Autoria: Kassia Langley
Dimarts, 07 de novembre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
– Tot i que sóc jo qui l’he demanat el divorci no les tinc totes amb mi -confessa n’Albert amb la tristor reflexada en el rostre.
Jo me’l miro encara perplexa per la seva decisió. Si bé és cert que l’Albert se sent molt pressionat per la seva família biològica i la seva família escollida, mai he tingut cap dubte que l’estima cap a totes aquestes persones i en especial cap a la seva dona i fills estava intacta. Algú podria qüestionar això en el moment que enganya la seva gent amb una prostituta, però no estic d’acord. Una cosa és l’estima que un sent i una altra de ben diferent és donar una resposta encertada a les dificultats. Podem dir que n’Albert no ha estat encertat refugiant-se en mi, i això és un tema que sovint hem parlat.
– I què t’ha portat a prendre aquesta decisió? -pregunto finalment.
– Tu.
– Jo? Què vols dir?
– No t’espantis, Kassia. No es tracta d’una declaració d’amor, no va per aquí la cosa…
L’Albert es permet somriure de forma sincera enmig de la seva tristor i sobretot li resulta divertit el moment en què demostro un alleujament per la meva part després de pronunciar les seves paraules.
– La teva vida és inspiradora, Kassia. Vius en tot moment allò que vols viure, amb total llibertat i valentia. I l’altre dia a la fi vaig veure la llum. M’estimo molt la Matilde i, per suposat, en Jan i en Jona; i també m’agrada la meva feina. El problema és que no em sento lliure amb tot allò que faig.
N’Albert explica esperançat tot això quan s’atura per prendre un glop del vi tot assaborint-lo.
*
– Fins ara em pensava que era una cosa externa que m’oprimia o exigia. La meva família biològica, la Matilde… fins i tot els meus amics! I sovint no puc dormir pensant en tot això. I justament la nit del meu aniversari vaig entendre que res del que passa fora realment té el poder de fer-me mal. Vaig entendre que tot aquest temps he estat jo qui m’he auto-imposat ser perfecte. El director perfecte, el pare de família perfecte, el marit perfecte, l’amic perfecte…
Escolto amb molta atenció el què m’explica i m’adono que l’esperança deixa lloc a una alegria profunda reprimida que va guanyant pes a mesura que parla.
– Qualsevol cosa o persona que em necessités, allà estava, obedient i submís, tant si volia com si no. Disposat a fer tot el que calia fer per tal de ser un bon home, entens?
Assenteixo amb el cap al temps que m’enduc un mos a la boca que delecta els meus sentits. L’Albert s’espera a que empassi el mos, deixant-me l’espai que just en aquest moment desitjo per gaudir de les sensacions que aquell menjar em provoca. Quan empasso el mos, prenc la copa i tranquil·lament tasto un glop que contrasta amb els sabors residuals.
– Segueixo sense entendre com el divorci t’ajudarà amb això que m’expliques?
*
– Senzill. Estimo moltíssim la Matilde, però crec que mai he volgut casar-me o tenir fills. Evidentment no puc desfer això i tornar a començar, perquè no vull abandonar-los. I em faré càrrec de tots ells sense cap mena de dubte. De fet, quan la Matilde va escoltar la meva proposta econòmica se li van obrir els ulls i es va oblidar de tot el que estava dient-me abans: si l’estava abandonant, si no l’estimava… Fa anys que sé que la Matilde no està per mi i que té un idil·li amb un altre senyor.
– Mai no me n’ahavies dit res…
– Mai ho havia vist tot amb tanta claredat.
Somric.
– A canvi de la paga de manutenció vull poder accedir als meus fills sempre que vulgui, previ avís i confirmació per la seva part, per suposat. Dijous al matí tenim cita amb el notari per acabar de lligar els aspectes de tot el contracte de paternitat. Vull deixar tots els caps ben lligats i que tot sigui transparent i fàcil per totes les parts.
– Això és molt important, especialment per estalviar-vos potencials problemes de futur.
Durant una estona continuem menjant i bevent en silenci, entre mirades i somriures còmplices. M’hi sento a gust i m’agrada veure tan content l’Albert. La veritat és que s’ho mereix.
– També he pensat en delegar la direcció de l’empresa -diu de cop.
Gairebé m’ennuego amb la seva confessió.
– Estàs bé?
– Sí… -ric.- Penses transformar tota la teva vida?
– Justament -somriu.- També m’he adonat que no vull ser director.
– I tens clar què t’agradaria fer o vols gaudir senzillament del teu temps?
– Dansa.
– Dansa?
– Dansa! -riu.
Em miro fixament l’Albert fins el punt que em giro i tot per poder mirar-lo directament.
*
– Fa un parell d’anys que prenc classes de balls de saló i se’m dóna rematadament bé. He pensat en obrir el meu propi saló de ball i donar classes. Ho porto a la sang, Kassia.
– Caram… Mai me n’has parlat…
– Com et deia, mai ho he vist tan clar com ara.
Els dos riem davant la seva reiterada resposta.
– Tinc programades algunes entrevistes per buscar un CEO capacitat que em substitueixi. El formaré personalment per tal de transmetre els valors de l’empresa i que el canvi afecti el menys possible o de forma positiva. Vull algú que vulgui cuidar els meus treballadors i no només els comptes a final d’any.
– Això et lloa.
– Una vegada vaig conèixer un home, en Joan Puig i Cadafalch, que em va fer replantejar la forma de dirigir l’empresa. Va ser en una gala honorífica on es feia entrega de premis als millors empresaris. Ells estava guardonat i va fer un discurs bastant provocador on no es salvà ni el jurat. És un home valent i intel·ligent, amb les idees clares i un cor infinit. Després de l’entrega de premis, vaig tenir el gust de parlar amb ell i d’establir una bona amistat. Des d’aleshores he buscat el seu consell.
“El món no està perdut”, penso. “Si hi ha gent amb diners i poder capaç de pensar diferent i amb interés i energia per transformar l’economia, alguna bona cosa pot sortir d’aquesta merda de món”.
– Per suposat, quan vaig pensar en delegar la direcció de la meva empresa vaig pensar en ell, però ja té els seus propis maldecaps amb els cinc negocis que gestiona, com per afegir aquest monstre empresarial. Però amb les seves recomanacions i consells segur que trobaré algú que em satisfaci. Vols ser empresaria?
*
Els dos riem davant la seva proposta espontània.
– No sabria ni per on començar… -responc.
– Doncs per no saber has muntat dos negocis del no-res que funcionen molt bé.
– Suposo que la meva entrega i passió pes les dues feines es ven sol… Mai m’he fet publicitat.
– Aleshores, no t’interessa? Pago molt bé…
– No… -ric.- Però gràcies per pensar-hi.
– Ho havia d’intentar.
– Així que deixes la teva família i la teva feina per obrir un saló de ball i donar classes. Et quedaràs a la ciutat o tens pensat traslladar-te a un altre lloc?
– Barcelona és la meva ciutat i és aquí on vull quedar-me. A més, no vull perdre’t de vista i vull que siguis testimoni directa de la meva transformació vital. Creus que m’escau la meditació?
Ric de nou davant la seva pregunta. Sembla que està gaudint de ple amb la conversa i amb girar-ho tot a la seva vida.
– Per què no?
– Aquest senyor del que et parlava, en Joan Puig i Cadafalch, medita des dels quatre anys. Una de les seves marques ofereix oci cultural divers que va des de una immersió en les cultures orientals fins la pràctica d’arts marcials propis d’aquests països, passant per la meditació i les ensenyances budistes. Té un gimnàs mastodòntic que s’allotja en els subsòls del complex on té les oficines de les seves empreses.
*
– Per ell el cultiu del cos, la ment i la dimensió espiritual són claus per una bona gestió empresarial i per la vida de qualsevol persona. Així que ofereix tot tipus d’activitats lúdiques i esportives que s’encabeixin en aquests preceptes. El cas, Kassia, és que m’ha ofert una sala sense cap mena de cost, la qual cosa m’aniria molt bé per començar el meu nou negoci sense massa gastos. A canvi, només em demana que mediti de forma regular. No vol res més a canvi. Ah! En Joan és d’aquells Puig -i em fa un piquet d’ull.
Jo me’l miro intrigada i nego amb el cap per confirmar que no sé de què nassos em parla. D’aquells Puig?
– Flor de Puig? -mira d’esclarir-me sense èxit.- Dona, els perfums!
– No en gasto de perfums… i no estic molt al dia al respecte… No em maquillo, no em perfumo i no vesteixo a la moda. Ens podem estalviar qualsevol intent de comprovar si estic al dia amb noms i marques. Ja et dic que no…
L’Albert riu amb gana davant del meu comentari.
– D’acord… Tampoc no té massa interès la informació. Era pura tafaneria.
– En qualsevol cas entenc que és algú ben posicionat, no?
– I tant! La família té amics en les altes esferes…
– I això pot ser molt bo per arrencar el teu negoci.
– Bé, en realitat no. No necessito res dels seus contactes i el meu compte bancari és prou generós com per bastir-me un nou negoci.
– Aleshores tampoc no necessitaries disposar d’un espai gratuït…
– No. Però no està pas malament començar un negoci sense despesa inicial, no?
– Realment importa?
*
– No, la veritat. A qui vull enganyar. Suposo que només volia compartir la meva admiració per aquest home, encara que poder no he tingut massa èxit al respecte amagant-lo darrera de justificacions absurdes… Saps què passa, Kassia?
– No, però crec que estàs a punt de descobrir-m’ho.
N’Albert riu de bon grat i es pren el seu temps en explicar-me això últim. Sense deixar de mirar-me es recolza en el sofà i s’acomoda. Així, col·loca el seu peu sobre el genoll de l’altra cama i creua els dits de les mans que deixa reposar a les faldilles. Després d’un temps de silenci, em parla de nou.
– M’agrada. Vull dir, més enllà del que em pot agradar qualsevol persona. No sé si m’entens…
– Sexualment?
– No, com a persona. No m’importaria tenir una relació estable d’algun tipus amb ell… més enllà del sexe, vull dir. Fa temps que li dono voltes a això també. Mai m’hauria pensat que sóc gai, saps? Més que res perquè el sexe que tenim tu i jo, encara que sigui poc, m’agrada molt. Estic una mica despistat i aquest allau m’ha provocat una curiositat inusual.
– Bé, les coses no són o blanques o negres. L’espectre de la sexualitat és ampli i variat. Et sorprendries.
– Il·lumina’m, sisplau.
Suposo que el fet que sigui un home més proper a la cinquantena que no pas a la quarantena és bon símptoma de que alguna cosa està canviant en l’ambient a l’hora de comprendre’ns sexualment i en matèria de gènere. Aquesta és la meva oportunitat per fer pedagogia al respecte i estic francament encantada.
*
Així, durant una bona estona explico amb tot luxe de detalls les diferents dimensions de la sexualitat. A banda dels coneguts conceptes d’heterosexual, homosexual o bisexual, l’introdueixo en d’altres més relliscosos com l’heteroflexible i l’homoflexible o el pansexual. Paraules com al·losexual, grissexual, asexual sorprenen n’Albert. Quan començo amb els matisos dintre de la grissexualitat m’atura i em somriu visiblement saturat.
– Massa de cop, oi? Perdona, m’he emocionat.
– Déu n’hi do la de possibilitats que n’hi ha; crec que m’he perdut moltes coses durant els meus anys de vida.
Ric.
– Escolta, Kassia, sé que el teu coneixement de mi és esbiaixat i incomplert, però des de la teva experiència, en quina etiqueta em ficaries?
– Bé, no sóc jo qui t’ha de col·locar l’etiqueta, la veritat…
– Ho sé, ho sé… No t’estic demanant que em facis la feina i de veritat que m’ha semblat molt interessant estudiar un per un el ventall de possibilitats. Dit això, m’agradaria saber la teva opinió; et prometo que es quedarà en això: una opinió.
Em mossego el llavi per pensar l’etiqueta de com el veig jo i em permeto prendre’m el temps que necessito per pensar-la bé.
– A banda d’aquest tal Joan de qui m’has parlat, recordes algun altra moment en què sentissis atracció de qualsevol tipus cap un home?
– No, que jo n’hagi estat conscient. I mirat en retrospectiva tampoc detecto cap possible situació que se’m passés per alt en el seu moment. La veritat és que em costa molt que algú m’agradi o sentir atracció sexual. No sóc un home corrent, en aquest sentit.
*
– I amb aquest Joan sents atracció sexual?
– Diria que no, però no sé fins a quin punt actuen els prejudicis en aquest sentit…
– Uhm! Sense entrar en matisos, encara que et recomanaria que t’ho miressis, jo diria que ets grissexual birromàntic.
– Birromàntic!
– Podries tenir relacions afectivo-romàntiques amb els dos sexes.
N’Albert em mira fixament als ulls i poc a poc dibuixa un somriure satisfet per la meva resposta.
– Cau bé descobrir que no ets un bitxo raro… -diu finalment.- I tu? Què me’n dius de tu?
– Encara m’estic qüestionant, però diria que em sento còmoda com a bisexual heterorromàntica.
– Explica’m de nou, sisplau, els motius pels quals et prostitueixes…
Aquesta és una pregunta que de tant en quant n’Albert repeteix.
– Quin sentit té preguntar-ho tantes vegades?
– M’agrada que em parlis de tu… Em dóna la impressió que ets una persona amb una vida plena. Tens amics que t’estimes i t’estimen, ets bonica, tens diners i una feina que t’apassiona i et permetria mantenir el teu estil de vida. No necessites res més. Quin sentit té continuar cobrant per sexe si no vols aspirar a un nivell de vida més alt i si el sexe tampoc no et diu res?
– Vols que t’ho digui?
– Precisament per això t’ho pregunto…
– Estic estalviant.
– Per a què?
*
– Com tu dius, la meva vida està coberta: tinc un pis lliure de càrregues econòmiques fet al meu gust, una feina pròpia que de moment s’aguanta sola, amics i relacions sexo-afectives satisfactòries. Però hi ha molta gent que no té res de tot això. En especial, em generen inquietud les persones grans i els nens orfes. I somio un dia poder construir una residència i bastir un projecte d’acollida amb un model pedagògic com déu mana. I ho vull fer sense haver d’hipotecar els meus valors per tal de conseguir crèdit d’algun ric ambiciós.
La mirada de l’Àlbert és de total sorpresa. És evident que no s’ho esperava, clar que tampoc som masses les persones que tenim ambicions d’aquesta mena…
– Ja només la compra del terreny és un pico. M’agradaria un lloc privilegiat enmig de la natura, entre poblacions petites. La construcció de l’edifici també és considerablement desorbitat en quant a preu, sobretot perquè sóc ambiciosa d’entrada. Vull que sigui sostenible i autònom, a banda de que necessito espais de diferent índole per implementar l’activitat diària. Després s’ha de contractar especialistes en psicologia, psiquiatria, pedagogia, antropologia, sociologia…
Quan més avanço en les explicacions els ulls de l’Albert es fan més grans.
– Antropologia i sociologia? -pregunta.
– I moltes disciplines més que trobo importants per bastir un projecte pedagògic que posi les persones al centre. I, per suposat, després cal poder sostenir tot això, però en aquest punt la meva idea és crear un servei per al públic que faciliti el manteniment, així com obrir donacions de particulars i formes jurídiques que vulguin aportar el seu granet de sorra.
– Molta feina…
– Sí! Però és molt engrescador.
*
N’Albert es reincorpora i recolza la seva barbeta sobre la mà, que alhora es recolza sobre la cuixa. El seu posat és pensatiu i va gesticulant a mesura que els pensaments omplen el seu cap. Jo l’observo no sé molt bé què esperant. Quan em mira, somriu.
– Ets realment una persona meravellosa, Kassia. Tens un gran cor. Jo no sé si seria capaç de sacrificar-me així pels altres.
– Tampoc no em sacrifico tant com et penses. En el fons m’agradeu molt.
– Qui?
– Tu i la resta dels meus clients. Vull dir que no tinc la sensació d’estar treballant i mai m’he sentit forçada a fer res que no em vingués de gust. Em sento lliure i en confiança per negar-m’hi quan alguna cosa no m’encaixa. Per això em vaig quedar amb vosaltres, després de descartar uns quants més que no m’encaixaven gaire en aquest sentit.
– Entenc…
– Vull dir, són dos quarts d’onze i estem aquí xerrant tranquil·lament, explicant-nos la vida. No em sento com un objecte.
L’Albert em mira fixament als ulls de nou.
– Mai no t’has trobat en alguna situació difícil?
– No. Quan algun client nou em contacta per primera vegada passo vàries entrevistes exhaustives per valorar si m’encaixa. Si no vol accedir al procediment, ja és un indicatiu de que és un bon filtre -somric.
– Caram… això no m’ho vas fer a mi.
– No… tu vens dels temps de l’agència… No calia perquè ja et coneixia!
– Et contacten molts, de nous?
– Sorprenentment, més dels que m’agradaria. Com dic no em publicito enlloc, i no crec que el meu sigui un servei per anar recomanant als col·legues. No sé com em troben, la veritat.
*
– Jo he parlat de tu amb un parell d’amics de confiança que saben la meva situació amb la Matilde. Poder no ha estat encertat?
– Ni encertat ni desencertat. Mentre tot sigui per un bé, no em queixaré. De tota manera, com et dic, dels que em venen diria que només he acceptat un percentatge molt baix de les demandes. Per fer un client fix encara em costa més.
– Sí que ets exigent…
– Vaig coberta i no necessito més. I tinc molt clar què vull i què no vull. I, com et dic, el sexe per mi és un espai de compartir, no de consumir cossos. Per això et deia que no era una qüestió de sacrifici. El que faig i amb qui ho faig m’agrada.
– Has pensat que poder algú que et coneix i saps a què et dediques es lucra a costa teva?
– Sí. De fet periòdicament pago un hàcker perquè rastregi la xarxa en cerca de la meva imatge o coses relacionades amb mi i faci neteja. Però fins ara no ha trobat res.
– Ho tens tot pensat.
– Bé, és un misteri que em té mosca… -ric.
De cop, l’Albert m’agafa les mans i juga amb els meus dits.
– Porto una bona estona excitat; des de que m’has començat a parlar de tu i del teu somni. Ets fascinant, Kassia. Et ve de gust que juguem una estona o és massa tard per tu?
– Em ve de gust que em mimis sexualment. És massa exigent? -el meu to vol ser sensual i provocador.
– M’agrada molt mimar-te, ja ho saps… -diu l’Albert delectant-se amb la meva resposta.