Autoria: Kassia Langley
Divendres, 17 de novembre de 2017
Plaça Universitat, El Raval, Barcelona
En Marc ha marxat del grup
Algú t’ha eliminat del grup
Ha passat una setmana des de que va petar tot a casa de la Nuri i des d’aleshores el grup de Telegram ha estat en complet silenci, fins fa un parell de dies que en Marc va marxar del grup i algú ens va eliminar a mi i a la Ruth, pel que m’explica ella també. Suposo que aquest “algú” deu ser la Nuri que no ha encaixat bé la notícia i m’ha fet creu i ratlla. Per altra banda, d’en Marc no tinc notícia alguna; ni una trucada ni un missatge, amb excepció de que ha marxat del grup, clar. Suposo que també m’ha fet creu i ratlla.
Quan deixo el mòbil sobre la tauleta de nit, m’estiro al costat de la Ruth. He passat la setmana a casa seva perquè no em venia de gust estar sola. Durant aquests dies hem parlat molt, m’ha estimat infinit, i no he estat capaç de tenir sexe ni tan sols amb els meus clients, així, que m’he pres la setmana lliure a la casa vermella.
Per suposat la Nuri no ha aparegut pel taller tot i que el Quim sí ho ha fet, encara que no ha volgut parlar de res. Per tant, dia rere dia ens hem limitat a fer la feina cadascú a la seva bola, la qual cosa m’ha anat generant un estat d’apatia que arrossego fins ara. Amb tot em sento una merda i ja no sé qui té raó, si és que importa que algú tingui la raó, i el cas és que en un obrir i tancar d’ulls tota la meva vida s’ha anat a prendre pel sac després de tantes coses compartides.
*
– Molaria poder rebobinar i passar aquest tros de la pel·lícula ràpid -dic mentre m’acomodo entre els braços de la Ruth.
– I en comptes d’esperar, per què no agafes les regnes i prens la iniciativa de contactar amb algú? Per qui voldries començar a parlar?
– M’engegaran a la merda.
– No ho saps.
– Sí ho sé.
La Ruth rebufa impacient.
– D’acord… tens raó. No rebufis, va…
– Ets massa tossuda!
– Joder… i m’ho has de dir tu?
– Tindràs queixes?
– No, la veritat és que no. Reconec que estic un pèl insuportable, però em tindràs una mica més de paciència? -poso cara de gat amb botes i la Ruth riu al temps que nega amb el cap.
– Ets tot un repte per mi, ho saps, oi? -em diu.
– Ho sé. Em sap greu tirar tant de tu.
– Doncs fes-me un favor i demana de parlar a algú, qui sigui!
– Aiiiiiiiii, mmpfff!!
– No conec qui és aquesta persona.
Porto uns dies en els quals les meves emocions van amunt i avall, ara rient, ara plorant. Però el comentari d’ara em fa riure divertida i m’ajuda a sentir que no tot està perdut.
– Ets insuportable… -dic quan agafo el mòbil.
– Jo? Joder!!
– A veure… voldria parlar primer amb el Marc, així…
– D’acord.
– I si m’ha bloquejat?
– Doncs sortiràs de dubtes.
– Tu ho veus tot molt fàcil, no?
– No, senzillament estic fora de la situació i no tinc implicació emocional, així em resulta més fàcil. Què li diràs?
– “Hola”.
– I?
– A veure per on surt.
– Però per on vols que surti amb aquesta merda de missatge?
– Ai! I què n’he de dir?
– Que t’agradaria parlar amb ell?
– Ah, doncs té sentit.
La Ruth es deixa caure al llit esgotada mentalment per la meva poca destresa, i la veritat és que jo em sento lenta i pesada mentalment.
*
– No tinc forces ni per pensar, Ruth…
– Ja, però tampoc no et deixes ajudar gaire!
– Si t’estic fent cas!!
– I no saps quant m’ha costat, la verge!!
– D’acord… “Hola, Marc. M’agradaria poder tenir una estona per parlar amb tu, quan t’aniria bé?”. Com ho veus?
– Guai.
– Enviar. Ja està!
Quan acabo llenço el mòbil sobre el llit i m’estiro al costat de la Ruth per tal d’abraçar-me i deixar-me fer mimos.
– No em respondrà.
– Almenys ja saps que no estàs bloquejada. Això deu voler dir alguna cosa, no?
– Es deu haver oblidat.
– Ah, sí… la típica cosa que t’oblides: de les claus i de bloquejar algú que et cau com el puto cul i del qual no en vols saber res més.
– So mismo.
Els següents quinze minuts són un autèntic infern. Agafo el mòbil cent mil vegades per comprovar si m’ha llegit, si ha respost… i els nervis cada vegada són més durs de digerir.
– Es fa de pregar, eh? -dic mossegant-me les ungles.
– Ha llegit el missatge?
– És clar que l’ha llegit, en quant l’he enviat!
Quan dic això el meu mòbil comença a vibrar i a sonar conforme una trucada entrant. Obro els ulls quan veig que és el Marc i deixo caure el telèfon sobre el llit per tapar-me el cap sota el coixí. Per què? No en tinc ni idea.
– No siguis idiota -diu la Ruth amb un to recalcitrant.- Com deixis passar aquesta oportunitat te’n penediràs després…
Així, surto del meu gran amagatall, agafo el mòbil, empasso saliva i despenjo la trucada.
– Qui és?
La Ruth se’n du la mà al front i nega amb el cap i jo la miro tot aixecant les espatlles com excusant-me.
*
– Eh… Sóc en Marc -sento a l’altra banda del telèfon.
– Ja, em surt el teu nom a la pantalla.
– Has preguntat qui sóc.
– Ja, poder estic una mica nerviosa.
La Ruth nega de nou amb el cap en veient el curs de la conversa.
– Jo també estic nerviós…
El seu to és suau i tranquil i de cop sento que la tensió d’aquests dies desapareix.
– Gràcies per trucar-me i no ignorar-me…
– Gràcies a tu per escriure el missatge, doncs porto dies volent fer-ho sense massa èxit. No sabia què dir-te i vist el teu missatge ara em sembla la cosa més òbvia del món.
– Ja, jo he tingut una inspiració divina, no et pensis, perquè tampoc no sabia què dir-te.
– M’agrada el teu deu. Ja em diràs on puc apropar-me a adorar-lo, a veure si m’inspira la propera vegada.
Ric davant de tan tonto comentari.
– No sé de què rius perquè parlo molt de debò: necessito un deu que funcioni!!
Ric encara més i m’adono com enyorava sentir-lo. El seu bon humor m’alleugera infinit el cor i sento que les distàncies s’escurcen després de tants dies aïllada d’ell.
– Bromes a banda… sí, m’agradaria quedar per parlar. Quan et va bé?
– Uhm… M’adapto sense problemes…
– Estàs amb la Ruth ara?
Oh, oh! Saps aquelles coses que prefereixes no dir per no remoure més la merda?
– Eh… -tusso per esclarir la veu.- Sí…
– I demà?
La seva naturalitat em sorprèn i no puc estar-me de mirar la Ruth amb la perplexitat reflexada al rostre, però quan ella em mira com preguntant-me què passa jo faig un gest conforme li explico després.
*
– Eh… demà està guai. No aniràs de cacera?
– Porto tota la setmana follant, vaig ben servit.
Quin fàstic de comentari. Quina intenció hi ha al darrera? El silenci es fa palpable en la nostra conversa.
– Bé… a quina hora voldràs quedar?
– M’adapto…
– Creus que serà factible que després de parlar tu i jo puguem parlar també amb la Ruth?
Hòstia, aquesta sí que no me l’esperava!
– Amb la Ruth?
La Ruth em mira de nou preguntant-me què passa.
– En Marc diu que també voldrà parlar amb tu després de que parlem ell i jo.
– Amb mi? I jo què pinto?
– No sé… espera que poso el mans lliure, Marc.
– D’acord.
– De què vols parlar amb mi? -pregunta la Ruth sense escrúpols.
– No sé, depèn del que parli amb la Kassia. Em sembla que té sentit, no?
– No tinc res a parlar amb tu.
– Sí, d’acord. Sóc una merda de tio, què vols que faci? La qüestió és que la Kassia m’importa i si per a ella tu ets important alguna cosa hauré de fer al respecte.
Quan escolto aquestes paraules no puc evitar arrencar a plorar.
– Estàs plorant, Kassia?
– Sí, està plorant perquè l’ha semblat molt bonic el que has dit.
– Bu bu buuuu!! -crido entre llàgrimes.
– Si al final també vols parlar amb mi, per què no vens ara? -diu la Ruth mirant d’operativitzar el moment monya.
– Dóna’m l’adreça i surto cap allà.
– Te la paso per Telegram. Penjo que aquesta ara està feta una bola sobre el llit.
– Joder… Fins ara!
– Fins ara.
*
La Ruth penja, obre el Telegram i des del meu perfil envia la seva adreça. Després deixa el meu mòbil sobre la tauleta i agafa el seu per enviar també un missatge. Quan minuts més tard obri el Telegram em fixaré que només envia lletres aleatòries com adreça i uns símbols de ben estranys.
– Ell sap de què va la cosa.
– Jo no. Què se suposa que significa tot això?
La Ruth riu al temps que m’abraça.
– Ets molt estranya…
– I m’ho dius tu?
Uns minuts més tard, en Marc pica a la porta.