha tractat massa bé en els primers anys de la meva existència i estic mirant de fer-ho el millor que sé donada la meva motxilla. Sóc conscient que amb la meva inseguretat he fet mal a la Kassia i segurament li torni a fer. No és pas la meva idea ni la meva intenció, i al contrari, vull aprendre a fer-ho millor. En qualsevol cas, t’agraeixo moltíssim que la cuidis d’aquesta manera; es nota que també te l’estimes moltíssim i això, per estrany que pugui sonar, m’agrada.
– Saps què en molesta?
– Què?
– Que al final puguis ser bona persona i tot…
En Marc arrufa les celles.
– Aquesta confessió em despista més que no pas altra cosa… Jugues a confondre’m?
– No jugo. Et parlo amb sinceritat.
– D’acord… Doncs t’estalviaré algun mal de cap: tampoc no crec que sigui una bona persona.
– Per què?
– Perquè reconec que sóc egoista moltes vegades, com el divendres passat. Només vaig pensar en mi i no vaig tenir en compte la Kassia en cap moment. Ara bé, aspiro a fer-ho millor. L’avantatge és que sóc lent aprenent, així que segur que et pots anar acostumant mica en mica a que sigui bona persona en un futur…
La Ruth riu per sorpresa del Marc, la qual cosa alleuja la seva tensió que ha anat creixent des de fa una estona.
*
– També ets divertit…
– Mentre no t’enamoris de mi, tot anirà bé…
– Ja t’agradaria!
– No, no… intentant-ho amb la Kassia ja en tinc prou, de moment.
– Què intentes? Estar al seu costat?
– Sí…
– I què vol dir això per tu?
– Comprendre-la i poder fer tot el que calgui perquè sigui feliç.
La Ruth somriu satisfeta amb la resposta.
– Jo també tinc les meves motxilles -explica ara ella.- Tampoc m’ha tractat bé la vida… Sóc conscient que puc ser molt esquerpa amb la gent, fins a un punt que rebasa tots els límits.
– Sabent això per mi és suficient per encaixar millor el proper cop.
– Em recordes una mica una persona…
– I suposo que és una persona que et va fer mal…
– Sí.
– Ja és mala sort.
– Ja… Però tu ets una mica diferent…
– Gràcies per veure aquesta diferència.
– Em recordes una mica la Kassia, tant polite.
– Eh! No és educació. T’ho agraeixo de veritat!
– M’agrada que siguis semblant en això…
– Ah…
– És un dels punts forts que més m’agraden de la Kassia i que m’ajuden a centrar-me. Per mi ella és un mirall que em serveix per veure’m i voler millorar. Jo també vull ser com ella en moltes coses.
– Tenim això en comú -somriu en Marc.
– Sí… -somriu la Ruth.
Durant una estona el silenci ho omple tot de nou.
*
– Escolta -diu en Marc…- Vols que t’expliqui quina funció té el sexe per mi?
– Per què m’hauria d’interessar?
– No cal ser molt gest per lligar caps i crec que si tens tanta aversió als homes és perquè en el passat t’han fet mal.
– També ets llest?
– Només el just i necessari, no et preocupis…
– Per què vas de cacera?
– Sé que des de fora les coses poden semblar una cosa. I amb el què explicaré no nego que el sexe m’agradi.
– Com a tots els tios.
– No conec a tots els tios… Però sí, a la immensa majoria ens agrada més el sexe que a un tonto un llapis.
– Doncs a mi m’agraden molt els llapis. De fet, qualsevol cosa de papereria…
– Ja però tu no ets tonta.
– També ets ràpid…
En Marc riu davant el gir de la conversa.
– D’acord… Potencialment bona persona, mig llest i àgil mentalment. No està malament per la història de la nostra relació.
– Ets tu qui ha retallat els meus compliments. Et veig bona persona, llest i àgil.
En Marc es torna a posar seriós davant les paraules de la Ruth que se la torna a mirar sorprès.
– Gràcies… -diu finalment sense saber què més afegir.
– M’anaves a explicar el perquè de la teva cacera setmanal.
– Eh? Ah, sí! Doncs… Bé, des de fa molts anys sento com una mena de tensió i ràbia acumulada aquí -s’assenyala el pit- que sovint no sé com gestionar. Faig meditació que, juntament amb les carreres de moto i el sexe- m’ajuden a deixar-la anar. He anat provant durant diferents moments de la meva vida de deixar les caceres, però de seguida em tornava l’angoixa. Em sentia com un esclau del sexe.
– Pobret…
*
– Ja sé que des de fora poden semblar xorrades i excuses. El cas és que l’altre dia parlant amb la Kassia em va obrir una nova perspectiva on em plantejava la idea de que poder el sexe s’havia convertit en la meva forma d’encaixar socialment en aquest món. Trobes una persona, connectes uns instants i te n’oblides. Zero compromisos, zero problemes. No cal explicar-se la vida. Em sentia sa i estalvi amb aquesta forma de funcionar.
– Entenc…
– El cas és que aquests dies no he tingut sexe, des del divendres nefast i, per sorpresa meva, no l’enyoro. Aquests dies només podia pensar en la Kassia i en que em sento bé al seu costat. Puc ser jo i no passa res, no em demana res a canvi i, al contrari, em venen ganes de compartir amb ella la meva experiència vital. Tot flueix d’una manera sorprenentment agradable.
En Marc serveix una mica del líquid misteriós que moments abans havia portat la dona de la barra. Amb la calma pren un i dos glops per adonar-se que tot i l’aspecte el sabor és agradable. En veient la cara del Marc, la Ruth decideix tastar-ho també. Durant una estona els dos es delecten amb el beuratge i s’adonen que al final la Kassia no ha estat tant dolentota en recomanar-los aquell antre…
– El que vull dir -continua en Marc- és que poder necessitava trencar-ho tot per adonar-me d’on em trobo ara mateix i on vull anar.
– On et trobes i on vols anar?
*
– És evident que m’he estat autoenganyat tota la meva vida. M’havia convençut que tothom és una merda de persona i estava bé aïllat del món, amb la meva porció de sexe sense cap implicació en les persones. Quan vaig trobar-me el perfil de la Kassia a l’OkCupid alguna cosa es va trencar dintre meu. Però clar, aleshores jo no n’era conscient. Amb les coses que han anat passant i sobretot durant la conversa que vaig tenir ahir amb la Kassia, m’he adonat de què estava equivocat. Que en realitat el que vull és la llibertat que la Kassia exerceix. I això només pot passar si li dono una oportunitat a la vida i, en conseqüència, a les persones.
– Joder…
La Ruth es mira en Marc amb una mescla d’admiració i sorpresa.
– No ho havia pensat amb aquestes paraules, però en dir-les m’he sentit molt identificada. Qui m’ho havia de dir que seria un home qui m’obrís els ulls.
– No, probablement ja tenies els ulls oberts. Jo només he posat nom a allò que ja sospitaves.
– Per què no acceptes els acompliments? -diu la Ruth amb les celles arrufades.
– Eh… Ah… Jo…
La Ruth arrenca a riure i poc després en Marc també.
– Retiro que siguis àgil mentalment…
En Marc encara riu més.
– M’adono, sí… -diu entre més riures.
*
De cop una campaneta sona dintre de l’habitació. Tant la Ruth com el Marc miren als seus voltants per mirar d’entendre el sentit d’aquell so. Finalment és ell que mira el rellotge i conclou que el temps s’ha acabat.
– Sembla que ens avisen que hem de sortir. Vols allargar una mica més o anem a casa teva? Puc pagar una altra hora…
– Crec que ens hem trobat. Només quedaria parlar de què fer a partir d’ara…
– Agafo una altra hora? -somriu en Marc.
– Vale… -somriu la Ruth.