Autoria: Kassia Langley
Divendres, 10 de novembre de 2017
Ramon y Cajal, Gràcia, Barcelona
Com cada divendres, ens trobem a casa de la Nuri i del Quim per continuar la partida de rol que vam començar fa ja un bon grapat de setmanes. Al voltant de la taula, la Nuri ens va conduint per un món que s’ha inventat ple de criatures salvatges, algunes bones i d’altres no tant. Mica en mica el grup que hem muntat s’ha anat consolidant tant dintre com fora de les partides. Tant les persones que hi som com els personatges que hem creat hem anat creant les nostres idiosincràsies i relacions, i em sembla molt curiós apreciar els paral·lelismes entre la vida de les persones i la vida dels nostres personatges.
Les dues darreres setmanes han estat també molt intenses emocionalment parlant i això, d’alguna manera, es deixa veure en les nostres sessions roleres. Si miro enrere en els últims deu dies, m’adono que han passat moltes coses importants. Per una banda, he començat a sortir amb el Marc, encara que no ens hem vist des de que vam parlar-ho; avui és el primer dia que ens veiem i malgrat que se’l veu bé el noto distant. Per altra banda, la relació amb la Ruth que inicialment era només sexual ha guanyat en intimitat. Al final ahir no vam tenir sexe i, en canvi, em vaig sentir eròtica i sensualment molt a gust. Ens vam donar molts mimos i vam intercanviar molt d’afecte tant en paraules com en gestos.
*
La relació amb el Francesc cada vegada és més profunda. No tenim sexe però sento una connexió molt especial amb ell i pel que m’explica sembla que és recíproc. Alhora, sembla que la Ruth i el Francesc també estan aprofundint en una relació d’amistat, però poder ara m’estic avançant. Bé, i pel que fa a la Nuri i el Quim no cal ni parlar-ne; la nostra amistat és inqüestionable des de fa anys, encara que poder aquests dies els he tingut més abandonats amb tant de moviment col·lateral.
Després de la conversa anit amb la Ruth m’ha sorgit el dubte d’expressar de forma oberta davant tot el grup que em dedico a la prostitució. Tres de les persones que ara mateix són més importants a la meva vida no ho saben: en Marc, la Nuri i el Quim. I per mi és un àmbit vital molt important. No crec que el Marc o el Quim posin el crit al cel, però la Nuri…
– I bé, Kassia -m’interpel·la la Nuri,- què fa la teva elfa?
– Eh? Ah! Eh… Se m’ha anat l’olla, perdoneu penya!
– Portes tota la partida distreta -observa en Francesc.- Tot bé? Si et sents malament podem parar aquí i dediquem l’estona a parlar. Jo avui també em sento una mica desconnectat de la partida. No és cosa teva, Nuri; com sempre ho fas genial. Sóc jo que no estic -en Francesc somriu com un idiota.
En Marc s’aixeca de la seva cadira i surt al balcó sense mediar paraula i la Nuri s’observa un a un els companys tot arrufant les celles.
– D’acord -diu finalment.- Ho deixem aquí i el proper divendres seguim. Recollim i dediquem l’estona a parlar de les coses que ens amoïnen?
*
Tothom, amb excepció del Marc que és absent, acceptem la proposta. Ràpidament recollim les fitxes i tot el material que la Nuri desplega per la partida. Afegim més pica-pica i omplim els gots cadascú amb la seva beguda. Aprofito el moment per sortir al balcó a veure com està el Marc.
– Tot bé? -pregunto inquieta.
En Marc es gira i em somriu, tot assentint amb el cap.
– Agraeixo molt el teu somriure. M’estava ratllant per si havia fet alguna cosa i estaves malament.
– No… És que no sé molt bé com estar amb tu quan estem amb ells. No ho vam parlar això i no vull ficar la pota.
– Aiiiiii!! Què mono!! -dic al temps que me l’abraço davant la seva sorpresa.- La Nuri i el Quim saben que estem sortint. Bé, i la Ruth també li ho vaig haver de dir. Ara que ho penso a en Francesc també li ho vaig dir.
De cop m’adono que el Marc i jo no em parlat de si volem fer pública la nostra relació i jo ja l’he explicat a tothom el panorama… Poso una cara de disculpa mirant-lo amb ulls de gat amb botes quan el Marc arrenca a riure.
– I jo amoïnant-me de si volies que ho sabessin. Ok! -riu.
– Ho sento… poder m’he avançat massa.
– Nah! Entenc que entre una cosa i l’altra són els teus amics.
– I teus!
– Vull dir, que tu tens una amistat profunda amb ells i és normal que els hi vulguis compartir les teves coses.
– No et sap greu?
– No! -somriu.
*
La Nuri ens crida perquè entrem i el Marc i jo, obedients, entrem i seiem a les nostres cadires. Tothom ens mirem sense saber molt bé què dir.
– D’acord -diu la Nuri.- Trencaré el gel perquè sinó ens poden donar les mil plantats com estaquirots -s’aclareix la veu abans de continuar.- En Quim i jo ho hem parlat moltes vegades que en les darreres setmanes s’estan donant molts canvis importants dintre del grup que, d’una manera o altre, ens podrien afectar a la resta. Poder estaria interessant dedicar l’estona d’avui a compartir inquietuds personals i expressar d’una manera més transparent què està passant amb qui i així tots estem al tanto de tot el que es mou dintre del grup. Hi ha algú que tingui reticències a compartir amb la resta la seva intimitat?
Tothom ens mirem detingudament als ulls per tal d’assegurar-nos que no hi ha ningú que per timidesa o per no desentonar accedeixi a compartir la seva intimitat sense voler-ho realment. Però sembla que tothom estem desitjant desvetllar les nostres coses amb la resta de la colla, la qual cosa em sembla curiosa i em fa sentir encara més connectada.
– D’acord -torna a prendre la paraula la Nuri.- Començaré jo compartint-vos una notícia de darrera hora.
Ara si que m’ha sorprès la Nuri. També té secrets?
– Ens complau anunciar-vos que el Quim i jo hem decidit donar un pas endavant i ens casem.
Whaaaaaaat???
*
A tots ens agafa per sorpresa la notícia i durant una bona estona el silenci pesa sobre l’ambient. És el Francesc qui trenca el gel.
– Waaaaalaaaaaaaa!! Felicitats!! Se us veia molt units, però no sospitava ni de lluny que faríeu el salt. Fareu bodorrio o…
– Farem, farem. I per suposat esteu tots convidats. Igualment us arribarà la invitació en el seu moment amb els detalls.
– Hòstia! -dic jo encara encaixant la notícia.- Us caseu!
De cop les llàgrimes no em deixen veure la cara d’idiota que posa la Nuri i no puc estar-me d’aixecar-me i estrènyer-la entre els meus braços tan fort que en Quim m’ha de frenar. Després procedeixo de la mateixa manera amb el Quim i durant una estona llarga parlem de com s’imaginen la cosa i tal. Bodorrio, bodorrio… Quan el tema ja no dóna més de si, de nou ens mirem en silenci.
– Bé, el que us diré no és cap sorpresa per ningú però em sembla interessant posar-ho sobre la taula.
Quan dic això agafo la mà d’en Marc i tothom es fa una idea de per on van els trets. Seguidament agafo la mà de la Ruth i les cares es desconcerten una mica. La Ruth es posa rígida de sobte. Per uns instants penso en les diferents reaccions i em sorprèn. De la mateixa manera que un a un els he explicat la meva història amb el Marc, un a un els he explicat la meva història amb la Ruth. Tothom estava al tanto de la meva relació amb el Marc i amb la Ruth. Però en posar-ho sobre la taula, la reacció del grup ha estat diferent. Per què?
*
Sense dubtar-ho comparteixo aquesta inquietud i el silenci planeja de nou sobre els nostres caps. De nou és en Francesc que trenca el gel amb una pregunta.
– Però la Ruth i tu també esteu sortint?
– Eh… Ara mateix sento que tant el Marc com la Ruth són els meus vincles per igual, cadascun amb les seves idiosincràsies.
– No en tenia ni idea de que t’agradava la Ruth en aquest sentit -diu en Marc amb cara de pocs amics.
– Què canvia? -pregunto.
– Pensava que amb ella només tenies sexe.
– “Només”? Què vol dir “només”? I com ha de ser aquest sexe perquè no et sentis vulnerat?
– No em sento vulnerat!
– No? A mi em sembla que sí. Si et dic que “només” és sexe, et quedes més tranquil?
El Marc em mira amb el rostre endurit. És evident que no se sent gens còmode amb la conversa.
– Jo també em pensava que “només” tenies sexe amb ella… -reforça en Francesc.
– I jo -diu la Nuri.
– Nois… no entenc aquesta diferenciació -diu en Quim curiós.- Què més dóna si té “només” sexe o si s’estimen? Jo trobo que és més bonic el sexe quan hi ha amor…
Les cares del Marc i del Francesc són un poema davant el comentari del Quim i jo no puc estar-me d’alucinar amb el que està passant.
– Que ho entengui. Si només em follo la Ruth, tot està bé. Però si entre nosaltres hi ha afecte, a vosaltres dos us suposa un problema? Poder una amenaça? -pregunto assenyalant al Marc i al Francesc.
– Tant com una amenaça… -es justifica en Francesc.
– Et suposa un problema?
– Bé, a mi m’agrada i sembla que tinc alguna possibilitat.
– Ni de conya! -crida la Ruth.
*
En Francesc es mira la Ruth amb perplexitat.
– Hem quedat aquest cap de setmana.
– Perquè em pensava que eres un tio de ment oberta, però veig que ets tan imbècil com qualsevol altra -diu assenyalant en Marc.- Passo de quedar amb tu.
– Estic fart que em tractis d’aquesta forma, Ruth!! -crida ara en Marc.- Molt cansat del teu to despectiu perquè sóc un home. Tens algun problema concret amb mi?
– Sí, que existeixes. Per mi et podries morir.
Hòstia! En Marc s’empassa un improperi que li neix de dins i encara estreny més les dents en un rictus de fàstic i ràbia continguts. Les mans les té blanques de la força amb la qual les estreny i el seu cos està rígid. N’estic convençuda de que si no faig res la cosa pot acabar molt malament.
– D’acord! Tios, se’ns va l’olla! Per què no mirem de tranquil·litzar-nos totes?
– Que em tranquil·litzi? -crida el Marc.- Davant de tothom m’he d’assabentar que la Ruth és la teva parella perquè no tens la valentia de dir-m’ho a la puta cara.
– Què?
Em miro perplex en Marc, però ell m’ignora per complet i segueix cridant.
– Aquesta mala puta no para de ficar-se amb mi, dia rere dia i…
– Puta? -crida ara la Ruth.
– Per puta la Kassia -diu en Francesc en clara venjança.
– A qui estàs dient tu puta, malparit! -torna a crida la Ruth.
– Que no que no… que t’expliqui ella de què treballa. Segur que fliparàs, Marc.
De cop tothom es calla i em mira.
*
– No ets tu la que sempre va de guais i super ètica? -pregunta en Francesc amb sorna.- Com és que la meitat del grup no sap de què treballes?
– Per què no et calles, imbècil? -crida la Ruth, però jo la silencio amb un toc en la seva espatlla.
Una tristor profunda em crema per dintre i vol sortir a cop de crit i llàgrima, però em contenc com puc i empasso saliva per aclarir la meva veu. Em sento traïda per la persona que considerava amiga, en Francesc. I és ell que em posa en aquesta situació entre l’espasa i la paret. Poder té raó, poder no. Però la forma en què ha passat m’ha fet mal i em sento com una puta merda.
– Què està passant? -pregunta el Marc.- A què es refereix?
La seva mirada és encara més dura que fa una estona i se’m clava al cor afegint encara més malestar a la situació. Segurament mai no havia existit un recorregut per aquesta relació que ara veig tan viciada de masclisme i amor romàntic. Quan ho penso em venen ganes de vomitar i també m’aguanto.
– No has de donar explicacions a ningú, Kassia -em diu la Ruth.
– I tant que ens les ha de donar -repta en Marc.- Encara que ja veig que la noia pels polvos està més al tanto de tu, Kassia, que no pas l’imbècil del Marc. T’has divertit jugant amb mi?
Tanco els ulls per pair el significat de tot el que m’està dient en Marc. Em tremolen les cames i sento que en qualsevol moment deixaran de sostenir-me, de peu davant de tothom per intentar, fa una estona, pacificar la situació. En Francesc m’odia. En Marc m’odia. I la Nuri i el Quim em miren expectants a punt d’odiar-me també.
*
Desitjo que la terra s’obri sota els meus peus i m’empassi ben lluny d’aquí. Intento agafar aire en va, i més aviat sento que l’aire se me’n va. M’ofego entre el dolor que cada cop es fa més gran dintre meu mentre miro de subjectar-me amb les mans recolzades sobre la taula. Ja només hi ha una direcció: cap endavant.
– Treballo com a prostituta de luxe -dic amb un fil de veu.
Miro la cara d’en Marc i el fàstic es fa evident al seu rostre. Miro la Nuri i la decepció la tira enrere per recolzar-se sobre el respatller de la cadira. En Quim es limita a mirar-me sense saber molt bé si tot és una broma o estic parlant de veritat.
– No tinc res més a dir -dic mirant de mantenir la compostura.- Marxo.
Com puc surto d’entre la taula i la cadira, no sense ensopegar vàries vegades. Em sento indigna i insignificant ara mateix. Un drap que s’ha utilitzat a conveniència. I només tinc ganes de sortir i plorar. Algú em subjecta el braç i em giro per adonar-me que és la Ruth. Em mira amb compassió commoguda també per tota la situació. Agraeixo profundament no estar-me completament sola en aquest moment i m’agafo del seu braç amb força, com intentant subjectar-me a un mínim de cordura abans de sortir volant com un globus i allunyar-me de la Terra a marxes forçades.
*
Les dues sortim de la casa de la Nuri i el Quim embolcallades d’un silenci hostil. Sento les mirades furibundes clavades a la meva nuca. Sento el despreci de tothom que queda enrere. “Què he fet malament? Només volia tenir un grup d’amics amb qui poder construir confiança. En cap moment he volgut ocultar-los res, i en qualsevol cas, no tinc dret a guardar-me algunes intimitats per mi?”, penso quan travesso el llindar de la porta i tanco darrera meu sense mirar dintre.
“Amb quin dret es creuen millor que jo? … Sí, sóc puta. I?”