Autoria: Kassia Langley
Divendres, 10 de novembre de 2017
Ramon y Cajal, Gràcia, Barcelona
En complet silenci la Ruth i jo baixem els quatre pisos que ens separen del carrer. Per un moment tinc la sensació que serà l’última vegada que trepitjaré aquelles escales i aquest pensament m’encongeix encara més el cor. La Ruth va darrera meu respectant el meu ritme i les meves aturades. De tant en quant em costa respirar i m’aturo a agafar aire. Dubto si m’arrenca un atac d’ansietat com aquells que em donaven quan era més petita i tenia por que la mare morís a causa de la seva malaltia. Feia molt de temps que no em sentia així, tan desvalguda, tan vulnerable, tan abatuda…
Quan arribem al carrer ja és de nit i el carrer és completament desert. Un calfred recorre la meva esquena i m’encongeixo en mi mateixa buscant l’escalfor de les meves pròpies mans. Però aquestes són encara més fredes que la resta del meu cos. És la Ruth que em col·loca el seu abric i no puc estar-me d’arrencar a plorar sentint-la tan a prop.
– Gràcies per acompanyar-me, Ruth -dic amb un fil de veu entre sanglots.
Les llàgrimes cauen per les meves galtes com si fossin torrents d’aigua. Recolzo el front en l’espatlla de la meva companya i deixo que m’abraci, tot en complet silenci. Qui m’havia de dir a mi fa cinc mesos que seria la noia emo qui em sostindria en un moment com aquest? Puta vida… Vida cínica. Justament la noia que em volia treure de sobre… No és paradoxal?
*
Durant un bon grapat de minuts ploro desconsolada i impotent. Reviso en el meu cap una i altra vegada què ha passat, com hem arribat a aquest punt. I les cares d’uns i altres em venen al cap. La cara de decepció de la Nuri, la cara de fàstic del Marc, la cara de venjança del Francesc, i la indiferència del Quim. El silenci subsegüent com un punyal que desgarra la meva carn. Un silenci pesat, insultant. Encara que ben mirat, tampoc no podia esperar més, no? O sí?
De cop, dubto de qui sóc i d’allò que faig. Em sento qüestionada i invalidada com a persona. Si la gent que se suposava que m’estimava no m’accepta, qui m’ha d’acceptar? Digueu-me, què en sóc de diferent ara que en sabeu de què treballo? Ja no sóc la mateixa Kassia? He canviat? La Kassia és una altra persona? Quina és la puta diferencia?!
El meu cap va mil per hora i no sóc ni conscient de la majoria de pensaments que travessen la meva ment en qüestió de segons.
– Que els donin pel cul, Kassia -s’atreveix a dir de cop la Ruth.
Lentament aixeco el cap i em separo lleugerament d’ella. Em costa enfocar-la bé i trigo uns segons en fer nítida la seva imatge.
– Encara són els meus amics i t’agrairia que no parlessis malament d’ells.
Les paraules surten lentes de la meva boca i em costa vocalitzar.
– Però…
– Encara no he decidit que no són els meus amics… -insisteixo.
La Ruth em mira amb la boca oberta.
– O ets massa generosa o ets massa imbècil.
– Segurament la segona -riem, encara que em suposa un gran esforç.
Al cap d’una estona la Ruth em mira amb la boca torçada.
*
– Què vols fer? -em pregunta finalment.
– No sé… Puc buscar un pont elevat i llençar-m’hi?
– No, aquesta opció no m’agrada. Una altra cosa que et vingui de gust?
Torno a riure davant el punt d’humor que vol imprimir la Ruth. Me la miro i em sento afortunada enmig de tota aquesta foscor. “No estic sola”, penso. Com si la Ruth llegís el meu pensament em mira amb els ulls afables i m’abraça tan dolçament com mai m’havia imaginat que em podria abraçar ningú. Així, sento la seva escalfor que templa la fredor que des de fa una estona s’ha instal·lat en mi. Em petoneja reiterades vegades la galta fins a fer-me pessigolles i finalment acabo rient entre els seus braços.
– T’estimo, Ruth -confesso entre llàgrimes ara més calmades.
– I jo a tu, Kassia. Em sap molt de greu que per culpa meva…
– Com que per culpa teva? -de cop l’energia torna a mi i sento que la meva veu torna a ser forta i clara.- Ni per un moment perdis el temps en pensar que res del que ha passat allà dalt té a veure amb tu.
– Tu m’has volgut incloure en les teves relacions i…
– I la gent és imbècil. Si el Marc ha caigut ara de l’arbre i s’adona de què vol dir no-monogàmies és cosa seva. I en quant al Francesc… millor m’estalvio el comentari per no acabar amb un atac d’ira.
“Oh, sí! Com m’agrada sentir la meva energia, encara que sigui producte de la ràbia”, penso.
– No li dec res a ningú, saps? -dic amb tota la vehemència del món.- Què s’ha pensat aquesta colla d’idiotes?
*
La Ruth em mira sense saber molt bé què dir o què fer. Només obre els ulls per deixar clara la seva perplexitat davant el canvi d’humor que s’ha produït en mi. I jo me la miro una estona abans d’arrencar a riure. La veritat és que la seva cara és molt divertida en aquesta situació. I ric, i ric, per no parar de riure.
De cop la porta del vestíbul s’obre darrera nostre i cridem per l’ensurt; és el Marc que surt del portal. Quan em veu s’atura i guarda silenci mentre la porta lentament es tanca darrera seu. Clenc. Em mira una bona estona en silenci i després mira la Ruth. Nega amb el cap i ficant-se les mans a la butxaca marxa amb el cap cot.
Per un moment dubto si anar darrera seu, però ni tinc ganes de deixar plantada la Ruth ni crec que sigui el moment per parlar amb ell. Així que de seguida descarto aquesta opció i m’agafo del braç d’ella per convidar-la a marxar d’aquí. Probablement el Francesc també surti en qualsevol moment i no tinc ganes de veure-li la cara. Fill de puta… Quan enfilem el carrer cap el metro, en Marc passa al nostre costat amb la moto. No s’atura, no fa cap senyal. Res. I per primera vegada a la meva vida em sento una puta. Tants anys exercint la professió i ara em sento puta! Quan menys m’he obert de cames davant de ningú. Puta vida…
*
– És una merda, saps? Fa cosa d’una hora em sentia privilegiada per estar en el moment que estic. A la fi he comprès que estimo el Marc i que t’estimo a tu i ho veia tot amb tanta claredat…
– Kassia, em promets que si et dic una cosa no ho agafaràs com una norma?
– Eh?
– Que ara faré un comentari en favor del Marc, però això no vol dir absolutament res. Em cau igual de malament que sempre.
La meva resposta és uns ulls oberts com a plats. Avui el món s’enfonsa si ha de ser la Ruth qui em posi seny respecte el Marc… Què coi està passant?
– Digues… -demano sense tenir-les totes amb mi.
– Quan ahir m’ho vas explicar a mi, això de que ets prostituta, vaig flipar moltíssim. Jo vaig tenir la sort que m’ho vas explicar estant tu i jo, i vaig poder preguntar-te i escoltar les teves respostes. Et tenia al davant i això em va ajudar molt a fer un costat els meus prejudicis. Si estigués a la pell del Marc crec que reaccionaria de la mateixa manera. Deu estar fet un embolic. Poliamor a banda…
Sospeso les paraules de la Ruth i sento un cansament que m’aclapara tot el cos.
– Ja… Em fot perquè no he tingut temps a parlar amb ell de tot plegat. Just avui he tingut clar com volia estar amb tu, com volia que s’ho expliqués?
– Ell no sap això.
– Ja… -torno a plorar desconsoladament.- Però la seva reacció ha estat desmesurada. Podria haver-me concedit el benefici del dubte com a mínim…
*
– No el conec, però no em sembla un tio lliure de motxilles.
– No, no ho és. Suposo que té sentit la seva reacció des de la seva pell… Però això no fa que em senti millor.
– No t’ho dic perquè et sentis millor, t’ho dic perquè no afegeixis més malestar. Vull dir, deixa reposar les coses i a veure com desperta el dia demà…
Miro la Ruth amb mig somriure.
– Des de quan t’has tornat tan sàvia?
– Sempre ho he estat, però no em miraves amb les ulleres correctes -diu posant cara de suficiència.
Arrenco a riure amb ganes. Les meves emocions són una muntanya russa entre el desànim més absolut i l’agraïment més profund. Ja! Muntanya russa…
– Saps que en Marc és rus?
– És rus? No té res d’accent…
– Es veu que es va venir de petit aquí.
– Ah… Té sentit.
Ric mentre aixeco la mirada al cel. Recordo el moment que vam pujar al Tibidabo amb el Marc. Des d’aquella esplanada es veia un cel infinit ple d’estels. Tant de bo la Ruth tingui raó i demà les coses siguin d’una altra manera.