Autoria: Kassia Langley
Divendres, 17 de novembre de 2017
Plaça Universitat, El Raval, Barcelona
La Ruth, el Marc i jo estem asseguts al terra al voltant d’una taula baixa que conté uns platets amb una mica de pica-pica i uns gots amb beguda. Fa estona que ens mirem sense dir res més després d’esgotar tots els tòpics de les converses d’ascensor.
– Escolta, Ruth… -és en Marc qui trenca el silenci.
– Què! -respon amb el seu to despectiu habitual.
– No ha entrat en detalls, però la Kassia m’ha fet veure que la teva forma de tractar-me no té res de personal. Em costa quan em respons d’aquesta manera, però vull fer un esforç per tal que tu et sentis bé amb mi. Ja sé que sóc un home i que tinc poques possibilitats d’èxit, però ho vull intentar -somriu.
La Ruth el mira amb els ulls petits i la boca arquejada cap avall. Semblaria cara de fàstic, però no ho és. Suposo que és el seu orgull que vol allargar una mica més la seva tesitura de dona dura, la qual cosa entenc després de l’experiència amb el Francesc.
Fa cosa d’un parell de setmanes va decidir provar sort i mirar d’establir amistat amb un home, en Francesc, de la colla. Per la meva sorpresa fins i tot van tenir sexe, la qual cosa no calia però per la Ruth es veu que sí. Després d’això van quedar pel cap de setmana per passar-lo junts, però els esdeveniments inesperats del divendres fatídic van engegar-lo tot a la merda. I després de l’actitud d’en Francesc la decepció de la Ruth respecte els homes ha estat encara més gran.
*
– No em cal -respon ella després de prendre’s el seu temps.
– Què vol dir que no et cal?
– Que no necessito que et facis l’heroi davant la Kassia.
– Ruth… -intervinc.- No s’està fent l’heroi, està tendint un pont. Per mi estaria guai que hi hagués bona relació entre vosaltres. No us diré que us heu d’estimar, perquè no tinc cap dret, però que poguem estar els tres en un moment determinat pot estar guai.
La Ruth em mira amb cara d’odi.
– No em miris així, bonica… -dic al temps que gatejo fins a ella per estirar-li de les galtes.
Ella mira d’espantar-me a cop de mà, però jo insisteixo i al final ella també acaba estirant de les meves galtes. Les dues ens tirem per terra i ara ens fem pessigolles traïdores. Al final ens acabem rient abraçades i en Marc aprofita per treure’ns una foto.
– Com puc dir que esteu realment guapes sense que soni a comentari d’home afalagant dues dones? -pregunta en Marc confós.
– No dient absolutament res, a ningú l’interessa la teva opinió al respecte -respon la Ruth sense tallar-se un pèl.
– Ruth! -insisteixo.- Va, tia, fes un esforç!
– Més? Et sembla que estic fent pocs esforços darrerament?
– No… ho estàs fent de puta mare. Per això ho dic… Segueix!
Es veu que el gest que acompanya aquesta expressió li resulta graciós a la Ruth que arrenca a riure durant una llaaaaaarga estona i no té vistes que pugui parar en els propers minuts. Jo me la miro perplexa i al final se m’acaba encomanant el riure. En Marc, pobre, alucina, però aprofita per fer-nos una altra foto. De cop, la Ruth s’aixeca i corre cap el Marc i arrencant-li el telèfon de la mà es mira la foto que acaba de treure.
*
– Joder! Quina boca, tia!! -crida entre riures.
– A veure!!
Quan m’ensenya la foto no puc evitar riure de la cara que poso. En Marc s’aixeca del lloc on és assegut i s’apropa a nosaltres dues. Durant una estona els tres riem de la foto i comentem les cares de les dues que a la foto sortim rient com idiotes. El temps que dura aquest parèntesi em sento plena i no puc evitar desitjar en el més profund del meu cor que algun dia podem estar així perquè sí, sense una foto que ens serveixi d’excusa. De sobte, els ulls se m’omplen de llàgrimes que no puc evitar que caiguin galtes avall.
– Eh… -diu la Ruth en veure’m plorar.- Si que estàs sensible, Kassia…
– M’ha agradat poder estar els tres rient… -dic acotant el cap.
Des de darrera en Marc ens abraça a les dues i la cara inicial de la Ruth és de fastidi, però en mirar-me i veure’m somriure s’empassa el seu orgull de dona dura i ens agafa de la mà al Marc i a mi.
– Gràcies -dic amb un fil de veu.
Estic commoguda per la situació i agraeixo molt els esforços tant de la Ruth com del Marc per entendre’m i ajudar-me a tirar endavant. Sé que per ells la situació no és més fàcil, ja que tenen les seves pròpies batalles emocionals. Però sento que els tres tenim ganes de construir una nova forma d’estar-nos i de compartir, i això m’encoratja a superar d’una vegada el mal tràngol d’aquell divendres fatídic a mirar endavant.
*
– A veure quina foto més tens per aquí… -diu de sobte la Ruth començant a picar sobre la pantalla del telèfon del Marc.
Però el telèfon del Marc no té cap foto i quan la Ruth tafaneja més enllà de la galeria s’adona que el telèfon del Marc està completament buit. Per no tenir no té ni contactes, ni registres de les converses al Telegram… Res!
– Caram… per què vols un mòbil si no guardes res?
En Marc aixeca les espatlles al temps que agafa el seu telèfon i se’l guarda a la butxaca.
– La informació més segura és la que no existeix.
– Per quina empresa dius que treballes? -pregunta de cop la Ruth visiblement curiosa.
– Mai ho he dit. No crec que sigui important.
– Ara m’adono que no sabem res de tu, a banda que et dius Marc i que ets rus.
– D’on treus que sóc rus?
– M’ho ha dit la Kassia.
El Marc es mira la Ruth i després em mira a mi.
– L’has dit que sóc rus?
– Sí… no ho havia de dir?
– No sóc rus… D’on ho has tret?
– Eh? M’ho vas dir tu l’altre dia!
En Marc posa cara de sorpresa i després nega amb el cap, la qual cosa em fa dubtar. Poder m’ho vaig imaginar? La veritat és que després de la castanyada van haver-hi uns dies de no dormir i em costa diferenciar què va ser un somni i què va ser real. Miro en Marc amb el dubte reflexat al rostre i finalment aixeco les espatlles.
– No sé d’on ho he tret, però segur que tu saps millor que jo si ets rus o no! -ric.
En Marc riu davant el meu comentari i em fa un petó a la galta, ben suau i ben dolç, que em delecta.
*
– Un altre!
En Marc riu de nou i nega amb el cap privant-me del meu caprici.
– Un altreeeeee!! -pico de peus com una nena petita tot jugant i rient, però en Marc nega encara més efusiu.
Jo allargo el coll per posar la meva galta als seus llavis, però ell recula i s’allunya de mi.
– Ajuda’m, Ruth! Tu per allà i jo per aquí!
Els tres juguem una estona a mirar d’enxampar el Marc. Al principi la motivació era el petó però al final ja només és enxampar-lo per enxampar-lo. Malauradament en Marc està en forma i té molta destresa a l’hora d’esquivar-nos, la qual cosa acaba amb la seva victòria. Així, els tres respirem afanosos sobre el sofà, mirant de recuperar l’alè.
– Doncs no està tan malament això de pasar una estona els tres -diu la Ruth per la meva sorpresa.- Crec que podria soportar repetir l’experiència… Però que sàpigues, Marc, que encara em caus com el cul!
– Pas a pas… no ho canviarem tot el primer dia -es conforma en Marc.- Bé! Dons us deixo que acabeu de passar la nit tranquil·les.
– Ja marxes? -pregunto.
– Sí, però igual ens podríem veure demà i passar el dis junts.
– Vols dir els tres o tu i jo?
– Eh… Em referia a tu i jo…
– I si vull passar el dia amb ella? -pregunta la Ruth.
– Tu portes tots aquests dies amb ella, m’agradaria…
– Això és problema teu, haver espavilat!
– Eh, nois! -dic.- No la caguem ara que estem al final del dia…
– Doncs escull tu amb qui vols estar demà -proposa la Ruth.
– Ni de conya! No penso escollir entre vosaltres!
*
Els tres ens quedem en silenci durant una bona estona. Idealment sempre m’he sentit identificada com a poliamorosa, però en la pràctica les meves relacions sempre han estat casuals o si he establert algun vincle ha estat entorn el sexe. És a dir, el que comúnment es coneix com a “follamics“. En qualsevol cas, mai no he sentit la necessitat de justificar què faig la resta del temps que no estic amb la persona en particular.
De cop em pregunto si el fet que estigui en una relació amorosa estable fa que això canviï i encara que no sé molt bé explicar perquè, dedueixo que té sentit aquest canvi. Ben mirat, però, caldria apreciar primer si totes les que estem aquí tenim intenció se sentar unes bases mínimament estables. Mirant enrere, la Ruth moltes vegades m’ha manifestat la seva gelosia de mantenir la seva privacitat i vida independent de mi, i el Marc també és una persona altament independent. I jo? Tinc disposició a cedir gran part del meu temps?
– Ehm… Estic pensant en tot plegat, cadascuna de les relacions dos a dos, el temps conjunt dels tres, l’organització… i de cop m’ha sorgit un dubte.
– Quin? -repunten els dos alhora.
– Bé… jo sé que tinc ganes de tenir una relació estable amb cadascun de vosaltres, i crec haver entès que vosaltres també. Però ni amb tu -assenyalo la Ruth- ni amb tu -assenyalo en Marc- hem definit què vol dir estable, especialment pel que fa al temps de “parella” i el temps personal.
– Per què poses cometes a “parella”? -pregunta el Marc.
*
– Perquè no m’agrada la paraula i prefereixo utilitzar la paraula vincle, però com no sé fins a quin punt ens identifiquem amb aquestes paraules, miro de fer-me entendre de la manera més fàcil.
– Ok. Som vincles.
– … -ric.- Sí! Tu ets un vincle i tu -parlo cap a la Ruth- un altre.
– I entre nosaltres no som vincles? -pregunta el Marc referint-se a la Ruth.
– No! -crida la Ruth.
Els dos em miren esperant que els resolgui el dubte, però jo em limito a aixecar les espatlles.
– Bé, això és una decisió vostra; jo no tinc capacitat per definir-la i ho heu de fer vosaltres.
– Jo no tinc intenció de passar temps amb el Marc a soles.
– Doncs a mi no m’importaria passar temps amb tu i poder coneixe’t.
La Ruth es mira amb perplexitat aquell Marc que porta unes hores buscant la manera d’apropar-se a ella, la qual cosa li toca la figa sense cap mena de dubte. I el fet que ell estigui tan predisposat i ella no, encara la fereix més en el seu orgull.
– A mi no m’agraden els tios.
– No t’estic proposant quedar per follar.
– No, vull dir ni per estar-m’hi.
– Ja, alguna cosa he notat… -diu en un to cínic el Marc.- Només he dit que a mi m’agradaria, però entenc que no és el teu cas. La qüestió, Ruth, és com pots estar segura que no et caic bé si mai no fas almenys una prova per comprovar-ho?
La Ruth es mira el Marc. S’ho està posant francament difícil.
– Poder si vesteixes de dona em resulta més fàcil -diu la Ruth a forma de fugida.
– D’acord.
El Marc es mira desafiant la Ruth i la cara de la Ruth passa del cinisme al “tierra trágame” en qüestió de milisegons.
*
– Jo també vull veure això -dic.
– No estàs convidada, és una cosa entre la Ruth i jo. Què? -diu en Marc mirant-se la Ruth.- T’atreveixes?
– Et vestiries de dona per passar una estona amb mi?
– Sí. Tu pagues un preu per trobar-nos i jo un altre. Em sembla just. Ara bé, jo decideixo per on anem i això és innegociable. No em puc permetre que em vegi segons qui.
– Jo vull… -intervinc.
– Shhh! -m’etziba la Ruth.- La cosa no va amb tu, pesada!
Arrufo les celles sentint-me completament exclosa de tot plegat. Aliens a mi, ells estrenyen les mans a mode de pacte.
– Quan? -pregunta en Marc sense deixar anar la mà de la Ruth.
– Demà -riu la Ruth.
– Al matí.
– D’acord.
– I a la tarda quedo amb la Kassia.
– Aleshores tot el diumenge serà per mi.
– A partir del migdia, que poder dormim junts.
– D’acord.
– D’acord.
Jo em miro un i l’altre amb les celles arrufades.
– Eh… algú pot tenir en compte si a mi em ve de gust el vostre pla? -dic finalment.
– Shhhh! -torna a etzibar-me la Ruth.- Tu no vols que els tres tinguem bon rotllo? Doncs aquest cap de setmana pringues. I res més a queixar-te, entesos?
– D’acord… -dic amb la boca petita.
– Molt bé! -diu ara en Marc satisfet del resultat.- Què sopem?
– Com que què sopem? -pregunta incrèdula la Ruth.- No marxaves?
– Nope! Això era abans de distribuir-nos el cap de setmana. Si marxo tu t’estaràs més temps amb la Kassia i no serà just. Així que avui ens estarem els tres, tal i com vol la princesa.
Jo somric davant la perspectiva tot i que a la Ruth no li fa tanta gràcia.
*
– Ets dur en els negocis… -reconeix.
– Bé, m’aprofito que tu també ets una persona amb un sentit de la justícia -diu en Marc.
La Ruth es sorprèn de la floreta del Marc i somriu no sense adonar-se que l’adulació forma part de la seva estratègia per sortir-se amb la seva.
– Molt bo en els negocis… -repeteix més per si mateixa que per nosaltres.
Entre els tres decidim demanar pizza per sopar i truquem per fer l’encàrrec. Després decidim fer un llistat de les coses que ens agrada a cadascun i quines estaríem disposats a fer els tres junts. De partida tenim en comú que ens agrada el rol, els jocs de taula, el cinema friki…
– Us ve de gust que posem una pel·lícula mentre ens cruspim les pizzes? -proposa la Ruth.- Per postres tinc crispetes…
– Per mi està bé -diu en Marc acomodant-se en el sofà.
– Guai! -dic jo incrèdula encara que això estigui passant.
Així, ens mirem la col·lecció de pel·lícules de la Ruth, un dels seus majors tresors de casa seva juntament amb dispositius antics per poder visionar-les, com ara un vídeo vhs connectat a un projector i una pantalla extensible. També té una col·lecció de videoconsoles antigues, arreglades i apedaçades per poder utilitzar-les. L’agrada molt l’electrònica i es veu que és força manetes.
– Pel proper dir preparo un tercer comandament i fem alguna partida -proposa.- T’agraden els videojocs, Marc?
– No n’he jugat gaire però crec que em podria agradar.
– I com és que no has jugat?
– Manca de temps i de possibilitats… És una llarga història i tampoc no importa.
– D’acord -es conforma la Ruth.- Doncs el proper dia li donem!
*
Just quan la Ruth ho té tot preparat arriba el repartidor de pizzes i el Marc les acaba de tallar mentre l’altra ultima els darrers detalls de la pel·lícula que he escollit.
– Versió original amb subtítols en espanyol -diu.
– D’acord! -acceptem en Marc i jo.
Durant la següent hora i mitja veiem la pel·lícula mentre mengem. A mitja pel·lícula aturem un moment per fer les crispetes i continuar menjant. Juntament amb les pizzes i les crispetes el vi blanc que vaig portar fa uns dies s’acaba. Després de la pel·lícula comentem i debatim sobre qüestions que ens han despertat curiositat de les pel·lícules, compartim curiositats frikis de la mateixa i intercanviem algun acudit espontani tot relacionat. Per un moment sembla com si portéssim anys convivint i la sensació que em genera m’agrada. Em sento a gust i connectada amb el Marc i la Ruth i no puc evitar somriure quan en sóc conscient.
Els dos em miren i somriuen, com si d’alguna manera entenguessin perquè somric. Com si estigués preparat, els dos s’apropen a mi i m’abracen fort i per un moment sento l’escalfor d’ells dos i m’agrada encara més. Durant uns instants gaudeixo d’estar-nos els tres junts i abraçats. De cop m’adono que ells també estaven desitjant sentir aquell contacte, encara que normalment es portin com el gat i el gos. Han estat dies difícils per tots tres i sentir-nos així ens cura l’ànima.
– Tampoc no està tan malament, no? -diu la Ruth.
– La veritat és que no… -confirma en Marc.
– No vull que sembli el que no és, però, què tal si ens estirem al llit i ens abracem allà?
*
Els dos assenteixen amb el cap després de mirar-se l’un a l’altre. Somric davant la seva generositat i sóc la primera en saltar desfent-me de braços i cossos. Com una boja corro cap a l’habitació i em trec la roba amb excepció de les calces abans de ficar-me al llit. Als pocs segons arriben els dos i també es treuen la roba, encara que la Ruth es deixa les calces i una samarreta de tirants que porta a sota. Després es fiquen al llit un per cada banda i es recolzen sobre les meves espatlles. Jo els abraço a cadascun amb un braç i ens quedem així, quiets, durant una llarga estona, deixant que el silenci ho acabi de posar tot a lloc. Finalment, sense voler ens quedem dormits amb el somriure dibuixat al rostre.