Autoria: Kassia Langley
Dimarts, 07 de novembre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Puntual, l’Albert Casas pica a la porta de la “casa vermella”, que és com anomeno al meu racó de feina com acompanyant sexual. És un home de 47 anys complerts fa just uns dies, així que avui els dos estem de celebració per festejar el seu aniversari. És el fundador i el director d’una empresa que des del minut zero ha funcionat molt bé; massa bé, segons ell explica. I això l’ha portat molts mals de cap en els darrers anys especialment.
Està casat i té dos fills bessons que aquest any fan la majoria d’edat. Ja des de petit la seva família sempre l’ha exigit massa i ara la família que ell ha creat sembla estirar d’ell amb la mateixa força. Sense energia per fer front a la situació, deixa que els dies passin un rere un altre mentre un dia a la setmana es desfoga amb mi. Així, l’únic que busca l’Albert és algú que l’escolti i tot i que portem anys treballant junts hem tingut sexe molt escassament. I quan l’hem tingut ha estat més aviat un sexe tranquil i seductor, més que passional. S’enyora jugar a l’art de la seducció com quan la seva dona i ell eren joves.
– Com estàs, Albert? -saludo amb un somriure en quant obro la porta i el veig plantat al davant amb un ram de flors.
N’Albert és un home detallista i romàntic que juga a seduir-me de diverses maneres. És atent i generós i mai m’ha negat el seu somriure per molt esgotat que estigués de la seva existència. D’alguna manera sento com la seva misèria s’apaga quan entra per la porta de la casa vermella i com renaix a mesure que passen els minuts els dos junts.
*
Quan agafo el ram, ell em petoneja la galta per saludar-me i passa dintre. Darrera seu, tanco la porta i giro la clau que deixo posada al pany. Avui he volgut posar encens i veles aromàtiques amb les aromes que sé que l’agraden, dolces i suaus.
– Com sempre, la casa està estupenda, Kassia -somriu al temps que em mira fixament.
– Moltes felicitats, Albert. T’he portat un detallet, espero que no t’importi… -somric il·lusionada.
– Ah! No calia!
– Cada any em dius el mateix, però ja saps que m’agrada cuidar-te. Està sobre la taula del saló. Obre’l mentre poso les flors en aigua…
Sempre s’omple d’il·lusió amb els regals que li faig. Són detallets tontos que confecciono jo mateixa, com ara clauers, polseres, fundes o petites obres d’art tallades en fusta… M’agrada treballar la fusta, una afició heretada dels anys d’estudi en el disseny i el moble. Així, n’Albert s’apropa al saló on he penjat banderoles i globus de diferents mides i colors. Tot queda tenyit de la llum càlida que il·lumina des de dos dels racons de l’estança, d’uns llums en forma de globus de paper de color beige que fan un efecte especialment agradable. Tres espelmes flamegen en el centre de la taula i il·luminen un petit regal embolicat en un paper regi de bona qualitat. A l’Albert l’encanten aquests detalls.
*
Abans d’agafar-lo em mira i em somriu. Li brillen especialment els ulls i a mi em puja una alegria infinita en veure que es contenta amb el que he pensat per ell. Per mi és un client molt especial que m’estimo d’una manera estranya. Tinc clar que és el meu client i que cap dels dos té un interés en l’altre més enllà d’una relació estrictament professional, però el temps que passem junts coincidim en viure-ho d’una manera especial.
– Va, que m’estic posant nerviosa! Obre’l! -l’etzibo quan porta bastant de temps mirant-se la caixeta embolicada.
– M’agrada com arrufes les celles quan et poses nerviosa, Kassia. Encara et poses més guapa…
Aquesta mena de comentaris fan que se’m pugin els colors per molts anys que portem treballant junts. Suposo que això encara el motiva més a fer-los, però el cas és que mai sé què dir a banda d’un tímid “gràcies”. Després de delectar-se amb la meva vergonya, comença a arrencar els petits trossos de cel·lo i finalment amb molta cura treu el paper per deixar a la vista una petita caixa de cartró pintat per mi mateixa amb els colors que sé que l’agraden. Ell somriu abans d’obrir la caixa.
Lentament destapa la caixa i deixa la tapeta sobre la taula del saló. Dintre una peça tallada en fusta representa la Venus de Willendorf, una representació a la femineïtat que sé que agrada moltíssim n’Àlbert. Fins el punt que fa algunes setmanes va dedicar tota l’estona a parlar sobre ella i d’altres representacions de la deessa. Amb total delicadessa l’agafa i se la mira amb deteniment. La seva cara reflexa la sorpresa pròpia de qui no dóna crèdit a una obra d’art. La veritat és que, modèstia a banda, em va quedar molt bé.
*
La peça l’he pintada simulant la pedra original de la peça real. Ha estat una tasca difícil i he necessitat recopilar moltes fotografies de la mateixa per tal de tenir els clarobscurs des de tots els angles. Les coses així, he trigat tot l’any per elaborar aquest regal. Però finalment he quedat molt satisfeta amb ell i sembla que n’Àlbert més, si es pot.
– Moltíssimes gràcies, Kassia. Normalment els teus regals són espectaculars però amb aquest t’has superat sense cap mena de dubte. M’has deixat sense paraules… -de sobte sembla que els ulls se li humitegen per l’emoció i no puc evitar abraçar-me’l morta de tendresa.
És tan cuqui aquest Albert!
– Seria massa demanar que aquesta nit fessis una excepció? -em demana de cop separant-se de mi suaument.
No és la primera vegada que em demana dormir junts. Per política professional mai accepto aquestes propostes i ell ho sap. De tant en quant, però, em demana una excepció i alguna vegada li he concedit. No ho faig amb cap altre client, però la veritat és que m’agrada passar la nit amb ell.
– Per suposat la pagaré al preu habitual i et donaré un plus. I per descomptat, entenc que has de dormir per demà estar fresca en el taller. Senzillament m’agradaria no estar pendent del rellotge per celebrar junts el meu aniversari. No obstant, si a tu no et va bé, ho entenc perfectament, Kassia.
*
Jo me’l miro sospesant la demanda, encara que des del principi que m’ho ha proposat ja tinc la resposta pensada. De fet em venia molt de gust passar la nit amb ell, però quan ha obert el regal encara he tingut més ganes. I no, de veritat que no ens agradem en el sentit habitual de la paraula. La nostra relació és estrictament professional, tot i que com a professionals del tema que som, ens permetem ser ben humans.
De la mateixa manera que ell s’ha delectat amb els meus nervis en obrir el regal de forma tan lenta, jo ara em regalo gaudint de la seva mirada inquieta anhelant d’una resposta afirmativa. Moc el cap fingint negativitat a la demanda i la reacció d’ell no es fa esperar. Els ulls se li entristeixen tot i els seus esforços per mantenir la compostura. És quan m’adono que avui ve afectat i decideixo parar l’espera.
– M’agradaria molt, Albert. Gaudeixo molt de la teva companyia, ja ho saps. Fins el punt que ets l’únic amb qui faig aquesta excepció…
De nou els seus ulls brillen amb força il·lusionada. En agraïment m’agafa entre els seus braços i em petoneja el front de manera paternal. Ric.
– M’he permès la llibertat de demanar sopar.
– Anda! I si et dic que no, què?
– Soparíem igual i després marxaria.
Ric mirant-lo als ulls. I ell em mira fixament amb excitació i tendresa a parts iguals.
*
L’Albert és un home madur de bon veure. Té els cabells grisos i uns ulls avellana preciosos. És alt i de corpulència mitjana, i prova molt bé les hores que passa al gimnàs. Sempre vesteix vestits d’home elegants fets a mida amb teixits desorbitadament cars. No gasta perfum perquè li molesta al nas, cosa que jo també agraeixo. I porta la barba perfectament polida.
No és la classe d’home que es llença sobre una dona per molt evident que sigui que la mateixa està excitada. L’agrada jugar lent l’art de la seducció. Així, es delecta durant una bona estona intercanviant mirades i somriures amb mi, deixant anar de tant en quant un petó estratègic. Els petons estratègics són aquells que volen fingir ser innocents però freguen zones altament erògenes. Els dos sabem que aquests petons són pur teatre, però a mi m’exciten cosa mala, què voleu que us digui! Per molt de teatre que representin, són igualment efectius!
És el rellotge de cuco del saló, peça del s. XVIII restaurada per una servidora, que ens sobresalta quan toca les nou de la nit. Sense adonar-nos ja han passat trenta minuts i això ens agafa als dos per sorpresa.
– Cada vegada passa més ràpid el temps quan estic amb tu, Kassia. De vegades em pregunto si no tindràs habilitats màgiques que em roben el temps, a banda del cor…
Ric.
– T’he dit alguna vegada que em fascina el teu somriure?
– Unes quantes.
– Jo també t’he portat una sorpresa avui, a banda d’un sopar que segurament no oblidaràs durant dies…
– No és el meu aniversari!
– Mai no has volgut dir-me quan és, per la qual cosa he decidit que a partir d’ara en el meu aniversari celebrarem també el teu.
– … -ric.- Ets un cas!
*
Deixant un genoll al terra agafa la meva mà amb molta dolçor i comença a recitar un poema fet per ell mateix. Resulta que se li dóna bé composar i recitar poemes fins el punt que quan acaba estic emocionada i anonadada. Torno a no saber què dir de tanta bellesa que m’ha regalat i em limito a somriure com una adolescent. De vegades els gestos són més importants que les paraules, gestos honestos que surten de dins. En aquest precís instant el timbre de l’intèrfon sona estrident trencant el silenci còmplice.
– I aquí arriba el nostre sopar -diu n’Albert incorporant-se.
Diligentment s’adreça a l’aparell i demana per qui és. Al cap d’uns segons pitja per obrir la porta de baix i penja. Rebusca unes monedes a la butxaca del pantaló i obre la porta com si estigués a casa seva. No és la primera vegada que sopem els dos. De fet, sovint dediquem l’hora i mitja a sopar senzillament, ja que amb ell em trobo a les 20:30, que és quan plega de la feina. Sempre que demana sopar l’agrada encarregar-se de preparar-ho tot: des de demanar-ho, recollir-lo, servir la taula…
Deu minuts més tard els dos estem asseguts sobre a la taula, l’un enfront de l’altre, amb el servei escrupulosament col·locat. La vaixella que tinc en aquesta casa és de porcellana, regal de l’Albert d’un viatge de negocis que fa fer ara fa uns anys. Els gots i les copes els vaig comprar en un lloc especialitzat en vaixella de qualitat i són de vidre tallat que fa les delícies de l’Albert, sibarita d’aquests detalls. Les estovalles me les va regalar un altre client que treballa el món del tèxtil i confecciona peces artesanals de col·lecció i també són del seu grat.
*
Durant una bona estona mengem un sopar tan deliciós com m’havia promès, bevem un vi blanc exquisit, i xerrem sobre diferents aspectes, entre els quals em confessa que finalment ha demanat el divorci amb la seva muller…