Autoria: Kassia Langley
Divendres, 17 de novembre de 2017
Plaça Universitat, El Raval, Barcelona
La Ruth s’aixeca del llit per obrir la porta i jo vaig enganxada a ella com una lapa, la qual cosa incomoda visiblement la bona dona que suspira per mirar de recopilar paciència d’on no hi ha. Lentament gira les claus per i agafa el pom de la porta per obrir. Abans, però, em mira fixament convidant-me a calmar-me, ni que sigui, una mica. Quan assenteixo amb el cap, obre finalment la porta i allà davant està en Marc. El miro com si fes segles que no el veiés i el veig especialment guapo. Recentment ha passat per la perruqueria a retallar-se els seus rínxols rossos i escurçar la part que porta més rapada pels costats. Els seus ulls blau són més oceànics que mai i em venen infinites ganes de llençar-m’hi i capbussar en ells. Els seus llavis dibuixen un mig somriure també emocionat pel moment.
Vesteix uns pantalons texans amb una camisa blanca, descordada fins el tercer botó deixant veure el seu pit treballat en el gimnàs. Per sobre porta el seu abric llarg que el fa tan elegant. Torno a mirar la seva camisa i aixeco un cella en adonar-me mai havia anat tan descordat.
– Amb les presses t’has oblidat cordar-te els darrers botons? -pregunto mossegant-me un dit visiblement nerviosa.
La Ruth es gira lentament cap a mi.
– No em siguis tan bàsica, ok? I tu -diu ara mirant el Marc- penses entrar o ens hem de quedar així durant gaire temps més?
En Marc entra i s’apropa cap a mi. Intenta donar-me dos petons però de dintre em neix fer-li la cobra. Tot plegat, la salutació acaba sent un veritable desastre i sembla que l’única que es diverteix és la Ruth.
*
– Ooookeiiiiiiiii… -diu aquella.- Jo crec que marxaré una bona estona perquè pogueu parlar tranquil·lament. Encara que vist el panorama no sé què en resultarà de tot plegat. En qualsevol cas, no és assumpte meu. Em porto el mòbil perquè m’aviseu quan estigueu o si em necessiteu per res. Ah! I nanai de follar a casa meva, entesos?
En Marc i jo assentim com dos adolescents el dia que marxen els pares el cap de setmana. Quan agafa la jaqueta i el moneder, la Ruth tanca i en Marc i jo ens quedem sols. No goso mirar-lo i ell també sembla prou nerviós com per quedar-se completament immòbil. Enyoro la Ruth.
– Pots penjar l’abric allà -dic assenyalant un penjador de peu de forja molt xulo que hi ha a l’entrada.
– Bona idea… -respon en Marc traient-se l’abric i penjant-lo després de planxar-lo unes quantes vegades amb la mà.
Quan es gira cap a mi, m’apropo i li cordo un botó més de la camisa.
– Millor així, més adient.
– Em sembla correcte.
– Avui no has vingut amb el mono de la moto?
– No, no volia perdre el temps després vestint-me aquí.
– Ok.
La conversa s’acaba i el silenci incòmode torna a aparèixer. Els dos mirem al terra torçant la boca o movent el peu o fent qualsevol cosa que faci més evident que estem la hòstia de nerviosos i que no sabem molt bé com hem de fer per començar a ser persones normals.
– Poder em podries posar un got d’aigua -demana.
– Em sembla una idea molt bona! -exclamo amb excesiva efusivitat.
Ridícul. Plena de vergonya m’adreço a la cuina i ell passa cap al menjador mirant d’acomodar-se en el sofà. Al cap d’una estona surto amb dos gots d’aigua, un per ell i un altre per mi.
*
– He estat follant tota la setmana amb prostitutes de luxe -em diu de cop.
I la meva resposta no es fa esperar en un esbufec que llença tota l’aigua que tenia a la boca sobre la roba neta del Marc. Ell se’m queda mirant perplex davant la meva reacció i posa una cara que no sé molt bé què vol dir.
– Hòstia! Ho sento! -crido al temps que corro a per la tovallola del bany.
Al cap d’uns minuts torno i l’ajudo a assecar-se mentre jo penso en el que m’acaba de dir.
– Un moment. Què? -crido de cop.
– Què de què?
– Què has dit que has fet aquesta setmana?
– Follar cada dia amb una prostituta de luxe.
El miro, em mira. Per ell sembla la cosa més normal i òbvia del món, per mi em sembla la cosa més extravagant i insultant del món. La meva cara de fàstic no es fa esperar.
– Has vingut fins aquí per explicar-me lo machote que ets?
– Eh? No! He vingut fins aquí perquè vull entendre’t. Si he contractat escorts és perquè vull entendre què fas.
– Oh! Quin detall! Un estudi de camp!
– Entenc com sona des de fora. Mai havia anat de putes, ni de luxe ni de no luxe, perquè em sembla denigrant per la dona. I no entenc perquè et prostitueixes? Et falta pasta? Te la puc deixar!
– No necessito que em salvis.
– Doncs per què et prostitueixes?
– Perquè em dóna la puta gana! Cap problema?
El Marc em mira sense entendre res.
*
– Joder, tio… -dic al temps que em poso les mans al cap.- És que no em ve de gust haver de fer pedagogia, saps? Per què he de donar explicacions del que faig? Jo te les demano amb la teva feina? No necesito el teu permís i molt menys que em salvis de res. Tampoc necessito que ho entenguis, sinó que ho respectis. D’això va l’amor, de compartir les coses que es comparteixen i de respectar les que no. No vull començar una relació en la qual he de donar explicacions.
– Bé, no és el mateix ser informàtic que prostituta.
– Per què?
– Perquè tu vas al llit amb gent.
– I?
– Com que “i”?
– Perdona, en quin moment hem tornat al segle dels retrògrads?
En Marc tira el cap enrere pel meu comentari.
– En quin moment no et va quedar clar que la meva vida és meva i que de la meva intimitat ningú no n’ha de fer res? Sóc poliamorosa, feminista i lliurepensadora. No vull una relació on he de rendir comptes amb l’altra persona. Vull ser lliure. Jo no qüestiono si vas o no de cacera i amb qui tipus de gent vas o quin tipus de pràctiques fas. Si me les vols explicar, t’escoltaré, però de la teva intimitat ni he de qüestionar ni molt menys interrogar. Així, si jo vull follar amb qui sigui, follo. I si tu vols una relació tancada, no entenc que fas anant a follar amb escorts cada dia, perquè fins on sé encara no hem trencat, per tant, no estàs sent una mica incongruent en el tracte cap a tu i cap a mi? O és que en ser dona tinc menys privilegis?
*
– No va d’això, Kassia.
– No sé de què va, Marc. Però la teva concepció de la prostitució és teva i no vull que me la imposis.
– Aleshores no tinc dret a…
– No, no tens dret.
– No he acabat la pregunta.
– Dóna igual, la resposta és invariable a una pregunta completament desencertada. No importa com acabi, no tens dret a qüestionar-me i jutjar-me, sigui de la forma que sigui. Si la Kassia no t’agrada, perds el temps; no canviarà per tu.
– Jo no he dit que no m’agradis.
– Hi ha una part que no t’agrada. Encara recordo la teva cara de fàstic a casa de la Nuri.
– No m’ha d’agradar tot de mi.
– D’acord. En qualsevol cas la meva forma d’estar al món és aquesta. Hauràs de decidir si vols estar amb tota jo o no. Però no penso sacrificar la meva vida per complaure la teva masculinitat malentesa.
En Marc em mira fixament als ulls.
– O sigui, el que jo sento t’importa una merda.
– No. Al contrari, tot el que sentis m’importa moltíssim. Però dels teus prejudicis t’encarregues tu. Jo no penso carregar amb la teva motxilla. Sentir i prejudici són dues coses molt diferents. Poder hauries de començar per diferenciar-los, perquè com et dic no estic en el punt de fer pedagogia.
– Pots baixar una mica el nivell, Kassia? Només intento…
– Intentes una merda. Intentes convèncer-me de la teva idea de prostitució.
– Joder!
En Marc acota el cap i es grata el coll pel darrera. Després es frega la cara amb les dues mans i fa un parell de respiracions per mirar de relaxar-se.
*
– Entenc que la prostitució i la Ruth et facin sentir vulnerable.
Quan dic això el Marc aixeca el cap i em mira fixament. No diu res, però amb la seva mirada em dóna a entendre que continuï.
– Estàs errant en la forma d’encarar això. El problema no és que em prostitueixi o que estigui amb Ruth, sinó que la teva motxilla et fa mirar-t’ho amb recel i desconfiança. Només tu pots caminar cap a l’alliberament d’aquesta manilla, però en ve de gust acompanyar-te; en això sí que vull estar al teu costat. El teu patiment és teu i jo no sóc la responsable ni la culpable i tampoc ho és la meva feina o la relació amb la Ruth. Probablement no tingui ni tan sols res a veure amb mi. Senzillament et sents vulnerable perquè t’han tractat com el cul, i és normal que vulguis sentir-te segur segons els teus esquemes de seguretat. Però aquesta seguretat no ho aconseguiràs controlant-t’ho tot al teu voltant, sinó eixamplant la teva idea de seguretat.
En Marc guarda silenci i m’escolta atentament. Quan deixo de parlar es porta la mà a la boca i reflexiona durant una estona. Els seus ulls es mouen ràpids entre pensament i pensament. De tant en quant es grata el cap o es passa les mans per la cara. Sembla que discuteix amb si mateix.
– Vale -diu finalment en un to afable.- És la meva vulnerabilitat i la meva necessitat de seguretat, i només jo sóc el responsable de mi mateix. I agraeixo el teu oferiment en acompanyar-me en aquest procés. Igualment és injust que et pregunti el perquè de prostituir-te? Vull dir, si fossis infermera no em semblaria tan malament preguntar-te per les teves motivacions a l’hora d’escollir aquesta professió.
*
– No, no és injust que em preguntis. El que vull que te n’adonis és que és molt diferent preguntar perquè t’interessa comprendre’m a preguntar-me per sentir-te tu millor. Segur que si sóc infermera i em preguntes tu no et sents malament ni pel fet que jo sigui infermera ni pel fet de preguntar-me. I de ben segur que en aquesta situació la meva resposta no et suposarà un problema o un alleujament. M’explico?
En Marc assenteix amb el cap i torna a reflexionar durant uns minuts més.
– Estic intentant fer memòria en quin moment em vas dir que eres poliamorosa i em vas explicar què nassos significa això…
– Probablement no t’ho vaig dir amb aquestes paraules. Et vaig explicar que tenia relacions sexual amb la Ruth. I d’això m’agradaria parlar abans que em diguis res. Per una banda, entenc perfectament que deu haver estat una merda enterar-te de cop que la Kassia i jo tenim una relació més enllà del sexe casual. I a sobre enterar-te amb tota la penya allà al davant. Em sap molt de greu haver tingut tan poc tacte, i reconec que vaig ser molt egoista. Em vaig deixar portar pel moment i… No et vaig tenir en compte. Ho sento moltíssim perquè entenc que et devia fer molt de mal. I si a sobre no tens ni idea de què és el poliamor o que jo em considero poliamorosa… Ho he fet fatal i comprenc el teu enfadament.
*
– Kassia… volia una cosa senzilla i veig que estar amb tu és de tot menys senzill.
– Ja… Sóc zero convencional -torço la boca per mirar d’amagar el malestar que em torna a pujar.
El Marc em mira i se n’adona de la meva tristor creixent. Els seus ulls blaus se’m claven al cor i desitjo que m’abraci i que les paraules deixin de separar-nos. Només vull viure aquesta estima que sentim l’un per l’altre, sense trepitjar-nos i des de la plena llibertat. Per què és tan difícil?
– Dius que ho has fet fatal. Com seria fer-ho bé?
La pregunta em treu del meu abstracció i em porta de tornada al present. M’agafa per sorpresa i no puc evitar el gest que ho denota, però reacciono ràpid i de seguida miro de concretar alguna resposta mínimament coherent.
– Eh… Per començar tornaria al dia que parlàvem al llit de casa meva i t’explicaria que de la mateixa manera que tinc sexe casual amb la Ruth…
– Però no és sexe casual, no?
– En aquell moment ho era. Deixa’m explicar-me.
– Perdona.
– Doncs això… que de la mateixa manera que tinc sexe casual amb la Ruth puc tenir-ne amb d’altres persones i que de la mateixa manera que pot ser sexe casual, pot passar que tingui sentiments més profunds per altres persones. Que sóc una persona que no vull reprimir allò que sento, sigui el que sigui, i que vull viure amb honestedat cap a mi mateixa i cap els altres. Que vull ser lliure i no haver d’encaixar en un motllo on només puc sentir d’una manera concreta i dirigida cap a una persona. No vull tancar-me ni negar-me. Per suposat això és recíproc, clar… Per això no em molesta que vagis de caceria.
*
– I si em pengés d’una altra tia?
Aixeco les espatlles per confirmar la meva postura.
– No dic que no pugui sentir gelosia o enveja o inseguretat de la manera que sigui. No em considero precisament la tia més segura del món. El que vull dir és que no desitjo retallar-te, aniquilar-te o emmotllar-te al meu gust. Vull que siguis lliure i que en tot moment et sentis ple amb el que et passa dintre. No és un problema si t’enamores d’una altra persona, sempre que hagi honestedat i una comunicació fluïda. Sempre que poguem fer front junts a la nova situació. Cap dels dos és perfecte, però si sumem, tu i jo som molt més que dos i aleshores si que podem fregar la perfecció.
En Marc riu davant la meva utopia amorosa.
– D’acord. Poder ara m’estic flipant, però crec que una relació pot ser molt potent si es construeix des de la llibertat, la honestedat, el consens, la comunicació i les ganes de créixer junts i no d’estancar-nos l’un a l’altre. Sóc poliamorosa per convicció no pas per necessitat.
– Què vols dir?
– Vull dir… conec de casos que han arribat al poliamor perquè s’han trobat en una situació on hi havia més de tres persones i aleshores buscant una solució… pam! -ric.- Jo em vaig topar amb l’ideari poliamorós fa molts anys i em va enamorar des del primer moment. Però mai no he viscut una relació poliamorosa pròpiament perquè no he mantingut relacions estables amb ningú, els meus clients a banda. Segurament tingui un munt de vicis i d’emocions contradictòries que em facin ballar. No sé…
*
El Marc m’escolta i jo parlo des del cor, sense pensar massa el que estic explicant. Sóc conscient que en una situació així, això pot acabar malament, però em neix de dintre fer-ho així i no em ve de gust fer-ho de cap altra manera.
– Em va costar molt acceptar, per exemple, que en realitat sentia alguna cosa més que atracció sexual per la Ruth. No va ser fins dijous a la nit que em vaig començar a plantejar que també volia estar amb ella. I suposo que de l’emoció de la meva descoberta et vaig passar per alt. No vull justificar-me, busco només entendre’m. No em considero mala persona i tinc molt clar que no vull fer-te mal. Te n’he fet i vull entendre què m’ha passat per mirar de ser més conscient en el futur. No vull repetir el meu error.
El Marc em mira amb aquella cara d’admiració que posava fa un parell de setmanes quan xerràvem a casa meva.
– Joder… em sento ridícul al teu costat… Però aquesta conversa m’està ajudant moltíssim. A entendre què vols dir amb responsabilitat. A entendre què vols dir amb llibertat. Explicat així ho sento igual que tu. La diferència és que tu ets coherent i ho portes a la pràctica i jo sóc imbècil i faig l’idiota.
– La Ruth estaria d’acord amb tu, encara que no pels mateixos motius.
En Marc riu.
– Quina mania em té!
– No t’ho prenguis com una cosa personal. Té la seva història amb els tios.
*
– Imagino.
– No. Un tio no pot arribar a imaginar-se l’infern que vivim moltes ties. Ni que us ho proposeu. Sempre tindreu aquesta bena als ulls que us donen el privilegi de viure una altra realitat completament aliena a la nostra. Només caminant amb les nostres sabates, patint els nostres patiments, sereu capaços de comprendre profundament què vol dir ser dona en aquesta merda de món.
– Joder, Kassia, jo també he patit les conseqüències de la violència.
– Els teus pares et van maltractar física i psicològicament perquè creien que tenien algun poder i control sobre tu. Ara imagina que això fos la norma en el món que vius. Que la gent es pensi que té drets sobre tu perquè ets ros. I que a la feina et poden parlar o tractar d’una manera determinada perquè ets ros, una manera que et recorda a la manera com et tractaven els teus pares. Imagina que surts de la feina i la gent pel carrer et crida grolleries perquè ets ros, les mateixes grolleries que et cridaven els teus pares, però ara embolcallades de somriures hipòcrites.
Agafo aire per continuar trepitjant cada paraula que em surt de forma precipitada acompanyada de llàgrimes.
*
– Imagina que la gent al teu entorn fa acudits constants sobre fills maltractats i que es generen uns clixés que a la gent els hi resulta divertit. Imagina que tot el que t’envolta et recorda una i una altra vegada a la violència que vas rebre; aquella violència que arriba de mans de qui t’hauria d’estimar. I imagina que quan tu vols explicar-ho la gent et diu que no és per tant, que són imaginacions teves. Imagina que aquest maltractament fos estructural i a sobre de rebre tanta violència, sentir-te insegur i patir les constants vexacions, els anuncis, els mitjans, i tot al teu voltant parlés de ninots rossos com tu per poder practicar la violència i el maltractament infantil de forma impune. Pots imaginar-ho?
De cop m’adono que en Marc s’ha quedat completament blanc.
– Doncs imagina viure cada puto dia enmig d’aquest infern. I escolta, moltes dones sobreviuen i es mimetitzen. No les culpo, al final totes busquem sobreviure d’alguna manera. Algunes reproduint justament allò que les engarjola, d’altres lluitant amb valentia als carrers o als mitjans.
– I tu?
– Mirant de viure la MEVA vida amb dignitat i com jo la sento, encara que això pugui suposar haver de deixar a un costat gent per qui pugui sentir una estima molt gran.
Els dos ens quedem en silenci, mirant-nos l’un a l’altre. Els ulls del Marc es mouen ràpids sobre la meva cara. M’observa i pensa en tot el que l’he dit a la vegada, com si busqués alguna cosa.
*
– No vull que em facis a un costat. Vull acompanyar-te en aquesta vida que vols viure amb dignitat -les llàgrimes li cauen mentre parla i em mira.- Reconec que vaig moltes passes per darrera teu i ja m’has dit que no et ve de gust fer pedagogia. No sé si això que has fet ara ho consideres pedagogia, però a mi m’ajuda moltíssim a entendre’t i a entendre’m i… -les llàgrimes l’ennueguen.- Joder… el que vull dir…
De cop enfonsa el cap entre les seves mans. No sé si plora o es tira dels cabells.
– El que vull dir -diu incorporant-se de nou- és que t’estimo i vull caminar al teu costat, costi el que em costi. El món està ple de gent, però persones com tu… quantes n’hi deu haver? Ets una tia divertida, intel·ligent i amb un coneixement del món humà que em nodreix i m’ajuda a entendre la meva pròpia misèria. Cada vegada que em parles és com si trobés una peça del meu puzle personal. Fas que tot encaixi.
Recolza el cap sobre la mà que tanca sobre els seus rínxols. Durant uns instants se’ls estira mirant el no-res.
– Estic mort de por, tia. Però mai no he vist tant clar com avui que vull caminar tot i aquesta por. No tinc ganes d’amagar-me de nou. Vull ser lliure com tu!
Em sento aclaparada per les seves paraules. Paraules que darrerament sento sovint. L’Albert em va dir el mateix la setmana passada. La Ruth també. Ara el Marc. I jo em pregunto com nassos arriben a aquesta conclusió. Jo veig que encara em queda molt per ser plenament lliure.
*
De cop en Marc m’agafa les mans i les col·loca entre les seves.
– Sóc molt imperfecte, Kassia. M’he equivocat en com estava interpretant tot el que passava i segurament em tornaré a equivocar, en aquesta o d’altres qüestions que vagin sortint. Sóc més lent i no tinc ni de bon tros les teves conclusions al cap. Sento que em queden moltíssimes coses per aprendre i et donaré la tabarra de manera inoportuna en més d’una ocasió. Et demano disculpes a l’avançada. Dit això, vols sortir amb mi?
– Estem sortint ja… m’ho vas demanar fa dos diumenges.
– Ja, però ara sóc més conscient de qui és la Kassia i de com de lluny estic de tu. I tu, suposo, també n’ets més conscient. Vols sortir amb mi tot i això?
– Ets idiota… clar que vull! No han canviat els meus sentiments cap a tu, tros de gamarús!
– Enyorava els teus insultos gratuïts.
– Pffff!!
– Mira que n’ets de bonica!
– Pf pf pffffffff!!
Els dos acabem rient.
– Li podem dir a la Ruth que torni a casa seva? Em sap molt de greu per ella, i s’ho està currant molt per estar-se al meu costat.
El Marc em mira als ulls. Li brillen d’una forma molt especial i el seu somriure llueix molt radiant. Somriu i assenteix amb el cap alhora. Així, els dos ens fonem en una abraçada tendra i restauradora.
– Aaaaaaaaah… Quines ganes tenia d’abraçar-me amb tu -confesso.
– I jo… -confessa.